Risc: antologia de textos :Rata_

Gent de :Rata_ de debò, necessiteu una web millor que la que teniu ara, de manera imperiosa a més a més.

No penso resumir aquest llibre, aquesta antologia, considero que és una perfecta carta de presentació d’aquesta editorial de la que ja he ressenyat un llibre, simplement posaré els noms dels autors amb links o a la viquipedia o als llibres que n’he ressenyat. Aquest llibre és obra de (en ordre alfabètic no d’aparició): Borja Bagunyà, Maria Barbal, Mar Bosch, Flavia Company, Miquel Duran, Víctor García Tur, Eduard Márquez, Sebastià Portell, Adrià Pujol Cruells, Jordi Puntí, Llucia Ramis, Albert Sánchez Piñol, Francesc Serés, Enrique Vila-Matas.

I comentar que en un parell de casos m’hauria agradat que els contes s’allarguessin una mica, sobretot en els casos del contes de Francesc Serés i Maria Barbal.

A veure el llibre és recomanable, però com explico de què va? No puc. La sensació que tinc és que no són contes fàcils, que fan mal i que alguns autors s’han hagut d’esquinçar l’ànima per fer-los. Ni un us deixarà indiferent, o potser sí si no teniu ànima.

La pell de la frontera / Francesc Serés

Francesc Serés és un autor que em va deixar de pasta de moniato quan en vaig llegir De fems i de marbres ara fa uns mesos.
En aquest llibre tornar als seus paisatges, la Franja, aquesta frontera porosa entre Catalunya i Aragó, els seus dominis. Un lloc on la immigració s’ha multiplicat els darrers anys, magribins i subsaharians vivint al camp, al ras, en coberts, en barraques precàries… això és el pa de cada dia en aquella zona. No els han vist arribar per enlloc i de cop hi són. Però quan un grup de subsaharians ocupen la plaça Catalunya durant mesos allò surt a les noticies, perquè Barcelona és una cosa, mentre que el que passi a Alcarràs no sembla que importi. I mentre feien falta braços rai, però el preu de la fruita ha caigut tant que a molts pagesos no els surt a compte recollir-la, i molts d’aquests immigrants es passen el dia sense res a fer.
O venen i algú els mig adopta, i els té per les feines i es poden portar a poc a poc la família, sempre amb por que la policia no els envii de tornada. De fet en aquest “reportatge” l’autor es troba en una situació estranya. Els immigrants el prenen per un poli de paisà, cal mà esquerra i cigarretes per que comencin a refiar-se, i els mossos cada dos per tres el paren, a on va? per a fer què? a qui busca? És sospitós per tothom, potser perquè fixar-se en la gent que de tot el món ha acabat allà pot no fer-nos quedar bé.
I un pensament que recorre tota la novel·la, els immigrants podríem ser nosaltres, no fa tant que ho érem:

“També ens podria passar, ¿que som més macos que els altres, nantros?”, era la resposta que tancava qualsevol discussió. No, no ho som. Potser no veiem girar la roda, però la roda gira, i tant com gira.

Monegros Desert Festival 2013
© Gaudencio Garcinuño, Creative Commons.

Però deixant una mica de banda el tema humà, també retrata la terra. El retrat dels Monegres és fantàstic i terrible.
  
Els Monegres contenien el temps d’unes batalles que també van ser indefinides, quietes, mortes, com si el contingut mateix del paisatge acabés impregnant la història. Com si en un món tan sòlid, no hi hagués res que pogués surar sobre les altres coses. La boira ho amaga tot i la calor fa que ningú no tingui esma de cridar gaire. ¿Una guerra? ¿Morts? ¿Ferits? A sobre d’aquelles planes, tot es tornava, també, pla, sense gruix, sense matèria, pura abstracció. Els Monegres són una terra que no vol extrems perquè ja els porta dins. El sol rosteix els vessants, els recrema any rere anys, els colors dels senyals de la carretera empal·lideixen, les marques desapareixen. Ni tan sols la història és capaç d’arrelar, en aquests erms.

