L’ordre del dia / Éric Vuillard

Aquest és el flamant guanyador del Premi Goncourt 2017. Al principi del llibre tenim nazis, una reunió de Göring i Hitler amb empresaris a demanar que passin per caixa que cal pagar la campanya electoral, una petició que ni sorprén ni incomoda, els prometen que cadascú podrà ser el Führer de la seva empresa. Les empreses paguen, i encara viuen a dia d’avui.

I després tenim la reunió (per dir-ne d’alguna manera) del president/dictador d’Àustria (Kurt Schuschnigg) amb Hitler, quan les intencions expansionistes de Hitler ja no sorprenien absolutament a ningú, però igualment es pretenia mantenir les formes, retardar l’esclat de la guerra una mica més, anar conquerint sense lluita.

https://www.flickr.com/photos/waffenss561/
ADOLF HITLER © WWIIHITLERTHIRDREICHHISTORY, Creative Commons.

Quan pensem en el nazisme i en el principi de la Segona Guerra Mundial el que ens ve al cap és épica, són paraules que s’escriuen en majúscula, són coses horribles però grandioses. I el que fa Vuillard és desmitificar això. Perquè tot allò va ser fet per persones que podien tenir un mal dia, o podien fer tonteries o… com si tota aquella grandiositat no hagués succeït gràcies a les persones que hi van intervenir sinó malgrat aquestes persones.

https://www.flickr.com/photos/photosnormandie/
p012485 © PhotosNormandie, Creative Commons.

Un exemple de tot això és l’annexió d’Àustria al Tercer Reich, unes negociacions que eren pur xantatge per mantenir les formes i un plebiscit posterior amb l’oposició silenciada (de diferents maneres, totes elles efectives). Però en aquell moment la maquinària de guerra alemanya encara no estava al 100%, no era el que va ser només una mica després. Sort que els austríacs els esperaven amb els braços oberts perquè envair un país si els tancs fan pana ha de ser bastant complicat.

Perquè no eren només uns quants tancs aïllats els que acabaven de tenir pana, no era només un petit tanc per aquí i un altre per allà, no, era la immensa majoria del gran exèrcit alemany; i ara la carretera estava totalment bloquejada. Allò semblava una pel·lícula: un Führer fet una fúria, tot de mecànics corrent per la calçada, ordres cridades atropelladament en la llengua aspra i febril del Tercer Reich. I també és veritat que un exèrcit, quan se’t llança a sobre, quan desfila trenta-cinc per hora sota un sol radiant, impressiona una cosa de no dir. Però un exèrcit en pana ja no és res. Un exèrcit en pana és el ridícul assegurat. El general es guanya una bona esbroncada! Crits, insults; Hitler el considera responsable d’aquest desastre. Va caldre treure els vehicles pesants, remolcar uns quants tancs i empènyer uns quants automòbils per tal de deixar passar el Führer, que va arribar per fi a Linz ja de nit.

Tot aquest procès, i d’altres de la época, va estar ple de petiteses que el van fer possible, fins i tot d’accidents amb un punt còmic com els panzers fent pana. S’agafa la gran història i se la desmunta amb petiteses com demanar als empresaris calés i que aquests no només no s’hi neguin sinó que hi col·laborin amb entusiasme, com fer unes negociacions de vodevil perquè la invasió d’Àustria sembli una altra cosa…

I ho torno a repetir, les empreses que van entronitzar Hitler han arribat a avui dia, amb bona salut tot i les indemnitzacions que han hagut de pagar per beneficiar-se de treball esclau als camps d’extermini.

https://www.flickr.com/photos/ligthelm/
Düsseldorf, Germany © Rick Ligthelm, Creative Commons.

Per fer un apunt de mala llet al llibre: no deixa de ser curiós ser així de punyent amb els alemanys i els austríacs però no fer ni una insinuació sobre els enormes nivells de col·laboració (i facilitat per l’ocupació) que es van trobar els nazis a França, un oblit comú en molts autors francesos.

De vegades estableixo connexions estranyes entre llibres, i aquí la connexió la faig amb Stefan Zweig i el seu llibre Moments estel·lars de la humanitat, grans moments que no ho van acabar de ser, el general gris i cumplidor incapaç d’ignorar una ordre que hauria fet canviar el signe de la batalla de Waterloo, com a exemple més espectacular.

Una novel·la basada en la Història, sí, però que la posa en dimensió humana i amb minúscula i la fa molt més interessant, millor dir-ne un llibre d’història, sí.