El último dinosaurio / Hunter S. Thompson

M’agrada Thompson més per la seva actitud cap a la vida i la literatura que no pels resultats, pels seus llibres. De totes maneres mai deixa indiferent i una mica de la seva mala baba sempre entra bé. Com en aquest recull d’entrevistes que li van fer tota mena de publicacions.

Crec que amb aquest llibre ja només em faltarà El escritor gonzo per tenir llegit tot el d’aquest home en castellà (diria que ni un llibre ha estat traduït al català), de totes maneres ja son entrevistes i cartes, els llibres-llibres ja estan llegits i comentats a més d’un lloc (a part d’aquest blog també en vaig parlar aquí).

https://www.flickr.com/photos/drexler/
[Hunter S. Thompson] © David Drexler, Creative Commons.
De l’entrevista a  Playboy, novembre 1974 per Craig Vetter:

¿Sabes? Yo estuve en el edificio Watergate la noche en que esos cabrones entraron. Por supuesto que me lo perdí todo, pero estuve allí. Eso me sigue obsesionando.

¿En que parte del edificio estabas?

Estaba en el bar.

¿Pero qué clase de periodista eres? En el bar…

No soy periodista, soy escritor.

https://www.flickr.com/photos/mastermaq/
Watergate © Mack Male, Creative Commons.

En aquest llibre tenim això, un Hunter S. Thompson tal qual, sense filtres. Com quan recorda la seva participació com a periodista seguint la campanya presidencial de 1972 i perquè no va fer el mateix a la de 1976, o la opinió que li mereix la política i els que la fan.

Cuando sienta que hace falta volver a la política volveré, ya sea escribiendo o participando en ella. Pero mientras no sea necesario, hay otras muchas maneras mejores de pasar el rato. Comprar un fumadero de opio en Singapur o un burdel en Maine; convertirme en un asesino a sueldo en Rodesia o en una cabra de Judas humana en el Triángulo Dorado. Sí, un mercenario, un cretino profesional que hiciera cualquier cosa por dinero.

I les drogues, i la intersecció drogues-política…

De acuerdo. Pero si estamos hablando de consumo de drogas durante la campaña del 76, es obvio que también hablamos de personas que ahora están en la Casa Blanca,¿verdad?

Bueno… algunas sí. Pero vamos a tranquilizarnos. No queremos causar una ola de pánico nacional diciendo que una banda de aficionados a la coca encubiertos están gobernando el país… A pesar de que podría ser el caso, independientemente de quién hubiera ganado las elecciones.

https://www.flickr.com/photos/locken_rock/
LSD © locken_rock, Creative Commons.

Sempre que penso en Hunter S. Thompson no puc evitar recordar al personatge Spider Jerusalem (protagonista de la recomanable sèrie Transmetropolitan, de Warren Ellis i Darick Robertson), no em negareu que es tenen tot un aire.

He dit que m’agrada la seva actitud més que els seus resultats. També trobo que és un d’aquells escriptors sobremitificats, i per això m’agrada que ell mateix de tant en tant es baixi del pedestal.

¿Esperabas convertirte en una figura de culto?

No mucho. ¿Qué iba a esperar?

Bueno, fuiste el primer periodista en situarte como protagonista principal de tu trabajo. ¿Piensas que te bastas contigo mismo?

Pienso que era solo por pereza. De ese modo no tenía que crear un personaje. Así había un personaje menos que inventar. En realidad solo intente apañármelas y escribir lo que pude.

És un volum que com a lectura es pot atragantar una mica perquè moltes preguntes es repeteixen, i de vegades també es repeteixen les respostes. Però de tant en tant surten coses noves.

La biblioteca para mí era un refugio, del mismo modo que para un pandillero de hoy en día puede serlo un fumadero de crack. Imagínate, el carné de la biblioteca era como un billete para volar. Yo leí todos y cada uno de aquellos putos libros. Mi madre era bibliotecaria en la biblioteca pública de Louisville (Kentucky).

I sobre la violència, com un truc o consell per periodistes i escriptors gonzo:

Nunca dudes en utilitzar la fuerza. La fuerza resuelve problemas e influye en la gente. La mayoría de la gente no está acostumbrada a resolver situaciones mediante la aplicación inmediata y aparentemente aleatoria de la fuerza. Y el simple hecho de que estés dispuesto a usarla —o puedas llegar a estarlo— es una herramienta de razonamiento muy poderosa. La mayoría de la gente no está preparada para hacerlo. Puedes forjarte una reputación correcta al respecto; podrías, en mitad de una conversación, aplastar a algún hijo de puta que esté en la haitación. Hacer que la sangre le saliera a borbotones. Estoy revelando secretos del oficio.

https://www.flickr.com/photos/nilsrinaldi/
Hippo fight 2/3 © Nils Rinaldi, Creative Commons.

