Amor del meu cor / Gabriel Tallent

Sabeu aquells articles de «llibres que t’has perdut el 2019 i seria una pena», doncs ara ja sabeu com vaig arribar a aquest llibre, ni més ni menys que la novel·la de debut de Gabriel Tallent que ha tingut molt bona acollida.

Tenim una noia, la Julia a qui tothom diu Turtle. Viu en una cabana en plena natura amb son pare, tot un personatge que sembla el prototipus del redneck. El pare li va ensenyar a disparar amb sis anys. Ara mateix la Turtle és capaç d’encertar a una carta amb la pistola, una carta posada de perfil.

És alta per tenir catorze anys, de complexió encara verda i desmanegada, cames i braços llargs, malucs i espatlles amples però esvelts, el coll llarg i nerviüt. Els ulls són el seu tret més imponent, blaus i ametllats, en un rostre massa prim, de pòmuls amples i marcats, i la boca torta, de dents grosses; una cara lletja, ja ho sap, i també insòlita. Els cabells són espessos i rossos, amb blens aclarits pel sol. Té la pell esquitxada de pigues marrons. Els palmells, la part inferior dels avantbraços i l’interior de les cuixes revelen embulls de venes blaves.

https://www.flickr.com/photos/oh_debby/
julie © oh_debby, Creative Commons.

Però aquestes habilitats no li serveixen a l’escola on és una marginada associal i sempre ha de vigilar el que diu als professors, sap que si s’equivoca potser no seguirà amb son pare. Els professors intueixen que alguna cosa no va a l’hora, passarà a l’institut amb una capacitat lectora mínima i ni ella ni son pare volen sentir parlar de que vagi a parlar amb la psicóloga de l’escola.

Son pare, Martin, és el paradigma de redneck paranoïc sobre la fi del món i fanàtic de les armes i la supervivència. Totes aquestes coses les ensenya a la seva filla, que munta i desmunta una pistola com qui res. I si us ho esteu preguntant sí, el pare abusa sexualment de la noia. És un abús narrat gairebé com amb consentiment, com si a la noia en realitat tampoc li molestes tant. No ho estic excusant ni res d’això, però és la impressió que dóna, que per ella tant és. Ell pot ser violent però no sembla un maltractador, només abusador. Potser els abusos intrafamiliars són així, com dissimulats amb una mena de consentiment tàcit. Suposo que això s’anirà desenvolupant. Aquí teniu el pare i la seva filosofia de vida.

https://www.flickr.com/photos/gammaman/
And Guns (In God We Trust and Guns)) © Eli Christman, Creative Commons.

—Són els desgraciats com tu—diu en Martin amb tota la tranquil·litat—. Desgraciats panxuts que no han vist passar mai res de dolent, que es pensen que n’hi ha prou de ser bona persona. Però la veritat, Jim, és que pot anar de qualsevol manera, i de vegades tant li fot que siguis molt bona persona.

L’obsessió pel final apocalíptic del món és una constant de Martin. Aquí xerra amb el seu pare, l’avi de la Turtle, que li recrimina pels blaus de la nena (li ha pegat amb un atiador).

—No és manera de pujar una nena…? Si no trobes que el món està donat pel sac, pare, és que no pares atenció. El uapití, l’os bru, el llop, tots han desaparegut. El salmó, gairebé. Les sequoies, bon vent. Els pins morts hectàrea rere hectàrea. Les teves abelles s’han mort. Com vam poder dur la Julia en aquest món de merda? Aquest residu moribund, violat, podrit del que havia de ser? Com es puja una nena exactament en companyia de menjamerdes obsessionats amb ells mateixos que han dilapidat i destruït el món en què hauria d’haver crescut? I com s’hi pot entendre mai, ella, amb aquesta gent? De cap manera. No hi ha negociació. No hi ha alternativa. Estan matant el món i continuaran matant-lo i no canviaran mai ni s’aturaran. Res del que jo pugui fer, i res del que pugui fer ella no els farà canviar d’idea, perquè són incapaços de pensar, de veure el món com una cosa externa a ells. I en cas que ho vegin, es creuen que hi tenen tot el dret. I ara tu em dius que la ràbia que sento per aquesta gent, per aquesta societat, és una merderada? Em dius que així no és manera de pujar una nena, i sí, ja ho sé. Però què més puc fotre?

https://www.flickr.com/photos/ronguillen/
Sig Sauer P220 © R0Ng, Creative Commons.

