Los diarios de Emilio Renzi: Un día en la vida / Ricardo Piglia

Després d’Años de formación i Los años felices toca tancar el cicle autobiogràfic de diaris d’Emilio RenziRicardo Piglia.

De bona gana hauria inclós aquí les primeres 10 pàgines del llibre més o menys. Si hi ha una manera d’explicar el que és dur un diari, unes notes i les sensacions que porta llegir les notes anys i décades després… el principi d’aquest llibre, aquestes 10 pàgines i escaig haurien de ser lectura obligatòria. Després d’això tornem a les notes, una primera part amb els anys, cada any dóna unes 30 pàgines més o menys, els anys del cop militar, les desaparicions, que de cop truquessin a casa teva i l’única opció sensata fos fugir… Anys complexos, on van passar moltes coses i que Renzi ventila en molt poques pàgines, sorprenent-se a si mateix, el diari en el moment més baix en un dels anys on han passat més coses de la història d’Argentina, del 1976 en endavant.

https://aristeguinoticias.com/1101/kiosko/el-fce-realizara-homenaje-a-ricardo-piglia/
Foto treta d’aquesta pàgina, no es menciona autor.

També cal tenir en compte que escriure de política no era el més prudent, per això o pel que sigui en aquests diaris Renzi/Piglia em sembla més introspectiu, més cerebral, i també més centrat, com si finalment hagués trobat el to que busca.

Dedicar este mes a copiar el diario (1958-1962) y a escribir en este cuaderno. Entre los viejos días encuentro esta anotación escrita a máquina el sábado primero de julio de 1970: “Un buen modo de cambiar de conversación es empezar a pasar a limpio estos cuadernos, convertirme por fin en el lector de mí mismo, verse como si uno fuera otro, sentir la rudeza de un lenguaje olvidado, acontecimientos que la memoria no registró y que yo rescato torpemente en estos volúmenes de tapa negra, escritos también con la música de una conversación secreta.” Como hoy, que volví por Corrientes entrando y saliendo de las librerías, con el viento frío congelando los pies, hasta llegar aquí.

https://www.flickr.com/photos/juanedc/
9 de Julio © Juanedc, Creative Commons.

Uns diaris no són un llibre normal, publicar-los no és normal, i editar-los per la publicació és francament complicat i estrany. Els diaris són una successió de dies, probablement amb un predomini de temes d’intendència. Aquests temes aquí també hi són. Què pretén Renzi? Què ens vol dir?

Precisamente porque en estos cuadernos no me encuentro a mí mismo sino a ratos, debo valorar su escritura. Escribir un diario es escribir para nadie, un lenguaje cifrado que sólo entiende quien lo ha escrito, no tengo por qué contarme a mí mismo lo que ya sé, nunca explicar: eso no es narrar, sino escribir. Y, a la vez, escribir como si el verbo fuera intransitivo.

https://www.flickr.com/photos/archivesnz/
New Zealand & Australian Division Diary, Gallipoli 1915 ©Archives New Zealand, Creative Commons.

No és només que la situació no convidés a parlar de segons què amb segons qui, és que l’escriptor, immers en la seva obra és una criatura poc social en general, que es maneja de manera complicada amb dues realitats (com a mínim) i potser amb feina per saber quina és la real-real.

Soy un extranjero. Cada vez puedo hablar menos con la gente, cada vez puedo pensar menos. Paso el día luchando contra “los malos pensamientos”.

https://www.flickr.com/photos/richo-fan/
Reflection © Richo.Fan, Creative Commons.

Sé que per il·lustrar diaris dels anys de la dictadura militar argentina posar fotos dels responsables seria lògic, però em nego a posar aquells fills de puta ni tan sols en imatges.

Si ha llegado, como otras veces en su vida, al punto de dormir dieciocho horas seguidas, es porque en el medio del túnel no encuentra sentido alguno en la marcha: se sienta, entonces, en la oscuridad, sin ver la luz de la salida ni la luz de la entrada.

https://www.flickr.com/photos/ptc24/
In Brandwood Tunnel © Peter Corbett, Creative Commons.

Restos y recuerdos sin forma: las voces que vienen del pasado. Segundanoche sin dormir, sentado en el piso miro pasar las sombras de siempre: la muchacha tendida sobre los almohadones de terciopelo se acaricia los pechos. ¿Te interesa?, me dijo. No, le digo, ya me lo había imaginado todo de antemano.

https://www.flickr.com/photos/67194724@N03/
Amber’s dream worlds © new 1lluminati, Creative Commons.

