Nota al marge: Presentació de «Les lleialtats», Delphine de Vigan, 8 d’octubre 2019.

A continuació explico una mica com va anar la presentació de Les lleialtats a l’Institut Francés de Barcelona amb Delphine de Vigan. Com que no sóc periodista vaig anar prenent notes i aquí les intento ordenar una mica, no sé si quedarà gaire professional. Algunes de les respostes després de llegir la novel·la les entenc més i millor. És el que haurien de ser les presentacions, que t’animin a agafar el llibre. A veure com em queda.

Les lleialtats és una història d’adolescència, depressió i alcohol, amb uns joves perduts i en un entorn de crisi. Es pot considerar una novel·la social o política, però també íntima, familiar, social. Ens permet veure aquesta lleialtat del títol des de tots els angles.

Fan falta quatre veus. Volia parlar dels dos joves però després les dues dones li permeten dir coses diferents ja que els joves són en part presoners. Així hi ha dues visions de la història i de les lleialtats, que poden ser tant positives com negatives. La lleialtat és un recolzament però també un encadenament i una responsabilitat.

Fa servir diferents veus i estils narratius. Les dones sí tenen una veu pròpia i per això les seves parts estan narrades en primera persona, però pels joves necessitava una tercera persona i una visió més objectiva i més allunyada.

És una novel·la per ser llegida per joves. A França s’ha llegit a instituts. Parla dels joves i ells s’hi reconeixen i s’hi senten interpel·lats.

Una pregunta recurrent és si fa autoficció. Ella busca els rastres que ens ha deixat la infància. Es poden arreglar les ferides de la infantesa? Això és el que intenta explorar, amb dos adolescents actuals. Tant els personatges com l’entorn són molt diferents de la seva pròpia adolescència.

Són nens enfrontats al món. La paradoxa d’aquests nens, d’aquesta generació, és que són nens molt mimats però molt sols. Adolescents que tenen relacions virtuals i una tendència a l’alcoholisme que almenys a França cada cop comença abans i més fort, també amb el consum de cànnabis. Ja no com un consum festiu, és un consum d’angoixa i por pel futur, les drogues com una fugida. Hi ha por de l’apocalipsi, els psiquiatres alerten que és una por molt estesa entre els joves. El món que estem construint, quin espai deixa als joves que venen darrera? Es pregunten cap a on va el món i què hi faran ells, o si val la pena tenir fills tal i com està el món. Els adolescents ara tenen veu. Tenen medis per expressar-se directes i simples però, els escoltem?

Els comportaments de risc els permeten escapar de la realitat, potser per canals que no són els tradicionals.

La intencionalitat en la forma de la novel·la és aconseguir un llibre més curt, una forma més concisa per mantenir la tensió dramàtica, dir el màxim amb el mínim. Més directa i més simple. Mostrar que cada persona té una visió parcial i subjectiva, però el lector té tota la informació i pot completar el trencaclosques.

El personatge de la professora és difícil, vol canviar les coses per lleialtat a les seves promeses de jove i això la porta a la veritat i és el que li permet intentar canviar el destí del nano. És un personatge capaç d’anar contra la institució, ella veu el que els altres no perquè ella coneix els senyals. Va més enllà en la seva feina perquè no es demana als professors aquesta implicació.

I al final de la presentació va caure aquesta pregunta: Que en pensa de la persecució a Roman Polanski? És un tema complex,  i tots els punts de vista al seu voltant són legítims. Va passar fa temps i els valors eren uns altres i cal separar home i l’artista, la seva obra. Aquests canvis de criteris volen dir que la nostra mirada està canviant.

I fins aquí.

Les lleialtats / Delphine de Vigan

Llibre amb que m’estreno amb Delphine de Vigan.

Ràpidament apareixen els protagonistes, Hélène, professora que observa en Théo uns signes que creu reconéixer, ella va ser maltractada i creu que Théo es troba en la mateixa situació.

Tenim Théo, amb pares separats i custòdia compartida. Mathis és el company i amic, únic amic, de Théo, amb qui s’emborratxa en un amagatall a l’escola (els dos tenen entre 12 i 13 anys).

Són al seu cau, al seu refugi. És el seu territori. Sota l’escala que porta al menjador van descobrir aquest espai buit, un metre quadrat on quasi es poden estar drets. Hi ha un armari ben ample per barrar el pas, però amb una mica d’agilitat poden escolar-s’hi per sota. Es tracta de trobar el moment. Cal amagar-se als lavabos fins que tothom sigui a classe. Esperar uns quants minuts més, i deixar que s’allunyi el vigilant que comprova cada hora que no hi hagi alumnes pels passadissos.

Cada cop que aconsegueixen encabir-se darrere l’armari s’adonen que és qüestió de centímetres. D’aquí a pocs mesos ja no podran.

En Mathis li allarga l’ampolla.

https://www.flickr.com/photos/edinburghgreens/
Vodka Bottle © Edinburgh Greens, Creative Commons.

El tema de la custòdia compartida i com ho veu la mare d’en Théo, o com no ho veu, o com ho afronta.

Cada divendres, el mateix ritual: aplegar-ho tot, la roba, les vambes, tots els llibres, carpetes i quaderns, la raqueta per l’activitat de ping-pong, el doble decímetre, el paper de calcar, els retoladors, la cartolina de dibuix. No es pot descuidar res. Cada divendres, carregat com una mula, migra d’un lloc a l’altre. […].

A vuit parades de metro: una altra cultura, uns altres costums, un altre llenguatge. Només té uns minuts per aclimatar-se.

