Casino de Santa Isabel / Gemma Freixas

Les històries ambientades a la colònia de Guinea m’agraden, i si a sobre hi surt un casino… vaja que aquest llibre té un títol que em fa molt complicat de resistir-me.
Som a Guinea, poc després de la independència, i un home apareix mort, un blanc, en Montesinos, prop d’un dels barris de negres. Montesinos tenia fama de jugador, bebedor, i perseguidor de nadiues (miningues), tot un sant. Tot sembla apuntar a una aturada cardíaca, però el guàrdia civil que ho investiga, Guillem, no les té totes, i contra les ordres del seu superior comença a investigar, i veu que Montesinos participava de l’estafa amb el cacau. El cacau guineà estava molt subvencionat, i de vegades els productors el compraven a països veïns i el revenien com seu per cobrar les subvencions. En un moment en que tot pot començar a canviar i ni se sap com, investigar segons què posa molt nerviosos a gent molt important que intentaran persuadir Guillem que deixi de furgar el que no li importa.
Tot això mentre el president Macías comença a dur el país ràpidament cap al col·lapse, i la confrontació étnica, tot i que l’ase dels cops preferit són els espanyols que encara queden a l’illa, cada cop menys. L’assassinat va perdent importància mentre se’ns retraten els darrers dies de presència espanyola a Guinea, amb un president embogint, i les potències mundials mirant-s’ho amb indiferència perquè sabien que allà hi ha petroli en quantitats ingents. Una descolonització que més aviat va ser una desbandada per salvar la vida i un país, com tants altres, que amb la independència va començar a anar pel pedregar a mans d’un sàtrapa de record guinness (si en voleu saber més, de Macías i altres no us perdeu el llibre Pallassos i monstres).
Al final el casino hi apareix més aviat poc, ja m’estranyava a mi un casino funcionant com a casino a l’espanya franquista… I l’assassinat té a veure amb obscures maquinacions que tenien com a objectiu seguir l’estela de Sud-àfrica i establir un règim d’apartheid que perpetués els privilegis dels blancs sobre la població autòctona. Va ser una sort que no fructifiqués, clar que el que van tenir enlloc d’això tampoc és per envejar-ho.