També retrata els quillos rurals de cotxe tunejat alcohol i drogues que saben per quines pistes forestals han de passar per evitar els controls d’alcoholemia i arribar a la disco motoritzats i posats.

Monegros 2013 © Vangyver, Creative Commons.

Hi ha tot un capítol dedicat a l’experiència de l’autor com a professor en una aula d’acollida d’un institut a Olot. Les aules és on van els nanos acabats d’arribar d’altres països (excepte els llatinoamericans) per adquirir les competències lingüístiques que els permetin seguir les classes. Un treball tant interessant com frustrant de vegades, i necessari, i també gratificant. Una feina que el fa conèixer no només els alumnes, també les seves famílies i les seves realitats, el món de la immigració amb els seus protagonistes més joves.
El llibre té molt de final d’etapa. Francesc Serés amb aquest llibre tanca el que va començar amb la trilogia De fems i de marbres, i que va seguir amb La matèria primera, Mossegar la poma, Contes russos i el teatre i els articles. L’autor tanca una etapa, una etapa molt profitosa, caldrà veure que li depara el futur.

Via Catalana 9 © Inspiring yourself, Creative Commons.

El llibre acaba amb la celebració de la Via Catalana i com l’autor explica a un immigrant que és tot això de la independència. En un darrer capítol titolat La fi del món tal com l’havíem conegut (2013), tancant amb un capítol així és inevitable pensar que alguna cosa s’acaba.

La independència, el tema dels temes. M’assec i li explico el que puc. Alguns companys seus s’acosten mentre la gent passa i la Guàrdia Urbana va amunt i avall per les escales. Em diu que alguna cosa ha sentit, ho ha vist als diaris esportius, a les notícies del fútbol. Un noi que porta bosses plenes de barres de pa s’asseu al costat nostre.
-I això, ¿quan serà?
-Això sí que no ho sap ningú.
-¿I no hi haurà problemes?¿No és molt arriscat?
Arronso els muscles i m’aixeco. ¿Crisi? ¿Risc? No sé com respondre a algú que s’ha jugat la pell com ho ha fet ell, algú que després de travessar cinc països ha saltat a l’Atlàntic en una barca per arribar a les Canàries i que ha anar de ciutat en ciutat fins a arribar a Lleida per acabar dormint al ras i treballar a la fruita. Tot plegat sense garanties, sense salvavides.
Em miren. Callen. Els dic adéu.

De fems i de marbres / Francesc Serés

Primer llibre de Francesc Serés, i ni més ni menys que aquest tros de llibre, si els llibres gruixuts us intimiden ja us aviso que en té de més curts (aquest i aquest altre, per exemple).
Aquest llibre és un recull d’una trilogia, i això explica el volum, es reuneixen aquí els llibres Els ventres de la terra, L’arbre sense tronc i Una llengua de plom, llibres publicats els anys 2000, 2001 i 2002 quan l’autor amb prou feines tenia 30 anys, un debut devastador (i que fa que li tingui certa enveja, diguem-ho tot)!

El domini del llenguatge és magistral, i de vegades pot costar una mica saber què està passant, perquè tant important és el què com el com. I el què també té tela marinera.
La trilogia retrata el final d’una època, d’un sistema de vida, d’un món rural sense ni una engruna d’ingenuïtat o fantasía, no és el món rural en el que qualsevol pixapins pensa quan deixa enrere la ciutat amb el cotxe. És un món duríssim, i que en conseqüència crea gent igual de dura, els que no són prou durs simplement no sobrevivien. La sensibilitat o la delicadesa eren luxes, i els luxes es paguen, i estem parlant de gent pobre que no pot pagar per res ni encara que vulguin. Les persones queden reduïdes a poc més que bèsties de càrrega, nèixer treballar i morir en un cicle inacabable, intentant treure alguna cosa de la terra, una terra que no pertany als homes sinó al revés, els homes li pertanyen i els deixa unes engrunes de la seva riquesa per alimentar-los, si vol.

