Canto jo i la muntanya balla / Irene Solà

Ja vaig parlar d’aquesta autora com tot un descobriment (per mi almenys) amb la seva obra Els dics, i per això tenia moltes ganes de posar-me amb aquest nou llibre.

Només començar veig que no ha fet una continuació del primer llibre, ni molt menys. Se n’ha oblidat bastant, sobretot estilísticament i ara ens presenta una narració on la natura i la muntanya són personatges principals i els homes sembla que tan sols hi passen. Un estil que m’ha recordat el Bernardo Atxaga de Dos germans, i una mica també l’univers més rural de Francesc Serés a De fems i de marbres. Sí, les meves connexions a vegades són una mica marcianes, però a mi em semblen evidents.

Sota Matavaques hi ha can Grill, que cau a trossos. Ara diuen que els amos, que fa anys que no hi viuen, la volen restaurar i la llogaran. Ves a saber. És trist que s’abandonin les cases, aquí dalt. En Rei viu per sobre nostre. I sobre d’en Rei ja hi ha el poble. Tots estrets i els uns enganxats als altres, els homes i les dones que viuen als pobles. Els uns sobre els altres, tots vinga a discutir i a barallar-se per aquesta pedra de terra i aquella altra, per aquesta burriqueria o aquella altra. Jo no ho entenc, com la gent pot viure tota amuntegada.

A priori sembla una barreja estranya, una part narrada per uns núvols, una altra per un cabirol, alguns salts en el temps, les plaques tectòniques…

https://www.flickr.com/photos/41812768@N07/
Bárðarbunga Volcano, September 4 2014 © peterhartree, Creative Commons.

Els continents es recargolaran sobre els seus fonaments. Les parets de roca carrisquejaran en els xocs, el cel es taparà de cop, els rius de lava correran incendiant-ho tot, el mar s’apartarà i trontollarà sencer mentre esclaten els volcans i l’aire s’omple de fum i de cendra. Les muntanyes que havíem sigut, les cases i els caus i les llodrigueres i les feixes i les carenes que havíem sigut, deixarem de ser. I les nostres restes, la nostra desfeta, les nostres penyes esdevindran valls, planes, tones de matèria rocosa que s’enfonsa al mar, noves muntanyes.

Els mites de la muntanya i la vida de tota la gent que hi vivia i hi viu, tant a pagès com a poble, una vida que ja es va acabant perquè la gent prefereix anar al poble o a la ciutat a guanyar-se la vida d’una altra manera. Però tot i això, tenim la sensació a mida que anem llegint que tot va encaixant, que tot està molt i molt pensat. Que aquella història que semblava que se’ns explicava gairebé sense voler té un sentit.

Al conte de la Reina de les Neus, la Reina de les Neus tenia un mirall. Un mirall on, quan t’hi emmirallaves, només hi veies coses tristes i dolentes. Una vegada uns follets transportaven el mirall cap al palau d’hivern i els va relliscar, els va caure i es va trencar en mil bocins. I aquests mil bocins es van escampar per tot arreu. Es van ficar als ulls d’alguna gent, i des d’aleshores ençà tot el que aquella gent veia era trist i lleig. I es van ficar dins del cor d’alguna gent, i aquests només sentien rancor i pena. I a mi, un trosset de mirall se’m va ficar dintre d’un ull, i jo veig algunes tristors, veig allà on han fet mal a les persones, i noto els que s’han mort i s’han quedat encallats. I si m’hi veig amb cor, i si tinc l’energia o si són massa a prop dels que estimo, els explico que se n’han d’anar.

https://www.flickr.com/photos/ace_0f_magic/
I’m Watching © Alejandro Hernandez., Creative Commons.

Vius i morts, persones i animals i coses, i potser coses de les que no haurien d’existir? I per sota de tots aquests elements, com un mar de fons una història que inclou morts per llamp, per tret, cabirols, dones d’aigua i soldats republicans desesperats fugint cap a França deixant rere seu un estol de restes d’armes i alguns cadàvers.

—Saps què en penso, jo, dels homes hermètics i misteriosos que no diuen res, que no expliquen res? —pregunta—. Penso que són buits com una closca, i no tenen res a explicar.

