Vigilància permanent / Edward Snowden

Ens miren, ho tinc assumit, però no hauria de ser així si estem en suposades democràcies. Entenem que altres règims ho facin però si ho fan les democràcies què ens queda? D’això va aquest llibre d’Edward Snowden, algú de sobres conegut.

Comença dient que efectivament ens controlen i ens vigilen, i que la legalitat d’això no és una cosa que preocupi especialment els responsables. Com hem arribat a aquest punt de vulnerabilitat en les nostres dades? Internet.

El que em sorprén quan penso en la meva infància, sobretot en aquells primers nou anys sense Internet, és que no puc explicar tot el que va passar llavors, perquè només em puc refiar de la meva memòria. Les dades no existeixen. Quan era petit «l’experiència inoblidable» encara no era una descripció tecnològica literal i amenaçadora, sinó una definició metafòrica apassionada: les meves primeres paraules, els meus primers passos, la primera dent que em va caure, la primera vegada que vaig anar amb bicicleta.

La meva generació va ser l’última als Estats Units, i potser a la història mundial, per a la qual és veritat això, l’última generació no digitalitzada, la infància de la qual no està pujada en un núvol sinó que està plasmada en formats analògics com diaris escrits a mà, fotos Polaroid i cintes VHS, estris tangibles i imperfectes que es degraden amb els anys i es poden perdre irremeiablement. Jo feia els deures en paper i amb llapis i goma, no amb tauletes connectades que registressin el que teclejava. La meva creixença no es va seguir amb tecnologies de casa intel·ligent, sinó que es va gravar amb un ganivet a la fusta del marc de la porta de la casa on vaig viure.

https://www.flickr.com/photos/tim0_2000/
maths © backonthebus, Creative Commons.

Cal pensar en això, el que ha representat internet i com ha canviat les nostres vides i en que ara tots tenim una petjada digital, volguem o no. I els primers temps d’internet, tant llunyans.

Tot el que li faltava a la Xarxa 1.0 d’usabilitat i disseny, ho compensava amb escreix amb el foment de l’experimentació i l’originalitat de l’expressió, i amb l’èmfasi en la prioritat creativa de l’individu.[…] Professors d’informàtica i enginyers de sistemes, professors de literatura pluriempleats i economistes polítics de sofà estaven encantats de compartir des del seu soterrani les seves recerques i conviccions, sense cap compensació econòmica, només per guanyar adeptes a la seva causa.

Evidentment el salt al hacking era el més lògic, a més a més que era l’únic que li agradava.

Em trobava al final del tòtem tècnic, era un programador inepte treballant amb eines que no entenia i que funcionaven segons principis que estaven fora del meu abast.

Si preguntessis a alguns dels grans hackers d’avui dia per què, per exemple, hackegen una pàgina importantde notícies per no fer res més significatiu que substituir el titular amb un GIF psicodèlic que proclama les habilitats del baró von Hackerface, que és retirat menys de mitja hora després, la resposta seria la versió que donaria un alpinista quan li pregunten per què puja a l’Everest: «Perquè hi és».

https://www.flickr.com/photos/leodirac/
Prius hacking © Leo Dirac, Creative Commons.

La seva vida, com la de tanta gent va fer un tomb l’11-S, i amb la reacció americana posterior, terror, psicosi i carretades de diners en programes poc clars i de legalitat més que dubtosa, i a més a més una guerra.

Ara penseu això: més d’un milió de persones han mort per la reacció dels Estats Units.

Les dues dècades després de l’11-S han estat una lletania de destrucció americana per mitjà de l’autodestrucció americana, amb la promulgació de polítiques secretes, lleis secretes, tribunals secrets i guerres secretes, l’impacte traumàtic de les quals, la seva mera existència, el govern dels Estats Units ha classificat, negat, n’ha renegat i ha distorsionat repetidament. Després de passar aproximadament la meitat d’aquell període com a empleat de la Comunitat d’Intel·ligència americana i aproximadament la meitat a l’exili, sé millor que la majoria que les agències s’equivoquen molt sovint. També sé que la recollida i l’anàlisi d’informació pot servir per a la producció de desinformació i propaganda, que tan aviat s’utilitza contra els aliats dels americans com contra els seus enemics, i de vegades contra els seus propis ciutadans. I, tot i saber-ho, encara em costa acceptar la magnitud i la velocitat del canvi, d’una Amèrica que volia definir-se per un respecte de la dissidència calculat i portat a la pràctica a un estat de la seguretat la policia militaritzada del qual exigeix obediència, desenfunda les armes i emet l’ordre de submissió total que ara se sent a totes les ciutats: «Pareu de resistir-vos».

