Guignol’s band / Louis-Ferdinand Céline

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Louis-Ferdinand_C%C3%A9line_document_photo.jpg
© Wikimedia Commos, Domini públic.

Llegir un llibre de Louis-Ferdinand Céline no és fàcil, tampoc agradable, o no d’entrada. El cop de puny de les primeres pàgines ens deixa sense alé i és tota una declaració d’intencions que l’autor no estarà per hòsties. A les alçades de la seva vida quan va escriure aquest llibre ja no tenia esperances ni de fer-se el simpàtic ni de caure bé i amb prou feines de ser tolerat. Bàsicament Céline és l’exemple paradigmàtic quan es parla de si es pot ser mala persona i bon artista alhora, ell era un autèntic fill de puta però un gran escriptor, deixem-ho clar des d’ara. I les seves obres Viatge al fons de la nit i Mort a crèdit són imprescindibles (he posat enllaços als llibres en català, com en el cas d’aquest els vaig llegir en castellà, aquest i aquest altre), així en general, veurem si aquest immens llibre mereix la mateixa qualificació.

Si hubieras sido hijo de un rico propietario de plantación en Cuba, La Habana, por ejemplo, todo habría sido una balsa de aceite, pero fuiste a nacer en casa de unos gurruminos, en un rincón todo él asqueroso, conque a sufrir de la casta y la injusticia te tritura, la enfermedad de la tiña babosa, que hace farolear a los pobres diablos tras sus patinazos, sus jindamas, sus taras pustulosas de infernales, tan bajos y tenaces que, al oírlos, ¡dan ganas de vomitar! Mes tras mes, es su carácter, el pringado gratis expía en el potro “Pro deo” su infame cuna, bien amarrado con su cartilla militar, su boletín de voto, su cara de capullo. ¡Tan pronto es la guerra! ¡Como la paz! ¡La guerra otra vez! ¡El triunfo! ¡El gran desastre! ¡Nada cambia en el fondo! la pringa todas las veces. Es el payaso del Universo…

https://www.flickr.com/photos/peadarcrosbie/
The War of the Nations_WW1_097 © O Suave Gigante, Creative Commons. Domini públic.

Amb la reclutació massiva de quan la guerra, el protagonista es veu a Londres, ell està declarat inútil com a ferit de guerra, i els macarrons li van deixant a ell les noies perquè les controli, i acaba sent un dels grans macarres de la ciutat. Més o menys, no és un autor amb personatges que facin res gran, en general.

De vez en cuando se veía pringado, la pasma lo trincaba para guardar la apariencias, como el sarasa de Matthew, pero para decir que era normal, que la Ley era igual para todo el mundo: que todos los barandas debían someterse a ella y que hasta Cascade recibía lo suyo. El sacrificio, ¡y se acabó!… ¡No lo desriñonaban! Raras veces le empuraban a sus socias, en el Yard lo consideraban legal, lo reconocían leal, que se comportaba del mejor modo en sus negocios, sus mujeres volvían a casa a horas decorosas, nunca abusaban de la paciencia, nunca se exhibían en los clubes, nunca indecentes de palabra. El guripa inglés  era ante todo vago, contra viento y marea… con guerra o sin ella… No había que complicarle la vida… si no, mala hostia con avaricia.

Aquest llibre passa millor en tragos llargs, res de deu minuts ara i un quart després, mitja hora llarga i en amunt és la manera d’entrar en aquesta bogeria de text. Amb un protagonista que intenta sobreviure entre el lumpen londinenc i evitar així que el consulat el repatriï i l’enviï al front (tot i estar declarat inútil la possibilitat hi és, i que hi ha punts on la coherència de text és millorable). Tot i que el front no li sembla del tot mala opció quan aquest mateix lumpen el comença a buscar per ajustar algunes cosetes, també hi ha algun homicidi pel mig i tota una immersió en un món delirant des dels ulls d’un personatge també delirant. Si voleu un resum més precís us haureu d’enfrontar a aquest monstre de llibre.

