Coche / Harry Crews

Els llibres de Harry Crews es llegeixen o es llegeixen, i no ho penso argumentar, hi ha totes les ressenyes que he fet d’ell (fins i tot en la versió antiga del blog), o sigui que quan els de Dirty Works en publiquen un hi vaig de cap.

Tenim la família protagonista. Són els amos i treballen en un desguàs, agafen cotxes sinistrats i els converteixen en cubs de metall premsat que després s’envien riu amunt. Tenim el pare Easy Mac, el fill Mister, la filla Junell i l’altre fill, en Herman, que cansat del món familiar del desguàs Auto-Town fa una inversemblant promesa, promesa o happening o boutade o vés a saber què.

“Me comeré un coche. Me comeré un coche enterito, desde el parachoques delantero al trasero”. Lo soltó en la radio. Y en la tele. Hasta salió publicado en el Times-Union de Florida.
Junell y el anciano negaron con la cabeza y miraron a Mister como si acabase de soltar una obscenidad inconcebible. Nunca habían abordado el tema de frente. Decían cosas como: “Herman está loco si se piensa que puede hacer eso”. O:”Va contra natura y es imposible”. Pero habían evitado las palabras exactas: “comerse un coche”.

https://www.flickr.com/photos/greggjerdingen/
72 Ford Maverick © Greg Gjerdingen, Creative Commons

Es pensa jalar un Ford Maverick vermell nou de trinca. Però parlem una mica de la família: Mister s’encarrega de la màquina que premsa els cotxes, i Junell s’encarrega d’anar amb la grua a tota velocitat cap als accidents per endur-se els cotxes que han quedat reduïts a ferralla irrecuperable. Coneix a alguns dels polis i també la gent de les ambulàncies, com Bubba i el seu company.

El otro asistente, el compañero de Bubba, que se llamaba George, iba tendido en la parte de atrás de la ambulancia, sobre las sábanas blancas de la camilla deslizante, inhalando oxígeno, algo que solía hacer cuando llegaba al turno de noche con una resaca intolerable. Era un hombre huraño de mediana edad, de tez oscura y amarillenta, con una cabeza calva y pulida como un huevo. Solo podía engancharse al oxígeno cuando salían de servicio, lejos del supervisor, así que cuando la resaca era de las malas solía pasarse todo el trayecto pegado a la bombona verde de oxígeno. Mientras Bubba oscilaba y serpenteaba a través del denso tráfico, george rodaba y se tambaleaba sobre la camilla, pero sin quitarse la negra mascarilla de la cara. Junell intuyó que se trataba de una resaca monstruosa.

https://www.flickr.com/photos/magnera/
Emergency response to car crash – exercise – Hunnedalen © L.C. Nøttaasen, Creative Commons

I ara una anècdota sobre el desguàs:

Herman nunca había tenido suerte al expresar aquel sentimiento. La primera vez que lo mencionó estaba con su hermano Mister. Fue justo después de que el estado irrumpiese con la autopista, una carretera de acceso limitado y seis carriles que planeaba a veinte metros por encima de Auto-Town, donde iba a unirse con el puente Turner Memorial que cruzaba el río Saint John hasta Jacksonville.
A los diez minutos de abrir la autopista, un camión que pasaba por el puente se quedó sin frenos neumàticos, el camionero murió en el acto al saltar desde el camión en marcha y ser atropellado por el Toyota que le seguía con el morro casi pegado. El camión fue a estrellarse contra la mediana de hormigón y se abalanzó sobre las autoridades que habían acudido a la ceremonia de inauguración, toda una procesión de vehículos flanqueda por una escolta de motoristas y la Reina de la Belleza del estado a bordo de un descapotable.
El camión devastó la procesión. Llevó toda la noche despejar la autopista. Acabaron por derribar los guardarraíles y volcar los coches siniestrados directamente por el lateral para que cayesen desde una altura de siete pisos al Auto-Town de Easy Mack.[…]

Herman y Mister estaban en el patio viendo caer coches del cielo.

https://www.flickr.com/photos/156754622@N02/
scrapped cars_ © FreeUsePhotos, Creative Commons

Menjar-se un cotxe. És el més semblant a una heretgia en el pais que ha fet del cotxe el seu símbol, un país on a més a més el cotxe és pràcticament imprescindible (Nova York n’és l’excepció, i no serà pas per falta de cotxes), és com un ritu de pas: en complir 16 anys el carnet de conduir i amb sort poder “anotar” amb la xicota al seient del darrere.

