Tony Takitani / Haruki Murakami; Ignasi Font

En aquest blog he parlat altres vegades de Haruki Murakami (i en el bloc antic) i aquest llibre té força semblances amb La noia de l’aniversari, un llibre curt, un conte fantàsticament il·lustrat, en aquest cas per Ignasi Font.

A mi en general m’agraden més les novel·les, i per això no sé si sóc prou just en aquesta valoració: m’agrada Murakami en els registres llargs. Però és més una opinió que un judici de valor.

Al lío, personatge típic «murakamià», amb una certa tirada cap a la soledat fins que tot salta pels aires.

Però un bon dia, sense cap mena d’avís previ, en Tony Takitani es va enamorar. Va ser un fet increïblement sobtat. Ella era una noia que treballava a hores en una editorial i que va passar per la seva oficina a recollir un original. Tenia vint-i-dos anys. Mentre va ser a l’oficina, en cap moment no va deixar de somriure serenament. Tenia una cara bufona, però objectivament no es podia dir que fos cap gran bellesa. Amb tot, tenia alguna cosa colpidora. Quan la va veure per primer cop, en Tony Takitani va notar que el pit se li estrenyia i que li costava respirar. Ni tan sols ell sabia què era allò que l’havia colpit amb tanta força. I encara que ho hagués sabut, no hauria pas pogut explcar-ho amb paraules.

I si explico més doncs ja explico massa, és un conte al que cal entrar i deixar que us porti i gaudir del viatge i de les excel·lents il·lustracions. I cal pensar-hi una mica, completar aquelles coses que no es diuen del tot al text. Coses que en una novel·la podria desenvolupar i explicar però que aquí amb la brevetat imposada no tindria sentit.

Un llibre-objecte preciós i ideal per regalar.

La mort del comanador. Llibre 2 / Haruki Murakami

El primer llibre em va agradar força a l’espera de que resolgués les moltes incògnites en aquest segon i darrer volum. Per tant caldrà veure si Murakami passa l’examen, la disposició és bona, això sí.

Tornen a aparèixer Menshiki, la noia Marie amb la seva tieta Shoko, el pintor, el comanador, el so de la campana i el retrat de l’home del Subaru. L’acció segueix però jo m’estic retrobant amb uns personatges, insisteixo en que no entenc per què publicar això en dos llibres, més enllà d’un tema comercial que no em sembla suficient. Per aquest tema mateix l’autor ens torna a explicar unes coses que ja havia explicat al llibre anterior. O es publica tot com un sol llibre i aquestes «repassades» són innecessàries, o es publiquen dos llibres i si algú va al segon sense haver fet els deures que s’espabili, però aquest cobrir totes les possibilitats… en fi, que no.

Diumenge va fer un dia esplèndid. No bufava gens d’aire, i el sol de tardor feia lluir el fullatge acolorit de la muntanya. Uns ocells petits amb una taca blanca al pit saltaven de branca en branca, espicossant amb traça els fruits vermells dels arbres. Vaig seure a la terrassa i vaig contemplar el paisatge sense avorrir-me’n. La natura oferia la seva bellesa tant als rics com als pobres, sense fer cap distinció. Igual que el temps… No, el temps potser no. De fet, els rics podien comprar més temps afegint-hi uns quants diners.

A les deu en punt, el Toyota Prius de color blau clar va pujar la costa que duia fins a casa. La Shoko Akikawa anava amb un jersei de coll alt prim, de color beix, i uns pantalons de cotó estrets, de color verd fluix. Al coll hi portava un collaret d’or no gaire brillant. Com el primer dia, duia un pentinat gairebé perfecte. Quan els cabells se li movien una mica, deixaven entreveure un coll molt bonic. En lloc de la bossa de mà del primer dia, en portava una d’ant penjada a l’espatlla. Als peus hi duia unes nàutiques de color marró. Anava informal, però cuidant tots els detalls. I, certament, tenia uns pits molt bonics. Segons la informació secreta que m’havia passat la seva neboda, eren uns pits «sense farciment». Aquells pits em van cridar l’atenció (en un sentit purament estètic).

https://www.flickr.com/photos/tsuda/
night in Shirakawago © tsuda, Creative Commons.

Menshiki està molt interessat en Marie, la model que està pintant el protagonista, ell li ha demanat que ho faci per acostar-s’hi ja que és molt probable que sigui filla seva. És una noia molt callada, a qui només li sembla interessar la pintura, l’art. Menshiki a més a més i com a passatemps està fent investigar la vida d’Amada, de qui és la casa on s’està el protagonista, intentant esbrinar que va provocar la seva tornada d’Europa i què vol dir el misteriòs quadre que dóna títol als dos llibres.

