Un polvo en condiciones / Irvine Welsh

Un dels meus autors preferits i de qui em llegeixo tot el que surt. Si veig que el llibre és d’Irvine Welsh me’l llegeixo, i aquest blog n’és una mostra (tot i que falten molts llibres perquè me’ls vaig llegir abans d’aquest blog, potser seria hora de rellegir-los). En fi, l’autor és Irvine Welsh i tenim de protagonista a Terry «Juice» Lawson, ja cal que ens cordem!

I evidentment el bo (és un dir) de Terry no decep, després de mil i una feines i de ser una mena d’estrella en pelis de porno amateur (dirigides per Sick Boy, un altre dels personatges clàssics de Welsh) ara el tenim fent de taxista. Sabeu tots els tòpics despectius i ofensius sobre els taxistes? En el seu cas no és que siguin veritat, és que es queden molt curts.

«Lo peor que uno puede hacer es enamorarse. Te engañas creyendo que te vas a follar a la misma tía el resto de tu vida. Pero no somos así colega. En cuanto pasan unos meses, se te empiezan a ir los ojos y el rabo vuelve a pedir marcha. ¡Fijo!»

https://www.flickr.com/photos/tnarik/
Edinburgh taxi © Tnarik Innael, Creative Commons.

Taxista pels carrers d’Edimburg, un d’aquells que sempre fa voltes absolutament innecessàries i en culpa a l’ajuntament i als tramvies i als carrers d’un sol sentit.

Me gusta vivir en Oxford Street porque tengo todo lo que necesito aquí mismo, en el South Side. Es una calle tranquila, cerca del centro y de los coños de oficina, cerca de la universidad y de los chochitos estudiantiles, y además es el lugar perfecto para ligarse a las tías del barrio. No es muy elegante: un salón agradable con un buen sofà en L, un dormitorio con cama de matrimonio extragrande y una cocina llena de batidos de proteína… Vivo a base de esa mierda. No tengo muchos muebles en el apartamento; me gusta decir que es de diseño minimalista. Hay una estantería con algunos libros que me ha dejado Rab Birrell y que no he leído ni una puta vez, pero que conservo para impresionar a las nenas de la universidad. Moby Dick, Crimen y castigo, ese tipo de basura. He intentado leer al Dostoievski ese, pero cada cabrón que sale en el libro tiene al menos cinco nombres distintos, así que paso de todo y me largo del barrio. Ya te digo.

https://www.flickr.com/photos/aaranged/
Edinburgh © Aaron Bradley, Creative Commons.

Terry farà alguns viatges per un turista americà, controlarà una sauna per encàrrec del mafiós propietari i intentarà tirar-se absolutament qualsevol dona que se li posi per davant. Mentrestant un huracà s’acosta a Escòcia i potser per falta de costum l’han batejat com Tocapelotas. L’huracà actua com un pivot en la narració, quasi tot es pot situar com «abans de», «després de», «durant» o «a causa de».

I tenim un altra parella de personatges, Jonty i Jinty, ell fa feines de pintor de tant en tant i ella li diu que treballa netejant oficines però en realitat treballa a la sauna que Terry ha de controlar mentre l’amo és prenent el sol a Espanya (bé, i també fuig de la poli) perquè no es refia gaire del seu segon al càrrec.

Les novel·les de Welsh solen ser excessives, com el menjar massa picant, i en aquest cas quasi tot el picant el porta el personatge protagonista Terry, que també apareixia als llibres Porno i Cola (i una altra ressenya) alguns del que jo denomino el cicle d’Edumburg d’Irvine Welsh.

Una novel·la protagonitzada per Terry promet molt i compleix, Terry és… bé, m’agradaria pensar que és únic perquè sino quin panorama… El tio ni tan sols afluixa quan puja al seu taxi una dona que li demana que la porti a un pont amb la intenció de suicidar-se.

https://www.flickr.com/photos/158652122@N02/
The Forth Bridge © Mike McBey, Creative Commons.

Una tía que le va mal en una relación lo que necesita es que le metan un buen cipote y ya verás como se acaban los problemas. ¡Es milagroso! Espero que Sal no sea una tarada en busca de un salvador. Aunque decir eso no tiene mucho sentido: está claro que está tarada, ¡anoche se iba a tirar de un puente, coño!
Aparece con mi camiseta de Sunshine on Leith y me empiezan a saltar todas las alarmas. Como siempre digo, para quitarle las bragas a una tía no me tiembla el pulso, los nervios me entran cuando quiero que se quite mi puta camiseta a la mañana siguiente. Fijo.

https://www.flickr.com/photos/fokeev/
Untitled © Dmitriy Fokeev, Creative Commons.

