Homenatge a Catalunya / George Orwell

https://www.flickr.com/photos/levanrami/
George Orwell © Levan Ramishvili, Creative Commons.

Vaig llegir-me fa la tira d’anys (molts, millor no comptar-los) Rebelión en la granja, una novel·la que té una adaptació en forma d’animació i per tant si són dibuixos animats són per nens (això explica que la posessin cada nadal en horari infantil). La pel·lícula (i la novel·la) els nens també l’entenen, però el subtext s’escapa, i s’escapa que és una crítica ferotge a allò en que es va convertir la Revolució d’Octubre. Acabar amb el tirà va estar bé, però si només acabem posant a un altre en el seu lloc malament. I una crítica encara més ferotge a l’estalinisme la podem trobar a 1984, on va pronosticar moltes coses que no s’allunyen gaire de coses que coneixem bé, com la vigilància, el gran germà o la postveritat. I ara arribo a un llibre de George Orwell que en teoria té més de reportatge que no pas de fabulació. Per il·lustrar l’entrada faré servir alguna de les fotos que vaig fer servir per il·lustrar Incerta glòria, n’hi havia de molt xules, potser aquesta és la que més.

La miliciana és deia Marina Ginestá, i la foto és de Hans Gutmann, domini públic.

A nivell d’anècdota el meu exemplar de llibre està guixat a matar, és el que hi ha, però de fet sent una edició del 1985 comprada de segona mà (o tercera o ves a saber) és una petita relíquia.

Aquest és un tros de llibre, espessot i amb un ball de noms de partits que déu n’hi do. Abarca poc temps del conflicte perquè l’autor va haver de sortir d’Espanya com va poder quan es va il·legalitzar el POUM i a tots els que trobaven els fotien a la garjola, s’hi podien quedar mesos, sense judici, o ser afusellats sense més ni més. Tant era que Orwell no estés afiliat al POUM, va lluitar al front en una divisió del POUM i això era prou. L’autor va anar a parar al POUM per afinitat amb l’ILP britànic al que estava afiliat. Les milicies que van aconseguir para el cop de l’aixecament militar i que potser haurien pogut fer més amb suport i armes, però també volien fer la revolució, i això no interessava ni al govern ni als comunistes, ni als soviètics que eren els únics a subministrar armament a la república.

I la següent frase l’he sentit citar tantes vegades que m’ha fet gràcia trobar-la i posar-la:

No sento cap amor especial per l’”obrer” idealitzat, tal com apareix en la mentalitat comunista burgesa, però quan veig un obrer de carn i ossos en conflicte amb el seu enemic natural, el policia, no m’haig de preguntar mai a favor de qui vaig.

https://laverdadofende.blog/2014/05/21/los-comites-de-defensa-de-la-cnt-en-barcelona-la-situacion-revolucionaria-de-julio-de-1936-y-la-agrupacion-de-los-amigos-de-durruti/
Foto treta d’aquesta pàgina, no es menciona autor.

George Orwell arriba a Barcelona i de seguida cap al front, poc i mal equipat. En arribar a la trinxera a un dels seus companys li explota el fusell a la cara quan l’intenta disparar, la primera víctima que veu i no per foc enemic, tot un presagi del que vindria.

Amb molt poca acció bèl·lica va passar mesos al front, de fet l’enemic era la darrera de les seves preocupacions, la primera era aconseguir llenya o alguna cosa semblant per no congelar-se. Mesos al front, al final va ser ferit i traslladat a la rereguarda, cal tenir molta sort per sobreviure a un tret al coll, però se’n va sortir.

Una nit vaig dormir a l’hospital de Montsó, on havia anar a fer-me revisar pel tribunal mèdic. Al llit del costat hi havia un guàrdia d’assalt, ferit damunt l’ull esquerre. Va ser molt amable i em convidà a fumar. Jo vaig dir “A Barcelona hauríem d’estar disparant l’un contra l’altre”, i ens vam posar a riure tots dos. Era curiós com canviava l’esperit general quan s’estava poc o molt a prop de la línia de foc. Totes o gairebé totes les inquines de partit s’evaporaven. De tot el temps que vaig pasar al front no recordo que ni un sol membre del P.S.U.C. se’m mostrés hostil pel fet que jo fos del P.O.U.M. Aquesta mena de coses només passaven a Barcelona o en altres punts més allunyats encara de la guerra.

https://blocs.mesvilaweb.cat/anselm/?p=271871
Foto treta d’aquesta pàgina, no es menciona autor.

