Ofrenda a la tormenta / Dolores Redondo

Doncs ja que amb aquest llibre acabo la trilogia de Baztán, toca un ressenya de les grans. Una ressenya que penso omplir d’espòilers, així que si no voleu que us rebenti res potser que deixeu la lectura d’aquest post per quan ja us hagueu llegit el llibre, no vull queixes.

Molt bé, jo al final del segon llibre esperava que Amaia acabés amb la mala puta de sa mare d’un tret, o molts, trobo que si tens encanonat amb la glock un element que faria passar Satanàs per un monitor d’esplai el millor és buidar-li el carregador a sobre, encara que no serveixi de res, s’ha de provar. Però això és una trilogia i feia falta la mare viva, tot i que la vulguin donar per morta.
L’argument, d’un llibre al següent, no s’acaba de tancar del tot, cal deixar gent a la presó i preguntes sense resposta, i aquestes es van acumulant, i en aquest llibre tindrà feina a tancar-ho tot.
I com en una progressió que venia des del primer llibre aquí arribem als nens, i a les sectes satàniques, i a nens desapareguts en famílies a les que després han anat molt bé les coses, com si tot no fos més que una venta. I recuperem personatges del segon llibre, el jutge Markina, l’infermera “àngel de la mort” Fina Hidalgo i també Elena, que va posar sobre la pista dels satanistes hippies Amaia el final de segon llibre i que aquí apareix per revelar més coses i morir de manera horrible, el capellà opusià i alt membre de la cosa eclesiàstica Sarasola. També moren més detinguts, i fins i tot Jonan el company de feina d’Amaia que a més a més sembla que era un talp (escric això mentre encara estic llegint el llibre).
I tot comença amb un cas aparentment típic de mort sobtada, mort de bressol, i la llegenda que en aquestes morts Inguma entra per la finestra i els hi roba l’alè als nadons. De nou tenim la mitología basc-navarresa que es remunta a les primeres creences paganes molt anteriors al cristianisme.
A més a més la relació d’Amaia amb el seu marit James no passa pel millor moment, tampoc la relació d’Amaia amb la seva germana Flora, almenys li queda el nen Ibai. I el seu contacte a l’FBI l’agent Dupree està poc menys que en recerca i captura. I James ha d’anar als EUA per una operació a cor obert de son pare, i s’emporta Ibai. Són moltes moltíssimes coses i tinc seriosos dubtes de que ho pugui resoldre satisfactoriament.
I com sempre els escenaris, la vall de Baztan, el poble d’Elizondo, i també Iruña… són personatges amb  pes específic.

I a partir d’aquí escric amb el llibre ja acabat. I m’ha agradat, m’ha entretingut, m’ha tingut amb l’ai al cor, però hi ha coses que no m’han acabat de convéncer. Que Markina no era el que semblava i era un dels dolents ho tenia clar des de la fustrada exhumació del panteó a Ainhoa. Però gairebé tots els temes es tanquen molt ràpid, molt cap al final i no de la millor manera. La mare d’Amaia, Rosario, es talla el coll i llestos, un personatge que semblava l’encarnació del mal i l’odi cap a la seva filla no pot acabar així, quasi el podria haver deixat en el llimb per alguna continuació dels llibres (que segur que tard o d’hora acabarà fent), jo em temia que al final el personatge tindria una redempció, li praticarien un exorcisme o alguna cosa tornaria a ser qui és i demanaria perdó a Amaia i moriria en pau, almenys això no ha passat i és una sort perquè hauria tirat el llibre per la finestra (i no podia, no era meu). El jutge Markina és el dolent però en algun moment hauria sospitat que era el seu propi pare per un mena de pacte amb el diable, ja que la seva mare diu d’ell que és el marit no pas el fill, això no queda resolt; i del tema dels satanistes queda molta cosa que no acabem de saber. Tampoc acaba de quedar clar el tema de les germanes d’Amaia, sobretot de Flora i que ara ens enterem que una de les víctimes del primer llibre, Anne, resulta que era filla seva, potser tot plegat una mica massa forçat, el canvi d’actitud de Ros si que està ben portat, però potser ens interessaria saber exactament què diuen els documents amb que ha fet xantatge a Flora per quedar-se l’obrador familiar. I l’agent del FBI queda més penjat que totes les coses, ni sabem què estava fent, ni si sobreviurà ni perquè el propi FBI l’està buscant… També queda penjant d’un fil el matrimoni d’Amaia però això queda més o menys ben encarat, o encarat amb possibilitats almenys.
Pel meu gust massa coses resoltes d’aquella manera, en aquest aspecte n’esperava més. En totes les altres coses el llibre m’ha agradat i m’ha agradat la saga i começo a tenir ganes de fer una escapada per tota aquella zona. L’autora diu que no farà més llibres amb els personatges d’aquesta saga, i jo crec que sí, que trigarà i es farà de pregar però hi tornarà, veurem si m’equivoco o no. Ara només falta que les adaptacions fílmiques siguin dignes i estiguin a l’alçada.