Terry aconsegueix treure-li les ganes de suicidar-se i que no li semblin tan importants les males crítiques que rep la seva obra de teatre. Per cert, menció especial honorífica al concepte: prueba del arrepentimiento por la cámara ausente; no pot ser més Terry Juice Lawson.

A mí me gustan los casquetes en la parte trasera del taxi, pero a nadie le amarga un dulce. Algo que he aprendido con los años es que si el destino te ha dado el rabo como un caballo, cuidado, no como el rabo de un caballo, sino como el caballo entero, más te vale usarlo. Si además te ha dado una lengua como la bufanda del Doctor Who, tienes que desplegarla. Así que ahí estamos, en la cama de una habitación elegante. Yo estoy abajo, chupando como si no hubiera mañana, y poniéndome cerdete con el vibrador. Al principio Sal está un poco tensa y alerta, pero es que algunas chavalas necesitan una ayudita para liberarse sexualmente. Todo es negociable. Yo siempre lo digo: «que te den» significa «no», «no» significa «quizá», «quizá» significa «sí» y «sí» significa «anal». ¡Fijísimo!
Pronto estamos sudando como cerdos y ella se vuelve loca: se sube encima de mí y por poco me arranca los pelos del pecho. ¡La leche! Pues sí, al final menuda sesión nos metemos. Pasa «la prueba del arrepentimiento por la cámara ausente», como yo la llamo. Eso pasa cuando echas un polvo muy de peli porno y luego piensas: «Joder, daría cualquier cosa por haberlo grabado».

https://www.flickr.com/photos/yellowgirlygirl/
Hair flip lingerie © Yellow Girl, Creative Commons.

Bé crec que ens podem fer una idea de Terry, passem una mica als altres personatges que a aquestes alçades ja estan prou perfilats.

Tenim la parella Jonty i Jinty. Ell és un nano força curtet i sembla que l’única cosa que té realment clara és que estima a Jinty. Jinty treballa de puta, i quan no treballa tampoc té problema en fotre un clau si li ve de gust (i li ve de gust quasi sempre) sense pensar gaire en Jonty. Tenim el turista americà Ronnie, famòs a Estats Units però a qui Terry mai ha vist, traumatitzat pel Katrina i que s’acolloneix amb el Tocapelotas i que vol anar a comprar una ampolla de whisky que val 100.000$ (sí, un 1 i cinc 0, no hi ha decimals) i que farà servir a Terry de xofer o noi per a tot (per un preu), i la suicida Sal a qui Terry treu les ganes de saltar si no és al llit.

https://www.flickr.com/photos/57511216@N04/
Hibernian v Kilmarnock (2) © Daniel, Creative Commons.

La compra de l’ampolla extracara es complica, la relació Jonty-Jinty pren un gir que posa una mica els pèls de punta, i hi ha els fills de Terry, el seu pare moribund, una final de copa HeartsHibs… i Terry i el seu cor. Follar a tort i a dret i el consum de farlopa fa que el cor de Terry li doni un avís que l’obliga a anar al metge, però per seguir viu ha d’evitar l’estrés, i això inclou el sexe. Terry Lawson sense sexe, tot un gir en aquesta novel·la perquè ell no pensa pràcticament en res més, i el pràcticament és una exageració, pensa en altres coses quan li prohibeixen el sexe que és la seva dedicació vital des de sempre.

Es como cuando empecé a salir por el Tivoli Bingo House para entrarle a las maduritas. De las colegialas se aprende lo justo; hay que ir a por sus madres. Cuando era adolescente y empecé a zumbarme a las chavalas, solían preguntarme: «¿Quién te ha enseñado a hacer eso?», y yo siempre pensaba: probablemente tu madre. O eso o lo había visto en el Classic, el cine X de Nicolson Street. ¡Fijo!

https://www.flickr.com/photos/silentia-restless/
DSC072814 © RestlessMuse, Creative Commons.

Ja he explicat segurament massa, un llibre que us agradarà si us agrada Irvine Welsh i que no està gens malament si penseu en començar a llegir alguna cosa d’aquest autor. Un llibre que us farà passar una bona estona i us farà riure, però us han d’agradar una mica els extrems, això sí.

Las pesadillas del marabú / Irvine Welsh

Aquest llibre d’Irvine Welsh és com a mínim una raresa editorial. Tota la seva obra en castellà ha estat publicada per Anagrama, des del sensacional Trainspotting fins a l’actualitat, perquè aquest llibre va aparèixer el 1997 a l’editorial Debate? Anagrama no l’ha reeditat pas, i Debate el té descatalogat. Imagino que després de l’èxit de la pel·lícula l’editorial pensaria que podria fer negoci ràpid i segur amb el llibre i potser no se’n van sortir. Cal destacar que la traducció és del «seu traductor» Federico Corriente, que es mereix un reconeixement per la difícil tasca de traduïr a Welsh (diria que ha traduït tots els seus llibres a Anagrama).