El fracaso es la historia secreta de mi vida, eso es el diario que escribo desde hace veinticinco años. ¿Toda vida es un proceso de demolición? Externamente (si eso pudiera ser dicho) existen acontecimientos que no alcanzan a mitigar la lúcida percepción del derrumbe que se aproxima. El suicidio sería el cierre lógico de esa vida. Porque nunca he vivido nada con tanta intensidad como la certeza del fracaso. Todo ha sido precario (adentro), más allá de lo que se ve en la superfície.

I a la part central del llibre tenim Un día en la vida, a mig camí de la literatura autobiográfica, la literatura del jo, o un experiment d’una dia en la vida d’Emilio Renzi, ell mateix novel·lat i concentrant en un sol dia tot de vivències i records. Hi ha una cosa que val la pena detacar, Piglia va escriure aquesta part quan el metge li va dir que parés amb el tema de passar a net els diaris d’altres anys, sembla que reviure tot allò l’estava posant malalt, possiblement eren els primers símptomes d’ELA?

https://www.flickr.com/photos/thorsten-hofmeister/
A day in the Life © Thorsten Hofmeister, Creative Commons.

Un día en la vida funciona per si sol, és el nucli d’aquest llibre, és una mica una culminació del llibre o de la sèrie fins i tot, un dia a la vida, ple de records i de replecs i matisos. Però el que ve després, quan ja em pensava que ja tot faria baixada és encara millor.

Ante la proliferación de libros encontrados entre los papeles —en los archivos de la computadora— de famosos autores muertos (Bolaño, Cabrera Infante, Nabokov, etc.), un grupo de escritores ha decidido ganarse la vida escribiendo novelas póstumas. Luego de varias reuniones decidieron escribir la novela póstuma de Samuel Beckett, Moran, una continuación de la trilogía. Junto con el manuscrito deben inventar la forma en que el libro ha sido encontrado. Beckett le llevó la novela a su psicoanalista Bion, quien le aconsejó que no la publicara. Aliviado, Beckett bajó precipitadamente las escaleras y olvidó el manuscrito. Años después, un joven investigador de la Universidad de California, en Irving, descubrió la novela en el archivo no clasificado de Bion. Negocian directamente con los herederos y, luego de acordar el anticipo, entregan el libro, etc.

Sabia Piglia que aquest llibre també apareixeria póstumament? I alguns llibres més també? Jo crec que sí i aprofitava per riure-se’n.

https://www.flickr.com/photos/127556345@N02/
A day in the life © Maxime De Ruyck, Creative Commons.

La narración social se ha desplazado de la novela al cine y luego del cine a las series y ahora está pasando de las series a facebook y a twitter y a las redes de internet. Lo que envejece y pierde vigencia queda suelto y más libre: cuando el público de la novela del siglo XIX se desplazó hacia el cine, fueron posibles las obras de Joyce, de Musil y de Proust. Cuando el cine es relegado como medio masivo por la televisión, los cineastas de Cahiers du Cinéma rescatan a los viejos artesanos de Hollywood como grandes artistas; ahora que la televisión comienza a ser sustituida masivamente por la web, se valoran las series como forma de arte. pronto, con el avance de las nuevas tecnologías, los blogs y los viejísimos e-mails y los mensajes de texto serán exhibidos en los museos. ¿Qué lógica es ésta? Sólo se vuelve artístico lo que caduca y está “atrasado”.

Són els seus darrers textos, darrers de debó, la darrera classe a la universitat, la conversa sobre quants anys pretén viure per calcular quina pensió li toca, el retorn a Buenos Aires i l’enfermetat que no s’anomena en cap moment. Simplement va perdent habilitat manual, no pot cordar botons, té problemes d’equilibri. L’ELA és una malaltia d’allò més cabrona i té una particularitat, el pacient manté la consciència en tot moment, és perfectament conscient de les pèrdues i del que signifiquen i del que s’acosta. Les darreres pàgines, amb l’ombra ja aquí, glacen la sang, per la normalitat que mostren tot i que ell sabia el que venia i nosaltres ho sabem també.

© Cesc Llaverias.

Amb els altres dos aquest llibre culmina una obra colossal, encara que només sigui per la quantitat de material revisat, més de 300 llibretes. Una esporgada de vida bestial. I al final què queda? Queda un retrat de Ricardo Piglia, cada cop menys Renzi, o més, com es vulgui, un retrat una coneixença un amic quasi que ens ha parlat des de les prop de 1000 pàgines d’aquest seu projecte que ha vist la llum amb Piglia ja desaparegut. Aquest tercer volum és sense cap mena de dubte el millor dels tres, si algú té curiositat per aquest projecte però li fa cosa abordar els tres llibres que vagi directe a aquest, sense pensar-s’ho. I no cal haver llegit res més de Piglia per gaudir-ne, jo en sóc la prova, tot i que més endavant aniré als seus altres llibres.

