Poder contar-ho / Ferran Torrent

Nou llibre de Ferran Torrent, temes de sempre i la seva mala llet, diversió assegurada. Després del seu darrer Individus com nosaltres a veure amb què ens sortirà ara, m’ho imagino, i m’agrada.

Locals de joc clandestí, boxa clandestí també, i un atracament dels de debó, amb un botí que ronda els 800-1000 milions de peles (som als primers vuitanta), uns 5-6 milions d’euros de res. Un atracament que faran coincidint amb la mascletà per aprofitar el rebombori general.

https://www.flickr.com/photos/acci0n/
Mascletà ©r0bz, Creative Commons.

Com en molts casos això és una excusa per retratar el nostre món, o potser aquest submón concretament on els personatges de Ferran Torrent es mouen com ningú. A mi el tema del joc m’agrada perquè vaig treballar en un casino, però el món del joc clandestí em resulta completament marcià. Bé, clandestí però la brigada del joc cobra la seva part de tots els locals oberts i així complementen el sou, una mica com el policia de Casablanca, capaç de tancar el bar de Rick perquè allà s’hi juga alhora que el croupier li entrega els guanys de la nit.

https://www.flickr.com/photos/thebarrowboy/
178/365 All In © thebarrowboy, Creative Commons.

El personatge central de la trama és el Llargo, tot i que hi ha un munt de personatges habituals de les novel·les de Torrent, com Barrera, Butxana, el periodista Marc Sendra, la Sara i el Gitano, el comissari Tordera, el pare Rafel… I sobetot el Messié, que vol convéncer el Llargo de que se sumi a l’atracament de li proposa un conegut seu, el Paul.

Tenim les ramificacions dels preparatius d’aquest atracament i diferents temes de xantatge en marxa, delacions interessades a la policia i un entorn enormement canviant. El país ha entrat a la democràcia, els socialistes han guanyat i en un entorn com el policial encara molt ancorat al passat això ha representat un trasbañs. En són una mostra els policies: el comissari Tordera i en Marcel·lí (o Marcelino a comissaria, el canvi de nom només amb segons qui).

—Espera’t que faça una cagada i veuràs el malparit de Marc Sendra com se les gasta.

—Que, per cert, estava al garito del Llargo.

—És un ludòpata.

—Li fem un dossier?

—Bah! No serviria de res. La majoria són borratxos i jugadors. Periodistes! No tindria cap efecte. Si el Sendra és amic de Butxana!

—Li passa informació per a reportatges. Em jugaria el que duc a la butxaca que sabia anticipadament que teníem cita amb el governador. Tenen confidents a tot arreu. Tordera —Marcel·lí, pensatiu—, i si fem un dossier sobre el governador?

Es van aturar davant d’una botiga de roba. El comissari ho meditava.

—Tenim gent nostra, de confiança —afegí l’ajudant.

—És perillós.

—Molt delicat, però és una gran arma.

—Estem donant per fet que té vicis.

—És el que hem d’esbrinar.

—No fa pinta de tindre’n.

—Tots els gobernadors que hem conegut eren puteros.

—Marcel·lí, aquells manaven de veritat i no havien de donar cap explicació. Si els haguérem fet un dossier el capità general ens hauria afusellat. Oblidem-nos del dossier —Tordera mirava l’aparador de la botiga, amb jerseis i americanes d’home—. De vegades pense que hauríem de canviar d’estètica. Anar amb el temps, amb la moda.

https://www.flickr.com/photos/trendscout/
valencia:: ©Matthias Mueller, Creative Commons.

Les pàgines van passant i començo a sospitar si no arribarem a l’atracament o el resoldrà de presa i corrents o amb una elipsi, és la peça que més costa mentre que totes les altres es van col·locant disciplinadament (és un dir) allà on toca per tenir-ho tot lligat. Però no, arribem on hem d’arribar, s’explica tot, l’atracament que cau com una bomba i les conseqüències, amb tot de gent que para la mà, i descobrirem com va començar tot.

Ferran Torrent en sap i es mou en un terreny que domina molt i molt bé. Un llibre que passa sense pensar tot i fregar les 500 pàgines i que deixa amb ganes de més. Ferran Torrent poc ser un d’aquells escriptors que potser sempre estan escrivint el mateix però com que cada cop ho fan millor no és cap problema.

Individus com nosaltres / Ferran Torrent

Ferran Torrent és un escriptor que em cau bé. Suposo que això no importa, però és així, aviso abans de començar i abans de posar-me amb el llibre. Els autors que no em cauen bé ja els llegiré quan hagin deixat aquesta vall de llàgrimes. Tot i ser un autor que em cau bé els seus llibres m’han semblat desiguals, però porta molts anys escrivint, potser algun dia m’hi hauré de posar de manera més sistemàtica, però per ara em poso amb el seu darrer llibre.
I què tenim? Tenim Ferran Torrent al màxim. Un protagonista periodista que s’embarca amb amics poc recomanables en una aventura de muntar un casino clandestí, una cosa que només podia passar a la València de les darreries del PP, un retrat d’un lloc on la corrupció no és que fos la norma és que era el mode de vida de molta gent i sobretot de la classe política en ple.
El retrat de la societat és el que dóna valor al llibre, com en la bona novel·la negra. La xicota del protagonista és una metge que ha hagut d’anar a Frankfurt per treballar, un veí de més de vuitanta anys li demana que li trobi alguna dona perquè es troba molt sol (sí, de tant en tant també vol follar, però el problema principal és la solitud), tenim una dona maltractada, un empresari a qui fan xantatge amb un video sexual, la màfia russa, els xinesos… tot això mentre s’acosten unes eleccions i sembla que per fi les coses poden canviar a València. Com a retrat és d’allò més complet, i que els protes sempre es reuneixin per decidir coses i mengin paella a mi m’ha fet venir gana, sóc així de primari.

Paella © mpellegr, Creative Commons.

El llibre continua Un dinar un dia qualsevol, però es pot llegir independentment, jo ho estic fent tot i que ara m’ha entrat curiositat per llegir-lo.
Una de les característiques de Ferran Torrent és l’acumulació, de trames i personatges i subtrames, tot alhora. Intentar resumir-ho és complicat, arriba allà on vol arribar però ha deixat tal quantitat de coses obertes que ens podem perdre fàcilment. És el de menys, la trama, el nus, aquí és el de menys. Ferran Torrent amb la càmara de la seva literatura fa una foto panoràmica i després s’entreté més en una o altra part de la foto, la trama, l’argument, el nus… és l’excusa per la seva foto, una bona excusa, qui busqui només una història la trobarà (haurà d’estar atent per no perdre’s) qui busqui una panoràmica en trobarà una d’excel·lent.

Foto treta d’aquí © Jorge Quiñoa.

Per comprendre la realitat aquestes «fotografies» són d’allò més necessàries, espero que en Ferran Torrent no deixi de fer servir la seva càmera per mostrar-nos el que veu.
I el conjunt de la seva obra ofereix un retrat d’una societat i dels canvis que s’hi han produït durant la seva vida, un valor afegit.