El director: secretos e intrigas de la prensa narrados por el exdirector de El Mundo / David Jiménez

La meva opinió de la premsa és dolenta. En algun moment deuria ser respectable, un contrapoder real, l’exercici al dret a la informació. Tot això ha quedat enrere i ara son pamflets partidistes que diuen el que vol que digui qui paga. I quan dic «qui paga» no parlo dels que es compren els diaris, aquests no interessen i cada cop se’ls pot tractar amb menys respecte, i després s’estranyen de perdre lectors, en fi.

Però com funciona aquesta maquinària, vist des de dins, això sí pot ser interessant. Sobretot quan s’activen els mecanismes per inflar una noticia o silenciar una altra, telèfons que s’aixequen i es pengen, sobreentesos, tot això, tot això és interessant. Vull afegir que les meves simpaties per la capçalera El Mundo són inexistents, o directament negatives. El millor que es pot dir és que el panorama en altres medis és igual de lamentable i que tot i així els jefazos màxims de la cosa no entenguin perquè cada vegada els llegeix menys gent…

https://www.flickr.com/photos/amit-agarwal/
Newspaper Front Pages © Amit Agarwal, Creative Commons.

Despedí a Sostres en mi primera semana como director y se marchó a ABC.

Mira, despedir aquell impresentable que no penso ni tan sols linkar està molt i molt bé. Era un més dels que s’havia acostat a un diari que virava cap a la dreta del PP d’una manera descarada. I un dels grans temes del llibre és aquest, el poder i la relació perversa que s’establia, o es volia establir, amb la premsa.

La idea era que el país estaba en un momento crítico y la irrupción del populismo amenazaba no solo la recuperación económica, sino la integridad nacional y los principios constitucionales. Moncloa esperaba que nuestro periódico tomara la postuta «patriótica» de apoyar a su candidato. «No son tiempos para la neutralidad», me dijo el ministro del Interior, Jorge Fernández Díaz, en una frase que luego repetirían varios de sus colegas.

No era exclusiu del PP, també el PSOE es queixava, o Podemos quan investigaven el seu finançament, i tothom donava per fet que eren el diari de Cs a qui no criticaven perquè no manaven enlloc, no per res més. Tots els partits s’omplien la boca sobre una premsa lliure, però només volien una premsa que els rigués les gràcies i no que fes la seva veritable feina que és fiscalitzar el poder.

Hacía 18 años que no ejercía el periodismo en mi país, pero habían bastado unos días para entender que algo fundamental había cambiado en mi ausencia. El poder había dejado de temer a la prensa y ahora era la prensa la que temía al poder. El periodismo nacional se había llenado de fieras amaestradas que, como dice uno de los personajes de «La conspiración de la fortuna» de Héctor Aguilar Camín, «lamían la mano que les daba de comer y mordían lo que ella les mandaba».

https://www.flickr.com/photos/truffshuff/
CRW_7583 ©TruffShuff, Creative Commons.

Convé deixar clar que el poder no és només polític, és també i sobretot econòmic, però costava veure les diferències. Les empreses de l’IBEX tenien controlat al poder, no era casualitat que ex-presidents de gobern gaudissin de jubilacions daurades en consells d’administració, era la manera de mostrar als polítics si «es portaven bé» serien recompensats.

Leyendo la prensa en la última década era fácil llegar a la conclusión de que vivíamos en un país donde banqueros, tiburones inmobiliarios y políticos se habían burlado del sistema en beneficio propio, mientras dejaban una enorme factura al resto. Y, sin embargo, ese siempre había sido un relato incompleto en el que los periodistas habíamos dejado fuera a personajes clave en la trama. Las razones de nuestro descuido eran obvias: se sentaban, literalmente, sobre nuestras cabezas.

La premsa s’havia venut, sense excuses perquè ho havien fet en els bons temps quan venien molt. Ara seguien venent-se com una manera de garantir amb prou feines la subsistència. La dependència del poder econòmic, i Los Acuerdos amb l’IBEX i els seus intocables son de les coses més vergonyoses per la premsa de qualsevol país. L’autor recorda quan com a corresponsal va cobrir l’esfondrament d’un edifici-fàbrica de roba a Bangladesh, un dels que hi fabricava era El Corte Inglés, informació que va ser suprimida perquè és un dels intocables (quan el Prestige es va enfonsar Rajoy era de cacera, una cacera organitzada pel cap d’El Corte Inglés que va avisar que al medi que se li acudís donar aquesta dada se li acabava la publicitat d’ells, ningú ho va dir). I la casa reial, de la que fa aquesta valoració.

https://www.flickr.com/photos/exfordy/
Palacio Real © Brian Snelson, Creative Commons.

No, Zarzuela no era el lugar más feliz del mundo para ella. La Reina vivía el cuento clásico de la plebeya que entr por amor en un mundo que no es el suyo. Solo alguien que como Felipe VI había sido formado y entrenado para el puesto desde niño podía encajar en aquel universo de hermetismosy protocolos, tradiciones centenarias y formalidades impuestas, máscaras palaciegas y amables hipocresías. Doña Letizia se había equivocado con sus mensajes —y quizá yo al publicarlos—, pero tampoco lo tenía fácil. La aristocracia la despreciaba porque no pertenecía a su mundo y el pueblo porque, perteneciendo al suyo, lo había abandonado para entrar en la aristocracia. No importaba lo que hiciera, un país con los complejos y envidias del nuestro jamás le perdonaría haber llegado a reina. Y, menos que nadie, una prensa que había encontrado en ella la manera de redimir sus silencios pasados sobre la monarquía.

Intenta mantenir un diari independent mentre li neguen els medis que li han promés, i el temps per aixecar un projecte i a més a més cauen EREs que provoquen una vaga i que el diari per primer cop no surti.  A més a més amb l’afegit que d’altres vegades es veu de fer fora els de baix mentre els grans directius mantenien sous, plans de pensions, cotxes oficials amb xofers i s’embutxacaben suficients diners per comprar un Jaguar nou com qui es pren un cafè.

https://www.flickr.com/photos/44576730@N06/
Kathy Shower PMOY 1985 © Frank Deanrdo, Creative Commons.

Tot això porta a un final cantat que és la seva destitució per posar un altre director, destituir-lo quan torna a molestar al poder i al final posar algú que entre informar i no molestar tria sempre no molestar. I ja després denúncia al diari per l’acomiadament.

La veritat és que aquest llibre és un retrat de la premsa que deixa l’ànim per terra. El fet que m’ho esperés no ho fa pas menys doloròs. Aquesta és la premsa que volen que consumim i no fer-ho és pràcticament una necessitat de resistència.