Los diarios de Emilio Renzi: Los años felices / Ricardo Piglia

Volia fer com a l’entrada del primer volum i posar extractes, fragments seleccionats… no pot ser, n’hi ha massa. Abans d’arribar a la meitat del llibre ja tenia una dotzena de fragments que per una cosa o altra m’havien encantat, una ressenya així equivaldria a transcriure gran part de llibre, no és plan. Potser miro i remiro i trobo un o dos fragments molt molt bons i destacables, està per veure.
Després de la “formació” ens trobem amb un Renzi/Piglia adult, vivint de coses relacionades amb la literatura, investigant, creant, experimentant… almenys al primer terç del llibre les alusions a la seva vida personal són escasses, tot són llibres, reflexions i digressions sobre la literatura, i el fet d’escriure, i el fet d’escriure diaris i rellegir-los després i pensar en com aprofitar-los per un futur llibre que en realitat és el que tenima les mans (si a més a més escriviu un diari el vertigen ja pot ser absolut). Em recorda una mica a Dovlàtov, o s’escriu o es viu, i sembla que Piglia/Renzi està més per escriure i lo de viure ho deixa a una banda, és tangencial, no puc més que recordar al millor Pessoa (per mi Alvaro de Campos) cito de memòria: Vivir no es imprescindible, navegar sí. (Només cal canviar “navegar” per “escriure”).
M’ha costat entrar en aquest volum. Ben bé la primera meitat és com un inventari de cites i coses i llibres i fets de manera quasi telegràfica, reiteratiu a cops, cal estar molt pel llibre perquè sino la dispersió està garantida. Sobre qui és, què pensa, a qui estima Renzi/Piglia, i en quin món viu..? això són coses que es van filtrant més endavant, com si l’autor baixés la guàrdia i el llibre s’acosta més al que entenem per un diari.
Quan l’autor baixa la guàrdia i la seva relació amb Julia acaba entra en el caos i en un garbuix de relacions que sembla no acabar mai, mentre va preparant el seu viatge a la Xina (la Xina era el lloc que els militants d’esquerra havien de visitar, esperant que ho estiguessin fent millor que els cubans que ja començaven, als 70, a donar símptomes de descarrilament imminent).

Foto de Ricardo Piglia treta d’aquí, no es menciona autor.

Aquesta darrera part, ruptura i successives aventures (de vegades simultànies) i cada cop amb més problemes perquè la novel·la (crec que Plata quemada) li rutlli, i l’entorn de l’Argentina d’aquells anys, amb militars, paramilitars, detencions, Perón… Aquesta darrera part, deia, és la més m’ha atrapat, o potser és que necessitava tot el principi per entrar en el to del llibre.
El llibre acaba a finals de 1975, amb Videla al poder i Renzi a punt de marxar a Europa de viatge, és el premi que li ha tocat per un dels seus contes, suposo que un bon punt on començar el tercer i darrer volum.
He llegit en alguna banda que aquests diaris s’han fet a partir dels diaris reals, que al llarg de la vida de Piglia van acabar sent més de 300!
No he posat cap extracte, cap cita, n’hi ha molts que per un o altre motiu m’han semblat genials, el llibre està ple de punts, targetes de metro sobretot, bitllets no premiats de loteria, entrades a museus, de tant en tant tinc aquesta mania, què hi farem!
Ara toca esperar que Anagrama tregui el tercer.

Los diarios de Emilio Renzi: años de formación / Ricardo Piglia

Primer llibre de Piglia i començo amb aquests “falsos” diaris d’un alter ego poc dissimulat. El gènere dels diaris em comença a intrigar, diaris, memòries, aquesta mena de confessions o coses que escriu un escriptor quan es pensa que no escriu.
No tenim un diari en el sentit més estricte, hi ha intercal·lades històries, relats que connecten amb el que se’ns explica. Els anys que Renzi passa a La Plata, estudiant a la universitat, a sou del seu avi que li paga per ordenar les seves caixes amb correspondència de soldats morts a la Primera Guerra Mundial al front italià. Es va forjant l’escriptor, el periodista, però també el polític, que amb certa celeritat passa de curs, de dona, de llit i de ciutat… no hi ha una gran trama perquè a la vida no hi ha grans trames, però va deixant perles que m’han obligat a deixar punts repartits pel llibre una cosa que estic començant a fer (el meu Los detectives salvajes pot explotar provocant una pluja de papers).

