La batalla d’Occident / Éric Vuillard

Un autor d’allò més interessant que sol agafar un fet històric important i reduir-lo a la quotidianitat més individual, i també de vegades més ridícula (com els tancs alemanys amb pana a la carretera camí d’ocupar Àustria de L’ordre del dia). Aquí el tema és la Primera Guerra Mundial, o com se’n va dir aleshores la Gran Guerra. Comparada amb el que va venir després pot no semblar tan terrible, la Segona Guerra Mundial va tenir unes xifres absolutament demencials, però la Primera va ser la comtesa bèl·lica més gran de que es tenia noticia, va ser un rècord de matança.

Va tenir molt de sorpresa, de cosa que no podia passar, en part perquè a molta gent ja li anava bé que les coses no canviessin.

https://www.flickr.com/photos/katinalynn/
villefranche-sur-mer © Katina Rogers, Creative Commons.

Tot anava bé. Costava distingir els primers ministres, els reis, els presidents. L’autoritat tenia més o menys el mateix aspecte barbut, els homes portaven tots al coll una bonica gorgera de gall dindi. Un turisme elegant reunia tothom cada estiu a la costa francesa, es jugava al whist, es compartien les amants. A banda d’això, els únics estrangers que hom podia trobar lluny de casa eren mariners, criats o lladres. Era un món d’una anterioritat orgullosa, però que es finançava amb la lepra de les parets. Es regnava sobre el pam de felicitat gràcies als diners de la copra i del cautxú, gràcies a la suor de tot un poble de treballs.

La maquinària de guerra es posa en marxa, greixada amb joves, el que seria la definició de carn de canó.

De seguida s’adonaran que se’ls ha arrossegat cap a la cita espantosa, que se’ls ha privat de tot el que coneixen i que se’ls demana que sacrifiquin, de bon grat o per la força, aquell bé de Déu de frescor que se’ls enveja. Prou que se n’adonen, que els han fet venir perquè perdin aquella felicitat ordinària i aquella alegria que els era pròpia. Veuen allunyar-se d’ells tot allò que desitjaven viure.

https://www.flickr.com/photos/pingnews/
Public Domain: DW Griffith Filming in WWI Trenches by David W. Griffith ca. 1917-1919 (NARA) © pingnews.com, Creative Commons.

I allò no va trigar en ser un conflicte d’abast mundial, tot i que amb trinxeres a Europa, però aquí va participar tothom, entre altres coses perquè hi ha participar el Regne Unit i en aquells moments l’Imperi Britànic ocupava el 25% del planeta.

I així s’envien milers d’invitacions al ball. Perquè ara tots els països que es reparteixen el món, aquests països petitets que es van llançar sobre la Xina, l’Índia, Àfrica, i que les van esquarterar, les van tallar, van aixecar-hi a dintre altres fronteres i van rebatejar-ho tot amb altres noms, tots aquests països petitets i turbulents, que van sorprendre els pobles d’ultramar en el seu son vell i els van sacsejar perquè els caiguessin totes les monedes de les butxaques, ara volen ballar una giga formidable, una branda, una romàntica. Es conviden, s’empenyen, s’envien papers ardents en sobres de colors.

https://www.flickr.com/photos/squeakymarmot/
NASM 39 © Mike, Creative Commons.

A més a més del cost humà d’una guerra aquesta va ser una de les primeres guerres de la industrialització, el cost econòmic de tot allò no s’escapava pas a ningú. Era colossal.

Caldrà disparar bitllets, bitllets de banc, ben llisos al principi, tots recoberts de tinta i de dibuixos encantadors. I en caldran cada cop més. Els bitllets són notetes dolces que els caps d’estat i els banquers envien per centenars de milers als pobles per amor. Però a vegades aquestes proves d’amor es panseixen misteriosament; es devaluen i els preus s’enfilen més de pressa que l’heura per les ruïnes. Aviat el cartutx més petit surt tan car que es pregunten si paga la pena matar un enemic. Es pensa bé abans de disparar, es tria el blanc, això ja no va bé. Però Alemanya vol lliurar la seva batalla lliurement, i imprimirà bitllets com aquells llibres dolents que tothom llegeix però que no recorda ningú.

https://cs.wikipedia.org/wiki/Tlustá_Berta
Big Bertha © Domini públic.