Aixeco el cap, i em mira amb uns ulls que somriuen combatius, capaços de tantes coses millors que ser aquí. Uns ulls de guineu avorrida, avorrida dels nois d’aquest poble, i dels cotxes dels nois d’aquest poble, i de les vistes i les perspectives d’aquest poble. I jo, que no tinc res per regalar-li i que no vull que em miri d’aquella manera, amb la boca una mica oberta com una porta, dic:

—Vaig matar un home.

https://www.flickr.com/photos/jcasarini/
Dr. Frankenstein’s dream II © Joaquin Casarini, Creative Commons.

I al final tenim una història coherent i completa? Sí. Fàcil de seguir tot i la multitud de narradors i punts de vista? Sí. Tenim una història, tenim una cartografia i un retrat d’un lloc, d’un escenari que és com un personatge més. Un llibre sorprenent i molt interessant que es llegeix en una sentada.

Els millors llibres de 2018

Ha estat un bon any, molt bon any, la xifra de llibres llegits ha superat els 80, i tot i que de tant en tant posi algun llibre a parir, en general sóc bo, i m’agraden els llibres.

Però seleccionar vol dir seleccionar, i això és fumut. He deixat fora llibres bons, fins i tot molt bons, he aconseguit una llista per sota de 20 i em sembla un éxit. Hi ha llibres molt bons que s’han quedat fora, això és així, he hagut de ser implacable per no tenir una llista immensa.

Aquests són els millors, amb tota la pena pels que no hi són, però si hagués de resumir a lo bèstia el que m’ha aportat el 2018 a nivell de lectura, aquests serien els escollits:

Els romanents / Víctor García Tur

Furtivos / Tom Franklin

Aglutinació / Joan Jordi Miralles

Els metecs / Pep Puig

En aquell cel brillen estels desconeguts / Stalker

La biblioteca fantasma / Jordi Masó Rahola

Permagel / Eva Baltasar

L’ofici / Serguei Dovlàtov

La terra prohibida. Volum II / Manuel de Pedrolo

Els dics / Irene Solà

Agostino / Alberto Moravia

Padre e hijo / Larry Brown

Exorcismes / Vicenç Pagès Jordà

Allò que vaig estimar / Siri Hustvedt

Aprendre a parlar amb les plantes / Marta Orriols

Dalva / Jim Harrison

Falten alguns, n’hi ha dos que m’ha costat horrors deixar fora (Quan la mort és la vida i la vida és la mort: per Nicolau Esnaola Segarra, de David Cordero Espín; i també En braços del pare, d’Àlvar Masllorens), i algun més que segur em deixo. Si voleu saber més d’aquests llibres teniu els enllaços.

Estudiant una mica més les xifres totals hi ha alguns autors que he repetit més d’un cop, els meu autor més reincident és Manuel de Pedrolo amb 5 llibres (que de fet haurien de ser 8 perquè un era triple i l’altre doble), no és mala manera de celebrar el seu centenari. Sobre això m’agradaria repetir un demanda: els seus Apòcrifs (4), i els seus Anònims (3) són pràcticament introbables i es mereixerien una reedició com la que ha fet Comanegra de la també introbable tetralogia La terra prohibida; i també una edició completa i ordenada del cicle Temps Obert (11 llibres) seria tot un detall. En total 18 llibres d’una producció de 128, però molt significativa de l’autor i que ara és o introbable o amb moltes dificultats com amb els diferents volums de Temps Obert. I també estaria molt i molt bé recuperar en una nova edicio els diaris dels seus darrers anys. Perquè encara que l’any Pedrolo hagi passat se l’ha de seguir recuperant, és de justícia!

I amb aquesta crida Pedroliana, fins l’any vinent!

 

Els dics / Irene Solà

Ha sigut començar a llegir i veure que aquest llibre era molt i molt bo, una mena d’amor a primera vista literari si en voleu dir així. Des del principi l’autora Irene Solà fa coses com salts en el temps bestials sense deixar-nos perduts i aconseguint que ens interessi tant el que passa «ara» com el que ha passat «abans».

