Anys llum / James Salter

Els llibres de James Salter són una delicia, i els vaig espaiant en el temps, ara feia força que no agafava un llibre narratiu seu (L’art de la ficció en canvi és força més recent), gairebé 4 anys, i en l’altre blog encara!

Costa una mica d’entrar, l’estil de Salter això ho té, has de sintonitzar-te correctament i deixar-te portar. No és un escriptor que faci passar coses una darrere l’altra per mantenir la tensió, però les coses que passin segurament només les explicarà una vegada, cal estar atent.

No hi ha vida completa. Només hi ha fragments. Hem nascut per no tenir res, perquè tot se’ns esmunyi entre els dits. I, tanmateix, aquesta pèrdua, aquest devessall de trobades, afanys, somnis… Cal ser irreflexiu, com una tortuga. Cal ser decidit, cec. Perquè qualsevol cosa que fem, o fins i tot que no fem, ens priva de fer el contrari. Els actes enderroquen les seves alternatives, vet aquí la paradoxa. La vida, doncs, consisteix en eleccions, cada una de les quals definitiva i poc transcendent, com tirar pedres al mar. Hem tingut fills, va pensar; mai podrem no tenir-ne. Hem estat moderats, mai sabrem el que és malbaratar la nostra vida…

https://www.flickr.com/photos/thomasletholsen/
Choose your track © Thomas Leth-Olsen, Creative Commons.

Una cosa que m’agrada és trobar connexions, autors que em recorden altres autors, i en aquest llibre Salter em recorda molt a Wallace Stegner, de qui he parlat en una altra entrada i potser seria hora de rellegir-lo.

https://www.flickr.com/photos/draganbrankovic/
NYC zoomburst © d26b73, Creative Commons.

El protagonista, Viri, té la vida perfectament compartimentada, la casa als afores on viu amb la seva dona Nedra, i les seves dues filles, treballa a Nova York i s’entén amb la seva secretària Kaya. Per posar l’equilibri a la història la seva dona també té un amant, en Jivan.

Un dels protagonistes és el temps, i res ho simbolitza tan bé com els canvis, aquí en tenim dos exemples. En el primer el pare de Nedra mor.

Va recórrer aquells carres amb cotxe per última vegada. Altoona desprenia un blau matinal, era una ciutat d’arbres. Les cafeteries barates estaven plenes, el trànsit circulava. Menjar pobre, persones corrents. Totes aquelles vides modestes eren com adob: havien creat els arbres, les pedres angulars, la solitud i la calma infinites de la ciutat. Va pensar en la neu que havia caigut en aquells mateixos carrers, durant llargs hiverns, en produccions teatrals de gira feia anys, en algunes famílies acabalades amb cases que semblaven d’una altra terra, en les seves filles, en les seves botigues. Va pensar en el pare, en els homes amb qui havia jugat a cartes, en els amics, en les dones dels amics.

Ja estava, s’havia acabat. De sobte tot allò li va semblar un mal auguri. Se sentia desprotegida. El camí cap a la pròpia mort havia quedat lliure.
https://www.flickr.com/photos/roadgeek/
Altoona Station © Adam Moss, Creative Commons.

I aquí, la filla gran, la Franca, ha deixat de ser una nena, almenys a ulls del pare, el Viri.

Va arribar en Viri i es va asseure, Era sofisticat; en aquella sala, a aquella hora, semblava que tingués l’edat que tothom anhela tenir, l’edat de la realització, de l’acceptació, l’edat a la qual no s’arriba mai. Davant seu va veure la seva dona i una parella jove. Era evident que la Franca ja era una dona; ho va saber de sobte. Per algun motiu no havia assistit al moment en què havia passat, però era un fet patent. El rostre veritable havia emergit de la cara jove i empàtica que havia tingut i en només una hora s’havia tornat més apassionada i mortal. Era una d’aquelles cares que a ell li inspiraven admiració. En Viri va sentir que la Franca deia «Sí, sí» reaccionant amb fruïció a laveu d’en Mark. Els anys d’infantesa de la seva filla se lidissipaven davant dels ulls. Es despullaria, viuria a Mèxic, trobaria la vida.

https://www.flickr.com/photos/painfulshots/
Demasiados recuerdos que recordar… © Sergio Cabezas, Creative Commons.

Com si la vida en plenitud fos una etapa més a la que s’arriba o de la que se surt, i la parella protagonista, tot i la seva joventut semblen cada cop més conscients que tenen més a prop la sortida que no pas l’entrada. I en aquest punt és quan es divorcien, per decisió d’ella que necessita fer la seva vida i el deixa a ell sumit en la incomprensió i la solitud.

Els dos van vivint, i refan una mica no tan la seva vida com un nou estil de vida. Ella de seguida i ell trigant una mica més, com ella va a Europa, concretament a Roma, on coneix algú.