Irvine Welsh és un dels meus autors preferits, d’aquells dels que ho tinc tot i em pillo tot el que surt, una obsessió com una altra.

https://www.flickr.com/photos/dkeats/
Marabou Stork, Leptoptilos crumeniferus, at the aptly named Marabou Pan, Savuti, Chobe National Park, Botswana © Derek Keats, Creative Commons.

L’argument del llibre sembla ser un somni comatós del protagonista. En aquest somni ell i dos amics van per Àfrica intentant caçar un marabú, el líder d’una colònia d’aquests ocells. No sabem què li ha passat per estar en coma, i les intervencions del món real cada cop l’afecten més, com si anés emergint del seu estat, una cosa que no vol perquè aquesta caça del marabú és una cosa que necessita resoldre. També va repassant qui és i d’on ve.

Yo me críe en lo que, más que una familia, era un desastre genético. Mientras que la gente siempre parece tener la impresión de pertenecer a un hogar normal, a mí, desde muy temprana edad, casi desde que tengo memoria, mi familia me avergonzaba y me abochornaba.

https://www.flickr.com/photos/mary_hutchison/
Architecture mixture © Mary Hutchison, Creative Commons.
Supongo que esta certeza procedía de estar apiñados tan cerca de otros hogares en la fea conejera en la que vivíamos. Era un bloque de pisos de los años sesenta construido con elementos prefabricados, de cinco plantas, con largos rellanos a los que la gente se refería en broma como «calles entre las nubes» pero enlas que no había tiendas ni pubs ni iglesias ni oficinas de correos; nada en realidad, salvo otras conejeras. Estando tan cerca de esas otras familias, a la gente se le hacía imposible, por mucho que lo intentara, ocultar su vida de la de los demás. En las escaleras, en los balcones, en las áreas comundes de tendido, a través de los cristales plomados y las puertas de alambre, me percaté de que rulaba por ahí una cualidad general de la que al parecer nosotros carecíamos. Supongo que era eso que a gente llama normalidad.
Todos los aburridos artículos periodísticos que había sobre El Barrio donde vivíamos tenían tendencia a insistir en lo desprovisto que estaba. Puede que lo estuviera, pero para mí aquel lugar siempre se definió menos por la miseria que por el aburrimiento, aunque la relación entre ambos resulta bastante evidente. No obstante, prefería el estéril tedio que había fuera de mi casa al caos que había dentro.
Mi viejo era un caso perdido; completamente pasado. La vieja, en todo caso, era peor.
https://www.flickr.com/photos/provoost/
Flat © Sjors Provoost, Creative Commons.

Elements típics de les novel·les d’Irvine Welsh, nanos blancs i pobres que viuen a la perifèria de les ciutats escoceses. Gent força maltractada per la vida, sense gaires oportunitats i que en molts casos com el del protagonista acaben fundant famílies completament disfuncionals.

La infància del protagonista, Roy, inclou una estada de tota la família a Sud-àfrica, per intentar remuntar. La Sud-àfrica de l’apartheid, on tenen a un familiar que té aquesta bonica teoria, que de fet era la majoritaria en aquells moments, Valerie és la serventa negra que tenen a casa.

—Ya ves, Roy. No estoy diciendo que Valerie sea así, es una buena persona en muchos aspectos. Pero hay que mantenerla en su sitio. No te dejes engañar por toda esa alegría. Es una resentida. Todos lo son. Esa gente es distinta de ti y de mí, Roy. Están un peldaño más arriba que los babuinos de la sabana. Nosotros tuvimos que apoderarnos de esta tierra y enseñarles a desarrollarla. Nosotros levantamos este hermoso país, y ahora dicen que quieren que se lo devolvamos. —Se le ensancharon los ojos—. ¿Me entiendes?
—Sí —asentí, nada convencido. Miré fijamente hacia los pelos negros que le salían de las narices y me pregunté cuándo podríamos ir a ver a los babuinos de la sabana.
—Míralo de este modo —continuó Gordon, inspirado y con aire de suficiencia—, es como si una persona desagradable, estúpida, perezosa y maloliente tuviese un viejo cobertizo que está cayéndose a trozos y no lo utilizara, y entonces apareces tú y dices yo puedo hacer algo con ese cobertizo. Así que asumes la responsabilidad de convertir el cobertizo en algo mejor. Lo haces, poniendo el corazón y el alma en su reconstrucción, y con el paso de los años, con el sudor y la fatiga, se convierte en un palacio imponente y hermoso. Entonces aquella persona perezosa y estúpida con la piel de color sucio y que desprende malos olores se presenta y dice: «¡Ese es mi cobertizo! ¡Quiero que me lo devuelvas!» ¿Qué le dirías?

https://www.flickr.com/photos/dsf/
the apartheid era. this makes me shiver. © Darren Foreman, Creative Commons.

