Els millors de 2019

Doncs ja hi som, un any més toca fer la repassada de les lectures d’aquest any que acaba, no arribaré al meu rècord de més de 100 llibres però déu n’hi do la xifra: 88 (potser cau algun més però si de cas ja el posaria en els millor del 2020).

Ha estat un any en què per fi he complert algun dels objectius que sempre em poso, he llegit més llibres de no-ficció, i això està molt bé, i tot i que poc he fet alguna relectura. Són dos àmbits que he d’ampliar, però no sé d’on treure més temps.

Aquest any també ha sigut el d’una de les entrades de les que estic més orgullós Els apòcrifs de Manuel de Pedrolo. En l’àmbit de grans sagues també he llegit Final i així he culminat la lluita de Knausgård, també he seguit amb els llibres de Trapiello, i les obres completes de Josep Pla aniran fent, no me les penso agafar pas amb pressa.

No he llegit ni un llibre en anglès, quin desastre! A veure si netejo una mica la lleixa de pendents i em poso amb la trilogia USA de John Dos Passos, un llibre de més de 1.000 pàgines, o almenys amb algun dels de Ring Lardner.

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:2019_loading.png
https://commons.wikimedia.org/wiki/File:2019_loading.png

I ara ja el que tots esteu esperant, el que fa que aquesta sigui una de les entrades amb més visites de tot l’any. I parlant de visites, aquest any la cosa ha augmentat, i en general m’he mogut al voltant de les 500 visites mensuals. Aquest demencial blog que va començar a finals de 2010, amb una persistència suicida, sembla que va creixent i funcionant, moltes gràcies a tots! I ja paro, la llista és aquesta, com sempre hi ha llibres bons i molt bons que en queden fora, seleccionar és el que té, però els llibres que queden són molt i molt bons, per recomanar a ulls clucs o per demanar als reis.

No he aconseguit fer una llista de 10, ni de 12 i deixar-ho en un per mes, almenys no he passat de 20. Aquesta és la llista:

Sobre la terra impura / Melcior Comes
Madrid: frontera / David Llorente
L’hivern a Corfú / Jordi Masó Rahola
Ariel i els cossos / Sebastià Portell
Temps de rates / Marc Moreno
L’art de portar gavardina / Sergi Pàmies
Un polvo en condiciones / Irvine Welsh
Els àngels em miren / Marc Pastor
Persecució / Toni Sala
Testament / Joaquim Carbó
Antes del huracán / Kiko Amat
Canto jo i la muntanya balla / Irene Solà
Feliz final / Isaac Rosa
Sigue, como si estuvieras viva / Rafael Fernández
Les lleialtats / Delphine de Vigan
La batalla d’Occident / Éric Vuillard

I entra per qüestió de dies però merescudament:

L’estrangera / Serguei Dovlàtov

I això vindria a ser tot, el 2020 més, bon any i bones lectures!

Feliz final / Isaac Rosa

He llegit molt bones coses d’aquest llibre així que m’hi poso, tot i no haver llegit mai res d’Isaac Rosa. Em sorprén que comenci amb l’Epíleg però de seguida veig que la idea del llibre és anar explicant la història en ordre invers, des de la ruptura de la parella cap a endarrera; això també explica la trabucació del títol quan el més normal és parlar de «Final feliz» sigui com a història ensucrada típica o com a final de serveis de massatges més aviat poc clars…

Això és del moment de la ruptura i com ella recorda els darrers dies, un temps descrit per ell com temps de descompte, els minuts escombraries on tot està decidit i res canvia però igualment cal jugar.

Hablábamos durante horas, recordábamos momentos compartidos, nos remontábamos a nuestros inicios. Nos reíamos a oscuras con el viejo repertorio de anécdotas que llevamos años contándonos y deformando. Una separación es también, es sobre todo, la pérdida de un relato común, y en el momento de la ruptura aprieta la necesidad de contar, recontar por última vez.

https://www.flickr.com/photos/pennuja/
The Couple © Jim Pennucci, Creative Commons.

I això a continuació és una discussió-conversa en una celebració amb força alcohol i tots divorciats tret de la parella protagonista. Els punts de vista en primera persona i el posar els diàlegs integrats no sempre ajuda a la comprensió, això també.