Tenim quasi tots els personatges, falten els de l’hotel on Herman farà la seva proesa: el director el senyor Edge i la puta de l’hotel Margo. Ella fa tot just un any que ha sortit de l’institut on era animadora i ara es dedica a això, de guàrdia vint-i-quatre hores a l’hotel, com si fos un servei essencial més, de fet és molt possible que tingués aquesta consideració. Un parell de coses sobre Margo.

   —No conozco a ninguno de los que me follan —dijo ella—. Siempre ha sido así.

—Pero el defensa—dijo Herman tratando de ayudarla—, él…

—No lo pillas —murmuró ella acercando el rostro ardiente a escasos centímetros del suyo—. No me atrapó él, fue el Corvette. ¿Lo entiendes? Conducía un Corvette, y mi puto chulo, aquí en el hotel, tiene un Jaguar. Pero tú —exclamó con voz triunfante—. ¡Tú te vas a comer esa puta cosa! —Ahí sentada, temblando de puro furor—. Por amor de Dios, ojalá pudiera comérmela yo también, tragármela enterita. —Él sintió que le achicharraba los ojos con la mirada—. ¿Lo entiendes?

—Sí —dijo en voz baja—. Lo entiendo.

https://www.flickr.com/photos/keithallison/
Washington Redskins Cheerleaders © Keith Allison, Creative Commons.

La relació entre ells dos contínia quan Herman comença amb el seu projecte, un projecte que li hauria de durar uns 10 anys, menjant-se 250g de cotxe al dia.

   —Tenía los ojos abiertos. Y tenía miedo. Sigo teniéndolo.

—Déjame abrazarte —dijo ella—. Voy a abrazarte.

—Sí —dijo él.

Ella se levantó y se desvistió ante sus ojos. Se bajó la cremallera del vestido blanco y lo único que llevaba debajo eran unas bragas naranjas. Se las quitó y se quedó desnuda. Un único músculo esbelto lleno de hoyuelos.

—Dios, eres preciosa —dijo él. Tenía la vista clavada en las líneas marcadas de sus abdominales.

—De cuando era animadora —dijo ella—. Es posible que solo haya una cosa mejor para el cuerpo que ser animadora.

—¿Y es?

—Follar —dijo ella—. Si pones el corazón en ello, follar te mantiene en muy buena forma.

I ja ho tenim tot a punt, periodistes, televisió i públic disposat a pagar per veure a Herman menjant-se un cotxe. I aquí paro per no destripar el llibre. Els personatges són típics de Crews, lluitadors a un pas de ser perdedors (tampoc es que siguin guanyadors simplement per no perdre) i que són capaços de perdre el senderi si la sort els somriu, hi estan tan poc avesats que no ho saben gestionar.

http://airshipdaily.com/blog/best-literary-tattoos-loving-memory-harry-crews
Foto treta d’aquí, no es menciona autor.

Com a cosa negativa del llibre: la part final em sembla brusca i precipitada, com si l’autor tingués més pressa per acabar que per arrodonir tota la part final, això comença a ser marca de la casa amb Harry Crews em sembla. No cal que digui que és un llibre recomanable, només us recordo que és de Harry Crews i amb això està tot dit.

La maldición gitana / Harry Crews

M’encanta Crews, o sigui que quan publiquen un nou llibre d’ell m’hi llenço, i que l’editi Dirty és una garantia.
Marvin Molar és sordmut i no té cames, per intentar compensar té un entrenadíssim tronc superior que li permet fer coses com aguantar-se tot ell amb un sol dit fent la vertical i donar voltes com una baldufa. Els seus pares el van abandonar a la porta d’un gimnàs embolicat en una manta i amb una nota escrita a màquina plena de faltes dient que no se’n podien fer càrrec. La falta de cames i no parlar tampoc deurien ajudar gaire a convèncer els seus legítims pares de no abandonar-lo.
Viu al gimnàs, un gimnàs de boxa no de pilates, amb Al (que feia el número d’aguantar un cotxe passant-li per sobre el cap) i dos boxadors que no estan massa bé del cap (la boxa no va ajudar, però ja venien prou arreglats de casa) Pete i Leroy. A més a més, i desafiant tota lògica en Marvin està amb una noia sensacional, la Hester, és filla de sords i sap llegir els llavis i la llengua de signes, i té tot el que toca, i molt bé. En el terreny de les relacions es pot dir que a en Marvin li ha tocat la loteria amb aquesta noia:

Vi lo que estaba sucediendo. Vi lo que estaba a punto de suceder. Hester sabía lo que yo sentía por sus piernas, por ella, por el hecho de que lo tuviese todo en su sitio. Cuando la conocí yo estaba saliendo con una chica bastante guapa, pero con la espalda desviada. Es el problema de los sordomudos, que casi siempre tienen otra cosa mal: son bizcos, enanos, albinos, calvos, no tienen piernas o les pasa alguna otra cosa muy chunga que ni te imaginas. Una vez me fui a la cama con una señora sordomuda y cuando le bajé las bragas resultó que era hermafrodita, con su diminuta polla encogida y sus huevos colgando junto a su glorioso agujero. Claro que no me achanté. Es muy jodido echar un polvo cuando tienes mis deficiencias, no es como para ir ahí rechazando ofertas. Así que le aparté las pelotas y me puse a ello.

box gym © pato garza, Creative Commons.

Hester té problemes a casa així que Marvin decideix, força a contracor, endur-se-la amb ell al gimnàs, amb aquella tropa, i si penseu que la pobra noia s’acollonirà amb aquella sobredosi de testosterona és que no coneixeu a Hester.

“Hester, potser?” Victoria Studio© myvirtuallady, Creative Commons.

Però com tot en els llibres de Crews es més complicat i si alguna cosa pot sortir malament sortirà malament, hi ha un fatalisme sempre present, partint si es vol dels propis personatges. Hester al gimnàs tindrà efectes sobre tots els membres de la tropa, i sobre Marvin, i la seva relació amb el grec Aristoteles que viu en un vaixell, i en Al que vol reviure la seva joventut…
És un llibre de Crews, m’encanta Crews i m’encanta aquest llibre, superecomanat!!!!!

El amante de las cicatrices / Harry Crews

Foto treta d’aquí, no es menciona autor
Cada nou llibre de Harry Crews és un regal, un autor pràcticament desconegut del que a poc a poc n’anem descobrint la seva obra. Un Bukowski rural, en gran part white trash, ex-veterà a Corea… un tipus que ens recorda que la vida és dura i que ell no està aquí per explicar-nos una versió edulcorada.
El protagonista, en Pete té algunes coses en comú amb l’autor, matriculat a la universitat de Florida en deixar els marines aprofitant una llei deixa els estudis i viatja pels Estats Units, buscant feines, feines dolentes com les que buscaven els agricultors de la seva Geòrgia natal a qui la sequera havia forçat a l’exili i a llogar les seves mans i la seva força, les seves úniques capacitats.
Viu en una casa d’hostes, i treballa en una paperera amb en George, un rastafari jamaicà. La noia que viu al davant de la casa d’hostes li tira la canya a en Pete. Es diu Sarah, la seva mare està a l’hospital amb un càncer pel que li han hagut d’extirpar els dos pits. De fet a Sarah l’espanta un bony al seu pit i sedueix a en Pete per veure la seva reacció en tocar-lo. En Pete té l’instint de fugir, però no ho fa, acaba acompanyant-la a l’hospital, el foten fora de la feina i el pare de Sarah li ofereix quedar-se a casa seva i ajudar-lo a tallar llenya que és al que es dedica. No li queda altre i accepta, la mare malalta torna a casa, i en plena feina el pare de Sarah, en Henry, cau fulminat mort. La mare està mig embogida i amb una mala llet que espanta, i a la festa s’hi suma George i la seva dona Linga, una mena de bruixa rastafari amb la cara plena de cicatruis, algú amb qui ni convé fer bromes.

Podria ser en George si fumés ganja (cànnabis). what’s up?… (c) Nicolas Alejandro, Creative Commons

 El llibre està ple de fragments desternillants, aquí n’hi ha alguns:

“Qué curioso es el hombre. Aquí estoy, en pleno duelo por la muerte de un tipo al que apenas conocía, con el cadáver, al menos de momento, extraviado, una mano entumecida hasta el codo y poniendo fin a una conversación, eso espero, con una mujer sin tetas acerca de la legalidad de quemar a su marido en pelotas o con traje y corbata en el jardín trasro de su casa, atrapado en medio de semejante berenjena ¿y en qué me da por pensar? En follar”.