Són les 18.30 h quan obre la porta i la mare ja hi és.[…]

Ella el mira, el repassa de dalt a baix, escàner silenciós, ull radar, no ho pot evitar. L’ensuma. Una setmana sense veure’l, no l’abraça, el que busca i tem alhora és l’empremta de l’altre, el rastre de l’enemic.

No ho suporta, que vingui de l’altra banda. En Théo se n’ha adonat de seguida, per la cara de malfiança que fa sempre quan ell torna de casa del pare, i pel gest de rebuig que li costa dissimular.

De fet la majoria de les vegades, abans fins i tot de dir-li hola, li diu: «Ves a dutxar-te».

https://www.flickr.com/photos/kristaroesinger/
Backpack school supply drive © Hopeisalot, Creative Commons.

La cosa no pinta gaire bé i desperta les sospites d’Hélène que ho veu sota el seu prisma de maltractaments i no acaba d’encertar, sospita que en Théo pateix, com ella, maltractaments. En el seu cas el maltractament seria la desatenció, i el problema principal que ho vulgui resoldre bevent.

Jo volia portar el cas d’e Théo Lubin a la pròxima reunió del grup de vigilància. En Frédéric m’ha convençut que no ho faci, que esperi una mica. Segons ell no tinc prou elements. A més, l’esment d’un cas sempre deixa rastre, i aixo podia perjudicar en Théo o la seva família, no ens ho podíem prendre a la lleugera.[…]

Ahir a la tarda, quan vaig veure entrar en Théo a l’aula, just darrere en Mathis, em va fer un salt el cor. Em vaig penedir d’haver-me rendit. De seguida el vaig trobar estrany, inestable, caminava amb precaució, com si el terra amenacés a cada pas de cedir sota els seus peus. Feia llàstima, pobre nano, repenjant-se a les taules per avançar fins a la seva, allò em va escruixir, semblava que anés mamat. Vaig pensar que devia tenir alguna ferida a la cama, o a l’esquena, li costava molt avançar. Llavors es va deixar caure a la cadira, aparentment alleujat d’haver arribat fins allà. Amb els ulls clavats a terra, em defugia la mirada.

I Cécile, la mare d’en Mathis a qui en Théo no fa gaire gràcia i amb un marit que li diu que tot són imaginacions seves. Un marit que descobrim que té un passatemps com a trol d’internet. Cécile descobreix que el seu fill beu, i beu fort, i això del seu marit, sent que el seu món es desmorona.

Aquestes són les peces. Delphine De Vigan les va movent i aconsegueix que una novel·la curta i de molt bon llegir sigui molt més densa del que ens podríem imaginar en un primer moment.

https://www.flickr.com/photos/ryuu_ji/
Grown up! © ryuu ji 竜次, Creative Commons.

[Théo] A vegades es pregunta si de debó val la pena ser adult. Si «paga el tret», com diria la seva iaia, que omple columnes d’arguments «a favor» i «en contra», separades per una gran ratlla vertical traçada amb regle, quan ha de prendre una decisió important. Pel que fa a fer-se adult, són equivalents, les dues columnes?

El pare de Théo cada cop viu pitjor i no es pot fer càrrec de si mateix ja ni parlem d’un nano. La professora fica la pota intentant parlar amb la mare. Mathis es comença a espantar amb la desesperació amb que Théo agafa l’ampolla. Recordem-ho: entre 12 i 13 anys.

Beure per fugir d’una realitat, alguna cosa a la que agafar-se, per Hélène va ser la seva promesa de deixar enrere la infància, de no deixar que allò que va passar la marques i li condicionés l’existència. Intueix que li passa a Théo, però comença a veure que no podrà fer gaire més que atacar les conseqüències, no les causes.

Però en el fons ja la sé, la resposta.
Sé que els fills protegeixen els pares i quin pacte de silenci els porta a vegades fins a la mort.
Avui sé una cosa que d’altres ignoren. I no puc tancar els ulls.
A vegades penso que fer-se adult només serveix per reparar les pèrdues i els danys del començament. I per complir les promeses de la criatura que hem estat.

I una darrera observació sobre les xarxes socials. Que el marit de Cécile sigui un trol és per ella tot un shock. Les xarxes són un desdoblament estrany de la personalitat on persones normals i tranquil·les es transformen en trols plens d’odi, és estrany i relativament nou i comença ser un tema que apareix a la literatura.

https://www.flickr.com/photos/ipredator/
#bebest-sociopaths-troll-triad-michael-nuccitelli © iPredator, Domini públic.

La veritat és que ja he deixat de buscar. Ja no encenc l’ordinador des que vaig descobrir que el meu marit també tenia obert un compte de Twitter, que li permet, en un format més incisiu i en un to igual de sorneguer, comentar-ho tot sense responsabilitzar-se del contingut dels seus missatges. Déu-n’hi do, aquest món que ens deixa anar abocant aquí i allà un discurs anònim, ambivalent o radical, sense haver-nos d’identificar.

La novel·la potser abusa de la seva concisió per no tancar gaire coses. L’autora vol fer un retrat i a la vida els arguments no queden tan tancats i resolts com a les novel·les. Vol fer el retrat d’un moment, i el fa, i és un retrat que fa por. Només una petita objecció sobre l’edat dels dos nanos, per algunes reaccions i alguns raonaments que fan (sobretot en Théo) jo els hi hauria posat uns 2 o 3 anys més, però és un apreciació personal, els 12 ja em queden molt lluny i potser sí eren així.

Us llegireu el llibre en un moment, però no us refieu d’això.