Una constant en això d’escriure son les notes de rebuig, ell no en va escapar:

«Nunca jamás vuelvas a enviar nada a Esquire. Eres un cabrón despreciable y estúpido. Esquire te odia.»

I una parell de coses que no surten en aquest llibre però no em resisteixo a no posar, primer aquesta declaració d’intencions:

“Life should not be a journey to the grave with the intention of arriving safely in a pretty and well preserved body, but rather to skid in broadside in a cloud of smoke, thoroughly used up, totally worn out, and loudly proclaiming «Wow! What a Ride!”

La vida no debería ser un viaje hacia la tumba con la intención de llegar a salvo con un cuerpo bonito y bien conservado, sino más bien llegar derrapando de lado, entre una nube de humo, completamente desgastado y destrozado, y proclamar en voz alta: ¡Uf! ¡Vaya viajecito!

https://www.flickr.com/photos/niephotography/
Keaton’s WRX © Alexander Nie, Creative Commons.

I després això, el que vindria a ser un dia a la vida de Hunter.

Tot i algunes sortides excèntriques i molt del seu personatge en general Hunter S. Thompson és una persona d’allò més coherent, que ja que no es pren res seriosament no fa una excepció ni amb la seva persona ni amb la seva obra. I això és d’agraïr.

La gran caza del tiburón / Hunter S. Thompson

La pesca del tauró és un esport, un esport per gent de pasta, de molta pasta, i una excusa per tota una sèrie d’excessos. I si parlem d’excessos i de Hunter S. Thompson… en fi, què pot sortir malament?

Ja a la nota prèvia ens avisa:
  
Tengo la sensación de que podría estar igual sentado aquí cincelando las palabras de mi lápida… y que, al acabar, la única salida decente sería bajar directamente desde esa jodida terraza a la calle, 28 pisos y 200 metros por lo menos de aire sin obstáculos hasta la Quinta Avenida.

Nadie sería capaz de imitar ese número.

 Tractant-se de Hunter tot pot sortir malament, però no serà avorrit, no com l’esport de la pesca del que apenes en parla per ser la cosa més avorrida que ha vist a la seva vida. Això sí, la caça del tauró, tot i donar títol al llibre no és l’únic que trobem aquí. El llibre recull la majoria dels seus articles i reportatges sobre els temes més diversos com Miedo y asco en Las Vegas, per exemple.
L’ambient de l’illa mexicana de Cozumel, al Carib, amb les seves festes de rics que van allà a pescar és tan dolent com ens podem imaginar:

Era exactamente el tipo de escena que yo estaba buscando: unos 35 blancos ricos completamente borrachos de sitios como Jacksonville y Pompano Beach, rondando por allí a media noche, en aquel puerto mexicano, con sus cruceros de doscientos mil dólares, maldiciendo a los nativos por no proporcionar suficientes putas adolescentes que hiciesen juego con la música de los mariachis. Era una escena de decadencia absoluta y me sentía allí como en casa. 

0059_’Grander’ Blue Marlin, (1000lb+) © Phil, Creative Commons.

Evidentment els ricachos dels iots l’acaben defugint com la pesta, l’article queda molt poc article i molt gonzo, molt ell en definitiva. Han d’acabar fugint d’allà deixant immenses factures sense pagar i posadíssims de tota la droga que no es poden arriscar a posar a les maletes…

Foto treta d’aquí, no mencionen autor

La resta d’articles són interessants, i de tant en tant es deixa anar i li surten coses realment profundes, i també divertides:

En un país donde mandan los cerdos, todos los cerdos suben rápido… y los demás vamos jodidos, si no somos capaces de coordinar nuestras acciones: no necesariamente para Ganar, sino más que nada para no Perder del todo. Nos lo debemos a nosotros mismos, y a esa tullida imagen que tenemos de nosotros como algo mejor que una nación de ovejas aterradas… pero, sobre todo, se lo debemos a nuestros hijos, que tendrán que vivir con nuestra derrota y todas sus consecuencias a largo plazo. No quiero que mi hijo me pregunte, en 1984, por qué sus amigos me llaman «Buen Alemán».

O aquesta altra, tota una declaració de principis.

Casi todos mis amigos están metidos en cosas raras que yo no entiendo del todo… y, con unas cuantas excepciones vergonzosas, les deseo que todo les vaya muy bien. ¿Quién soy yo, en realidad, para decirle a un amigo que no debería cambiar su nombre por Oliver High, librarse de su familia y unirse a un culto satánico de Seattle? O discutir con otro amigo que quiere comprarse un Remington Fireball de un solo tiro para poder salir a liquidar policias desde una distancia segura…

EastLAParade-25 © Erwin Recinos, Creative Commons.

Un dels articles més llargs del llibre és sobre la mort del periodista Salazar, i els disturbis amb els hispans de Los Angeles, som a finals 60 i als Estats Units s’ajunten la voluntat de canvi, la lluita pels drets civils de les minories i les queixes pel reclutament per la guerra del Vietnam i un poder terriblement conservador que acabaria col·locan Nixon al poder.

