Història de La Vanguardia / Gaziel

L’apèndix de llibre de cartes entre Gaziel i Pla em va deixar amb ganes de llegir la Història de La Vanguardia del primer, un volum recuperat per L’Altra amb pròleg del periodista (i polític, però va durar poc) Antonio Baños.

La Vanguardia sempre ha estat més que un diari, però va començar com tots per servir a un partit, als interessos monàrquics d’España des de Catalunya i com a enemic mortal de qualsevol expressió de catalanisme, de manera fins i tot furiosa.

La història va jugar amb el diari i ha aconseguit mantenir-se fins als nostres dies, segueix sent un diari conservador tot i que els canvis a la societat han fet que cada cop sembli més descol·locat amb la realitat (no és l’únic diari on això passa però sí on és més notori). Pràcticament tot el que és i ha estat La Vanguardia es deu a Ramon Godó Lallana (el primer comte de Godó), que dominava el diari amb mà de ferro i amb qui Gaziel va haver de negociar força per intentar que el diari fos mínimament sensat.

https://www.flickr.com/photos/circasassy/
A soldier’s story of the siege of Vicksburg. From the diary of Osborn H. Oldroyd.. (1885)© CircaSassy, Creative Commons.

Era partidari fanàtic de resoldre tots els conflictes, polítics o socials, amb execucions sumaríssimes. Els obrers eren per a ell només una allau d’anarquistes, bons per encarar-los la guardia civil. Mai no volgué tractar-hi ni fer-los la més petita concessió a gratcient. Els polítics, els odiava tots també, en massa, perquè transigien i parlamentaven. El poder públic, segons ell, era una claudicació abominable des del moment que, per covardia o mala fe, no es determinava a aplicar el règim infal·lible de la garrotada seca.

Les descripcions de l’amo són cruels però sembla que verídiques, aquesta resulta fins i tot tendre. Descriu una visita a casa de l’amo.

Un criadet mal pagat, amb aires de sagristà magre, em deia en veu baixa, mentre s’escorria endins altre cop, com una ombra: “Vea Vd. mismo: debe de andar por ahí”. Volia dir l’amo de la casa. I, en efecte: sense companyia de cap mena —un llibre que li enlairés l’esperit, una música que li espongés el cor, una pintura que li amorosís els ulls; sense un gos, un ocell o una flor, eternament tancat amb la seva immensa dissort i la seva immensa fortuna—, jo el trobava gairebé sempre a la sala de billar, una antiga alcova fosca on només cabia la taula. Damunt d’ella hi havia encès, ni que fos migdia, un enorme llum de llautó daurat. I allí el pobre milionari anava fent solitàriament caramboles i més caramboles, donant tombs i més tombs pels caires del billar, tot ranquejant en la penombra. Com que no em sentia arribar, sovint jo havia d’esperar-me una estoma perquè s’adonés de la meva presència. Feia una llàstima profunda. Era un autèntic personatge de Dostoievski, trasplantat al bon solet i al barri més burguès d’aquella Barcelona on s’estaven podrint les restes de la tradicional monarquia espanyola.

https://www.flickr.com/photos/elcromaticom/
‘La Vanguardia’ (España) Primera portada del diario barcelonés. © Un divertimento de @cromaticom | avatar: M. Eichel, Creative Commons.

Mai tants milions van anar a algú tan miserable, o potser era un acudit del destí posar milions per una banda per compensar les discapacitats físiques (coix, gairebé sord, terriblement miop i amb un defecte a la parla) i el mal caràcter. Com que la correcció política no s’estilava quan Gaziel va escriure el seu llibre el qualificatiu per referir-se a Ramon Godó era: esguerro; d’esguerrat.

He dit que La Vanguardia era més que un diari, les dèries del comte el convertiren en el diari de la burguesia catalana que estava a bones amb Madrid i amb el poder, no va tenir problemes a publicar-se després de la guerra, el que ja és prou significatiu. L’autor del llibre La gran teranyina deia que per esbrinar qui tallava el bacallà a Catalunya era suficient anar repassant les noticies de societat de La vanguardia, pels casaments, i les esqueles, per les defuncions. Gran part de la realitat de Catalunya era la que apareixia a La Vanguardia i tal com hi apareixia, això és així. El secret de la supervivència i èxit del diari va ser una combinació de factors, i també els dos manaments que eren observats sempre i en qualsevol circumstància.

Acatament automàtic a les institucions triomfants
i
Defensa, sense discussió possible, de l’ordre establert.

https://www.flickr.com/photos/raulito39/
La Vanguardia ©Raúl González, Creative Commons.

La part on explica la precarietat del treball i que fins i tot el director s’havia de pluriemplear per arribar a final de mes ha estat força reveladora, si això era així en el diari més rentable de Catalunya el panorama dels altres deuria ser esborronador.

Llibre molt recomanable, de fàcil i ràpida lectura i ple d’informació sense resultar una lectura densa o pesada, divulgació de la bona.

Estimat amic: correspondència 1941-1964 / Josep Pla; Gaziel

Tot i que el títol parla de correspondència l’autoria és molt desigual, només 7 cartes són de Josep Pla, totes les altres són de Gaziel. Queda una correspondència una mica asimètrica, perquè a més a més els dos estils no tenen res a veure, Gaziel és la mesura i l’educació en tot moment, és la discreció de qui no voldria destacar sota cap concepte, i Josep Pla és Josep Pla, que quan s’hi posava no solia tenir manies.

Les cartes més interessants són les que parlen de literatura i de llibres, Josep Pla va formar part del jurat del Premi Sant Jordi (el successor del Premi Joanot Martorell) i les seves opinions no tenen preu, de fet fins i tot fan una certa gràcia, Josep Pla era millor escrivint que no pas jutjant.

La novel·la del Sr. Massó [Viure no és fàcil] és la millor que fins ara he llegit, però la censura no l’aprovarà perquè és massa crua. L’altra obra, de la Sra. Rodoreda, és un intent fallit [“Col0meta”, títol de la primera versió de La plaça del Diamant].

Després, encara, he rebut dues novel·les més, que tinc ací mateix. Pere Calders és un gran, magnífic escriptor, però trobo que la seva collonada marítima cau de les mans [Ronda naval sota la boira], perquè és una llauna impressionant. Sembla mentida que pugui existir una llauna tan ben escrita.

El temps no li ha donat la raó, deixem-ho així. Els apèndix del llibre amb el qüestionari que Josep Pla va enviar a Gaziel (i sobretot les respostes) sobre el compte de Godó i La Vanguardia (diari que va dirigir una pila d’anys) són fantàstics i m’han fet venir ganes de llegir la Història de La Vanguardia del mateix Gaziel, és allò de llibres que porten a llibres.