Crónicas quinquis / Javier Valenzuela

Més enllà del mite, de la construcció romàntica gràcies al periodisme sensacionalista i a tot un gènere de pel·lícules (algunes són grans pel·lícules), però en realitat sabem molt poc de fenòmen quinqui. Més enllà d’algunes dades molt crues, eren molt joves, molt violents i la gran majòria van acabar enganxats a l’heroïna que els va acabar matant.

Aquest llibre són articles escrits aquells anys 80s, però sense ni el sensacionalisme, ni el morbo, ni intentant salvar uns personatges que no tenen gaire salvació més enllà de reconèixer que no ho van tenir fàcil, però van triar el que van triar, molta gent que no ho va tenir fàcil no va fer el mateix. En aquest enllaç també podeu trobar més info gràcies a una expo que en va fer el CCCB més centrada en la vessant cinematogràfica.

No és un retrat que els vulgui afavorir, però de vegades costa no simpatitzar una mica amb algunes situacions en gran part responsables que acabessin com han acabat.

«Creo que he aceptado el talego sin darme cuenta de que estoy aquí dentro desde que era un chiquillo, que me estoy comiendo toda mi juventud aquí dentro, que parece como si hubiera nacido aquí.»

Foto treta d’aquí, no es menciona autor.

Era una delinqüència molt boja, sense planificar i normalment fruït de la desesperació provocada pel síndrome d’abstinència, i no pas després d’una planificació. Això fa que els agafin quasi sempre i que a més a més obtinguin uns botins absolutament lamentables.

Un asalto a punta de navaja con un botín de treinta y cinco pesetas; un trapero desposeído de su carrito; un robo de cinco litros de gasolina, y la sustracción de dieciséis ruedas de automóvil son cuatro de los hechos delictivos perpetrados el martes en Madrid, según la información facilitada por la Jefatura Superior de Policía. Aunque en muchas ocasiones la falta de profesionalidad de los jóvenes heroinómanos la tinte en rojo, la crónica negra madrileña, en sus tres cuartas partes, está hecha por este tipo de delitos, frutos de la miseria, de la necesidad de conseguir cuatro perras con que comer o comprar caballo.

Aquest és el tema, és gent que anaven cap al crim empeses per la misèria, però l’addicció ho feia tot molt més desesperat.

Los delincuentes madrileños de los ochenta o son profesionales, de esos que saben cuándo han perdido y que evitan a toda costa el derramamiento de sangre. Los responsables de la actual psicosis de inseguridad ciudadana son aficionados de menos de veinticinco años, que se pinchan una heroína del cinco por ciento de pureza.

Pel meu gust el llibre es desinfla una mica cap a la part final, i es centra de manera quasi exclusiva en els quinquis i l’ambient marginal de Madrid, quan aquest fenòmen va ser urbà i va arribar pràcticament a tot arreu i Barcelona també va tenir la seva part. També podeu acostar-vos a aquest tema des de la novel·la Las leyes de la frontera, de Javier Cercas, i sempre us queda el cinema, a mig camí entre l’experimentació i la telerrealitat més tronada.