Richard M. Nixon Meeting with Elvis Presley © Marion Doss, Creative Commons.

Aquí tenim la seva opinió sobre una companyia aeria, i no sé que pensaria de les actuals low cost.

Para mí volar con la United es como cruzar los Andes en un autobús prisión. No me cabe la menor duda de que es alguien como Pat Nixon quien da personalmente el visto bueno a todas las azafatas de la empresa. Nada en todo el mundo occidental iguala la colección de hipócritas arpías que pueblan los «amistosos cielos de la United». Hago todo lo posible por evitar esas líneas aéreas, a menudo con considerable costo económico y considerables molestias personales. Pero hago pocas veces las reservas yo personalmente y la United parece ser un hábito (como los taxis de la Yellow Cabs) para las secretarias y los relaciones públicas. Y puede que tengan razón…

Hemingway © R, Creative Commons.

Y ara sobre ni més ni menys que Hemingway:

«Bueno -dijo Hemingway-. Yo sólo vivo de una cosa: de tener poder de convicción y de saber lo que hay que eliminar.»
Esto mismo ya lo había dicho antes, pero si aún lo creía en el invierno de su vida, es ya otra cuestión. Hay bastantes pruebas de que no siempre estaba seguro de lo que había que eliminar, y muy pocas que demuestren que su poder de convicción sobreviviese a la guerra.
Ese poder de convicción es algo a lo que todo escritor le cuesta mantener, y sobre todo en cuanto toma conciencia de él. Fitzgerald se desmoronó cuando el mundo dejó de bailar al son de su música; la confianza de Faulkner se hundió cuando tuvo que enfrentarse a negros del siglo veinte, en vez de a los símbolos negros de sus libros; y cuando Dos Passos intentó cambiar sus convicciones perdió su poder.

Els articles de Thompson no sempre tracten del que se suposa que és el tema, però mai no són banals i l’autor aprofita qualsevol moment per dir la seva. I la seva pot ser una opinió incómoda, o poc correcte, li era igual, havia de dir el que havia de dir. Hi ha escriptors que escriuen des de les vísceres, i Thompson sembla ser el prototip d’escriptor que escriu des dels collons. No és una fanfarronada, Hunter no és un fatxenda, però és un dels escriptors més lúcids i sincers, i sé sincer amb un mateix com ho és ell, és quelcom que necessita collons. Una de les coses que m’agraden d’ell és que resulta quasi impossible parlar dels seus llibres sense renecs.
A partir d’ara paro ja amb Hunter, hi ha altres escriptors als que he de dedicar la meva atenció i alguns dels llibres que van caure per Nadal estan esperant pacientment a la lleixa i m’estan cridant.

Hipstamatic Hunter © Mitch Hell, Creative Commons.

El diario del ron / Hunter S. Thompson

Kemp, el Chinaski de Thompson, deixa la seva feina a Nova York i se’n va a Puerto Rico, i es preveu una vida plena de rom, dones i sol. Tot i que això és una novel·la i no tant el periodisme gonzo que va popularitzar en Thompson és obligatori fer-nos la pregunta: què pot sortir malament?

Un parell de declaracions sobre ell lloc on treballarà Kemp, el diari en anglès Daily News, a la capital San Juan:

Para el News trabajaba todo tipo de personas: desde radicales desaforados que querían rajar el mundo por la mitad para volver a empezar desde el principio a gacetilleros cansados, de panza abultada por la cerveza, que no querían más que vivir lo que les quedaba de vida en paz antes de que una panda de lunáticos rajaran el mundo por la mitad para volver a empezar desde el principio.
Y abarcaban toda la gama imaginable: desde genuinos talentos y hombres honrados hasta perdedores degenerados y sin esperanza que apenas sabrían escribir como es debido una postal: gente necia y fugitivos y borrachos peligrosos, un cubano que robaba en las tiendas y que llevaba una pistola bajo la axila, un mexicano medio tonto que acosaba sexualmente a niños pequeños, macarras y pederastas y desechos humanos de toda clase y condición, la mayoría de los cuales trabajaba justo el tiempo suficiente para poder pagarse unos tragos y un billete de avión.

Això en una illa amb vagues comunistes, nacionalisme fonamentalment anti-estatsunits i l’inquietant proximitat de Cuba. Amb aquest panorama el cap de tot allò té almenys l’esperança de no haver contractat a una desferra més.