Turtle un dia surt de casa, descalça i amb la pistola i passeja sense rumb per la muntanya fins que es troba uns excurionistes perduts a qui va seguint i els ajuda a muntar un refugi per passar la nit de pluja en que s’han ficat. Els dos nois són el Brett i el Jacob, i son tan diferents de tot el que ella coneix a l’escola primària que comença a pensar que potser hi ha un altre món allà fora. La mare d’un d’ells coneixia a sa mare, i després de que son pare desaparegui després de la mort de l’avi ella pràcticament s’instal·la a casa del Jacob, on observa unes dinàmiques familiars que li són completament estranyes.

https://www.flickr.com/photos/clinger-holsters/
Girl with gun © Clinger Holsters, Creative Commons.

Se sent atreta pel Jacob, i per això la pallissa amb l’atiador, el pare el veu com una amenaça i per tant ell mateix es converteix en una amenaça. No és algú a qui convingui tenir per enemic. Després de l’escapada de Martin després de la mort de l’avi, al cap del temps, torna, amb una nena de nou anys, la Cayenne, i amb la mateixa actitud. La mateixa presencia que un omple tot, que no deixa espai per res més que no sigui la sensació de perill imminent.

En Martin només em té a mi, i jo no el puc deixar i prou. No puc. Pensa: quan el papa hi veu amb claredat, llavors ho vol tot per tu, i quan no, quan no és capaç de veure que ets una persona individual, llavors vol que t’ensorris amb ell. Com podria saber-ne res, en Jacob, com podria tenir raó quan parla d’en Martin? En Martin té més dolor a dintre i és més valent del que en Jacob podria entendre mai. Et miren i veuen què necessites. Ves-te’n, diuen. Corre. Però no ho veuen des de la meva posició. No veuen qui deixaries enrere i tot el que això significava per tu. No poden. Només ho veuen a la seva manera. I en Jacob només té raó en el sentit que diu el que qualsevol altre diria, com si no fos complicat, però no ho entén. No ho entén, cony, no n’entén el fons, no ho entendrà mai, i aquest món, pensa la Turtle, no s’ha portat tan bé amb tu perquè li deguis res. Només perquè tothom cregui alguna cosa, només perquè hi creguin tots menys tu, no vol dir que estiguis equivocada.

https://www.flickr.com/photos/sheila_sund/
Storm over the Eel River) ©Sheila Sund, Creative Commons.

Tothom detecta que alguna cosa no va bé, però sembla que ella no s’atreveix a fer el pas. Hi ha un crescendo de tensió, ella és cada cop més conscient del tipus de vida a que la reduirà son pare, pràcticament com una presonera. Però els murs mentals són els més difícils de saltar, tot i que cada cop ho va tenint més clar. A més a més, Martin no és algú que doni segones oportunitats, això no ho pensa la protagonista però els lectors sí.

Pensa: Turtle Alveston, t’ha violat i tu has tornat a buscar-ne més. Estàs embarassada o ho estaràs aviat. Si te’n vas, ell baixarà a la sala d’estar i matarà la Cayenne. Llavors anirà al número 266 de Sea Urchin Drive i matarà en Jacob. Has d’acceptar on ets. Has de mirar-t’ho sense enganyar-te a tu mateixa, de debò, coi.

I el crescendo i la tensió i el personatge de Turtle fent-se més i més gran amb les darreres pàgines. Unes pàgines amb un poder d’atracció com feia temps que no trobava, m’ha faltat poc per saltar-me l’estació en els trajectes en tren. És un llibre dur i retrata una realitat complexa sense voler caure en blancs o negres ni en dignificar segons què. Els abusos sexuals intrafamiliars estan malament, obviament, i això en cap moment s’amaga, però justament per aquest «intrafamiliars» son força més complexos que un abús sexual diguem-ne no-intrafamiliar. És un equilibri molt difícil, però l’autor se’n surt amb nota.

Anem a les connexions o a llibres que aquest llibre m’ha recordat, sobretot a Las doce balas de Samuel Hawley, de Hannah Tinti, i també a tots els llibres de Dirty Works, aquest llibre no desentonaria el més mínim en aquella editorial i això és una bona noticia pels que preferim llegir en català.