Dublinesos / James Joyce

Ja vaig explicar una mica el perquè d’aquesta marató de Joyce en el primer paràgraf de Retrat de l’artista adolescent, o sigui que si seguiu el link sabreu el què i veureu una mica perquè faig les coses que faig.

Vaig llegir Dublinesos fa molt, molt de temps, i em va deixar bastant fred però hi havia alguna cosa, sentia que era un llibre al que calia tornar, i aquí estic.

Posar-ne fragments em costa i per un cop no ho faré (excepte pel conte final). No hi ha fragments enlluernadors però tot el llibre ho és, i torno a estar en un d’aquests casos que he de decidir entre copiar molt o no copiar res. Prefereixo optar per l’opció que em dóna menys feina.

No sé com vaig llegir el llibre el primer cop, però ho deuria fer fatal. Aquesta segona lectura, amb més calma, reposada, i llegint no més de dos contes seguits i parar… així sí. Sense pressa, deixant que els contes calin i preparant el terreny pel final de festa que es marca Joyce amb Els morts,

© Illustration by William Bock from The Dead by James Joyce, published by Paravion Press.

Un conte amb extensió de nouvelle i que compta amb una molt meritòria adaptació en pel·lícula. El punt de partida és un element aparentment sense més, un sopar, un tradicional sopar d’unes dames irlandeses que sempre conviden si fa no fa a la mateixa gent, un acte entre de societat i de família. Com sempre amb Joyce, agafa el que sembla banal i li dóna una volta, ho carrega d’un sentit sense haver-se’l d’inventar perquè ja hi és, però cal veure’l, sentir-lo i transmetre’l perquè el lector també el senti, potser sense tenir ben clar què està sentint. Ha quedat enrevessat, però vindria a ser això. Un conte final, i crepuscular, en tot el sentit de la paraula.

Una nova generació puja enmig nostre, una generació motivada per noves idees  i nous principis. És seriosa i entusiasta d’aquestes noves idees i el seu entusiasme, fins i tot quan va mal dirigit, és, em penso, sincer per regla general. Però vivim una època escèptica i, per citar una frase, d’un pensament turmentat; i de vegades tinc por que aquesta nova generació, instruïda o superinstruïda com és, mancarà d’aquelles qualitats d’humanitat, d’hospitalitat, d’humor afable, que corresponien a una altra època. Escoltant aquesta nit els noms de tots aquests grans cantants del passat em semblava, ho haig de confessar, que vivíem una època menys espaiosa. D’aquells temps podria dir-se, sense exageració, que eren temps espaiosos; i si bé se n’han anat per no tornar, esperem, si més no, que en reunions com aquesta encara en podrem parlar amb orgull i amb afecte, encara serà viu als nostres cors el record d’aquells grans morts i desapareguts de qui el món no voldrà a gratcient deixar morir la fama.

Snowy graveyard © Mike_fleming, Creative Commons.

La segona part del conte ens ofereix un canvi de tema, una evolució. Segueix el mateix to, però amb un element diferenciador, i l’aparició d’un desig que intuïm que serà frustrat, tot i que res ho fa preveure.

Es va quedar immòbil en la penombra del rebedor, intentant reconèixer la tonada que cantava la veu i mirant enlaire cap a la seva dona. Hi havia gràcia i misteri en la seva actitud, com si fos el símbol d’alguna cosa. Es preguntà de què podia ser símbol una dona dreta en unes escales a l’ombra, escoltant música llunyana. Si fos pintor la pintaria en aquella actitud. El seu barret de feltre blau faria ressaltar el bronze dels cabells en la foscor i els quadres foscos de la faldilla farien ressaltar els clars. Música llunyana, posaria per títol al quadre, si fos pintor.

Imatge de la pel·lícula The Dead.

I el final del conte, un tancament perfecte al conte i al llibre. Un llibre recomanable per llegir-lo amb calma, conte a conte, a mi m’ha funcionat fer-ho així.

Bé, ara ja no hi ha excuses, ara cal anar pel Sant Cristo Gros…

Retrat de l’artista adolescent / James Joyce

Fa quasi vint anys (collons sí que sóc vell!) que corre per casa (bé, ha corregut per 4 cases fins ara) una edició xula de l’Ulisses de Joyce, l’edició de Lumen conmemorativa dels 40 anys, en traducció de José María Valverde i tapa dura. I m’he proposat llegir el condemnat llibre d’una santa vegada, tot i que me’n puc penedir. Tenia clar que per posar-m’hi estaria bé portar llegida l’Odissea i els altres dos llibres anteriors de James Joyce, i per tant començo amb aquest llibre a mig camí entre la novel·la i les memòries, a veure.

El llibre pràcticament comença amb l’alter ego de James, Stephen, a l’escola de Clongowes, i els recels irlandesos entre protestants i catòlics, a més a més d’entre irlandesos i anglesos.

Potser això feia que es mostrés severa envers Parnell. I no volia que Stephen jugués amb Eileen, perquè Eileen era protestant i ella, de jove, havia conegut nois que solien jugar amb protestants i els protestants solien mofar-se de les lletanies de la Santíssima Verge. «Torre de vori —solien dir—. Casa d’or».  ¿Com podia, una dona, ser una torre de vori o una casa d’or? Qui tenia raó, doncs?

La ciutat de Dublin és escenari del moment que Stephen Dedalus no està entre llibres i esglèsies.