I encara més:

El 12 de setembre va ser el primer dia d’una nova era, que Amèrica va afrontar amb una decisió unificada, reforçada per un revifat sentit del patriotisme i la bona voluntat i la simpatia del món. Vist en perspectiva, el meu país hauria hagut d’aprofitar millor aquella oportunitat. Podria haver tractat el terrorisme no com el fenòmen teològic que suposadament seria sinó com el crim que era. Podria haver utilitzat aquell moment únic de solidaritat per reforçar els valors democràtics i cultivar la resiliència de la ciutadania connectada mundialment.

En lloc d’això, va declarar la guerra.

https://www.flickr.com/photos/kieranhynes/
George W Bush – Uncle Sham © K’s Photo’s, Creative Commons.

I una cosa molt americana, posar empresa privada a tot arreu, que no es pot dir que sigui corrupció estrictament perquè hi ha lleis i contractes, però… Fixeu-vos en això, l’autor vol sortir del sector públic i anar a una d’aquelles empreses privades que treballen pel sector públic i que contracten a gent que ha passat els filtres corresponents (investigacions molt cares) de seguretat a càrrec del govern.

Al CASL em pagaven aproximadament trenta mil dòlars l’any, però aquella feina no tenia res a veure amb la tecnologia, o sigui que no em va fer cap por demanar-ne cinquanta mil a COMSO. Quan ho vaig dir a l’home que seia a la taula, em va contestar: «Què li semblarien seixanta mil?».

En aquella època no tenia gens d’experiència i no entenia per què intentava pagar-me de més. Sabia, sí, que no eren diners del COMSO, però fins més endavant no vaig entendre que alguns dels contractes que gestionaven COMSO i BAE i d’altres eren de la mena que s’anomena «cost-plus». Allò volia dir que els contractistes intermediaris facturaven a les agències pel sou que cobrava l’empleat, més una compensació del tres al cinc per cent d’aquesta quantitat cada any. Apujar els sous anava a favor de tothom, de tothom menys dels contribuents, evidentment.

Una autorització del màxim nivell i accès als ordinadors de la CIA i l’NSA, després de buscar àliens doncs va seguir tirant del fil.

Per si us ho pregunteu: Sí, l’home va trepitjar la Lluna. El canvi climàtic és real. Els chemtrails (o solcs estel·lars químics) no existeixen.

Als nous llocs interns de la CIA vaig llegir informes top secret referents a negociacions comercials i cops d’estat que encara s’estaven produint. Aquests informes de successos de l’agència sovint eren semblants a les informacions que acabaven sortint a les notícies, CNN o Fox, dies després.

https://www.flickr.com/photos/csisponi/
CIA_floor_seal © CSIS PONI, Creative Commons.

També hi ha els casos, molts casos, en que els resultats de la feina de les agències ha estat diferent de l’esperat. Segurament s’han evitat coses més greus, però algunes de les errades serien per replantejar-se seriosament si estan fent alguna cosa malament.