La primera part fa un seguit de salts temporals que ens permeten fer-nos una idea de la vida al poble (tant és quin poble) i del seu final. Un poble del que la gent va començar a fugir a la recerca d’un jornal i una feina menys esclava. Però això ja va ser cap al final, al principi de la fi, també hi havia un temps en que el poble i aquella vida era tot el que hi havia, era tot l’horitzó, tot el món conegut. I després hi torna amb els fills a veure els pares, els vells són els únics que s’han quedat al poble, per què marxar? Per anar a morir lluny? I les coses perden el seu significat si ningú en coneix la història, com el banc dels esguerrats, o les ampolles de vidre.

The Bath (c) James Loesch, Creative Commons

A mi m’ha agradat especialment una de les històries, entre dos mig germans a finals dels XIX.

Fa quatre anys que la Teresa i jo dormim plegats. Vam començar a fer-ho de resultes de la trencadissa accidental dels encaixos del meu llit, provocats per la gens accidental ira de l’Antònia i per l’encara menys accidental pulmonia de la Teresa. Sense saber com ni per què, la Teresa es llevava a punta de dia per rentar-se amb aigua freda, per rentar els llençols i els cobrellits, i per tornar-se a rentar i a fregar, un cop i un altre amb el sabó de casa, dia sí dia també. Va arribar l’hivern i amb ell l’inevitable refredat, greu. Si la por li va fer amagar els motius que la induïen a rentar-se cada matí fins que acabava l’aigua, fins que entrava tremolant al costat del foc, si la por li va tancar la boca, la febre la hi va obrir, i plorant tots dos, l’Antònia i jo, vam escoltar murmuris febrosos, vam sentir com la brutícia que s’intentava treure era la de les mans del vell, les taques als llençols de la saltada del vell, i l’aigua freda una mena d’antídot contra el que aquelles mans que l’aferraven al llit li feien sota els llençols. La febre va estar a punt de matar-la, i després de dos mesos que el metge donés un cop de puny al vell al bell mig de la taverna -havia fet nit amb nosaltres al costat de la Teresa i s’havia assabentat de tot- , i dos mesos després que el vell ens ho intentés tornar per triplicat a mi i a l’Antònia, els encaixos del meu llit es van trencar sense remei coincidint amb la millora de la Teresa, amb el seu aspecte normal, força atractiu als ulls del vell. Hom el va sentir dir que res no hi havia de dolent, que ella no era filla seva i que, com que l’havia criat, bé en podia treure alguna cosa, que no era pecat, i que algunes de les putes del bordell també eren força joves, que no hi havia res de dolent. Jo en tenia catorze, ella quinze.

Però també hi ha la del germà que cada cert temps baixa a ciutat a treballar a jornal amb son germà ja instal·lat, diners que serveixin per comprar terres, per tornar els préstecs, per tenir un tractor, per treure una mica més d’una esgotada i ingrata terra.

L’Espinal (c) Joan Sorolla, Creative Commons

A la segona part ja tenim una cosa més semblant a una història i un protagonista, però és per despistar Assís ens serveix per retratar la vall amb ulls de nen, i sobretot per retratar-la en contraposició a la ciutat, el lloc on ha d’anar a estudiar a aprendre les llengües però evitant que les llengües l’aprenguin a ell. Aquí les llengües em recorden a la terra, se les pot conèixer, però en termes de possessió no està gens clara la relació.