The step – Dublin, Ireland – Black and white street photography © Giuseppe Milo, Creative Commons.

Els diumenges, Stephen, amb el pare i l’avi-oncle, feien una passejada higiènica. L’ancià era un àgil caminador malgrat els seus ulls de poll, i sovint cobrien ben bé els seus disset o divuit quilòmetres. El menut poblet de Stillorgan era el punt on se separaven els camins. Els vianants, o bé tiraven a l’esquerra cap a les muntanyes de Dublín, o bé seguien la carretera de Goatstown i d’allí cap a Dundrum, i tornaven a casa per Sandyford. Tot caminant i afanyant-se camí enllà o fent parada en alguna taverna greixosa de vora la ruta, la gent gran parlaven constantment dels temes que més els interessaven, de la política irlandesa, de Munster i de les llegendes de llur família, conversa que Stephen escoltava àvidament.

Però a mida que el jove Stephen creix també hi ha el tema de les dones i el sexe, tot això en la molt catòlica irlanda, una molt mala barreja si algú, com el protagonista (i sospito que l’autor) es creia totes aquelles coses de pecats i infern i demés.

Pauline © Fabio, Creative Commons.

Stephen havia pecat mortalment, no pas una, sinó diversesvegades, i ell saba que, si només pel primer pecat ja estava en perill de damnació eterna, amb cada pecat successiu multiplicava la seva culpa i el seu càstig. Els seus dies, les seves obres i els seus pensaments no li podien servir d’expiació, car les fontanes de la gràcia santificant havien deixat de refrescar la seva ànima. […] ¿De què servia resar, si ell sabia que tenia lànima assedegada de la seva mateixa destrucció?

I més o menys així entrem en dos capítols que m’han fet venir ganes de desistir. Una puta turra sobre el pecat i l’infern i aquestes collonades catòliques de gent que se les creu. Pàgines i pàgines de culpa i infern i capellans i un pobre Stephen amb por d’anar a l’infern al qual segun que alguns lectors (jo per exemple) l’enviaríem de manera ràpida i justa. Prop de 100 pàgines d’aquesta puta turra, en fi, suposo que deu ser indestriable de Joyce, i això no és un argument a favor seu.

Després la cosa millora una mica, això sí les seves idees sobre Irlanda són les que són.

—Els meus avantpassats van llençar la seva llengua i n’adoptaren una altra —digué Stephen—. Van permetre que un grapadet de forasters els dominessin. ¿T’imagines que jo pagaré amb la meva vida i la meva persona els deutes que ells van contraure? Per què?

—Per la nostra llibertat —digué Davin.

—Des dels temps de Tone als de Parnell —digué Stephen— no hi ha hagut cap home honorable i sincer que us hagi dedicat la seva vida i la seva joventut, sense que l’hàgiu venut a l’enemic, o l’hàgiu abandonat a l’hora de la necessitat, o l’hàgiu denigrat i deixat per un altre. I ara m’invites a fer-me dels teus. Primer us engegaré a tots al diable.

[…]

—Saps que és Irlanda? —preguntà Stephen, amb freda violència—. Irlanda és la truja vella que es menja els seus porcells.

Ireland Grunge Flag © Nicolas Raymond, Creative Commons.

I ja cap a la part final del llibre una declaració d’intencions de què pensa fer, o vol fer, o com vol enfocar la seva vida. Al cap i a la fi una novel·la de tema «adolescent» o de creixement ha d’acabar amb alguna mena de resolució de cara al futur, que tot plegat tingui un sentit.

—Mira, Cranly —va dir—. M’has preguntat què faria i què deixaria de fer. I jo et diré què faré i què no faré. No vull servir en aquelles coses en les quals ja no crec, tant si són la meva llar, la meva pàtria com la meva Església; i intentaré d’expressar-me en alguna manera de viure o alguna forma d’art, tan lliurement com pugui i tan totalment com pugui; i, per defensar-me, empraré les úniques armes que em permeto a mi mateix d’usar: el silenci, l’exili i l’astúcia.

Què m’ha semblat el llibre? Té cinc capítols, i per mi el tercer i el quart són per enviar l’autor a la forca, sobretot el tercer. A part d’això em faig una idea bastant completa del personatge, una idea molt introspectiva ja que Joyce no s’esplaia excessivament el descripcions i és tot una acció «cap endins». Això sí, la llosa de la religió en aquest cas clarament va fer molt més mal que bé. Seguirem amb la propera etapa, Dublinesos, de camí cap al Tourmalet de Joyce, l’Ulisses.

Los muertos / James Joyce

Un llibre molt petit i que el vaig agafar justament per això, era petit i em cabia a la butxaca dels pantalons. Una manera d’entrar a James Joyce, fa la tira d’anys em vaig llegir Dublinesos, un recull de contes que es tanca justament amb aquest. He de rellegir el recull amb calma, i també el Retrat de l’artista adolescent de Joyce abans de posar-me amb l’Ulisses, que cada cop em fa més mandra.

Poc a dir sobre aquest petit llibre, una bona iniciativa que potser valdria la pena repetir (llibres a 100 pessetes, 0.6€) però amb la quantitat de llibreries d’ocasió potser tampoc cal. Una bona manera per fer un tast d’un autor, ja opinaré extensament quan en llegeixi o rellegeixi més.