Es va conèixer aquesta guerra com la guerra de les trinxeres, la lluita a trinxeres era terrible però el veritable terror era sortir a la terra de ningú en direcció cap a l’enemic. Aquestes accions van provocar autèntiques massacres.

Una veu crida: «Endavant!»; i no saben per què però travessen el parapet, salten els sacs de terra, es llancen i acaben sota el foc. Tothom corre cap a on pot, no hi ha enemic. Ningú no sap el que fa. Alguns homes cauen. Un altre, tot sol, avança esquivant les restes de ferro i els forats. De sobte una mina explota i acabem sepultats, amb la cara plena de terra. Quant de temps ens quedem així, estirats al fang? No ho sap ningú. Lentament ens alliberem, el tiroteig ha parat. Tornem a marxar, amb les cames mortes. Al cap d’uns quants minuts torna el tiroteig, però aquest cop estem sols, sense arma i a les fosques. Llavors el temps ja no és el nostre. Una mà glaçada ens toca. L’ànima s’està en una columna de por. Res no és més real que això. Xipollegem en un forat on s’escola l’aigua de pluja. En un no-res irritat. Qui som? Què fem aquí, entre els cadàvers, en aquesta estranya insensibilitat del món? Res. No fem res.

https://www.flickr.com/photos/state_library_south_australia/
World War I trenches © State Library of South Australia, Creative Commons.

Què tal el llibre? Bé, molt bé. És 100% Vuillard, no hi ha una història sinó moltes històries, petites històries de les persones que no sempre surten als llibres d’història tot i que l’acaben protagonitzant. No és un gran llibre sobre la primera guerra mundial, aquest títol se’l disputen molts i molt bons llibres, i potser aquest «ser fidel al seu estil» fa que el llibre pequi de certa dispersió cap a la part final sobretot. No és greu, ja sabem com va acabar la guerra, en el cas que no ho sabeu potser aquest no és el vostre llibre. Vuillard sempre ens demana un cert coneixement del tema per així poder atacar-lo més «lateralment», més de biaix. De totes maneres els seus llibres fan un retrat molt interessant de moments històrics cabdals, val molt la pena.

14 de juliol / Éric Vuillard

Després del molt recomanable L’ordre del dia un nou llibre d’Éric Vuillard, en aquest cas el moment històric escollit és l’esclat de la Revolució Francesa.

No es tracta aquí de fer una classe d’història o de repetir tot el que s’explica al llibre. Al principi el llibre es centra en el gran contrast entre el poble pobre i asfixiat a impostos i la cort de Versalles que vivien amb absolutament tots els luxes imaginables, dilapidant diners de manera obscena pel que té de contrast amb la situació general.

Però a Versalles sobretot es juga, es juga insolentment, incansablement, bojament, agosaradament, es juguen sumes considerables, tot Versalles juga. El rei juga. La reina juga. Hi ha taules de joc a totes les cambres, a tots els edificis. Es juga al faraó, als daus, a la loteria, a qualsevol cosa. Un banquer ve expressament de la ciutat per proveir les taules de diners en efectiu i per anotar els deutes. Es desgasta el tapet verd. Mentre la multitud parisenca manduca per deu sous i xuma al cabaret la seva ampolla d’aiguardent; mentre Raffetin endrapa amb Cottin, al cabaret del Grand-Faucheur, i es mama i es juga per uns pocs cèntims, enmig d’un gran guirigall ple de fum, entre les restes de peix i les molles de pa; mentre una clienta eixuga els culs dels seus nanos, al costat d’un ramat de captaires i drapaires; mentre el regne raneja a la fallida, el dèficit de la pensió de la reina s’eleva al final de l’any a quasi cinc-centes mil lliures.

