Risc: antologia de textos :Rata_

Gent de :Rata_ de debò, necessiteu una web millor que la que teniu ara, de manera imperiosa a més a més.

No penso resumir aquest llibre, aquesta antologia, considero que és una perfecta carta de presentació d’aquesta editorial de la que ja he ressenyat un llibre, simplement posaré els noms dels autors amb links o a la viquipedia o als llibres que n’he ressenyat. Aquest llibre és obra de (en ordre alfabètic no d’aparició): Borja Bagunyà, Maria Barbal, Mar Bosch, Flavia Company, Miquel Duran, Víctor García Tur, Eduard Márquez, Sebastià Portell, Adrià Pujol Cruells, Jordi Puntí, Llucia Ramis, Albert Sánchez Piñol, Francesc Serés, Enrique Vila-Matas.

I comentar que en un parell de casos m’hauria agradat que els contes s’allarguessin una mica, sobretot en els casos del contes de Francesc Serés i Maria Barbal.

A veure el llibre és recomanable, però com explico de què va? No puc. La sensació que tinc és que no són contes fàcils, que fan mal i que alguns autors s’han hagut d’esquinçar l’ànima per fer-los. Ni un us deixarà indiferent, o potser sí si no teniu ànima.

Extraña forma de vida / Enrique Vila-Matas

En la meva investigació per descobrir si Vila-Matas és un geni o un timador avui em toca aquest llibre. De moment el meu marcador d’aquest autor està amb empat a 1, no em va agradar Bartleby y compañía, i sí em va agradar París no se acaba nunca. Així que aquest llibre seria la prórroga.
I aquí sí que sembla que ens trobem amb un llibre més novel·lesc, però estem parlant de Vila-Matas, no d’un escriptor típic, o sigui que això s’ha d’agafar una mica amb pinces.
De nou tot parteix d’una conferència que el protagonista ha de fer aquella nit, i nosaltres tenim un dia d’aquest protagonista, un dia mogut. Sap que a la conferència hi assistirà la seva cunyada-amant a qui no veu de fa temps i que no tornarà a veure a menys que es fugui amb ella. I això mentre recorda un viatge a Antibes per veure’s amb ella, localitat on vivia Graham Greene, i d’aquí passa als espies i decideix que parlarà d’espies a la conferència, ni que sigui per descansar del realisme social que s’ha apoderat de la trilogia que està escrivint, una trilogia on els protagonistes són la gent que es troba pel seu carrer, o el que creu saber-ne…
A veure, li estic començant a trobar el què a Vila-Matas, ara que m’han calgut tres llibres. És un autor diferent, això s’ha de reconèixer, ara encara espero un llibre seu que m’enganxi de mala manera.

París no se acaba nunca / Enrique Vila-Matas

No em va acabar de convèncer l’altre llibre (i únic que m’havia llegit) d’Enrique Vila-Matas, però sempre cal donar un mínim de dues oportunitats a un autor abans de descartar-lo de cara al futur, i aquest llibre semblava una mica més novel·la que l’altre que és un assaig. No estic despreciant els assaigs només destaco que no són novel·les.
I no però sí.
No és més novel·la però sí em va agradar més.

Vila-Matas no és un autor “normal”, els seus llibres semblen més una confessió, una coferència, un diàleg amb el lector si és vol, que no pas una novel·la. És el seu estil, és la seva literatura i cal entrar-hi. Buscar-hi una novel·la més standard només garanteix la frustració. Ull! Que aquest sigui el seu estil no vol dir que ens hagi d’agradar, per gustos colors, però és convenient saber-ho, tenir clar que un llibre de Vila-Matas no és una novel·la o no ben bé o un tipus molt particular de novel·la. També cal tenir clara una altra cosa, llegir-se aquest llibre d’una sentada és possible, però no desitjable, l’ideal és anar-lo tastant, a estones, sense pressa, i alternant-ho amb altres llibres on sí que passin coses. No canviaré pas la meva opinió de Bartleby y compañía, però potser no el vaig llegir amb la millor disposició per llegir a Vila-Matas.

(c) Cesc Llaverias

Aquesta novel·la agafa l’excusa de París per explicar uns anys de formació de Vila-Matas com a escriptor, llogant una golfa a Marguerite Duras, i intentant emular a Hemingway a qui més tard i només en opinió seva s’hi assemblaria. París com un punt d’inflexió hemingwaià, com una ciutat que deglutia persones per escopir-ne escriptors. Un llibre que no són unes memòries però que ho podrien ser, o que són allò que Vila-Matas escriuria posat en la tessitura d’haver d’escriure unes memòries.

Em passa una cosa curiosa amb Vila-Matas, els seus llibres em semblen una justificació o una explicació d’una altra obra que no existeix, normalment si em llegeixo unes memòries d’un escriptor he llegit abans la seva ficció, aquí no, són una brillant nota a peu de pàgina que no tenen on posar-se. És una impressio molt meva aquesta.

Però tot i aquesta visió tan meva, m’ha agradat el llibre i crec que em llegiré algun altre llibre de Vila-Matas de tant en tant.