Huida del corredor de la muerte / Edward Bunker

Aquest llibre recull alguns relats d’Edward Bunker publicats postumament. Potser us estranyi que una de les etiquetes sigui BLACK AMERICA, però alguns relats i molt especialment el primer (un relat de 70 pàgines) La justicia en Los Angeles 1927, s’engloba perfectament en aquesta temàtica. I a risc de ser incorrecte ens trobem amb un llibre de relats de presons, tot i que quan Bunker va entrar a les presons els presoners negres encara no eren majoria aclaparadora i tampoc havien començat les guerres racials, existia certa segregació però entre els diferents grups racials no hi havia una oberta hostilitat com sí n’hi va haver després.
Bunker es va passar molts anys a la presó, així que jo aventuraria que tots aquests relats són reals, o almenys parteixen de vivències reals, canviades o adaptades o… hi ha autors que s’han d’inventar el que són les presons, ell no, ell les coneixia de primera mà i pràcticament des que era un nen. El que llegim no és del tot ficció.
Un apunt personal és que crec que aquest llibre no està del tot acabat, possiblement tingués la intenció de fer un gran llibre o una gran novel·la sobre les presons, i hauria sigut una novel·la magistral com No hay bestia tan feroz, però de totes maneres aquests relats estan prou bé, sobretot si voleu fer un tast d’aquest autor, tot i que el millor dels seus personatges és quan surten de la presó.

Per una d’aquestes històries un dia abans d’acabar el llibre vaig veure per la televisió la pel·lícula Hurricane Carter, un home innocent i negre condemnat a tres cadenes perpètues, o sigui que la història de La justicia en… no és gens exagerada, i no puc dir més per no esguerrar potser el millor relat del llibre juntament amb el que dóna títol al recull. Ed Bunker en estat pur, us deixo amb Hurricane Carter de Bob Dylan.

 

Little boy blue / Edward Bunker

 

No sé què té Bunker però m’encanta. En aquest llibre viure la infància d’Alex Hammond, que com el propi Bunker recorre tota una corrua de cases d’acollida, escoles militars, reformatoris… entre un i altre centre d’on es fuga i d’on sempre l’acaben expulsant viu amb son pare, però son pare és incapaç de fer que Alex no es fiqui en embolics, per acabar-ho de rematar Alex forma part del 2% de la gent més llesta, no aguanta les injusticies ni l’autoritat, parlant col·loquialment diríem que té molt mal pronto.

Si Bunker narra això amb una gran vivesa és perquè no fa més que narrar el que va ser la seva vida, poca broma amb ell que va estar en la llista dels més buscats per l’FBI, les seves novel·les negres són autèntiques, i aquesta novel·la, podria passar gairebé per les seves memòries, igual que a No hay bestia tan feroz les coses que li passaven a Max Dembo eren les que li havien passat a ell, incloses tanganes amb l’agent de la condicional (Edward Bunker va estar molt de temps enviant-li postals al seu agent mentre recorria els Estats Units atracant bancs).

L’entorn d’escoles militars, cases d’acollida, correccionals, manicomis (dels que encara feien servir els electroshocks) van gravar-li un codi étic: mai xivar-se, i marica era el pitjor insult i s’havia de contestar a cops de puny, sinó era barra lliure per la sodomització contínua, sí parlem de nanos de 12-16 anys.
La seva intel·ligència, segons la viqui s’estima que Bunker tenia un CI de 152, no ajuda. Bunker/Hammond sabia llegir en un lloc on la majoria no, i era capaç de pensar, i amb els llibres descobria que hi havia un altre món fora dels murs on sempre l’acabaven tancant.
En un robatori nocturn Alex dispara a l’amo de la tenda que està robant, quan avisen a son pare aquest mor en un accident de cotxe mentre el va a buscar. No té enlloc on anar, les presons seran totes les seves cases, un nen no pot llogar una habitació, no té res a guanyar ni a perdre, només fugar-se, un cop i un altre i un altre…
Sembla que al final té un cop de sort, una tieta que se’n vol fer càrrec, però Alex ha fet el que li ha donat la gana des dels 4 anys, no està per aguantar res, ni cap tipus de disciplina ni res de res, paradoxalment les institucions i els correccionals l’han incapacitat per dur una vida que no sigui de delinqüència i ser un fugitiu…
Molt, molt bo!