No és només que la gent fos pobre i passés gana, és que les finances de l’estat tenien un deute bestial, en part per la col·laboració francesa a la guerra d’independència dels Estats Units, però també per una successió de sàtrapes corruptes fent de ministres que enlloc d’arreglar les coses les anaven empitjorant, cada cop una mica més aprop de l’abisme.

https://www.flickr.com/photos/fran001/
Versailles © Francisco Anzola, Creative Commons.

Amb tot hi havia molta gent rica. Amb les colònies molta gent s’havia enriquit molt i a més a més els rics pràcticament no pagaven impostos. Tot això feia encara més sagnant les diferències entre classes. Fins que la cosa esclata.

https://www.flickr.com/photos/royaloperahouse/
Liberty Leading the People (28th July 1830) by Eugène Delacroix (1798–1863) © Royal Opera House Covent Garden, Creative Commons.

Hi ha aldarulls diversos i greus que són el presagi d’una cosa més gran quan finalment tot el poble de París assetja i pren la Bastilla. Cau el símbol de l’opressió i l’antic règim.

L’assalt va començar des de tot arreu i des d’enlloc, a còpia de tirs de fusells i de còdols. Els crits van fer el seu paper. Els renecs van fer el seu paper. Va ser una gran guerra de gestos i paraules. La multitud movedissa, expressiva, llançava pedres i barrets vells. Tot eren blastomies, guirigall espantós. Els soldats, l’ordre que representaven, rebien tots els noms del porc possibles: cagats, sabatots de tripaire, orinals, becs molls, moscardes de merda, ampolles de merda, i totes les coses de merda, i tots els colors de merda, merdes vermelles, merdes blaves, merdes grogoses. I tot això rajava descaradament. Quan de sobte va sortir un nou tret de les torres.

El llibre salta d’un protagonista a un altre, gairebé sempre gent molt anònima que amb Vuillard tenen un nom i un cognom i una història. L’autor ens els individualiza i humanitza dins de la multitud que va fer una revolució contra l’ordre establert, societat de classes, noblesa, rei… El llibre dissecciona aquesta massa humana i també el procés perquè prendre la Bastilla no va ser ni fàcil ni ràpid ni una cosa que es fes en un sol moviment.

Però allò també va ser molt seriós. Per fi van agafar la pólvora. Tothom se’n va servir. Aquell mateix vespre el poble sencer estava en armes. A tots els racons de la ciutat es repetia que havien pres la Bastilla, que les seves portes eren obertes. La joia va arribar a tothom. Unes descàrregues d’artilleria celebraven la victòria. Hi va haver una setmana de festes públiques, d’abraçades fraternals. I la nit del 14 de juliol fou segurament la més agitada, la més feliç, però també la més turmentada que hagi conegut mai cap ciutat.

https://www.flickr.com/photos/lsuchick142/
(119/365) fleur de lis © Britt-knee, Creative Commons.

Un llibre que analitza i desmitifica la història i ens la fa més propera, hi posa la dimensió humana que es perd amb el temps i amb la importància que tenen les coses amb perspectiva històrica. Aquí es recrea en la gent que va participar en un assalt que seria un fet cabdal de la revolució francesa, en la petita gent que de tant en tant a més de patir la història la fa. I tot i aquesta desmitificació la revolució francesa va ser una de les fites de la història i un empoderament dels desfavorits, va significar capgirar la situació d’una manera impensable en aquell moment.

L’ordre del dia / Éric Vuillard

Aquest és el flamant guanyador del Premi Goncourt 2017. Al principi del llibre tenim nazis, una reunió de Göring i Hitler amb empresaris a demanar que passin per caixa que cal pagar la campanya electoral, una petició que ni sorprén ni incomoda, els prometen que cadascú podrà ser el Führer de la seva empresa. Les empreses paguen, i encara viuen a dia d’avui.