El sobrenatural. En el primer llibre ja hi havia elements sobrenaturals, el comanador del quadre que s’apareix al protagonista, la campana que apareix al forat al bosc… Aquí això passa encara més, si aquest tipus de coses us donen alergia penseu-vos-ho. Bàsicament Marie desapareix i el protagonista haurà d’anar a un món estrany i ocult per intentar que torni, una mena d’inframón. En tot això hi tenen un paper cabdal el quadre, el forat del bosc i d’una manera que s’ha d’anar aclarint Menshiki, un personatge de qui com més sabem més coses sembla que n’ignorem.

https://www.flickr.com/photos/juanelo242a/
Subaru Forester S 2003 © RL GNZLZ, Creative Commons.

I també la presència inquietant i intermitent de l’home del Subaru Forester blanc, a qui intenta pintar tot i sentir que no ho ha de fer. També em comença a resultar inquietant una premonició meva, i és que les pàgines que queden van minvant i minvant i no sé si Murakami explicarà totes les coses que ha d’explicar o les deixarà mig insinuades i ja.

https://www.flickr.com/photos/111470844@N05/
Bell © Himanshu Ahire, Creative Commons.

Cadascun de nosaltres viu amb algun secret que no pot revelar.

Efectivament la meva premonició és correcta i hi ha coses que acabarem no sabent, no pas totes però sí algunes d’importants, no faig la llista per no fer espòiler. És una mica una sensació que ja amb va quedar amb After Dark, hauré d’assumir que és una mena de «marca» de l’autor.

De totes maneres és un molt bon llibre, potser l’extensió no hi juga a favor, però Murakami s’agrada i li agrada recrear-se, si en sou fans el llibre us agradarà i si no el coneixeu penseu que són dos volums, potser és una manera de començar una mica dura, però això ja va a gustos.

La mort del comanador. Llibre 1 / Haruki Murakami

L’autor Haruki Murakami el sento com una assignatura pendent, la meva dona (Senyora Dolenta?) n’és molt fan i a casa tenim crec que tots els seus llibres. Jo només n’he llegit Tòquio blues, After dark i La noia de l’aniversari, hauré de posar-me amb la seva lleixa però de moment assaltaré el seu darrer llibre.

La dona del protagonista vol trencar la relació, i ell decideix marxar i vagarejar per Japó abans d’establir-se en una casa aïllada que li deixa un amic, una casa que pertany al pare de l’amic que era pintor com el protagonista. Té un parell de relacions amb algunes dones a les que fa classes de pintura en una escola del poble més proper, amb una d’elles la relació s’allarga força temps.

De vegades, mentre érem al llit, feia un esbós a llapis del seu cos despullat. Gairebé tots eren dibuixos pornogràfics. Per exemple, jo penetrant-la o ella amb el meu penis a la boca. Ella es posava vermella, però en realitat li agradava mirar aquells dibuixos. Quan es tracta de fotografies, a la majoria de les dones no els agraden, i la persona que les fa els provoca un sentiment de rebuig o de desconfiança. Quan es tracta d’esbossos, en canvi, si estan ben fets, a quasi totes les dones els agraden, segurament perquè hi troben l’escalf de la vida, operquè com a mínim no hi veuen una simple fredor mecànica.

https://www.flickr.com/photos/wet-hot-lips/
Naranja © Eleazar Fuentes, Creative Commons.

La seva idea de deixar de pintar retrats per encàrrec i pintar coses que li agradin no acaba de funcionar, està bloquejat. Fins que li arriba un encàrrec, un altre retrat d’un home de negocis, ell ja no s’hi vol dedicar però li ofereixen una xifra tan astronòmica que no s’hi pot resistir. A més a més li exigeix que pinti el retrat en l’estil que més li agradi, completament lliure, i també exigeix posar quan fins aquell moment els retrats els feia en base a una petita xerrada i algunes fotos. Aquest estrany i enigmàtic home és un dels pilars de la història, viu en una casa que es pot veure des de la casa on viu el protagonista, són veïns en certa manera.

Tornem al protagonista. Troba un quadre a la casa on viu, un quadre estrany que duu per títol La mort del comanador, un quadre ambientat en un Japó de fa segles, però potser això és només el que sembla, la superfície? La història d’aquest quadre i de l’home que el va pintar també apareix. El pintor va passar els anys de joventut a Viena durant l’Anschluss i després va tornar de manera precipitada i en fer-ho va deixar l’estil de pintura occidental per l’estil de pintura japonesa, un estil on s’engloba el quadre, un quadre amagat i que mai va ensenyar a ningú.

https://www.flickr.com/photos/ergsart/
[Òbviament aquest no és el quadre però us podeu fer una idea de l’estil] hokusai_te_plantation_katakur_surug_province © Art Gallery ErgsArt – by ErgSap, Creative Commons, Domini Públic.
I les relacions del protagonista amb la dona casada, que sap algunes coses sobre el seu misteriós client, en Menshiki, i li explica bocins d’informació entre clau i clau. I els records de la germana del protagonista i…

Bé, evidentment, no tothom era una simple ombra. I és que, de totes aquelles persones, vaig triar dues dones i hi vaig mantenir una relació personal. Quan vam començar a tenir relacions sexuals, totes dues van deixar de venir a l’acadèmia. Els devia incomodar. Jo vaig sentir una certa responsabilitat.