Pete no quería pensar en ventosidades de gente muerta, no quería pensar en el extraño giro que había dado su vida para verse de repente metido en una cámara frigorífica llena de cadáveres tirándose pedos. Pensaría en otras cosas. Algunas no le hacían sentir particularmente orgulloso. Por ejemplo, tuvo que hacer un esfuerzo deliberado para no pensar en Linga desnuda y bocarriba. No, bocarriba no. La única posibilidad sexual con Linga era follársela por detrás. Dándole por detrás no tendría que enfrentarse a su cara decorada. Con todo lo bonita que era, no era la clase de cosa que un hombre desearía estar mirando al correrse.

Le gustaba mucho Henry. Era un hombre bueno y decente. Pero ahora era un hombre muy muerto. Y por centésima vez en los últimos días se encontró a sí mismo maravillado ante todo lo que le había sucedido. ¿Cómo se las había ingeniado para hallarse en el interior de un Hudson Hornet restaurado en comañía de dos personas negras procedentes de Jamaica con las cabezas llenas de rastas retorcidas, sentado en el asiento trasero junto a un cadáver desnudo envuelto en una sábana con un porro del tamaño de un puro entre los labios?
“No hay razón para la vida. No hay razón para la muerte. No hay razón para nada.”



Clar, necessiten el cadàver de Henry per cremar-lo a casa com era la seva voluntat, però ja el tenen a una funerària a la que es dirigeixen a robar el cadàver en un Hudson Hornet daurat, com el de la foto però en daurat, en Pete, en George i Linga.

49 Hudson Super Hornet (c) Aaron Spielman, Creative Commons

Robar un cadàver, cremar-lo al pantà… tot són coses estranyes o potser no tant, perquè la humanitat és estranya. Al principi del llibre Pete va amb Winekoff, un altre resident a la casa d’hostes, al zoo a veure els iacs. Segons Winekoff, són una animals immensos, majestuosos… però el que Pete veu allà són animals tristos, amb clapes del que hauria de ser un llustrós pelatge, una paròdia d’animals trets del seu habitat, una mica com els personatges que trobem al llibre, tots una mica desubicats. Un animal que al seu entorn ha de fer impressió, tot i que en un trist zoo això costi de creure.

Yak (c) momo, Creative Commons
George i Linga, rastafaris jamaicans, en Pete un nano de la Geòrgia rural que ha sortit de la universitat on ha arribat després de passar pels marines, la mare de Sarah, la Gertrude que ha sortit de l’hospital tot i estar més a l’altre barri que en aquest… al final la més normal és Sarah que només desitja ser estimada, a poder ser per en Pete, i que deixi de renegar. Això és una constant al llibre, el tema d’escandalitzar-se pels renecs, i també per l’alcohol perquè els rastafaris (almenys els d’aquest llibre) no beuen, això sí és fumen uns porros de ganja de la mica de cigars habans. Per acabar-ho de complicar Linga està reclutant rastafaris als Estats Units, una versió una mica lliure dels rastafaris, però qualsevol li diu alguna cosa…
El llibre és trepidant, però l’autor abusa massa del recurs de recapitular i meravellar-se de les coses estranyes que li han passat en sols un dia, això es veu en els fragments que he copiat. Cap a la part final hi ha un parell de sorpreses més que arrodoneixen el llibre, i que remarquen la tremenda evolució del personatge de Sarah al llarg de la novel·la.

Harry Crews és un autor que costa una mica de seguir, aquest llibre està publicat per Dirty Works, Una infancia per Machado i El cantante de gospel i Cuerpo per Acuarela… però és un autor que val moltíssim la pena.

Una infancia: biografía de un lugar / Harry Crews

M’alegro molt cada cop que apareix un llibre de Harry Crews, sé que gaudiré i sé que em preguntaré perquè coi no s’havia publicat abans a aquest tros d’escriptor.
Aquest llibre és autobiogràfic, però a l’estil Harry Crews i primer ens explica la vida de son pare, no és una biografía típica i on tots els fets estan perfectament documentats i tot és veritat objectiva i compulsable, però és igual.
També sería lícit pensar que els seus llibres sí, però que potser una autobiografía no està al mateix nivell. Error. La infància de Harry Crews podría sortir d’un dels seus llibres tranquil·lament, és un material literari de primera.