I després tenim la reunió (per dir-ne d’alguna manera) del president/dictador d’Àustria (Kurt Schuschnigg) amb Hitler, quan les intencions expansionistes de Hitler ja no sorprenien absolutament a ningú, però igualment es pretenia mantenir les formes, retardar l’esclat de la guerra una mica més, anar conquerint sense lluita.

https://www.flickr.com/photos/waffenss561/
ADOLF HITLER © WWIIHITLERTHIRDREICHHISTORY, Creative Commons.

Quan pensem en el nazisme i en el principi de la Segona Guerra Mundial el que ens ve al cap és épica, són paraules que s’escriuen en majúscula, són coses horribles però grandioses. I el que fa Vuillard és desmitificar això. Perquè tot allò va ser fet per persones que podien tenir un mal dia, o podien fer tonteries o… com si tota aquella grandiositat no hagués succeït gràcies a les persones que hi van intervenir sinó malgrat aquestes persones.

https://www.flickr.com/photos/photosnormandie/
p012485 © PhotosNormandie, Creative Commons.

Un exemple de tot això és l’annexió d’Àustria al Tercer Reich, unes negociacions que eren pur xantatge per mantenir les formes i un plebiscit posterior amb l’oposició silenciada (de diferents maneres, totes elles efectives). Però en aquell moment la maquinària de guerra alemanya encara no estava al 100%, no era el que va ser només una mica després. Sort que els austríacs els esperaven amb els braços oberts perquè envair un país si els tancs fan pana ha de ser bastant complicat.

Perquè no eren només uns quants tancs aïllats els que acabaven de tenir pana, no era només un petit tanc per aquí i un altre per allà, no, era la immensa majoria del gran exèrcit alemany; i ara la carretera estava totalment bloquejada. Allò semblava una pel·lícula: un Führer fet una fúria, tot de mecànics corrent per la calçada, ordres cridades atropelladament en la llengua aspra i febril del Tercer Reich. I també és veritat que un exèrcit, quan se’t llança a sobre, quan desfila trenta-cinc per hora sota un sol radiant, impressiona una cosa de no dir. Però un exèrcit en pana ja no és res. Un exèrcit en pana és el ridícul assegurat. El general es guanya una bona esbroncada! Crits, insults; Hitler el considera responsable d’aquest desastre. Va caldre treure els vehicles pesants, remolcar uns quants tancs i empènyer uns quants automòbils per tal de deixar passar el Führer, que va arribar per fi a Linz ja de nit.

Tot aquest procès, i d’altres de la época, va estar ple de petiteses que el van fer possible, fins i tot d’accidents amb un punt còmic com els panzers fent pana. S’agafa la gran història i se la desmunta amb petiteses com demanar als empresaris calés i que aquests no només no s’hi neguin sinó que hi col·laborin amb entusiasme, com fer unes negociacions de vodevil perquè la invasió d’Àustria sembli una altra cosa…

I ho torno a repetir, les empreses que van entronitzar Hitler han arribat a avui dia, amb bona salut tot i les indemnitzacions que han hagut de pagar per beneficiar-se de treball esclau als camps d’extermini.

https://www.flickr.com/photos/ligthelm/
Düsseldorf, Germany © Rick Ligthelm, Creative Commons.

Per fer un apunt de mala llet al llibre: no deixa de ser curiós ser així de punyent amb els alemanys i els austríacs però no fer ni una insinuació sobre els enormes nivells de col·laboració (i facilitat per l’ocupació) que es van trobar els nazis a França, un oblit comú en molts autors francesos.

De vegades estableixo connexions estranyes entre llibres, i aquí la connexió la faig amb Stefan Zweig i el seu llibre Moments estel·lars de la humanitat, grans moments que no ho van acabar de ser, el general gris i cumplidor incapaç d’ignorar una ordre que hauria fet canviar el signe de la batalla de Waterloo, com a exemple més espectacular.

Una novel·la basada en la Història, sí, però que la posa en dimensió humana i amb minúscula i la fa molt més interessant, millor dir-ne un llibre d’història, sí.