La segona d’aquelles dues dones (la més gran), havia de venir a casa l’endemà a la tarda. Segurament ens passaríem unes quantes hores al llit, fent l’amor. Per tant, ella no era una simple ombra que passava. Era una presència real, amb un cos en tres dimensions. O potser era una ombra que passava amb un cos en tres dimensions. No ho sabria dir.

https://www.flickr.com/photos/yotut/
Temple in the Trees © YoTuT, Creative Commons.

La història pren moltes direccions, es ramifica molt, i en ser un primer volum tinc clar que no tancarà en aquest llibre gaires interrogants. Hi ha un element a la narració que entraria dins el sobrenatural i que tot i el joc que aporta a la trama no m’acaba de convèncer, em grinyola i no tinc del tot clar si la història no podria funcionar igual prescindint-ne. I la història acaba amb l’aparició de Marie, una noia de 12 anys de qui el protagonista en fa un retrat per encàrrec de Menshiki per motius que és millor no dir ara.

Avaluar el llibre se’m fa difícil i és una cosa que s’hauria de fer havent llegit les dues parts (sóc l’únic a qui no li faria res llegir d’una tacada 900 pàgines?), així que seré prudent. El llibre m’agrada, es llegeix bé, el to i el múscul de Murakami, l’estil i la veu, el que preferiu, hi és ben present. És un llibre interessant que planteja moltes coses i obre molts camins que espero que conclogui en el segon volum i que aleshores tot tingui sentit. Si això no us sembla prou com per decidir-vos per aquest llibre però voleu provar amb Murakami teniu les meves ressenyes dels seus llibres al principi d’aquesta entrada, com a llibre curt ideal per un tast After dark, i com a un dels més emblemàtics de l’autor Tòquio Blues.

Quedo a l’espera del segon llibre per fer un judici més definitiu, però de moment la cosa pinta prou bé.

La noia de l’aniversari / Haruki Murakami; Kat Menschik

Haruki Murakami és un autor que tinc molt poc llegit, amb prou feines un parell de llibres dels molts que corren per casa perquè la meva senyora n’és molt fan. És un autor que m’agrada, però fins ara n’havia llegit novel·les, i aquest és un llibre molt més curt, a més a més és un llibre que compta amb il·lustracions de Kat Menschik. Aquesta il·lustradora alemanya ha treballat en l’edició de més llibres il·lustrats de Murakami (per exemple aquests tres) i és l’autora de les il·lustracions que acompanyen aquesta entrada. Crec que és important remarcar el fet que ens trobem davant d’un llibre xulo, el conte és curtet però l’edició i les il·lustracions són de primera, és un d’aquells llibres que es qualifiquen com «ideals per regalar», hi estic d’acord.

© Kat Menschik.

La protagonista està treballant el dia del seu vintè aniversari, s’ho havia combinat per tenir la nit lliure però no se’n surt i ha de fer de cambrera. El seu cap es posa malalt i ella s’ha d’encarregar de dur el sopar al misteriós amo del restaurant que viu en un dels pisos de dalt. Ningú l’ha vist, només té contacte amb el cap, però aquesta nit li tocarà a ella dur el sopar al pis 604.

-Per molts anys, senyoreta -va dir-. Que tingui una vida rica i profitosa. I que res que no hi faci ombra.

Van fer dringar els gots.

Que res que no hi faci ombra, es va repetir ella. ¿Per què parlava d’aquella manera tan estranya?

-Vint anys només es fan un cop a la vida, senyoreta. I és una cosa única, irremplaçable.

-Sí, és clar -va respondre ella just abans de tastar el vi amb molta cura.

-I en un dia tan especial, ha tingut el detall de portar-me el sopar, com una fada bona.

-Només he fet el que m’han dit.

-Tot i així… -va dir el vellet fent que no amb el cap-. Tot i així és meravellosa, senyoreta.

© Kat Menschik.

Assistirem a aquesta desconcertant conversa des del seu record, la conversa i el que passa seran determinants per a la protagonista, d’una manera subtil i misteriosa, això sí. No puc revelar gaire més, a més a més de fer espòiler el conte és curt, i si explico més coses ja explico tot el llibre. El llibre es remata amb un epíleg (que més aviat sembla un article) on Murakami parla del seu propi aniversari.

Anem a la valoració. Crec que Murakami es mou millor en novel·les, el conte és un gènere on a mi se’m fa estrany veure’l (això pot ser un problema meu), de totes maneres és interessant. És un llibre ideal per si us voleu endinsar en aquest autor, però tenint present que és un tast, a les novel·les és on, a parer meu, ho dóna tot, però aquest tast és força més curt i ràpid que llegir una novel·la, s’ha de tenir en compte. També és un llibre ideal per regalar a algú que li agradi Murakami, encertareu segur. I posats a recomanar-ne novel·les jo triaria la de Tòquio Blues, però podeu començar amb el tast de La noia de l’aniversari.