La vida dels cossos / Guillem Frontera

Ni idea de res abans de començar amb aquest llibre, a cegues, en pla temerari, a veure què m’ofereix aquest llibre de Guillem Frontera que té una obra prou extensa tot i ser per mi un desconegut (què hi farem!).

La protagonista i personatge al voltant del qual pivota tot l’argument és Paula Moncada, i en un segon pla els seus amics des de l’infantesa: Salvador i Bernat. Parlem una mica més de Paula, aquí us en podeu fer una idea:

S’havien conegut a Barcelona. En Carlos, l’havien convidat a un ball al col·legi major on ella residia per tercer any. Paula Moncada estudiava Medicina, estava considerada una bona estudiant, però no aconseguia vincular mentalment el seu futur a l’exercici d’aquesta professió —ni de cap altra que li exigís treball i disciplina. En realitat, s’afigurava el futur com un espai per a totes les exploracions possibles, per a l’aventura i la llibertat d’improvisació: per a un estil de vida que, així s’ho exigia ella mateixa, li mantingués viu l’entusiasme en la recerca excitant d’allò que seria nou, paisatges onírics, cultures primitives, amants amb propostes sexuals exòtiques. Tot, enmig de fragàncies orientals. També deixava la porta oberta a l’experimentació amb drogues de tota casta, que l’enlairessin però que no creessin hàbit… Quina beneitura! Com ho aconseguiria? Es contestava que les troballes i les solucions apareixerien de manera natural en ser requeriques pel seu esperit. Un futur esclatant de poesia, així ho resumia— i s’esforçava a ignorar la ingenuïtat del seu pla.

Sunset © Dylan J C, Creative Commons.

Aquest Carlos serà el seu marit, un matrimoni que no serà feliç però sí econòmica i socialment profitós, tot un ascens. Ella es casa i deixa Mallorca per instal·lar-se a Madrid, on treballa el marit amb contactes al govern i amb consellers espirituals de l’opus, molt en la moda d’aquells anys de la gent de pasta (i suposo que encara ara), som a finals de la dictadura, als primers setanta. Salvador inicia una carrera diplomàtica que el farà voltar i Bernat serà una mica més bala perduda.

Aquest era l’origen de molts dels problemes d’en Bernat Rave —l’altre era el contraban—, la concupiscència, una concupiscència intrèpida, desencadenant de tota casta d’altercats amb marits ultratjats, amos i madones de bordells… Ara feia un any que en Salvador, el dia mateix que va arribar a Mallorca, havia preguntat com podia localitzar en Bernat Rave. Justament el trobaria al calabós de la Policia Local de Termenor, on havia anar a parar després d’una nit que havia acabat amb l’incendi del bordell on havia armat gresca amb en Lluc Pasqual […]. Darrera cada acció violenta, hi havia un afany de justícia directa al qual ell no havia donat mai aquest nom. Si un pied noir o un foraster, o un mallorquí, amargava la vida a una puteta que li havia entrat per l’ull dret, ell havia de defensar la puteta que li havia entrat per l’ull dret, era així. Després, la puteta aparegué morta en un esbarzer de torrent. El pied noir no l’ha tornat a veure ningú a Mallorca.

El llibre no fa un retrat de la ruralia mallorquina enriquida de cop pel turisme, tot i que la Paula encaixa en aquest perfil. El tema en tot cas es toca de puntetes. I els tres amics, des de l’infantesa, tres amics que són com la baula final d’una cadena, després d’ells ja no poc quedar res més, un món que s’acaba i unes persones que poca gent recordarà.

carmen fiano roma © shots of carmen fiano, Domini públic.

Com que no sabia què esperar-ne i no n’esperava res el llibre m’ha agradat prou. Es llegeix bé, passa ràpid i potser una extensió una mica més gran l’hauria ajudat a aprofundir en els personatges (personalment trobo que Salvador queda un poc desdibuixat), tot i que vivim en moments de llibres curts i anar contra aquesta tendència pot ser molt arriscat. Prou bon llibre.