Aquesta és la Victòria i el Lluís i els seus fills, la Nàdia, l’Ada i el Quim, i els seus veïns de Can Ballador, els Vicenç pare i fill, i els seus embolics, les seves parelles, els seus amors, i els seus records que l’Ada fa servir per escriure una història, moltes històries, s’han obert els dics i ara s’anirà explicant tot. I la Vera i la Jess i el Dídac, i el Loki i el cavall blanc i…

I la Jess li acosta el gat a la Vera perquè el toqui. I aquest és el gat repenjat sobre el pit de totes dues. Com quatre prestatgeries. I aquesta és la Vera que fa carícies al gat, i li acosta la boca per dir-li coses en portuguès. I aquest és el gat cada vegada més esclafat. I aquests són el nas, i els ulls i els llavis molls de l’animal. I aquesta és la cara de gat de la Vera. I aquestes són la Jessica i la Vera fent-se un petó que comença suau, com la pell d’un raïm, i que després s’obre, àcid, i vénen ganes de xuclar-lo perquè no es vessi. El gat miola i fa esforços per escapar-se i, quan salta, elles segueixen fent-se petons com grans de raïm. I aquestes són la Jess i la Vera que es diuen que s’estimen. Que s’estimen més que res i que a ningú. I la Jessica que diu molts cops que no és lesbiana, però que l’estima. I la Vera que no diu res, l’abraça i li clava el nas al coll com un piquet i inhala. I aquestes són la Jess i la Vera que dormen juntes almenys dues nits per setmana. I ningú no sap res, i ningú no sospita res, perquè estudien i es queden fins tard a casa l’altra per preparar exàmens. I s’amaguen als lavabos, a l’hora de pati, i al gimnàs entre les piles de matalassos, i repassen les lliçons juntes, tancades a l’habitació de l’una o de l’altra. I s’estimen a pesar d’en Mike, que és el xicot de la Jessica, i a pesar de la por que tot Langley Manor sàpiga que s’estimen, de veritat, del tot.

ift.tt/1PhXbX2
Girl with her cat © barnimages.com, Creative Commons.

Aquest tot sembla ser més una suma de petites coses, d’anècdotes variades, de retrats (sobretot al principi) de l’ambient rural i la seva persistència a enterrar els animals al tros tot i la prohibició. Les seves històries i les de la gent amb que entren en contacte.

—Sí. Han sigut les millors colònies de la meva vida. De totes les noies que m’he declarat a la vida, l’Aiyla és la més guapa.
—Pablo, ets un Casanova.
—Li vaig recitar Neruda de memòria.
—I un poeta.
—De totes les noies a qui m’he declarat: la meva cosina de Salamanca, la Laia Besora, les bessones Bertran i la Tae-ju, la noia de les colònies de l’any passat, ¿te’n recordes?, l’Aiyla és la més guapa.
—¿Et vas declarar a les dues bessones Bertran?
—Sí.
—Alhora?
—Victòria, ¿et penses que no hi toco? —exclama en Pablo.
La Victòria riu fort i diu:
—Vinga, a treballar, Casanova.
En Pablo encés l’ordinador amb un dit gruixut, lent i parsimoniós i afegeix:
—Va dir que m’enviaria missatges de Facebook, Victòria.

 

https://www.flickr.com/photos/karpidis/
Drinking coffee at facebook? © Andreas Kontokanis, Creative Commons.

El tema rural i la convivència difícil, entre domingueros, ciclistes, pagesos…

I aleshores, tot va passar de pressa i les mirades i els gestos de tothom s’encavalcaven; l’home del tractor va fer moure les rodes de darrere frenèticament. La roda sobre el camp, folla. Rodona, boja. Abans que en Jordi entengués què feia el tractorista, els nou ciclistes estaven coberts d’un núvol de pols densa i grisa. I just abans que la polseguera li fes tancar els ulls, en Jordi va veure, dalt la cabina del tractorista, un caparró girant-se, rient, mirant els ciclistes. Era una nena, asseguda al costat de l’esquena grossa de l’home que conduïa. Una nena que devia tenir sis anys, set màxim. I que els va aixecar el dit del mig, i mirant-los directament a la cara, a nou homes fets i drets, els va fer una botifarra.