I a mi llegir aquest llibre m’està costant el que no està escrit. És un desvari constant i embogit, el to és més animal que als seus altres dos llibres però el que explica no és ni la meitat d’interessant i això fa que la cosa trontolli i no acabi de sortir-se’n. Vaig passant les pàgines amb la desagradable sensació que m’estic llegint una castanya de llibre quan el que tocaria és llençar-lo a la xemeneia, si en tingués. No eliminaré tota aquesta ressenya, però molt possiblement el llibre porti una etiqueta EVITAR. El vagareig al·lucinat per Londres a la recerca de coses per fabricar una mena de màscares amb un pirat ha estat esgotadorament avorrit. Sí, demencial, però avorrit per la falta de sentit. I després arribo a una part on intenta una mena de ritual hindúxorra (si ell no s’ho pren seriosament jo menys) que com sigui igual d’entretingut faran que deserti del llibre a menys de 200 pàgines del seu final. A menys que el que queda sigui enlluernador el meu veredicte és que Viatge al fons de la nit i Mort a crèdit són dos llibres genials i tremendament recomanables, però aquest és una castanya que no hi ha per on agafar-la, temps perdut.

Acabar el llibre ja comença a ser una qüestió estúpida que només servirà per justificar a posteriori tot el temps invertit en aquest espant. No té gaire sentit, no espero que ho entengueu, és una mica el que em va passar amb aquest llibre, que no podia creure lo avorrit que era, en algun lloc hi havia d’haver alguna cosa bona. Aquest llibre, cap al final de les 400 remunta una mica, no gaire, sembla que torna a haver-hi alguna cosa semblant a un argument. La remuntada, cap a la pàgina 500 sembla confirmar-se, aquest llibre necessitaria una esporgada que el deixés en una extensió de com a màxim la meitat de l’actual per salvar-se. Millora cap al final, almenys es pot llegir bé. La tendència de l’autor a convertir qualsevol cosa en un deliri hi ha moments en que no funciona, i ja està.

Si sou estudiosos de Céline us haureu d’empassar aquest llibre, si no és el cas us el podeu estalviar sense el més mínim remordiment.

La carpeta és blava / Adrià Pujol

Ja m’havia llegit un llibre d’aquest autor i hem va agradar, però ara no és el cas.

Sóc un lector fàcil, però no tolero que m’avorreixin, i les més de 100 pàgines que he llegit han sigut això. Una dissertació o assaig mig disfressat de diàleg sobre “collonar”. No tinc res contra els assaigs, excepte si me’ls colen com si fossin una novel·la. He acabat sospitant que el llibre és una gran collonada (en el sentit que dóna l’autor al terme) dirigida contra el lector. A més a més en aquest simulacre de diàleg els dos participants s’estan posant fins a peix fregit, patates al caliu, torrades amb allioli i vi negre, el que augmenta l’eloqüència de l’orador i la paciència de l’escoltador… però jo estic sobri mecagonlaputa!

O sigui que passo al llibre següent.

Kruso / Lutz Seiler

No. Ho he intentat, amb determinació i passant de llarg de les primeres 300 pàgines de les quasi 500 que té el llibre, més enllà d’aquell punt de “ja per les pàgines que queden l’acabo”. El llibre m’ha fet esbufegar molt més del raonable. La història és difusa, es perd i torna i torna a marxar. El llibre és molt dens, dens amb ganes, i en alguns moments no és que flirtegi amb l’avorriment, és que avorreix. El protagonista i l’escenari donarien per una novel·la millor, molt més legible. Això sí, si creieu que avorrit és profund, aquest llibre profundísim és per vosaltres. La meva tolerància amb els llibres que em fan esbufegar és limitada, i a aquest li he donat més de 300 pàgines, però m’aprofitarà més l’estona llegint una altra cosa.