A la Comunitat d’Intel·ligència, «l’efecte Frankenstein» se cita sovint, tot i que el terme militar més corrent és «el tret per la culata»: situacions en què les decisions polítiques que havien d’afavorir els interessos americans acaben malmetent-los irreparablement. Exemples prominents de l'»efecte Frankenstein» citats per avaluadors civils, governamentals i militars a posteriori, i fins i tot per l’IC, han inclòs la subvenció i l’ensinistrament dels mujahidins per lluitar contra els soviètics, que va acabar amb la radicalització d’Ossama bin Laden i la subvenció d’Al-Qaeda, com també la des-Baatificació dels militars iraquians de l’era Saddam Hussein, que va acabar amb l’eclosió d’Estat Islàmic. Però sens dubte, el principal exemple de l’efecte Frankenstein al llarg de la meva breu carrera es pot trobar en l’impuls clandestí del govern dels Estats Units per reestructurar les comunicacions mundials. A Ginebra, al mateix paisatge on l’ésser de Maria Shelley campava lliurement, els Estats Units estaven enfeinats creant una xarxa que algun dia tindria vida pròpia i una missió, i crearia el caos en la vida dels seus creadors, la meva inclosa.

https://www.flickr.com/photos/sidorenko/
Osama Bin Laden illustration © Alexey Sidorenko, Creative Commons.

Aquí ens comencem a endinsar en matèria, el següent paràgraf és or:

Em recordava el que potser era la regla fonamental del progrés tecnològic: si una cosa es pot fer, segurament es farà i possiblement ja s’ha fet. No era possible que els Estats Units tinguessin tanta informació sobre el que feien els xinesos sense haver fet les mateixes coses, i mentre llegia aquell material de la Xina tenia la sensació persistent que em mirava a un mirall i que hi veia el reflex dels Estats Units. El que la Xina feia públicament als seus ciutadans, els Estats Units ho podien estar fent en secret.

La Xina no té problemes amb fer segons què, però una suposada democràcia hauria de respectar força més allò que pot o no pot fer. Tot d’informes i directrius molt secretes fins i tot per a ell que hi va accedir mig per error, però que no deixaven gaire llocs a dubtes. Una versió de la llei era la que s’havia fet pública, l’altra era la real.

Mentre que la versió Desclassificada només feia referència al fet que s’havia ordenat a l’NSA intensificar la recollida d’intel·ligència després de l’11-S, la versió Classificada descrivia el caràcter i l’escala d’aquesta intensificació. El resum històric de l’NSA s’havia alterat fonamentalment canviant recollida de comunicacions selectiva per «recollida a l’engròs» que és l’eufemisme de l’agència per a la vigilància massiva. I mentre la versió Desclassificada ofuscava aquest canvi, defensant una expansió de la vigilància a còpia de posar la por al cos als ciutadans amb l’espectre del terror, la versió Classificada feia explícit aquest canvi, justificant-lo com el corol·lari legítim de la capacitat tecnològica expandida.

I que és recull? Bàsicament tot, però sobretot les metadades, el com i quan i des d’on i per a qui semblen ser més importants a efectes pràctics que no pas el què, normalment no és tan revelador com ens agrada pensar.

https://www.flickr.com/photos/x-ray_delta_one/
… analog computer! © James Vaughan, Creative Commons.

També hi ha una altra cosa: el contingut s’acostuma a definir quelcom que produïu conscientment. Sabeu el que dieu durant una trucada, o què escriviu en un correu electrònic. Però es pot dir que no teniu control sobre les metadades que produïu, perquè es generen automàticament. Tal com són recollides, guardades i analitzades per una màquina, també estan fetes per una màquina sense la vostra participació ni el vostre consentiment. Els vostres aparells s’estan comunicant constantment en nom vostre, tant si voleu com si no.

Una manera de controlar la gent eren els cens, antigament una feina feixuga i lenta, molt molt lenta.

La tecnologia digital no tan sols ha fet que el recompte es faci en temps real, sinó que l’està fent obsolet. La vigilància massiva és ara un cens interminable, més perillós que cap qüestionari enviat per correu electrònic. Tots els nostres aparells, des dels mòbils fins als ordinadors, són bàsicament censadors en miniatura que portem a la motxilla i a la butxaca, censadors que ho recorden tot i no obliden res. […] Un cop la ubiqüitat de la recollida es va combinar amb la permanència de l’emmagatzematge, l’únic que havia de fer el govern era seleccionar una persona o un grup de persones com a cap de turc i buscar —com jo havia buscat entre els arxius de l’agència— fins a trobar proves d’un delicte convenient.