Després d’empolsinar els ciclistes, en Vicenç Ballador pare va fer prometre a la Marta que no li diria a la mare que li havia deixat fer la botifarra.[… ]

—Venjança! —va cridar el pare Ballador, i la Marta va aixecar un puny petit i tou enlaire i es va col·locar a la seva falda.

https://www.flickr.com/photos/twistermc/
Lily and Her John Deere © Thomas, Creative Commons.

I el tema dels que marxen i els que es queden, un clàssic de totes les històries ambientades al camp. Aquí aquest paper el fa l’Ada, que torna després de passar uns anys a Anglaterra, aquí hi va deixar el Vicenç Ballador fill. Com que l’Ada escriu històries amb els personatges és més o menys la protagonista, una protagonista accidental d’un conjunt d’històries que potser és l’única crítica que se li pot fer al llibre. Més que una novel·la amb un argument clar i definit és una suma de petites històries amb petits nexes entre elles. Això és una crítica si sou dels que busqueu exactament això: una novel·la estàndard, argument evident i gran, plantejament nus i desenllaç. No és això, però és molt més i a mi almenys no m’importa el que no és aquest llibre.

I aquest és en Vicenç que no pot dir res, i passa un dit ample i raspós per l’orella de l’Ada. I nota les arracades punxegudes i metàl·liques. I pensa en les arracades daurades en forma d’abella que l’Ada es va descuidar al cotxe l’última nit abans d’anar-se’n. Les va dur un temps a la guantera, com un tresor petit. I tres setmanes després que l’Ada marxés i no li escrivís ni una sola vegada, va aparcar el cotxe en aquell mirador, va baixar fins a l’aigua, i va llançar-les, amb tota la força dels braços, tan lluny com va poder, al mig del pantà.

I aquestes són les arracades en forma d’abella de l’Ada, que brillen, i cauen avall, sota l’aigua, i passen a tocar de les cases submergides. I aquest és el silur que se les va menjar, immens. I aquestes són les arracades a la panxa fosca i pudent del silur, durant anys, esperant a ser trobades.

https://www.flickr.com/photos/sheilatostes/
earring © Sheila Tostes, Creative Commons.

Una connexió. Què vol dir això? Un llibre que quan el llegeixo em recorda a un altre, i aquí la connexió que em salta és amb Els nois de Toni Sala (llegit 4 anys enrere!), el camp, els que arriben i els que s’hi queden i els que ja hi són de sempre i el tema d’enterrar els animals a terra, a la propietat, al tros, com un costum que és una cosa molt més profunda. Curiosament (o no) Els nois també el va editar L’Altra Editorial (i crec que hi va haver una edició en anglès pels USA que no sé com haurà funcionat).

En Vicenç també li explica que una vegada amb cinc anys la seva germana Marta cridava: «Hòstia santa, puta d’orus, cagu’m Seuna!». I aquesta és la Mercè de Can Ballador que va sentir la diatriba i va exclamar: «Marta Ballador, si et sento tornar a dir una sola d’aquestes paraulotes, et rentaré la llengua amb tant sabó que trigaràs dies a notar cap gust». I aquesta és la Marta de cinc anys, colrada de tant segar al camp, explicant-li a la mare, amoïnada i seriosa, que ella és pagesa, i que els pagesos diuen paraulotes. I aquesta és la seva mare, que va establir un pacte segons el qual la Marta podia dir alguna paraulota, però només si era al camp treballant amb el seu pare i tothom qui hi havia eren pagesos. Mai a casa. Mai a l’escola.

https://www.flickr.com/photos/xbe/
P1170726 © Xavier Béjar, Creative Commons.

Un cop més el Premi Documenta demostra ser el que els premis haurien de ser i no sempre es compleix: un descobriment i un segell de qualitat, una cosa en definitiva que predisposa a favor d’un llibre. Això no sempre passa, és la idea i ha acabat sent el motiu de ser de tants i tants premis, per això trobar-ne un que no falla és una notícia, una agradable notícia.