-¡Dios…! -exclamço mientras se sentaba-. ¿Qué les pasa a esa caterva de vagos…? Se escaquean del trabajo, se mean en una máquina carísima, se pasan el día borrachos… ¡Es un milagro que no me haya vuelto loco!
Sonreí y encendí un pitillo.
Lotterman me miró con curiosidad.
-Pido a Dios que usted, al menos, sea un ser normal… Un pervertido más en la redacción sería el acabose.
.¿Pervertido? -dije.
-Bueno, ya sabe a lo que me refiero -dijo, con un movimiento de la mano-. Pervertidos en general: borrachos, vagabundos, ladrones… Sólo Dios sabe de dónde vienen… No valen una mierda. Andan rondando por aquí como ratas, sonriéndome de oreja a oreja, y desaparecen sin decir ni pío a nadie. -Movió la cabeza con tristeza-. ¿Cómo voy a sacar un periódico a la calle si no tengo en él más que beodos?

Aquesta és la redacció, no sembla la feina més motivant del món, però només cal mirar-ho amb positivitat.

Y me iban a pagar un sueldo ridículo por no hacer otra cosa que vagar de un lado a otro para «enterarme» de las cosas, para «averiguar qué estaba pasando» en la isla.Tenía ganas de escribir a todos mis amigos para invitarles a Puerto Rico.[…] «Ven rápidamente -stop- sitio de sobra en el barril de ron -stop- nada de trabajo -stop- buen sueldo -stop- bebida todo el día -stop- folleteo toda la noche -stop- date prisa -stop- puede no durar.»

View of San Juan fron Castillo San Cristobal (c) Robert & Pat Rogers, Creative Commons

Una de les persones que coneix és Yeamon, que viu en una cabana a la platja, acompanyat de Chenault amb qui manté una estranya relació, tampoc ajuda l’afició de Chenault a prendre el sol despullada a la vista de tots els nadius.

Parecía feliz. Jamás la había visto tan guapa. Llevaba sandalias y una falda de madrás y una blusa blanca sin mangas, pero la diferencia estaba en la cara, arrebolada y sana y húmeda por el sudor. El pelo suelto le caía libre por los hombros, y los ojos le brillaban de entusiasmo. Había algo específicamente sexual en toda ella. Su cuerpo menudo, enfundado con exquisito gusto en tela escocesa y seda blanca, parecía a punto de estallar y liberar toda su energía.

«Chenault», entenc, segons aquesta pàgina, no es menciona autor de la foto, probablement el propi Hunter

Negocis inmobiliaris per l’illa, som als 50 i el turisme no és tan massiu com avui en dia, la majoria de nord-americans eren marines retirats, gran part de l’illa és una inmensa base naval camp de tir dels marines USA. El tema nacional de vegades provoca friccions, hi ha des de nacionalistes portoriquenys fins a partidaris que Puerto Rico es converteixi en l’estat 51 dels USA.
Cap a la part final del llibre va de carnaval a Saint Thomas, un carnestoltes caribeny en un lloc encara més desmadrat.
Allò provoca que perdin a Chenault en una festa molt boja, i que la recuperin després, i que enlloc d’amb Yeamon vagi amb el Paul. En Paul vol ser un bon amic, però la Chenault està molt bona i després de tant temps mirant-la ara no pot resistir-se. Alhora que això és precipita el diari canvia de mans just abans de tancar, s’arma la de déu, amb un mort i tot, ella se’n torna a Nova York, i poc després just al final del llibre ell també surt de l’illa.

Foto treta d‘aquesta pàgina, no mencionen autor

Sembla que Hunter va tenir aquesta novel·la al calaix des que la va escriure amb 22 anys, i que va ser Johnny Depp qui el va convéncer per publicar-la. La novel·la és bona, potser molt arriscada de cara a l’editor quan a Hunter no el coneixia ningú, però de cap manera és una d’aquelles novel·les de joventut que cal mirar amb benevolença i perdonar-li certes coses, no, és un bon llibre per mèrits propis, potser no el millor de Thompson però segurament sí un dels més accessibles, un bon punt de contacte amb aquest autor.
L’adaptació la podeu trobar a youtube, crec que no és gaire fidel.

Los Ángeles del Infierno: una extraña y terrible saga / Hunter S. Thompson

Hi ha periodistes que sommien a cobrir noticies tranquil·les i reposades, però no són periodistes gonzos com Hunter S. Thompson que aplica el seu particular periodisme a la banda motera més legendària, els Hells Angels.
Tot i que Thompson sol fer llibres diguem-ne poc convencionals, aquí fa periodisme més aviat normal, interessant i centrant-se en dades, almenys al principi del llibre, un principi que deixa clar de què estem parlant:

California, fin de semana del Labor Day… temprano, con niebla del mar aún en las calles, motoristas forajidos con cadenas, gafas de sol y grasientos vaqueros, salen rodando de húmedos garajes, restaurantes nocturnos y míseros cuartuchos de una noche de San Francisco, Hollywood, San Bernardino y Oakland Este, camino de la península de Monterey, al norte de Big Sur… La Amenaza anda suelta otra vez, los Ángeles del Infierno, el titular de cien kilates, rápidos y estruendosos a primera hora de la mañana, agachados en el asiento, sin una sonrisa, se embuten demencialmente entre el tráfico a 140 kilómetros por hora por la raya del centro, librando por centímetros, como Gengis Khan en un caballo de hierro, un monstruoso garañón de ano feroz que atraviesa a velocidad máxima el ojo de una lata de cerveza y sube por la pierna de tu hija arriba sin pedir cuartel ni darlo; que la gente vea lo que es clase, que olfatee una vaharada de esas emociones que no conocerá jamás… […] Tensos para la acción, pelo largo al viento, barbas y pañuelos ondeando, pendientes, sobacos, cadenas, cruces gamadas y Harleys desguarnecidas relumbrado cromo mientras el tráfico se abre por la 101, nervioso, para dejar que pase la formación como el estallido de una tormenta de polvo… 

Hells Angels (c) Lee Brimelow, Creative Commons

Les nostres imatges de les bandes de motards poden ser molt variades, com Easy Rider, o la sèrie Sons of Anarchy, o la pel·lícula Salvaje de Marlon Brando (pel·lícula que volia allunyar els joves de les bandes de motoristes i que va aconseguir tot el contrari). Aquí va un exemple de com els veia el fiscal general de California:

Back (c) Quasic, Creative Commons

El denominador común más universal para la identificación de los Ángeles del Infierno quizá sea su estado general de suciedad. Los funcionarios de investigación informan con insistencia de que estos individuos, tanto los pertenecientes al club como sus compañeras, parecen necesitar manifiestamente un baño. Las huellas dactilares son un medio muy eficaz de identificación porque un elevado porcentaje de Ángeles del Infierno tiene antecedentes penales…

I amb això la premsa dels anys seixanta tenia per fer titular alarmistes a tota pàgina i tenir a tot el país acollonit amb aquests fora de la llei. Perquè Estats Units als anys 60 era un país molt conservador on les pintes dels Beatles ja van ser considerades escandaloses. I els Hells Angels en cap moment van pretendre ser altre cosa que el que eren, uns fora de la llei que no acceptaven cap convenció i que feien el que volien quan volien i no tenien escrúpols a l’hora de delinquir, pel departament de justicia dels USA (i de pràcticament el món sencer) són una associació delictiva.

Harley Davidson (c) Craig Dennis, Creative Commons

Però d’on van sortir? A finals dels 40 molts dels veterans tenien problemes per reintegrar-se a la vida civil després d’haver anar a la Segona Guerra Mundial, tant a Europa com al Pacífic, o a Corea just després. Suposo que ara parlaríem d’un cas massiu d’estrès post-traumàtic, a més a més que molts a l’exèrcir eren algú, hi havia camaraderia, coses que tenien com a militars però que havien de buscar com a civils, a més a més de l’adrenalina. Molts van veure en les motos i la llibertat de moviments que donaven una manera més fàcil de ser un fora de la societat (el tema de la delincuencia associada va venir després. Hi ha el cas de Hollister, el 1947, que va crear força rebombori i va fer que la gent comences a conèixer i témer les bandes de motorister. El 1953 s’estrena la pel·lícula Salvatge protagonitzada per Marlon Brando. Als 60 els Hells Angels (que en el tema delinqüent eren de segona fila) tenien tot el que la premsa volia per vendre titulars, un aire romàntic de renegats de l’antic oest, i sang i sexe, ideal per titulars a 8 columnes.

Foto treta d’aquí, no es menciona l’autor

I un comentari sobre les motos, normalment feien servir Harley-Davidson, tot i que les motos d’importació angleses Triumph també es feien servir, a part hi havia les motos japoneses però jugaven en una altra lliga. Les motos dels àngels eren pesades, sorolloses, gastaven i ho deixaven tot perdut d’oli, això sí eren unes màquines impressionants, normalment de 1200cc (hi ha molts cotxes amb menys cubicatge) i capaces d’arribar perfectament als 180 kilòmetres per hora, i en aquells anys qualsevol Angel amb casc hauria estat ridiculitzat, apallissat i expulsat del grup, i els accidents no eren rars.

Això és el que diu Barger, un dels caps:

Bueno, nadie ha escrito nunca nada bueno de nosotros, pero la verdad es que nunva hemos hecho nada bueno que pueda escribirse.

L’arribada a la festa del 4 de juliol a Bass Lake, amb controls policials a cada moment, la població autóctona acollonida i molts turistes allà a veure l’espectacle:

Así que en vez de llegar en tranquilos grupitos, los forajidos coronaron la colina en manada… aullando, gritando, agitando sombreros y ofreciendo a los ciudadanos un espectáculo realmente aterrador. La disciplina de la autopista se había hundido por completo; aquello era ya el desmadre. Al ver a Tripa y a Buitre dando gritos de alegría junto a la carretera, Jesusito alzó los brazos al aire y lanzó gritos triunfales. La moto se le fue hacía la derecha y estuvo a punto de chocar con Carguero Charley, el Exhibicionista. Un Ángel a quien yo nunca había visto pasó con una tres ruedas naranja alzando los pies como un jinete de rodeo. Andy, de Oakland, que no tenía carnet de conducir, pasó con su mujer sentada delante, encima del depósito de gasolina, preparada para agarrar el manillar ante el más leve peligro. El ruido era como un desprendimiento de tierras, o un equipo de bomberos. Pese a conocer a los Ángeles, yo no podía asimilar del todo lo que estaba viendo. Era como Gengis Khan, los comandos de Morgan, Salvaje y el saqueo de Nanking, todo al mismo tiempo.

