L’escombra del sistema / David Foster Wallace

Després de L’aigua és això toca més de David Foster Wallace, a veure si m’agradarà o em passarà com amb Pynchon que tothom en deia meravelles però no vaig poder arribar ni a la pàgina 300 (de les més de 1000) del seu El arco iris de la gravedad per pur avorriment. Hi ha gent que m’ha dit que no poden amb David Foster Wallace, i jo de vegades segons quins experiments literaris se m’entravessen de mala manera, a veure què passa.
Comença amb una festa en una universitat femenina, m’ha recordat una mica Sóc la Charlotte Simmons de Wolfe. Però ràpidament canviem i ens posem en el que propiament és la novel·la.
Ras i curt: no m’ha convençut.
Es llegeix més o menys bé, promet molt al principi però a mida que passen pàgines aquesta promesa no és confirma (en això em passa com amb el Kurt Vonnegut), s’obren moltes línies. Tenim un grup d’avis desapareguts, un ocell que parla, nadons que comencen a parlar gràcies al menjar que prenen, una editorial que és una tapadora per perdre diners, un home que preten menjar fins a ocupar tot l’univers, un telepredicador… Tot això està bé, un no s’entera de que coi va tot però encara, però tots aquests temes s’apunten, unes pàgines almenys, i ja està, temes que donen per molt més o que podrien ser el punt central de la novel·la, s’apunten, s’exploren unes poques pàgines i tirem cap al tema següent. Imagino que aquesta és la idea de l’autor, no em convenç, i no em convenç pels personatges.
No me’n crec a cap ni un. Tots són molt estranys, molt extrems, aparentment normals però molt passats de voltes, caricatures més que personatges. Una història que no m’acaba d’enganxar, i uns personatges que no em crec.
Moltíssima gent, a molts llocs, posa a David Foster Wallace pels núvols, no ho entenc gaire, i no ho comparteixo. L’aigua és això em va demostrar que és algú increiblement lúcid, en un assaig, però aquesta novel·la no m’ha convençut. I per què no li poso una etiqueta EVITAR? Perquè té alguna cosa que almenys a mi m’ha fet seguir fins al final, no he tingut temptacions de deixar el llibre, i a més a més crec que llegiré alguna cosa més d’ell, per confirmar que és un autor que no em diu res o per veure que potser sí; una mica com amb Vonnegut, que m’estic pensant si rellegir Dios le bendiga, Mr. Rosewater (que sí em va agradar), i després tornar a intentar-ho amb Matadero Cinco, a veure és un autor que em diu alguna cosa o no.

David Foster Wallace es va suicidar, i de vegades no puc evitar pensar que si no fos per això no seria tan venerat (famòs ja ho era en vida) i tan idolatrat, res com una mort a destemps per canonitzar algú, no sempre merescudament. Ja està, ja ho dit, ja em poden ploure les crítiques.

L’aigua és això / David Foster Wallace

Primer llibre que llegeixo de David Foster Wallace (o DFW com també se’l coneix), autor de qui n’he llegit moltes coses contradictòries. I aquest llibre a més a més és un assaig, no una novel·la. Normalment els assaigs m’agrada agafar-los quan ja estic familiaritzat amb l’autor a través d’altres llibres seus, en aquest cas haurà de ser a la inversa o no serà.
I el llibre està bé, molt bé. Observacions terriblement agudes, potser no gaire típiques per un discurs de graduació que és el que eren, però què coi els alumnes han d’aprendre que la vida no només no és com és pensen, sinó que sí pot ser-ho i aleshores és quan podem posar-nos a tremolar de debó o a voler matar gent. I potser l’educació ens fa capaços d’intentar posar-nos a la pell dels altres que potser estan pitjor o que viuen una realitat encara més alienadora que la nostra.
Això sí, si no fessin servir tota una pàgina per sols una frase o un paràgraf el llibre hauria tingut menys de 30 pàgines, a nivell de client això no m’acaba de convèncer, punt negatiu per Edicions del Periscopi, i un punt positiu per descobrir-me un autor, em llegiré algun llibre seu a veure què, probablement aquest.

EDICIÓ: Em va arribar un correu electrònic de l’editorial on m’explicaven el tema del format, cito: “Aprofitem per explicar-te que el fet de fer servir una pàgina sencera per a una pàgina o paràgraf es deu a respectar l’edició original americana, que segueix aquesta paginació, i que d’alguna manera respon al ritme de lectura de DFW durant el discurs de graduació. En tot cas, no va ser una decisió nostra, sinó que ja venia d’origen, i que les condicions per poder-lo fer (mida, format, etc) venien determinades pels propietaris. Res, només per comentar-t’ho, ja que ho exposes a la ressenya”