1800s Library (c) Barta IV, Creative Commons

Els ulls miren la mirada inquietant del vedell, totes les mirades dels animals són inquietants, mirades riques i indescriptibles; pots descriure les mirades dels homes, fins i tot les de les dones, les dels avis i nens petits perquè venen acompanyades de paraules -què faries sense les paraules- , però no la dels animals. Per la mirada, els insectes no tenen cap interès, els peixos i les aus una mica més, els porcs miren interrogant-te i els cavalls com si estiguessin tristos o seriosos, però mai ningú no els ha sentit dir res; els galls i les gallines miren entre desconfiats i indignats, i els ànecs riuen, com les oques i els corders, però no conten, no diuen res, i no dir res és poder dir-ho tot, no tenir història és tenir totes les històries, no tenir paraules és dir totes les paraules. El vedell et mira amb una mirada de vidre negre que t’atreu més i més, com el pou de l’aigua, sempre et feien por amb el pou de l’aigua, fosc, et deien tot sovint que una vegada un nen s’hi havia ofegat -una vegada, sempre hi havia una vegada perduda en el temps; morir és caure en el negre- , i obries la portella de fusta i miraves estona i estona intentant pouar alguna imatge de la fosca sense forma que et sotjava des de sota, aquell negre que mirant i mirant no acabaves de destriar, pur i negre.


Baby Cow’s Face (c) Tim Sackton, Creative Commons

La tercera part és per mi la millor, i això que el nivell era alt. Aquí tenim diferents capítols, en un compte enrere, anem reculant. La història de la bòbila i el que van fer les treballadores tipes dels abusos dels amos amb les noves treballadores (sí, abusos), o una parella de mestres que després de la guerra són enviats allà com a càstig per a treure’ls de la ciutat i com apartats de tothom a la vall aconsegueixen formar part d’alguna cosa, fer quelcom útil com ensenyar als nanos a llegir i a escriure i quatre coses de números per calcular els guanys dels seus masos, guanys sempre escadussers, però ben calcul·lats.

going in circles (c) Diogo Valério, Creative Commons

Aquesta és la comesa que se t’ha confiat des de l’empresa, cartografiar la Vall de bell nou, corregir cadascun dels plànols i fer les noves mesures d’un terreny que ha quedat abandonat, mesurant el no-saps-per-què, com si aquests que són aliens a la Vall volguessin començar de cap i de nou, ignorants del temps que hi ha dessota la primera capa de terra. Tota la Vall serà d’aquí a poc temps un gran abocador, per això et demanen la fondària del clot, de les aigües subterrànies i dels cingles. Tu només has de mesurar, clavar fites, definir les línies sobre el blanc dels rotlles que explicaran on hi havia les feixes allargassades, els recs, els pous; guixar en verd fins als indrets on encara arriba el bosc dins de les valletes dels turons i de les feixes ermes de les Finques Grans. Has de mesurar la quantitat de terra que s’ha de remoure, a quina fondària s’han d’excavar rases i pous-¿pots mesurar la terra?, ¿algú sap mesurar la terra?, ¿què en saps, de la Vall?, ¿qui ets tu, agrimensor que tornes ací després de tant de temps?- , has de dibuixar un forat negre d’abocador al mig dels plànols, una taca negra, un punt i final.

Un agrimensor! Com a El castell de Kafka, mesurant la terra per transformar-la deixant-la de banda. I a continuació el tros més llarg que posaré, el retrat de la ciutat d’algú del poble que hi va. Són temps de canvi, d’eleccions, de sindicats, i potser ha arribat el moment que escoltin a la gent de la Vall, però les coses no surten exactament així. I quan torna els explica als seus veïns el que ha vist, i el que n’ha tret de tot plegat, no-res, la mort de la Vall serà un fet i tots en són conscients, s’acaba una manera de viure en un vincle amb la terra, un vincle terrible i tirànic i despietat.

La platja em menà cap al port, tot sol per la sorra on només de tant en tant es veien alguns bidons o restes de fogueres, i després dels espigons, les muntanyes de contenidors i els crits dels treballadors del moll enmig dels xerrics de grues i carretons, i tot de gent, hi ha gent de tota mena treballant al moll, els moros, els xilens i els argentins, els negres, i tothom explica les seves grandeses de la paga del divendres. Grandeses de la paga d’alcohol i putes, i les misèries repetides cada dia que s’ha d’anar a perdre la salut de l’esquena, dels genolls i dels pulmons a les bodegues dels vaixells i dels estibadors. Per un moment, no us ho negaré, em vaig imaginar el Gran Sindicalista enfilat dalt d’una d’aquelles estibes, xisclant les seves tètriques proclames mentre ells menjaven amb els dits d’una gran olla comuna sense fer-li cas, així menjàvem. I després tornar a treballar. He acabat cansat, no tinc el costum dels sacs de cafè ni de les caixes de plàtans.