El seu tatuatge

Quan un escriptor reexit es posa amb la seva vida té moltes coses a favor, la majoria d’escriptors que admiro tenen % variables d’autobiografía en els seus personatges i els seus llibres. Sempre hi ha alguna cosa en concret que sí han viscut ells, o algun personatge més o menys basats en ells… Si un escriptor és prou bo per crear vida del no-res, si ha de recrear una vida tan real i tan propera com la seva… té tots els números per lluir-se.
La infància de Crews va ser molt dura, al comptat de Bacon, Georgia, fill pobre d’un pagès pobre, en un poble ple de pagesos pobres, als anys 30 i 40, el telèfon més proper estava a quilòmetres, les carreteres no estaven asfaltades, encara quedaven negres que havien viscut com esclaus. Un poble petit al cul del no-res on l’únic que ensenyava a la gent com podia ser el món de fora era el catàleg dels magatzems Sears. A més a més el pare de Crews tenia afició a dues coses: l’ampolla i treballar, i es va matar literalment a treballar.

Harry Crews

El petit Harry té un company inseparable, el gos Sam, i es fa molt amic del fill dels que treballen a la seva granja, una família de negres amb una àvia que rondava la centena d’anys. I Harry un dia agafa una malaltia, i es queda al llit, amb febre i les cames doblegades cap enrere en un angle forçadíssim. Metges i predicadors s’acosten impotents per intentar curar-lo, sense èxit, s’ha convertit en un freak. Però Auntie, l’àvia negra, li diu que això li passa perquè un ocell (com els que té en una habitació de casa) li ha escopit a la boca, que ha d’alliberar els ocells. Ho fa i comença a recuperar una mica de mobilitat i ara almenys es pot seure. Contra tot pronòstic es va recuperant, i quan comença a estar bé cau en un barril d’aigua bullent per la matança del porc i es torna a passar una temporada confinat al llit.
Temps després els seus pares es separen i ell son germà i sa mare, en plena nit deixen la casa, i després van a la ciutat on la mare treballa en el tabac a preu fet, el pare els va a buscar però allò no funciona i es divorcien. Però el pare no va morir treballant? Sí, i Harry era tant petit que ni ho recorda, però la mare es va casar amb el germà de son pare (es veu que en aquella época-zona això era normal en casos de viduetat), i Harry va creure quasi tota la seva infància que el seu tiet era son pare.
I després ja poc més, algun tonteig amb la delinqüència i de cop i volta ens el trobem que torna a Georgia, després de servir als marines, i es dóna compte que s’ha allunya molt d’aquella gent, però que encara en segueix formant part, d’una manera una mica contradictòria si es vol, però no per això menys real.
Llibre molt recomanable, com tots els de Harry Crews, només he trobat a faltar que seguís més enllà amb el Harry adolescent i el marine que va lluitar a la guerra de Corea i el que va haver d’enterrar a un fill i el karateka i…  Suposo que a mida que es vagin publicant els seus llibres aniré descobrint aquest gran auor.

El cantante de gospel / Harry Crews

Vaig riure i vaig gaudir tant amb Cuerpo que agafo el següent llibre de Harry Crews amb el millor dels ànims. El començament no és tan trepidant, però tenim ocasió de veure tots els elements que farà servir Crews, un poble de merda perdur al cul de Georgia, al poble hi ha hagut un crim fumut (la víctima era una noia blanca, l’acusat un negre, res de bo pot sortir), la gent espera que torni el Cantant de Gospel, l’única persona destacable en tota la història del poble i que amb bon criteri porta anys sense passar-se, tenim el cantant, el seu psicópata representant, i una fira de freaks que sembla que el segueixi allà on va. Un panorama prometedor.

 Perquè si alguna cosa hi ha a Enigma és fervor religiós, i per tant predicadors i pastors són com estrelles de rock a més a més de ser autoritats morals, a Enigma tothom va a l’esglèsia. Tenim tots els elements pel desastre, però encara hi ha més. La noia morta era una cosa així com la xicota del cantant, la relació era una mica estranya i d’aquelles que poden arruinar la reputació d’un home suposat sant i tocat per déu.
 Tot confluirà en un concert-missa del cantant, amb gent vinguda de tot arreu que el prenen poc menys que per l’encarnació de Déu…

Harry Crews a Enigma