May the road… (c) Max and Dee Bernt, Creative Commons

Les relacions de Hunter amb els Hells Angels no van ser del tot idíliques, sobretot cap al final i després del llibre, com s’aclareix en aquesta nota al peu que aquí he posat entre parèntesi:

-¿Qué andas haciendo ahora? -preguntó Barger-. ¿Estás escribiendo algo más?
-Sí -dije-. Un libro.
Se encogió de hombros.
-Bueno, no pedimos nada más que la verdad.
(Varios meses después, decidieron que la verdad no era suficiente. Tendría que haber dinero, además. Esto creó tensiones que acabaron en resentimiento y, por último, en violencia.)

Això cap a mig llibre. Hunter va viure amb els Hells Angels prop d’un any, no ben bé viure, tenia la seva casa però era ben rebut als llocs on es reunien i si ells passaven per casa seva també els havia de rebre bé. El seu interés és explicar qui eren i com es comportaven, la informació que apareixia a la premsa era pur sensacionalisme, són els anys del president Johnson, la guerra a Vietnam i la lluita dels ciutadans negres pels seus drets civils, i la cacera de bruixes anticomunista ha deixat un país molt recelós de quasi qualsevol cosa que se sortís de la norma (tant l’FBI com la CIA van acusar de comunistes a tots els que lluitaven per canviar coses, fossin pacifistas o sufragistes, sense cap mena d’escrúpols).
Un de les acusacions que es llencen contra els Hells Angels és que són uns borratxos i uns drogadictes, i sí, però normalment no amb drogues que els impedeixin conduir (i un Hells Angel pot conduir si diu que pot conduir, no li aneu amb límits d’alcoholèmia o tests de drogues).

drugs (c) Gregor Fischer, Creative Commons

Las bennies («ruedas de carro» o «blancas») son esenciales para la dieta forajida…, igual que la yerba, la cerveza y el vino. Pero cuando hablan de «pirarse», la acción se traslada a otro nivel. El siguiente paso de la escala es el Seconal («rojas» o «diablos rojos»), un barbitúrico que normalmente se usa como sedante o tranquilizante. También toman Amytal («cielo azul»), Nembutal («chaquetas amarillas») y Tuinal. Pero prefieren las rojas, que toman con cerveza y con bennies para «no dormirse». La combinación produce unos efectos diabólicos. Los barbitúricos y el alcohol pueden ser una mezcla mortífera, pero los forajidos mezclan suficientes estimulantes con sus depresivos para mantenerse por lo menos vivos, si es que no racionales. […]Se trata de una dieta bastante extremada, y no todos los Ángeles pueden soportar el espectro completo de estimulación-depresión-alucinaciones-borrachera-fatiga absoluta durante cuarenta y ocho horas seguidas. La mayoría procuran atenerse a combinaciones más limitadas: cerveza, yerba y Seconal, por ejemplo. O ginebra, cerveza y bennies; o vino y LSD.

Amb el temps la relació se’n va anar a fer punyetes, era esperable, els Hells Angels rebien una atenció a que no estaven acostumats i que no sabien gestionar, es començaven a creure la seva pròpia llegenda. Aquesta imatge també feia que altres grups creguessin que podien ser els seus aliats, però no.

Estudiantes que apenas se atrevían a firmar una petición o a robar un pirulí en una tienda, se sentían fascinados por las historias de los Ángeles del Infierno, que arrasaban pueblos y agarraban lo que querían. Además, los Ángeles tenían fama de desafiar a la policía, de enfrentarse con éxito a la autoridad, y para los frustrados radicales universitarios esto era una imagen verdaderamente fuerte. Los Ángeles no se masturbaban, violaban. No venían con teorías, canciones y citas, sino con ruido y músculos y puros cojones.

Biker Girl (c) Bruno Caimi, Creative Commons

El tema de les violacions era una acusació recurrent. Poquíssimes de les denuncies per aquest tema van arribar a judici i pràcticament cap en condemna. S’ha parlat sempre de la intimidació a les víctimes i testimonis, però això no explica una disparitat tant gran, moltes vegades era el propi ministeri fiscal qui retirava els càrrecs. Normalment eren relacions que havien començat de manera consentida, després s’havia anat de les mans i es va presentar la denúncia, però aconseguir una condemna per això era molt complicat. Estem parlant dels 60, evidentment que una dona (o un home) pot decidir que qualsevol moment d’una relació sexual que ja n’hi ha prou i parar, però als 60 dificilment aquest comportament seria etiquetat de violació, ara sí, aleshores no.

