Cero K / Don DeLillo

Primera novel·la de Don DeLillo que ressenyo aquí i en total la segona d’ell que em llegeixo, la primera no em va entusiasmar especialment però és un autor a qui sempre he tingut ganes.

L’argument del llibre juga amb la idea de congelar gent amb malalties incurables fins el moment que la ciència mèdica hagi trobat la manera de guarir-les. Una opció òbviament només a l’abast dels molt rics. Un detall que m’ha sorprés és que han d’estar morts per poder-los congelar i sotmetre a això. Per tant els maten i aleshores els congelen. Un sistema que recorda més al que feien algunes sectes.

https://www.flickr.com/photos/samueljohn/
Ice Spiral © Samuel John, Creative Commons.

—La catástrofe es nuestro cuento para irnos a dormir.

Me pareció que el hombre de los parpadeos estaba empezando a pasárselo bien.

—En cierta medida estamos en este lugar para diseñar una respuesta a cualquier calamidad que pueda azotar nuestro planeta. ¿Acaso estamos simulando el fin con el objeto de estudiarlo y tal vez de sobrevivir a él? ¿Acaso estamos adaptando el futuro, trayéndolo a nuestro marco temporal inmediato? En algún momento del futuro, la muerte acabará siendo inaceptable por mucho que la vida del planeta se haya vuelto más frágil.

https://www.flickr.com/photos/joansorolla/
Sepulcre a Berlín © Joan Sorolla, Creative Commons

—Nanounidades implantadas en los receptores adecuados del cerebro. Novelas rusas, el cine de Bergman, Kubrick, Kurosawa y Tarkovski. Obras de arte clásicas . Niños entonando canciones infantiles en muchos idiomas. Las proposiciones de Wittgenstein, un audio texto de lógica y filosofía. Fotografías y vídeos familiares, la pornografía que más te guste. En la cápsula soñarás con antiguos amantes y escucharás a Bach y a Billie Holiday. Estudiarás las estructuras entrelazadas de la música y las matemáticas. Releerás las obras de Ibsen, revisitarás los ríos y los torrentes de frases de Hemingway.

https://www.flickr.com/photos/simpleskye/
215111 © Jake Guild, Creative Commons.

Finalment la dona del pare del protagonista (no pas la seva mare) es sotmet al tractament, i el pare després de flirtejar amb la idea d’acompanyar-la no. És molt ric, moltíssim, i la vida del protagonista està bàsicament resolta, i veurem la seva vida a un Nova York que sembla contemplar tot el món al caire de l’abisme. És la idea inicial del llibre, la fi del món i els rics que se n’escapen.

Després dels malalts comencen a congelar a gent sana que simplement vol viure més enllà del que sigui, potser amb els sers estimats que descongelaran quan les seves malalties siguin curables o sigui factible posar la seva ment en un cos nou de trinca. Són una mena d’enviats cap a un nou món que ja s’està creant al voltant del centre on els congelen, de moment ja han creat la seva pròpia llengua capaç de captar el nou sentit de l’existència que representen.

L’estil del llibre no em convenç, i ja em va passar amb l’altre llibre de DeLillo, no m’arriba. Trobo que és mortalment lent i en certs moments fins i tot confús. Em sento com quan llegeixo a David Foster Wallace, em deixa fred, trobo que no n’hi ha per tant. Això sí igual que amb DFW no he parat de llegir, i de totes maneres amb DeLillo no he tingut tants dubtes sobre si deixar o no el llibre, amb calma li aniré donant oportunitats, però no crec que m’arribi a entusiasmar.