El panorama és cada cop pitjor, o millor, depenent de quin sigui el vostre bàndol, a mi em preocupa força la veritat i l’argument de que si no faig res dolent no hauria de témer res… bé el condicional aquí fa molta por. Estem en una època que l’arbitrarietat a la justícia és d’un nivell tan elevat que no només fa falta aquesta capacitat d’aconseguir informació privada per trobar o fabricar proves (i això s’ha fet).

I a més a més cedim una quantitat d’informació encantats a aparells o assistents o apps, la domòtica no és res més que robotitzar la intendència d’una llar.

Encara passaria mitja dècada fins a la revolució domòtica, abans que «assistents virtuals» com Amazon Echo i Google Home fossin rebuts amb els braços oberts als nostres dormitoris i col·locat alegrement a les tauletes de nit perquè enregistressin i transmetessin tota l’activitat a què tenien accés, gravessin tots els costums i preferències (per no parlar de fetitxes i manies) que aleshores es desenvoluparien en algoritmes publicitaris per convertir-los en diners. Les dades que generem només vivint —deixant-nos vigilar mentre vivim— enriquirien l’empresa privada i empobririen la nostra existència privada en la mateixa mesura. Si la vigilància del govern tenia l’efecte de convertir el cuitadà americà en un subjecte, a mercè d’un poder estatal, la vigilància corporativa convertia el consumidor americà en un producte, amb corporacions venudes a altres corporacions, correters de dades i anunciadors.

https://www.flickr.com/photos/tuija/
Google Home © Tuija Aalto, Creative Commons.

Aquest és un tema interessant perquè els governs i empreses estan comptant amb una col·laboració desinteressada per part de tots nosaltres absolutament enorme. Cal revalorar la privacitat.

En última instància, dir que tant se te’n dona la privacitat perquè no tens res a amagar no és diferent de dir que tant se te’n dona la llibertat d’expressió perquè no tens res a dir. O que tant se te’n dona la llibertat de premsa perquè no t’agrada llegir. O que tant se te’n dona la llibertat religiosa perquè no creus en Déu. O que tant se te’n dona la llibertat de reunió pacífica perquè ets un agorafòbic gandul i antisocial. Només perquè una llibertat concreta no signifiqui res per a tu no vol dir que no ho signifiqui demà, per a tu, o per al teu veí, o per als manifestants dissidents que jo seguia amb el mòbil i que protestaven per tot el planeta, esperant obtenir només una petita fracció de les llibertats que el meu país estava desmantellant amb tanta diligència.

Tot això fa que cada cop li resultin més llaminers i indignants els arxius amb que treballa i que se’ls comenci a mirar més.

Abans de continuar, vull posar èmfasi en això: la meva recerca activa d’abusos de l’NSA no va començar copiant documents, sinó llegint-los. La meva intenció inicial només era confirmar les sospites que havia tingut per primera vegada a Tòquio el 2009. Tres anys després estava decidit a descobrir si el sistema americà de vigilància massiva exisitia i, si existia, com funcionava.

El sistema funcionava amb tot tipus de desvergonyides giragonses judicials o directament abusos.

La revisió judicial d’aquesta infraestructura es reduïa, en paraules de l’ACLU, a un tribunal secret que defensava programes secrets reinterpretant en secret la llei federal.

Quan grups de la societat civil com l’ACLU van intentar enfrontar-se a les activitats de l’NSA en tribunals federals ordinaris i oberts, va passar una cosa curiosa. El govern no es va defensar argumentant que les activitats de vigilància fossin legals o constitucionals. En lloc d’això va declarar que l’ACLU i els seus clients no tenien dret a anar als tribunals, perquè no podien provar que els seus clients haguessin estat vigilats. A més, l’ACLU no podia utilitzar la litigació per trobar proves de vigilància, perquè l’existència (o la no existència) d’aquesta prova era un «secret d’estat», i les filtracions a periodistes no comptaven.

El sistema protegint-se a sí mateix i convertint-se en una cosa que identifiquem més amb països com per exemple la Xina, no el paradís de les llibertats. Però ni tan sols cal dissimular, com en una xerrada d’Ira «Gus» Hunt l’oficial en cap de Tecnologia de la CIA.