Legado en los huesos / Dolores Redondo

Segon llibre de la Trilogia de Baztán, agafat amb ganes després de les bones sensacions que em va deixar el primer llibre de Dolores Redondo.
Tornem amb la inspectora Amaia Salazar, ara ja en la recta final del seu embaràs, quan les coses que semblaven resoltes en el primer llibre comencen a prendre un gir inesperat que obliga a investigar una mica més, perquè sembla que es tractava d’una cosa molt més gran. Si en el primer llibre es parlava sobretot del basajaun com a presència sobrenatural aquí toca parlar del tarttalo.
I com sempre tenim el poble d’Elizondo, i la família d’Amaia, inclosa la seva mare, i la investigació que va posant-se cada cop més interessant, i més terrible.
Tot comença amb un atac a una petita esglèsia d’un altre poble de la vall, Arizkun, i el record dels agotes, una mena de proscrits amb una simbología que coincideix amb l’atac. I uns ossos de braços, les víctimes del primer llibre tenien braços amputats, una cosa que no es va acabar d’aclarir.
I en aquest llibres passen coses, moltes, i es resolen dubtes alhora que se’n plantegen de nous. És allò de donar una resposta que planteja dues preguntes, més o menys. Si explico més coses caic en l’espòiler però hi ha hagut moment de pensar “joderjoderjoder” i quedar-me flipat. Llegeixo al transport públic i és un miracle que no m’hagi quedat al tren fins a final de línia.
El segon volum d’una trilogia sol ser el llibre més complicat, al primer llibre tot és nou, i les coses es resoldran de debó en el tercer, de totes maneres aquest manté el to, el ritme i millora respecte l’anterior, tot i que l’argument queda obert i espero llegir ràpid el tercer volum, tot i que em temo que hi haurà una cosa que no m’agradarà, ho veig a venir.

El guardián invisible / Dolores Redondo

Portava alguns llibres que m’estaven costant una mica, i quan això em passa el millor remei és novel·la negra de la bona, de la que enganxa, com aquest llibre. Un fenomen literari que m’ha fet comprovar a la viquipèdia si llocs com la vall de Baztán o Elizondo existeixen, i sí! La trilogia de Dolores Redondo ha enganxat a moltíssima gent, tenia ganes de veure perquè. En general desconfio dels best-sellers, excepte quan són novel·la negra, una mania molt meva.
Unes noies apareixen mortes a la vall de Baztán, joves i amb tantes similituds que tot fa pensar en un assassí en sèrie, la inspectora Amaia haurà de desplaçar-se al seu poble natal, Elizondo, per intentar esbrinar què està passant. Però tornar a la casa sempre és complicat, sobretot quan pràcticament se n’ha fugit per escapar d’un destí que semblava bastant inevitable.
Perquè ens enterarem de perquè Amaia va marxar del poble, a diferència de les seves germanes, que s’hi van quedar i mantenen l’obrador de la família on tenen una empresa de reposteria. Anirem veient això, i les investigacions que no semblen dur a res i que no aconsegueixen evitar que apareguin més víctimes. També descobrirem coses del Baztán, i d’èpoques passades quan la relació de la gent amb la terra era molt més estreta, mitologies i antigues creences moltes vegades reaprofitades per l’església. Perquè a més a més de la maldat hi ha més coses que costen d’explicar, presències, com el basajaun, però ja seria entrar en l’espòiler.
Faré un ressenya més extensa quan em llegeixi els altres dos llibres de la trilogia, però ja avanço que en aquest hi ha coses que no m’han acabat d’encaixar, o que no s’han acabat d’explicar, potser surten a les següents novel·les, sinó és una errada.

Això sí, el llibre enganxa com una mala cosa!