Els fets de maig de Barcelona el 1937 estan narrats en detall, des del seu punt de vista parcial però que almenys no era el de la premsa partidista fins a l’absurd (l’estrangera també). I a partir d’aleshores comença a veure el que passarà, l’il·legalització del POUM com a contrapartida que demana el govern de l’URSS per seguir subministrant armament. El POUM volia fer la revolució (i durant uns mesos el 1936 se’n va sortir), els comunistes del PSUC volien assegurar-se que no hi hauria cap revolució. Al marge d’interessos geopolítics molt complicats en aquells temps una revolució obrera de caire anarquista deixaria en molt mal lloc tot el que havia assolit l’URSS amb el mateix discurs en teoria però amb una aplicació pràctica que començava a assemblar-se a allò que havien eliminat (apreciació aquesta completament meva).

Al capdavall de la Rambla, prop del moll, en vaig topar amb un estrany espectacle: un rengle de milicians, encara esparracats i coberts de fang del front, estenallats, exhaustos, en les cadires situades allà per als enllustradors de sabates. Vaig comprendre qui eren —fins i tot en vaig reconèixer un. Eren milicians del P.O.U.M. que havien arribat del front a la vigília per a descubrir que el P.O.U.M. havia estat suprimit, i havien hagut de pasar la nit al carrer perquè llurs domicilis havien estat escorcollats. Tots els milicians del P.O.U.M. que tornaven a Barcelona en aquella época havien de triar entre amagar-se o anar a la presó, una rebuda no gens agradable després de tres o quatre mesos a la línia de foc.

© Robert Capa.

La il·legalització del POUM va posar en una complicada situació a George Orwell. Per una banda la Barcelona on va tornar no tenia res d’aquella revolució obrera que l’havia enlluernat, tornava a ser una ciutat on podies viure bé amb diners com si la guerra fos un afer llunyà. Per altre banda hi havia els seus amics que havien anat a la presó i allà se’ls hi va perdre la pista. Fins i tot detenien a l’alt comandament que havia mantingut les posicions a la primera línia de foc, una decisió absolutament suicida. George Orwell pren la decisió de marxar d’Espanya.

La mort de l’Smillie no és una cosa fàcil de perdonar. Era un minyó coratjós i ben dotat, que havia llançat per la borda els seus estudis a la Universitat de Glasgow per venir a lluitar contra el feixisme, i que, com ho vaig poder veure personalment, complí el seu deure en el front amb valentía i voluntat; i tot el que van saber fer per ell fou tancar-lo a la presó i deixar-lo morir com un animal abandonat. Ja sé que enmig d’una guerra enorme i sagnant és inútil de fer escarafalls per la mort d’un individu. Una sola bomba d’aviació en un carrer ple de gent causa més sofriments que una campanya de persecució política. Però el més irritant d’una mort com aquesta és la seva inutilitat absoluta. Morir en batalla… sí, ja és el que esperes; però que et tanquin a la presó, i ni tan sols per cap delicte imaginari, sinó per simple odi cec i obtús, i que t’hi deixin morir, tot sol, és molt diferent. No puc entendre de cap manera que aquesta mena de coses —i el cas de l’Smillie no fou pas excepcional— fessin més propera la victòria.

http://black-flame-anarchism.blogspot.com/2012/01/michael-schmidt-talk-at-dira-montreal.html
Tramvia col·lectivitzat a Barcelona, foto treta d’aquesta pàgina, no es menciona autor.

El llibre està molt bé i narra parts poc conegudes com els fets de Barcelona i la lluita fratricida que va acabar amb el POUM de manera absurda i temerària. I també parla molt de tot el que es llegia dels fets a la premsa estrangera, mentides i invents en la seva gran majòria, amb una intenció de propaganda molt i molt clara i que feia que pràcticament ningú pogués saber amb certesa què passava, només allò que havien viscut directament i així tenim un relat de la guerra completament fragmentat, o amb parts contradictòries i tot.

No és un llibre lleuger, i el propi autor recomana saltar-se els capítols dedicats només a la lluita entre partits a menys que s’hi tingui molt interés. Un llibre molt i molt interessant.