Per als venedors, era com un sac de diners amb boca. I havia d’aparèixer com a ponent convidat en una trobada de tecnologia civil a Nova York[…] la CIA havia decidit finalment sobre el seu contracte amb el núvol […] i havia signat un contracte de deu anys i de sis-cents milions de dòlars amb Amazon per al desenvolupament i la gestió del núvol.[…] els rumors que corrien eren que el procés s’havia manipulat en favor d’aquesta empresa.

Vaig tenir l’oportunitat de ser testimoni d’un oficial tècnic del més alt nivell de la CIA, amb el vestit arrugat, exposant des de l’escenari, i davant d’un públic de gent sense autorització de seguretat —i a través d’Internet, el món sense autorització de seguretat—, les ambicions i les capacitats de l’agència.[…] jo no m’ho podia creure.

«A la CIA —va dir—, bàsicament volem recollir-ho tot i quedar-nos-ho per sempre». Per si no havia quedat prou clar, va continuar: «Es pot dir que està al nostre abast informatitzar tota la informació generada pels humans».[…]

En Gus va explicar als periodistes que l’agència podia rastrejar els seus mòbils intel·ligents, encara que estiguessin apagats, que l’agència podia supervisar totes i cada una de les seves comunicacions. Recordeu-ho: eren periodistes nacionals. Periodistes americans. I la manera com en Gus va dir que «podia fer» sonava com a «havia de fer», «feia» i «faria». […] Estava esmaperdut, qualsevol amb un càrrec menys important que en Gus que hagués fet aquella presentació estaria vestint l’uniforme de la presó a la nit.

Hi ha una part una mica més tècnica on explica com ho va fer per recopilar la informació i treure-la del tunnel, una paraula: targetes micro SD. Per cert, la serietat en els treballadors de la NSA és relativa.

[…]els analistes utilitzaven els programes de l’agència per vigilar els seus amants presents i passats juntament amb els objectes d’un afecte més passatger, llegint els correus electrònics, escoltant les seves trucades de telèfon i assetjant-los en línia. […] Els analistes tenien clar que el govern no els jutjaria mai públicament per allò, perquè és una mica difícil condemnar algú per abusar del teu sistema secret de vigilància massiva si et negués a reconèixer l’existència del sistema.

https://www.flickr.com/photos/zazie_/
stalker © tanya petrova, Creative Commons.

Finalment va fer la revelació massiva de secrets amb periodistes ja a Hong Kong, oficialment fugit i després explica el seu intent d’arribar a Quito amb una escala a Moscú. Durant el vol cap a Moscú el govern americà va invalidar el seu passaport.

Vam aterrar a Xeremétievo, l’aeroport de Moscou, el 23 de juny, per fer-hi una escala que havia de ser de vint hores. S’ha allargat fins a sis anys. L’exili és una escala interminable.

I alguna de les reflexions finals, sobre el nostre dret a les dades.

Comencem a generar aquestes dades abans de néixer, quan les tecnologies ens detecten a l’úter, i les nostres dades continuaran proliferant fins i tot quan ens morim.[…] Som les primeres persones de la història del planeta per a les quals això és cert, les primeres persones amb la càrrega de la immortalitat de les dades, el fet que els nostres registres recollits tinguin una existència eterna. Per això tenim un deure especial. Ens hem d’assegurar que aquests registres del nostre passat no es poden girar en contra nostre, o contra els nostres fills.

Tot i així, si no actuem per reclamar les nostres dades ara, els nostres fills no ho podran fer.

Un llibre molt interessant, incòmode i preocupant que no ha tingut un excessiu ressó més enllà del llançament. Potser perquè molts pensem que què més dóna que ens vigilin. I mentre la idea general sigui aquesta podran fer i desfer amb total llibertat, només espero que quan despertem de tot això no sigui massa tard. Potser tornar al paper, les màquines d’escriure antigues, les llibretes… no sembla massa pràctic però és molt més segur que qualsevol cosa informàtica, potser no acaba de compensar, ben mirat.