Querías ser feliz tú. Te lo perdono porque estás borracho. Para los hijos es mejor un buen divorcio que un mal matrimonio. Ahí volviste tú a la carga, ahora más irritada: esa es una mierda de frase consoladora que nos decimos para quitarnos culpas, nos convencemos de que lo hacemos por ellos, cuando la felicidad que buscas en primer lugar es la tuya, no estamos dupuestos a aguantar y conformarnos con menos a cambio de librar a los hijos de una experiencia traumática.

https://www.flickr.com/photos/gusilu/
(70/365) :: Getting ready for the concert © chispita_666, Creative Commons.

Les relacions que es fan i es trenquen son un dels grans temes de la literatura i una de les coses que millor retraten la societat a cada moment. Potser és un retrat que no ens acaba d’agradar.

Cuando nos lo preguntábamos sobre nuestros padres, discutíamos el huevo o la gallina: ¿se volvieron tan distintos, incompatibles, por haberse separado pronto y seguir cada uno su camino, o fue esa diferencia ya de origen la que los volvió extraños y acabó en separación? Nosotros mismos, ¿estuvimos alguna vez tan próximos, o es una idealización post mortem, añoranza típica tras una separación?

I clar, les separacions i divorcis no acaben de sortir gaire bé, l’explicació fàcil és que era una cosa de rics i que si es fa amb sou de pelacanyes doncs ja no surt bé.

Pero algo salió mal, mierda, aquí estamos, míranos, no nos parecemos a los protagonistas divorciados de todas aquellas ficciones apologistas, no somos el padre atractivo que tiene una casa con una habitación para cada hijo y trae a sus conquistas de fin de semana para vivir divertidas situaciones de enredo y en verano recorre Europa con sus hijos en caravana. Por eso para muchos la única posibilidad de mantenerse a flote es volver a emparejarse, compartir gastos con una nueva pareja, y aguantan y no se lanzan hasta que tienen otra liana a la que agarrarse.

https://www.flickr.com/photos/nathanmac87/
Direct Marketing © nathanmac87, Creative Commons.

Que la història vagi cap enrere ens permet veure l’evolució a la inversa, com tot plegat ha saltat pels aires. El llibre és dur, molt dur. La part en que un matrimoni mor pràcticament d’inanició és dura, es pot dir que és el que havia de passar (és l’excusa típica del primer que enganya, que és inevitable). Aprofiten un incendi al poble on han comprat una casa i el que tots els veïns els diuen que si la muntanya i el bosc no es cuiden els incendis son inevitables, per justificar-se: havia de passar.

Com pot ser que un llibre sense espòiler ens enganxi tant i en algun moment ens molesti tant? Perquè és molt difícil no haver sentit el que els protagonistes, almenys una cosa en algun moment (més coses que una potser indiquen problemes greus), i això fa que ens hi poguem identificar, que ens trobem retratats en el llibre i en una història que sabem com acaba des del principi. Per això aquest recular fa tanta por, perquè aquesta ruptura en concret va convertint-se en una relació en la que ens hi podem trobar i podem pensar si no estarem fent el mateix camí.

El amor se destruye, se falsea, al recontarlo. El amor es inenarrable, siempre se narra cuando ya ha pasado, y entonces está sometido a la relectura, reajuste, cuando no revancha. El amor es inenarrable porque el tiempo del sentimiento y el tiempo del relato nunca coinciden, y lo que ahora contemos siempre será una reelaboración racional de un sentir que se evaporaba a medida que ardía. Cualquier intento por contar el amor está condenado al fracaso. El amor es ridículo, es incomprensible, es desproporcionado, es falso, es equivocado. Ni siquiera los cuadernos, las cartas, los mensajes de entonces, nos sirven para recuperar una intensidad que ya no entendemos. Solo podemos contar la ceniza, o ni siquiera eso: el tizne que dejó la ceniza antes de ser aventada.

https://www.flickr.com/photos/barbourians/
Making a fire in the outside fireplace © Ian Barbour, Creative Commons.

Abans he dit que la història es narra a la inversa i no és del tot cert. Comencem al final i anem reculant, això sí, però així com nosaltres sabem el final també el saben els dos narradors, ella i ell, i per tant aquest recordar té fragments plens de retrets i crítiques i «pulles» que s’envien. En un recorregut que va des dels primers i sagnants retrets a la ruptura fins a una recapitulació que a poc a poc es va centrant en les coses bones, que evidentment al principi (final del llibre) eren totes o gairebé totes.

Per què la seva relació s’ha trencat? No faré espòiler, haureu de llegir el llibre, la resposta potser us sorprengui i segurament us incomodi, benvinguts als llibres de debò, els que et deixen pensant molt després d’acabar-los.