A més a més en Gordon aprofita qualsevol moment per fotre-li mà al Roy, cada cop més agosaradament. L’aventura sud-africana no dura gaire, amb la família que té no estranya. I tornen a la freda, humida i fosca Escòcia, el contrast amb el que deixen enrere i on sobretot els nanos s’ho passen bé (sí, el tema dels abusos a Roy li sembla més desconcertant que res més i ho fa servir per aconseguir regals de l’oncle Gordon).

De nou a casa les en Roy és cada cop més violent, i és qüestió de temps que acabi als casuals dels Hibs, no pel futbol només per la violència, és el que li agrada, el fútbol és una excusa com una altra per trobar-se amb gent amb ganes de gresca i enfrontar-se a gent d’altres llocs que vol exactament el mateix. Casuals, feina, la família cada cop pitjor… I els records i els somnis del coma, un coma del que sembla que se’l pugui despertar tot i la seva resistència a fer-ho.

https://www.flickr.com/photos/joncandy/
DSC03935 © Jon Candy, Creative Commons.

Aquest llibre és pur Welsh en més d’un sentit, no són només els elements que han acabat sent característics de Welsh, és que el llibre amaga molt més que la història que estem llegint. L’argument és només una petita part, Welsh retrata tot un món i ho fa sense compassió, només així arriba al fons de l’ànima del protagonista, a l’origen de tot plegat, al perquè de les coses.

El llibre és dur i té un parell d’escenes molt dures, una amb un gos i una amb una dona. Aviso.

M’he llegit tot Welsh, al setembre nou llibre seu.

La vida sexual de las gemelas siamesas / Irvine Welsh

I amb aquest llibre acabo i ja puc dir que m’he llegit TOTA l’obra d’Irvine Welsh, almenys tota la publicada en castellà (no està editada en català, potser seria interessant!). I de nou ens trobem en el que podríem anomenar l’etapa americana de Welsh (Crimen i gran part de Si te gustó la escuela te encantará el trabajo s’ambienten als USA) concretament a Miami on es veu que els escocesos hi tenen tirada, sobretot per escapar, ni que sigui uns dies, dels seus hiverns.
Tenim a Lucy, una entrenadora una mica pirada per la vida sana que en un pont de Miami, desarma a un individu que estava disparant a dues persones desarmades. Una patada ben donada i la pistola a prendre vent mentre arriba la poli. Una noia, Lena, ho grava amb el mòbil, la gravació serveix perquè la poli es cregui la versió de Lucy, però Lena també ho passa a la televisió…
De cop a Lucy li plouen les ofertes i la fama, li ofereixen un programa de TV i tot, i de mentres Lena, que té un problema d’obesitat contacta amb Lucy i la converteix en la seva entrenadora. El futur esplendorós de Lucy comença a no ser tan prometedor quan es descobreix que l’home que ha desarmat al pont era algú que de petit havia patit abusos sexual per part dels dos homes a qui disparava, als que Lucy ha salvat, així que Lucy es centra en la seva obsessió i en que Lena torni al pes que li toca, i farà el que calgui… i està com una puta cabra, però molt!
Un retrat àcid d’un dels aspectes més inquietants d’Estats Units, el seu culte al cos i a la vida sana portat a l’extrem, molt a l’extrem. Crec (apreciació 100% personal) que els USA són un país que desconeix el terme mig, o una cosa els hi encanta i ho adoren o ho odien i ho prohibeixen del tot. Una mica com els nens petits, estimen o odien, però ho fan amb tot. Evidentment això no val per tot el país ni per tots els seus habitants, però és una impressió que com a conjunt sí donen, de ser molt radicals.

Un dels nombrosos edificis «art deco» de Miami (c)Johanna, Creative Commons

Però això és una novel·la d’Irvine Welsh, i com passa sempre tot és molt més profund del que sembla. Podria semblar que aquí tenim una història simple amb personatges més o menys pintorescs i un retrat de la vida sana a Miami i del món artístic també (Lena és artista), però hi ha més, molt molt més… Abans he dit que Lucy està pirada, i és cert, però hi ha un motiu; també hi ha un motiu que explica que Lena estigui més de 20 quilos per sobre del pes que li tocaria. A les novel·les de Welsh res és casual, i ens endinsarem en la ment d’aquestes dues protagonistes, en les seves respectives vides i en els seus traumes, que encara que no ho sembli hi són, i tant si hi són.

(c)joiseyshowaa, Creative Commons

I com que dir més seria destripar la història pararé aquí. És un llibre de Welsh, és bo, molt, però també molt diferent a la resta dels seus llibres. No hi ha ni un escocès! Ni un! Així que potser no és llibre més representatiu de Welsh, potser no és el llibre que jo recomanaria per començar amb aquest autor o per fer-se una idea del que són els seus llibres.

(c)Phillip Pessar, Creative Commons

I les germanes siameses a que el títol fa referència? Res, és una història molt secundària però que serveix molt bé com a metàfora de l’acció principal, res més que això. Potser el títol tira cap al groguisme, però bé que en aquests casos siamesos el pas de la infantesa a la vida adulta i el sexe és força més complicat, allà hi ha molta gent! I en parlar-ne un no pot evitar pensar en els circs de Freaks.

I amb això ja ho deixaria estar, m’he llegit tots els llibres de Welsh, ara e, toca esperar que en tregui més o anar rellegint, o les dues coses.

Si te gustó la escuela, te encantará el trabajo / Irvine Welsh

Ja he parlat altres vegades de lo molt que m’agrada Irvine Welsh, no em repetiré. Aquí ens mostra una col·lecció de relats, una mica a l’estil d’Acid House, però força més treballats. Em reafirmo en que cada cop escriu millor, i amb més humor, i més mala llet i certa crueltat. A més a més, com en altres llibres aquí hi ha contes ambientats als Estats Units, de fet el propi autor viu entre Escòcia i els Estats Units, i el contrast entre la gèlida Escòcia i els calorosos Estats Units (almenys en els seus contes sempre hi fa calor, hi déu anar a l’estiu) fa que els escocesos semblin més perdedors, però amb alguna cosa autèntica, alguna cosa que els americans no tenen, tot i tindre’ho pràcticament tot.
Com sempre si busqueu històries de superació, creixement i correcció política aquest autor no és per vosaltres, si voleu passar una bona estona sí.
Això sí, en els relats de Welsh quan les coses poden passar de més d’una manera sempre passen de la pitjor, no és optimista però sí divertit, però amb escenes que ens poden deixar el somriure glaçat als llavis!
I un detall, he dit que es tracta d’un llibre de contes, però són contes llargs, alguns molt llargs i que són més una novel·la curta, que funcionaria com un llibre per si sol, cal agrair a Anagrama no fraccionar el llibre per treure’ns els cuartos.

I un detall sobre la darrera part del llibre, Fife, el protagonista Jason King juga molt al futbolí que és com ho han traduït, però no, és tracta de Subbuteo (aquí la web del joc), és l’única manera que en un gol el jugador arribi a la xarxa després de la pilota, una cosa absolutament impossible en futbolí on els jugadors estan fixats a una barra i les porteries no tenen xarxes.
I m’he rigut tant amb el primer dels contes que tanco aquest post amb una imatge de la protagonista (més o menys), com tots els llibres de Welsh és altíssimament recomanable, i em penso posar ja amb el següent i últim.

Secretos de alcoba de los grandes chefs / Irvine Weslh

No penso explicar que m’encanta Irvine Welsh, teniu totes les meves ressenyes que ho demostren.

Aquí tenim una història típica d’ell. Els protagonistes són Danny Skinner i Brian Kibby. El primer ha estat criat per sa mare, que mai li ha volgut dir qui és son pare, és manipulador, violent, casual i un borratxo, en camí directe a convertir-se en un alcohòlic crònic. I Brian és tot el contrari, criat en una família convencional i una mica friki dels videojocs, Star Trek, maquetes de tren, el senderisme… un noi sa.
Quan Kibby entra a treballar a l’ajuntament d’Edimburg, al mateix departament que Skinner (inspecció de sanitat en bars i restaurants), aquest desenvolupa un odi intens cap al nou, i tan visceral que té una conseqüències absolutament delirants.
Ni diré més per no revelar més del compte. Si us agrada Welsh gaudireu, sinó el més probable és que no. No és mal llibre per iniciar-se en Welsh, de fet concentra la història en pocs personatges i en un temps limitat i això fa que aquest llibre sigui dels més «fàcils» de Welsh, tot i les seves més de 500 pàgines.

Leith Walk, Edinburgh, by alljenji Creative Commons