(c) Joan Colom

Aqueixa nit tornava a ploure. Les putes rebien els clients al recer de la pensió. També hi era el pinxo, que ho manegava tot amb el vistiplau de l’hostalera. La gent entrava i sortia sense dir res, només assenyalant i pagant. Elles semblaven contentes. Quan veus tot això, acabes pensant que l’home i la dona són les úniques bèsties que s’acaben acostumant a tot, que han deixat aquella veritat de l’instint que impedeix habituar-se a l’estrany, aquest és el secret de la nostra decadència, l’hàbit après d’acceptar allò que ens rebaixa. Em vaig quedar encantat a l’ampit de la finestra, mirant el menjador ple de tràfex, d’homes que passaven sense dir res darrere d’una noia, de l’alcohol que se servia, de com reia tothom… El pinxo em mirà sorneguer.
-¿Com ha anat avui la revolució?. ¿heu guanyat ja? -em demanà.
-He vist el mar, avui.
-I també els vaixells, per la cara de cansat que fas.
-I també els vaixells, per fora i per dins. Estic cansat, soparé, dormiré i si demà ningú no m’escolta o em tornen a donar una altra adreça d’aquestes -li vaig donar el paper amb l’adreça del pub, i ell només encertà a dir “Bufa noi, sí que progresses ràpid que t’inviten ja als millors locals!”- , me’n tornaré cap a casa, amb les mans buides, sense poder explicar gran cosa, amb el cap més confós i a la vegada més clar que mai.
-Mira, noi, ¿veus aquestes putes? -em digué-. Vénen totes de fora, van a servir a cases de bé, i ara serveixen jagudes. No els parlis d’igualtat, han sortit de la misèria que les posava a totes a la mateixa altura, i tampoc no els parlis de si s’han equivocat, tots ho fem cada dia, per a nosaltres només compta l’anar tirant sabent que res no canvia. No els parlis de fraternitat, car només coneixen la del bordell i, ai la llibertat, la seva llibertat és només la dels dies que s’embruten i la dels dilluns si ningú no truca. Mira-te-les bé, mira les més jovenetes, mira aquella, pits durs de setze anys, aquesta és l’única utopia per a qui la pot pagar i creure-la encara verge, per qui pugui creure que encara hi ha quelcom en el món que pugui contenir un cert grau de puresa malgrat saber-la en aquest catau, per qui pugui creure que sota el femer encara s’amaguen tot d’ametistes i maragdes, res no canvia.
Res no canvia, res no canviarà mai.

Si voleu un llibre sobre un camp ideal i paradisíac que mai va existir aquest no és el vostre llibre. Però si voleu un llibre sobre el camp real, amb tota la seva duresa i també bellesa, cruel i noble doncs sí, aquest llibre és per vosaltres. No és un llibre fàcil, ni ràpid de llegir, ni de seguir a estones, és un llibre amb múltiples històries que permeten tornar-hi un cop i un altre, i cap al final del llibre algunes reaccions dels personatges som capaços d’anticipar-les de tant com els coneixem (a mi em va passar el mateix amb els cowboys de Todos los caballos bellos de Cormac McCarthy, que els seus raonaments tan estranys de bones a primeres els acabava entenent i eren com havien de ser), ja ens hi hem fet, i ja sabem que quan un milicià parla de col·lectivitzar la masia allò no pot acabar bé, per exemple.

Foto treta d’aquí (c) Sherif Sharkawy

Tot un descobriment d’autor del que m’aniré llegint més coses, no en tinc cap dubte.