Madrid: frontera / David Llorente

Te llamas Igi W. Manchester. Tienes treinta años y tu vida es un interminable día de lluvia. Es algo que no debes olvidar jamás. La pérdida de la identidad (no saber quiénes somos) es la madre de todas las desgracias. ¿Entiendes?

Sí.

Bien.

I així comença i amb això David Llorente (de qui ja havia llegit aquest llibre) ens porta a un Madrid distòpid, absurd, terrible, postapocalíptic, però amb massa similituds amb el Madrid real i amb el nostre món d’ara. Així que el que podria ser simplement ciència-ficció especulativa es converteix en un d’aquells llibres que posen els pèls de punta. Benvinguts!

https://www.flickr.com/photos/mpeinadopa/
013665 – Madrid © M.Peinado, Creative Commons.

Sanitat privatitzada, gent desnonada que viu al carrer i ha de menjar escombraries, gent que no pot més i es tira de cap al mar als penyasegats (perquè Madrid té mar, i també sirenes i plataformes petrolíferes que es veuen des de terra ferma). I un poder inqüestionable, tirànic i despòtic i impersonal, una mica a l’estil de 1984 o V for Vendetta., el poder de: el Cubo, i un dictador-alcalde-elquesigui anomenat Ezequiel Caballo, i les coses típiques de les dictadures, entre elles com no la prostitució d’alt nivell.

Encarnación Gómez de la Cruz (alias la Nani) lo ha esquivado casi todo en la vida (la pobreza, la enfermedad, la desesperanza, el rencor), pero el tiro de la prostitución le acertó de lleno en el pecho. En la última planta de la discoteca KPT se bebe whisky, se malgasta el caviar y decenas de caras orondas se hunden en montañas de cocaína. A los banqueros y a los altos funcionarios del Cubo les gusta rodearse de putas, pero acaban la noche tan borrachos que no pueden acostarse con ellas y se conforman con que se la chupen mientras un amigo les hace fotos. Encarnación Gómez de la Cruz (alias la Nani) es de las más veteranas. A veces le está haciendo una paja a un ministro y entonces mira por la ventana y se queda observando las calles de la ciudad de Madrid, las aceras llenas de cartones y la gente que duerme debajo de ellos.

Otras veces cierra los ojos.

https://www.flickr.com/photos/75749011@N07/
Luxury Liqueur © Luxury Liqueur, Creative Commons.

Infiltrats a el Cubo que resulta que no ho són tant, morts poc explicables en llocs poc convenients i un bany de sang cap al final en plan bogeria vikinga. Un llibre que no es pot deixar i que deixa amb ganes de més d’aquest autor.

Te quiero porque me das de comer / David Llorente

Un d’aquells llibres que comences i no pots més que a les poques pàgines estar dient COLLONS. Un llibre bo, directe, cruel i fins i tot divertit (i per enésima vegada comento que de vegades em ric de coses molt bèsties).
L’estil del llibre és rebuscat, salta d’un tema a un altre, d’un personatge a un altre, inserta resums de les noticies per situar-nos… Una cosa que no canvia és el barri madrileny de Carabanchel, al costats de Jauja el barri dels gitanos i el supermercat de la droga (crec que el nom és fictici, però ens podem fer una idea amb el desaparegut Can Tunis o la Cañada Real). Un barri amb els seus veïns que intenten dur la millor vida possible i amb els ionquis per allà, tot un panorama.
En aquest panorama trobem als personatges com Marcelo Saravia a qui una aventura extramatrimonial farà que la seva vida doni moltes voltes que li haurien semblat absurdes al principi del llibre. O Max Luminaria, l’ase dels cops a l’institut (en una época en que la paraula bullying ni se sabia què era). O els mestres d’uns institut que són uns autèntics supervivents, els que no es suiciden, dirigits per uns psicòpata, o… 
N’hi ha molts més, els principals són Marcelo i Max, i les seves històries fan por, i el llibre és addictiu.