Más o menos por entonces, empezó a deteriorarse mi prolongada relación con los Ángeles. Toda la ironía desapareció en cuanto empezaron a creer en sus propios sueltos de prensa, y ya no resultaba nada diverido beber con ellos.[…] Ver a los Ángeles como portadores de la vieja tradición «individualista que hizo grande a este país» es un medio indoloro de no querer verles como lo que realmente son: no un resto romántico, sino la primera oleada de un futuro para el que nuestra historia no nos ha preparado. Los Ángeles son prototipos.[…]
Muchos Ángeles entienden lo que son, pero no por qué, y están lo bastante bien asentados en sus verdades eternas como para saber que muy pocos sapos de este mundo son príncipes encantandos de incógnito. La mayoría son simplemente sapos, y por muchas doncellas mágicas a las que besen o violen, lo seguirán siendo.

Un llibre poc gonzo de Hunter S. Thompson, on es dedica a fer periodisme d’investigació, a la seva peculiar manera però investigació al cap i a la fi. Un llibre que retrata una gent, un fenòmen i sobretot un moment molt concret de la història. Podem intuir, això sí, l’autor que capgiraria completament el periodisme a la segona meitat del segle XX.

I ara baixem una mica el to amb una mica d’humor, les bandes de motos en dos vídeos de The Simpson (el primer doblat en latin), primer la idea i després com Homer ho porta a la pràctica, i els títols de crèdit de la sèrie motera per excel·lència, Sons of Anarchy.

La maldición de Lono / Hunter S. Thompson

Després de Miedo y asco en Las Vegas tenia ganes d’una mica més de Hunter S. Thompson, i aquest llibre aquesta portada sembla una bona manera de seguir explorant l’obra d’aquest pirat politoxicoman.
Esencialmente la cosa consiste en correr como si fuéramos uno y establecer un ritmo endiablado durante los primeros cinco kilómetros. Esos cuerpos-de-nazi entrenan todo el año para llegar en plena forma a esa especie de Super Bowl de las maratones. Los promotores esperan diez mil participantes, y el recorrido es de cuarenta y dos kilómetros, lo cual significa que empezarán despica -porque cuarenta y dos kilómetros son jodidamente largos, se mire como se mire, y todos los profesionales de las carreras arrancarán despacio y se lo tomarán con calma durante los treinta primeros.
[…]

Un ritmo como ése les romperá los huevos, Ralph. Esa gente trota, no corre; así que nuestra estrategia consistirá en correr como putas durante los cinco primeros kilómetros. Supongo que nos podemos meter lo suficiente como para estar tan frenéticos que hagamos una marca de 9:55 en el control del kilómetro cinco…

Enviar a Hunter S. Thompson a cobrir una marató a Hawaii… què pot sortir malament…?

CITY OF REFUGE (c) IntangibleArts, Creative Commons

Potser ni ens enterarem de qui guanya la cursa, l’excusa per Miedo y asco era una cursa de motos de la que vam llegir la sortida i prou. I serem testimonis de la cursa, a la que evidentment Hunter no participa, simplement se’n va a una casa pel recorregut a beure whisky i increpar els participants. La cursa és el de menys, allà els temes són Hawaii i Hunter. Hawaii està descrit per Hunter com un lloc inhòspit, hiperviolent, com tret d’un videojoc desmadrat, putes travestis atracant els cotxes aturats als semàfors, samoans castrant gent que els ha tocat el clàxon (sí, he dit castrant), és un lloc on el clima i les tempestes tenen a la gent en permanent tensió, de pet a la bogeria més absoluta.

Rainy Day in Downtown (c) Daniel Ramirez, Creative Commons

Perquè aquesta és una altra, un oceà amb el nom de Pacífic i un Hawaii que tots relacionem amb postals tretes de la sèrie Magnum, i resulta que no. Els quatre mesos de l’estiu l’oceà fa honor al seu nom i aquelles illes són un racó de paradís… però la resta… El descobridor de l’oceà el va veure a l’estiu i es va deixar enganyar, els temporals la resta de l’any són terribles i gairebé constants, onades de més de cinc metres, vent, pluja, marees, hi estan acostumats però no és la imatge que en tenim i fins a quin punt per ells és normal, doncs:

[…]primero, las sirenas: luego, carreteras bloqueadas y pánico: y, por último, los equipos de rescate de la Defensa Civil, que procedían a la evacuación obligatoria de todas las casas que estuvieran en línea de playa.
Ocurre todos los años  -afirmó-. Perdemos unas cuantas casas y unos cuantos coches, pero no a mucha gente.