Va estar a punt de dir-li: «Si li ve de gust, l’hi acompanyo», però es va reprimir. L’hi va dir en la segona visita.

https://www.flickr.com/photos/robertocomposto/
Roma © Roberto Composto, Creative Commons.
Van passejar cap a la tomba un dia temperat d’hivern. La terra que trepitjaven era seca. Al lluny, a prop d’un arbre, en Viri hi va distingir dues làpides. Després se’n van anar a dinar.
Com Montaigne, de qui estava llegint una biografia, havia conegut una italiana durant un viatge i se n’havi enamorat. Només faltaven els banys de Lucca. Aleshores Montaigne tenoa quaranta-vuit anys. Un rierol donat per mort havia reviscolat.
https://www.flickr.com/photos/brunifia/
Lungotevere , sponda Trilussa © Fiammetta Bruni, Creative Commons.

Tota la novel·la, com un enorme mecanisme movent-se amb una suavitat aèria però contundent, un temps avançant lent i armoniòs i sobretot indiferent. Una d’aquelles novel·les que et deixen pensant, que és molt més que allò que hi passa i narrada de manera magistral.

https://www.flickr.com/photos/wolfgangkuhnle/
James Salter © Wolf Gang, Creative Commons.

L’art de la ficció: sobre llegir i escriure / James Salter

Etiqueto també en aquest llibre Eduard Márquez, autor d’un próleg que m’ha semblat fantàstic i molt revelador de com entén Eduard Márquez això de «llegir i escriure», d’una manera molt semblant a James Salter de qui n’és un gran admirador (crec que vaig començar a llegir Salter després de saber el que ell en pensava, una mica el que em va passar amb Charles Baxter a qui vaig arribar a través de Quim Monzó). He ressenyat un parell de llibres de Márquez (a la versió antiga del blog) però els he llegit tots, i també he ressenyat a Salter (dos llibres només L’última nit i Això és tot, m’he de posar amb Anys llum i Joc i distracció), i no he ressenyat a Charles Baxter (això ho he d’arreglar, potser amb una relectura) i sí a Quim Monzó, i potser que ja pari i em centri en el llibre.

No volia posar extractes d’aquest llibre, però la temptació és massa forta. Del pròleg em quedo amb la idea de Márquez de que cada cop es llegeix menys, i això és especialment dramàtic quan parlem d’aspirants a escriptors. Si no es llegeix no es pot escriure, no sé si ho diu, però sino ho dic jo. I les frases que trec del llibre doncs sí, les suscric.

https://www.flickr.com/photos/swan-t/
Reading ©Svante Adermark, Creative Commons.

Com més anys passen, més em costa sentir-me còmode i a gust durant gaire estona quan coincideixo amb persones que no llegeixen o que no han llegit mai. Per a mi la lectura és essencial. Si no llegeixen, és com si els faltés alguna cosa, amplitud referencial, sentit de la història, un punt en comú. Els llibres són contrasenyes.

© Cesc Llaverias.

Al començament pots escriure a qualsevol lloc, però per escriure has de fer servir el teu temps real, has d’escriure en comptes de viure. Has de donar moltes coses per rebre’n alguna a canvi. Només et tornen una part molt minsa del que dónes, però com a mínim és alguna cosa.

I això lliga amb una frase de Dovlàtov que estic per tatuar-me: O vius o escrius.

https://www.flickr.com/photos/dynphoto/
Lucky moments © Fred Veenkamp, Creative Commons.

Tot el que no s’escriu desapareix, a excepció d’alguns moments que perduren, d’algunes persones, d’alguns dies. Els animals moren, la casa es ven, els fills s’han fet grans, fins i tot la parella s’ha esvaït, i tanmateix queda aquest poema.

© Cesc Llaverias.

Per aquest llibre [parla d’Això és tot] vaig emplenar dues llibretes gruixudes, llibres de referència dividits en seccions que contenien detalls dels meus dietaris que em podrien ser útils: incidències meteorològiques, llocs, converses, cares, defuncions, amor, sexe, persones. Toda [primer títol d’Això és tot]. En vaig aprofitar menys d’una quarta part.

Un llibre molt curt, però una passada de llibre i que serveix per saber com afrontava això dels llibres en James Salter, un autor que val molt i molt la pena. Crec que ell i Márquez comparteixen la mania pel treball obsessiu, i que no es pugui dir mai dels seus llibres que no estan prou treballats. El llibre es llegeix en un moment, però cala.

https://www.flickr.com/photos/wolfgangkuhnle/
James Salter © Wolf Gang, Creative Commons.

Això és tot / James Salter

 Després del llibre de contes L’última nit ara em poso amb aquesta novel·la de James Salter, a veure si es confirma la bona impressió que em van fer els seus contes.
 No és un llibre lleuger, no és pot llegir de qualsevol manera, el llibre és dens sense ser pesat, i és terriblement lúcid, una lucidesa que desarma i que es pot confondre amb la crueltat segons com. Passen moltes coses, inclosa la Segona Guerra Mundial al front del Pacífic, i un ritme endimoniat. Aquest ritme al principi pot sermbla que està intentant posar-nos al dia per després recrear-s’hi, i no, es manté la resta del llibre i també s’hi recrea, és un mestre, i començo a tenir la sensació que m’és igual què passi, mentre ho segueixi narrant igual de bé. És una il·lusió, el què és tant important com el com, tot i que llibres així m’ho facin replantejar.
 No explicaré més coses de l’argument, és pràcticament impossible de resumir, de vegades sembla com si el propi llibre fos un resum. Un llibre rodó.