Mentre el llegia em passava una mica com amb els llibres de Karl Ove Knausgård, no sé què té, però en vull més.

Alguns fragments:

 Varios encuentros inesperados con Vicky, la encontré la otra noche en el teatro, después, al día siguiente, la vi en la calle 7 y nos fuimos a tomar un café. El martes en la Facultad. Tiene dieciocho años. Pelirroja (como las mujeres que amo), sutil, “viva” -en todos los sentidos-. Yo deslumbrado, ella deslumbrada también. Bosque, nada vulgar. Número 13. Bazar.

 Por momentos estoy en otro tiempo, no se trata de un recuerdo, sino más bien de volver a vivir las emociones del pasado. Por ejemplo, aquella noche con Elena frente al colegio, o con Vicky en la plaza entre los árboles y con Amanda a la salida de la radio. Tal vez deliro, pero me veo a mí mismo en la escena y entonces veo que mantengo la cordura porque imagino que estoy narrando lo que he vivido. Lo curioso es que no recuerdo -o no puedo ver- el contenido de la situación, no escucho los diálogos, no sé muy bien qué és lo que está pasando aunque tengo a veces un vago recuerdo. En definitiva, quisiera establecer una distinción entre recordar y vivir -o verse vivir- en el pasado. La única certidumbre de verdad son los sentimientos y las emociones, que parecen corresponderse en el presente a lo que sentía en aquel entonces.

 He pensado mucho en mis fantasías sobre el pasado de Inés, tiene que ver con el hecho de que es uruguaya. No tiene sentido pensar así, pero no es un pensamiento, sino un modo personal de sentir lo que ella es para mí. Al fin, sólo llegue a la conclusión de que la sensación de pérdida está ligada a que la vivo como una extraña de la que sólo conozco el presente. Sin embargo la “solución” (si hay una solución) es una sola, tengo que comprender que sólo mi literatura interesa y que aquello que se le opone (en mi cabeza o en mi imaginación) debe ser dejado de lado y abandonado, como he hecho siempre desde el principio. Ésa es mi única lección moral. Lo demás pertenece a un mundo que no es el mío. Soy alguien que se ha jugado la vida a una sola baraja.

 Vivo austeramente con el dinero que gano por las clases que doy en la Universidad, viajo a La Plata una vez por semana y me quedo tres días, a veces dos, en todo caso paso siempre en la ciudad una noche, siempre en el mismo hotel. El dinero que gano con mis dos puestos me alcanza para vivir, si no hago gastos extraordinarios. Pero, como a todo el mundo, sólo me interesan los gastos extraordinarios, así que habitualmente estoy sin plata.

 Siempre supe que el mejor modo de vivir era inventando un personaje y vivir de acuerdo con él. Si se ha elegido bien, hay una respuesta preparada para cada situación. Como alguien que habla una lengua extranjera que nadie conoce y espera por azar encontrar a un coterráneo con el que se pueda conversar. Hay que elegir el amor de acuerdo con cierto modo imaginario de vivir la vida (y no al revés). ¿Y no sería eso la felicidad?

 Un tiempo especial de mi vida, diré, sin introspección, sólo con hechos. Paso los días con Julia en esta ciudad donde viví hace años y donde ya nadie me conoce. Tomo ginebra con ella después del amor para poder dormir. Y tengo pesadillas con Inés todas las noches. Un hombre de costumbres, un hombre que no quiere perder nada, ni siquiera lo que él mismo abandona.

 Una cosa que me sucede es que mis amigos o mis conocidos comienzan a confesarme que, más allá de sus vidas concretas, lo que quieren es ser escritores. En estos días Frontini, West, Lacae. La literatura parece una salida al alcance de cualquiera que haya aprendido a escribir en la escuela. Claro que no es lo mismo escribir que redactar. Estoy de acuerdo en que todo el que escribe puede ser un escritor, no creo que haya “elegidos”, sólo que siempre habrá muy buenos escritores y también muy malos.

Què us sembla? El llibre n’és ple de fragments així, potser una mica en detriment de la narrativa, però no hi ha narrativa, no estem al davant d’una novel·la. Fets com el diferents cops d’estat són amb prou feines apuntats, i l’estil d’aquestes memòries és de vegades telegràfic, però de tant en tant surt una lucidesa impressionant. Llegiré més coses de Piglia, i esperaré el segon volum d’aquestes memòries.