Un viatge a l’Índia / Gonçalo M. Tavares

No. El llibre m’ha avorrit cosa de no dir, m’ha fet esbufegar i m’ha fet lamentar no dur res més per llegir, i a la pàgina 91 he dit prou. Si la literatura bloom és això a mi que no m’hi busquin, passo. Treient la part formal que és experimental… res, no queda res… avorriment i temps perdut…

Ull! Tavares és bo, és molt bo, i això es pot apreciar fins i tot amb unes poques pàgines d’aquesta castanya de llibre, si algun dia deixa enrere l’experimentació segurament sigui capaç de fer molt bones novel·les, aquest llibre no ho és.

Em passa com amb David Foster Wallace, algú de qui tothom en diu meravelles i a mi em deixa fred, de totes maneres amb L’escombra del sistema vaig gaudir ni que fos una mica tot i que el llibre no em va convéncer, aquí ni això.

El gran momento de Mary Tribune / Juan García Hortelano

Vaig arribar a aquest llibre (en una edició de tapa dura, no la de butxaca que apareix aquí a l’esquerra), després de llegir aquest article, i l’únic que sabia de Juan García Hortelano és que compartia cognoms amb un altre escriptor que per això signava com Francisco Casavella.
El personatge es dedica no se sap massa a qué, però li queda temps per sortir i alternar i si un dia la ressaca és massa bestia i diu que no pot anar a treballar no li posen problemes. S’ha lligat a una americana força rica, Mary Tribune que s’instal·la amb ell a casa, és un dir perquè per casa hi passa poc. Amb els seus amics sempre bebent, i sortint i intentant fer-se mutuament el salt. Són els 60, s’ha assolit un cert benestar, per a alguns com el nostre protagonista, alhora que hi ha veus que reclamen llibertat i aquestes coses, completament al contrari que el nostre protagonista a qui tot això se li’n fot però es nega a pagar la vagància d’altri, ell vol viure el millor possible treballant el mínim possible i tirar-se al màxim nombre possible de dones, tant hi fa si són amigues o conegudes o dones dels amics o desconegudes o…
Diumenges al Jarama, intentant després anar a Segovia, perdre’s pel camí amb el seu 600 i tornar i intentar lligar amb una cambrera, amb unes amigues, amb altres amigues, fent de parella d’un d’aquells senyors de provincies que de tant en tant baixen a Madrid a treure el ventre de pena…I tot això regat amb grans quantitats d’alcohol, la beguda és la ginebra, el rom i el vodka una mica, el whisky no acaba de triomfar perquè és car (i ni vull pensar en la qualitat).
La troballa del llibre és la assistenta, una noia que comença i que resulta ser més lúcida que la majoria de personatges, que la veritat treballar no sembla que treballin gaire. Sembla que tinguin la vida modestament resolta, sense gaires excessos però sense doblegar gaire l’espinada.
A part de Mary, amb qui té una relació no gaire convencional, el protagonista no té gaire sort a l’hora de seduir a dones, és entre entendridor i patètic, i una mica assetjador masclista, almenys des del punt de vista actual.
També veiem el protagonista a la feina, no pas treballant però sí a la feina en un ambient de masclisme oficinil que ara ens posaria els pèls de punta però que no fa pas tant era el més normal (si heu vist Mad Men us en podeu fer una idea). La veritat és que l’oficina no és pas una carrera i de seguida que Mary s’ofereix a pagar-li la llicència ell se l’agafa i així pot seguir amb el seu no fer res i beure pels descosits, com si no hi hagués demà.
El llibre està ben escrit, és el millor que se’n pot dir, els diàlegs són bons, a estones molt bons, i els d’alguns personatges excel·lents. És el millor que es pot dir la novel·la aquesta.

És un puto tostón inacabable, amb personatges que em fan venir ganes de ser Stalin per enviar-los al gulag, aquesta ressenya és llarga perquè em vaig proposar acabar el punyetero llibre, però hauria fet santament engegant-lo a passeig a les primeres 100-200 pàgines, de les 841 que té!!!!!
La millor novel·la espanyola dels darrers cincuanta anys? Els meus collons!

Mujer desnuda, mujer negra / Calixthe Beyala

Llibre eròtic d’una col·lecció mítica de l’erotisme de la que no n’havia ressenyat ni un sol llibre. Vaig arribar a aquest llibre mirant coses de literatura africana, l’autora tot i que establerta a França és nascuda a Camerun.