El retrat de Hunter és demolidor, un lloc que viu amb prou feines del turisme, amb una bombolla immobiliària ja aleshores, unes taxes de criminalitat molt altes, conflictes étnics i a més a més amb extractes dels viatges de James Cook a Hawaii, confós primer amb el déu Lono, i després mort i menjat pels nadius (sí, menjat).
I també parla dels corredors, convé rellegir-lo en aquesta época de runners:

Los otros cinco mil, seis mil o tal vez siete u ocho mil participantes tenían sus propias razones para correr… Y ése es el punto de vista que necesitamos; la raison d’ètre, por así decirlo… ¿Por qué corren esos miedosos? ¿Por qué se castigan de un modo tan brutal, si no hay premio alguno? ¿Qué instintp enfermizo empuja a ocho mil personas supuestamente inteligentes a levantarse a las cuatro de la madrugada y recorrer cuarenta y dos kilómetros rompepelotas por las calles de Waikiki, dando tumbos a toda pastilla, en una carrera donde menos de una docena tiene alguna remota posibilidad de ganar?[…] Los corredores no tienen ningún motivo sensato. Sólo un idiota intentaría explicar la razón por la que cuatro mil japoneses corren a tope por delante del USS Arizona, memorial hundido en mitad de Pearl Harbour, en compañía de cuatro o cinco mil progresistas estadounidenses de pura cepa atiborrados de cerveza y espagueti […]

Honolulu Marathon Aid Station (c) Scott Chacon, Creative Commons

Definitivament, Hunter té quelcom, aniré llegint els seus demencials llibres.

Miedo y asco en Las Vegas / Hunter S. Thompson

De tant en tant va bé llegir llibres estranyots i tenia ganes d’aquest des que vaig veure la demencial pel·lícula. I Las Vegas m’agrada, perquè és un parc temàtic del joc i un lloc en general molt molt estrany. I Hunter S. Thompson també era un escriptor diguem-ne peculiar.

Un encant d’home

Si heu vist la pel·lícula doncs esteu en la mateixa situació que jo, m’imaginava una cosa molt boja.
I sí, el llibre comença amb els protes (el propi autor i el seu advocat) en un cotxe a tot gas de Los Angeles a Las Vegas i amb el maleter ple però ple de drogues. Porten herba, àcid, cocaina, mescalina, éter i altres coses variades, i en quantitat. Només el viatge a Las Vegas ja és memorable, així com l’autostopista que recullen que es baixa a la primera que pot. Hunter va a Las Vegas a cobrir la Mint400 una cursa de motocross pel desert, la revista que el contracta (que ja el coneixen) li diuen que només ha d’arribar a Las Vegas i allà el fotògraf s’encarregarà d’ell.
De la cursa ens enterem de poques coses, són voltes de 80km pel desert, les motos aixequen tan quantitat de pols que no es pot veure res, i després d’una sortida (van per tandes) tots van al bar que hi ha al costat en un club de tir. I després torna a Las Vegas on segueix liant-la al ritme de les pujades i baixades de la droga, amb un advocat que tant li demana que el mati com amenaça de matar-lo ell. I tot això jugant en casinos als daus mentre per damunt dels caps del jugadors trapecistes es jugen la vida en salts inversemblants (bé, és el casino Circus Circus, un dels clàssics de l’Strip).

 Finalment l’advocat en plena paranoia marxa deixant una factura d’hotel d’impressió i Hunter també s’escapa, amb un cotxe carregat de drogues i una arma sense llicència, i el para la poli, però ni li registren el cotxe ni el multen, només l’adverteixen que s’aturi a descansar en la propera àrea.
Decideix que això és un senyal i torna a Las Vegas on li han encarregat cobrir un congrés de fiscals i polis antidroga, sí, és delirant, i té una suite pagada en un altre clàssic, el Flamingo.

Els capítols del llibre es succeeixen a un molt bon ritme, un ritme més lent faria caure molt ràpid l’interés però aconsegueix mantenir-nos tensos amb un ritme constant i ràpid. A mi és una de les coses que em feia por, un ritme lent i que els deliris de drogat s’anessin succeint sense fre.
I comença la segona part. Encara més esbojarrada que la primera, del congrés ens arribaran fragments d’una delirant pel·lícula sobre els drogaddictes que farà que els protagonistes marxin d’allà, la «versió oficial» sobre les drogues porta quasi dues décades d’endarreriment, així que qualsevol animalada serà creïble, com comproven al bar explicant-li a un poli de Georgia unes històries sobre ionquis i caníbalisme francament divertida.
Tot el llibre és un esbojarrament, passat de voltes, sense massa història i on qualsevol parida pot servir perquè els personatges segueixin drogant-se i fent animalades. I els personatges, el propi Thompson amb el nom de Duke, el seu advocat un samoà de 120 kilos, i en una petita però entranyable aparició Lucy, la salvatge psicòpata (o quelcom semblant, tampoc és que quedi gaire clar). I com quan ressenyo un llibre de Welsh bé, de vegades a les fotorecomanacions de la biblio on treballo colo les meves filies, com ara: