Las pesadillas del marabú / Irvine Welsh

Aquest llibre d’Irvine Welsh és com a mínim una raresa editorial. Tota la seva obra en castellà ha estat publicada per Anagrama, des del sensacional Trainspotting fins a l’actualitat, perquè aquest llibre va aparèixer el 1997 a l’editorial Debate? Anagrama no l’ha reeditat pas, i Debate el té descatalogat. Imagino que després de l’èxit de la pel·lícula l’editorial pensaria que podria fer negoci ràpid i segur amb el llibre i potser no se’n van sortir. Cal destacar que la traducció és del “seu traductor” Federico Corriente, que es mereix un reconeixement per la difícil tasca de traduïr a Welsh (diria que ha traduït tots els seus llibres a Anagrama).

Irvine Welsh és un dels meus autors preferits, d’aquells dels que ho tinc tot i em pillo tot el que surt, una obsessió com una altra.

https://www.flickr.com/photos/dkeats/
Marabou Stork, Leptoptilos crumeniferus, at the aptly named Marabou Pan, Savuti, Chobe National Park, Botswana © Derek Keats, Creative Commons.

L’argument del llibre sembla ser un somni comatós del protagonista. En aquest somni ell i dos amics van per Àfrica intentant caçar un marabú, el líder d’una colònia d’aquests ocells. No sabem què li ha passat per estar en coma, i les intervencions del món real cada cop l’afecten més, com si anés emergint del seu estat, una cosa que no vol perquè aquesta caça del marabú és una cosa que necessita resoldre. També va repassant qui és i d’on ve.

Yo me críe en lo que, más que una familia, era un desastre genético. Mientras que la gente siempre parece tener la impresión de pertenecer a un hogar normal, a mí, desde muy temprana edad, casi desde que tengo memoria, mi familia me avergonzaba y me abochornaba.

https://www.flickr.com/photos/mary_hutchison/
Architecture mixture © Mary Hutchison, Creative Commons.
Supongo que esta certeza procedía de estar apiñados tan cerca de otros hogares en la fea conejera en la que vivíamos. Era un bloque de pisos de los años sesenta construido con elementos prefabricados, de cinco plantas, con largos rellanos a los que la gente se refería en broma como “calles entre las nubes” pero enlas que no había tiendas ni pubs ni iglesias ni oficinas de correos; nada en realidad, salvo otras conejeras. Estando tan cerca de esas otras familias, a la gente se le hacía imposible, por mucho que lo intentara, ocultar su vida de la de los demás. En las escaleras, en los balcones, en las áreas comundes de tendido, a través de los cristales plomados y las puertas de alambre, me percaté de que rulaba por ahí una cualidad general de la que al parecer nosotros carecíamos. Supongo que era eso que a gente llama normalidad.
Todos los aburridos artículos periodísticos que había sobre El Barrio donde vivíamos tenían tendencia a insistir en lo desprovisto que estaba. Puede que lo estuviera, pero para mí aquel lugar siempre se definió menos por la miseria que por el aburrimiento, aunque la relación entre ambos resulta bastante evidente. No obstante, prefería el estéril tedio que había fuera de mi casa al caos que había dentro.
Mi viejo era un caso perdido; completamente pasado. La vieja, en todo caso, era peor.
https://www.flickr.com/photos/provoost/
Flat © Sjors Provoost, Creative Commons.

Elements típics de les novel·les d’Irvine Welsh, nanos blancs i pobres que viuen a la perifèria de les ciutats escoceses. Gent força maltractada per la vida, sense gaires oportunitats i que en molts casos com el del protagonista acaben fundant famílies completament disfuncionals.

La infància del protagonista, Roy, inclou una estada de tota la família a Sud-àfrica, per intentar remuntar. La Sud-àfrica de l’apartheid, on tenen a un familiar que té aquesta bonica teoria, que de fet era la majoritaria en aquells moments, Valerie és la serventa negra que tenen a casa.

—Ya ves, Roy. No estoy diciendo que Valerie sea así, es una buena persona en muchos aspectos. Pero hay que mantenerla en su sitio. No te dejes engañar por toda esa alegría. Es una resentida. Todos lo son. Esa gente es distinta de ti y de mí, Roy. Están un peldaño más arriba que los babuinos de la sabana. Nosotros tuvimos que apoderarnos de esta tierra y enseñarles a desarrollarla. Nosotros levantamos este hermoso país, y ahora dicen que quieren que se lo devolvamos. —Se le ensancharon los ojos—. ¿Me entiendes?
—Sí —asentí, nada convencido. Miré fijamente hacia los pelos negros que le salían de las narices y me pregunté cuándo podríamos ir a ver a los babuinos de la sabana.
—Míralo de este modo —continuó Gordon, inspirado y con aire de suficiencia—, es como si una persona desagradable, estúpida, perezosa y maloliente tuviese un viejo cobertizo que está cayéndose a trozos y no lo utilizara, y entonces apareces tú y dices yo puedo hacer algo con ese cobertizo. Así que asumes la responsabilidad de convertir el cobertizo en algo mejor. Lo haces, poniendo el corazón y el alma en su reconstrucción, y con el paso de los años, con el sudor y la fatiga, se convierte en un palacio imponente y hermoso. Entonces aquella persona perezosa y estúpida con la piel de color sucio y que desprende malos olores se presenta y dice: “¡Ese es mi cobertizo! ¡Quiero que me lo devuelvas!” ¿Qué le dirías?

https://www.flickr.com/photos/dsf/
the apartheid era. this makes me shiver. © Darren Foreman, Creative Commons.

A més a més en Gordon aprofita qualsevol moment per fotre-li mà al Roy, cada cop més agosaradament. L’aventura sud-africana no dura gaire, amb la família que té no estranya. I tornen a la freda, humida i fosca Escòcia, el contrast amb el que deixen enrere i on sobretot els nanos s’ho passen bé (sí, el tema dels abusos a Roy li sembla més desconcertant que res més i ho fa servir per aconseguir regals de l’oncle Gordon).

De nou a casa les en Roy és cada cop més violent, i és qüestió de temps que acabi als casuals dels Hibs, no pel futbol només per la violència, és el que li agrada, el fútbol és una excusa com una altra per trobar-se amb gent amb ganes de gresca i enfrontar-se a gent d’altres llocs que vol exactament el mateix. Casuals, feina, la família cada cop pitjor… I els records i els somnis del coma, un coma del que sembla que se’l pugui despertar tot i la seva resistència a fer-ho.

https://www.flickr.com/photos/joncandy/
DSC03935 © Jon Candy, Creative Commons.

Aquest llibre és pur Welsh en més d’un sentit, no són només els elements que han acabat sent característics de Welsh, és que el llibre amaga molt més que la història que estem llegint. L’argument és només una petita part, Welsh retrata tot un món i ho fa sense compassió, només així arriba al fons de l’ànima del protagonista, a l’origen de tot plegat, al perquè de les coses.

El llibre és dur i té un parell d’escenes molt dures, una amb un gos i una amb una dona. Aviso.

M’he llegit tot Welsh, al setembre nou llibre seu.

La vida sexual de las gemelas siamesas / Irvine Welsh

I amb aquest llibre acabo i ja puc dir que m’he llegit TOTA l’obra d’Irvine Welsh, almenys tota la publicada en castellà (no està editada en català, potser seria interessant!). I de nou ens trobem en el que podríem anomenar l’etapa americana de Welsh (Crimen i gran part de Si te gustó la escuela te encantará el trabajo s’ambienten als USA) concretament a Miami on es veu que els escocesos hi tenen tirada, sobretot per escapar, ni que sigui uns dies, dels seus hiverns.
Tenim a Lucy, una entrenadora una mica pirada per la vida sana que en un pont de Miami, desarma a un individu que estava disparant a dues persones desarmades. Una patada ben donada i la pistola a prendre vent mentre arriba la poli. Una noia, Lena, ho grava amb el mòbil, la gravació serveix perquè la poli es cregui la versió de Lucy, però Lena també ho passa a la televisió…
De cop a Lucy li plouen les ofertes i la fama, li ofereixen un programa de TV i tot, i de mentres Lena, que té un problema d’obesitat contacta amb Lucy i la converteix en la seva entrenadora. El futur esplendorós de Lucy comença a no ser tan prometedor quan es descobreix que l’home que ha desarmat al pont era algú que de petit havia patit abusos sexual per part dels dos homes a qui disparava, als que Lucy ha salvat, així que Lucy es centra en la seva obsessió i en que Lena torni al pes que li toca, i farà el que calgui… i està com una puta cabra, però molt!
Un retrat àcid d’un dels aspectes més inquietants d’Estats Units, el seu culte al cos i a la vida sana portat a l’extrem, molt a l’extrem. Crec (apreciació 100% personal) que els USA són un país que desconeix el terme mig, o una cosa els hi encanta i ho adoren o ho odien i ho prohibeixen del tot. Una mica com els nens petits, estimen o odien, però ho fan amb tot. Evidentment això no val per tot el país ni per tots els seus habitants, però és una impressió que com a conjunt sí donen, de ser molt radicals.

Un dels nombrosos edificis “art deco” de Miami (c)Johanna, Creative Commons

Però això és una novel·la d’Irvine Welsh, i com passa sempre tot és molt més profund del que sembla. Podria semblar que aquí tenim una història simple amb personatges més o menys pintorescs i un retrat de la vida sana a Miami i del món artístic també (Lena és artista), però hi ha més, molt molt més… Abans he dit que Lucy està pirada, i és cert, però hi ha un motiu; també hi ha un motiu que explica que Lena estigui més de 20 quilos per sobre del pes que li tocaria. A les novel·les de Welsh res és casual, i ens endinsarem en la ment d’aquestes dues protagonistes, en les seves respectives vides i en els seus traumes, que encara que no ho sembli hi són, i tant si hi són.

(c)joiseyshowaa, Creative Commons

I com que dir més seria destripar la història pararé aquí. És un llibre de Welsh, és bo, molt, però també molt diferent a la resta dels seus llibres. No hi ha ni un escocès! Ni un! Així que potser no és llibre més representatiu de Welsh, potser no és el llibre que jo recomanaria per començar amb aquest autor o per fer-se una idea del que són els seus llibres.

(c)Phillip Pessar, Creative Commons

I les germanes siameses a que el títol fa referència? Res, és una història molt secundària però que serveix molt bé com a metàfora de l’acció principal, res més que això. Potser el títol tira cap al groguisme, però bé que en aquests casos siamesos el pas de la infantesa a la vida adulta i el sexe és força més complicat, allà hi ha molta gent! I en parlar-ne un no pot evitar pensar en els circs de Freaks.

I amb això ja ho deixaria estar, m’he llegit tots els llibres de Welsh, ara e, toca esperar que en tregui més o anar rellegint, o les dues coses.

Si te gustó la escuela, te encantará el trabajo / Irvine Welsh

Ja he parlat altres vegades de lo molt que m’agrada Irvine Welsh, no em repetiré. Aquí ens mostra una col·lecció de relats, una mica a l’estil d’Acid House, però força més treballats. Em reafirmo en que cada cop escriu millor, i amb més humor, i més mala llet i certa crueltat. A més a més, com en altres llibres aquí hi ha contes ambientats als Estats Units, de fet el propi autor viu entre Escòcia i els Estats Units, i el contrast entre la gèlida Escòcia i els calorosos Estats Units (almenys en els seus contes sempre hi fa calor, hi déu anar a l’estiu) fa que els escocesos semblin més perdedors, però amb alguna cosa autèntica, alguna cosa que els americans no tenen, tot i tindre’ho pràcticament tot.
Com sempre si busqueu històries de superació, creixement i correcció política aquest autor no és per vosaltres, si voleu passar una bona estona sí.
Això sí, en els relats de Welsh quan les coses poden passar de més d’una manera sempre passen de la pitjor, no és optimista però sí divertit, però amb escenes que ens poden deixar el somriure glaçat als llavis!
I un detall, he dit que es tracta d’un llibre de contes, però són contes llargs, alguns molt llargs i que són més una novel·la curta, que funcionaria com un llibre per si sol, cal agrair a Anagrama no fraccionar el llibre per treure’ns els cuartos.

I un detall sobre la darrera part del llibre, Fife, el protagonista Jason King juga molt al futbolí que és com ho han traduït, però no, és tracta de Subbuteo (aquí la web del joc), és l’única manera que en un gol el jugador arribi a la xarxa després de la pilota, una cosa absolutament impossible en futbolí on els jugadors estan fixats a una barra i les porteries no tenen xarxes.
I m’he rigut tant amb el primer dels contes que tanco aquest post amb una imatge de la protagonista (més o menys), com tots els llibres de Welsh és altíssimament recomanable, i em penso posar ja amb el següent i últim.

Secretos de alcoba de los grandes chefs / Irvine Weslh

No penso explicar que m’encanta Irvine Welsh, teniu totes les meves ressenyes que ho demostren.

Aquí tenim una història típica d’ell. Els protagonistes són Danny Skinner i Brian Kibby. El primer ha estat criat per sa mare, que mai li ha volgut dir qui és son pare, és manipulador, violent, casual i un borratxo, en camí directe a convertir-se en un alcohòlic crònic. I Brian és tot el contrari, criat en una família convencional i una mica friki dels videojocs, Star Trek, maquetes de tren, el senderisme… un noi sa.
Quan Kibby entra a treballar a l’ajuntament d’Edimburg, al mateix departament que Skinner (inspecció de sanitat en bars i restaurants), aquest desenvolupa un odi intens cap al nou, i tan visceral que té una conseqüències absolutament delirants.
Ni diré més per no revelar més del compte. Si us agrada Welsh gaudireu, sinó el més probable és que no. No és mal llibre per iniciar-se en Welsh, de fet concentra la història en pocs personatges i en un temps limitat i això fa que aquest llibre sigui dels més “fàcils” de Welsh, tot i les seves més de 500 pàgines.

Leith Walk, Edinburgh, by alljenji Creative Commons