El llibre comença amb la protagonista, Irène, una noia que quan roba pràcticament té orgasmes, robant una bossa. Després de la cursa per fugir obre la bossa i a dins hi ha un nadó mort.
I a partir d’aquí la història entra en que Irène se’n va a viure amb una parella que la integren en els seus jocs eròtics, més o menys, perquè la noia té un caràcter que és un encant (irònicament). Us heu oblidat del nadó? Sembla que l’autor també? Qui és Irène i on viu i com es guanya la vida i perquè es queda amb aquest matrimoni? A ningú li importa.
Les escenes sexuals no estan malament, sense ser res de l’altre món, i el llibre la veritat és que avorreix una mica (no sé si del tot, porto 100 pàgines), però em sembla que el millor del llibre és el títol, i m’estic pensant encara si poso o no l’etiqueta EVITAR.
Finalment sí, etiqueta EVITAR i a prendre vent! A veure quan parlem de llibres de gènere puc tolerar que la història, la trama, sigui una mica fluixa, sempre que el llibre ho compensi per una altra banda. Un llibre de ciència-ficció pot ser previsible però si té molta ciència-ficció doncs passa, i en aquest llibre no passa. Les escenes eròtiques són fluixes, molt fluixes i van de baixada a mida que avança el llibre, baixa el voltatge mentre la història es perd cada cop més. En fi, el millor és el títol i ja està.

Carbassa a tot drap o amor lliure, ús i abús / Carles Hac Mor; Ester Xargay

Un autor del que en vaig tenir noticia en llegir que s’havia mort, trist però real. I recordo que fa molt que vaig decidir no invertir el temps ressenyant llibres que duguessin l’etiqueta EVITAR. 50 pàgines i no hi havia manera de que allò m’interessés, així que fora i a pel següent llibre. Em sap greu, però és el que hi ha.

Y el cielo era una bestia / Robert Juan-Cantavella

Les primeres pàgines la veritat és que m’han costat. La història no acaba de quedar clar per on ha de sortir. Però a poc a poc, comença a sortir una història, i en base a flashbacks ens anem enterant de coses, d’una vida pausada d’acadèmic amb un passat de zoòleg furiós (criptozoòleg seria més correcte).
I com que escric això mentre estic llegint el llibre encara no sé si li posaré l’etiqueta EVITAR. El llibre m’ha fet esbufegar, d’avorriment, de no veure a que coi treia cap l’enrevessament de l’argument. Que no dugui a res no és un problema, si mentre ho fa avorreix sí ho és. Estic en un punt que el llibre l’acabaré, però ja pot acabar molt i molt bé per justificar el camí.
El protagonista va a Vor, un poble de muntanya amb un sanatori, allà l’envia una carta de la seva ex ara morta, sobre un tal Columbkill, que es barreja amb una teoria sobre Echegaray (però amb moltes coses de Galdós) , jugant amb la idea que potser Echegaray no va existir, com moltes de les criatures investigades per la criptozoologia. A què condueix tot això i quin sentit té? No en tinc ni idea, no entenc el perquè la ex li fa arribar un missatge a aquell cul del món i a més a més de manera tan enrevessada, com donant per sac després de morta. És arriscat ficar-se en la pell del protagonista, però jo sóc ell i passo d’absolutament tot això, si la ex volia dir-li algo va tenir temps i oportunitats per fer-ho, tot això són ganes d’això, de donar per sac després de morta (i arriscar-se a que el protagonista sigui mig normal i passi de tot).

Molt bé, ja l’he llegit i no, el final no el salva i el llibre s’emporta l’etiqueta d’EVITAR, la part bona en comparació amb altres llibres que comparteixen condició és que aquest l’he acabat, malaguanyat temps.
I a veure el llibre està ben escrit, i pot resultar interessant, no tinc clar que sigui un llibre avorrit, però a mi m’ha avorrit, molt, ja està dit, jo us aviso.