El ferrocarril subterrani / Colson Whitehead

Ara feia temps que no agafava un llibre on poder-hi posar l’etiqueta BLACK AMERICA (aquí les ressenyes recents i aquí totes les que tenen aquesta etiqueta), etiqueta que vaig posar a finals de 2013, com passa el temps.

Aquí la història està ambientada en els temps de l’esclavitud a Nord-Amèrica. Negrers que capturen gent a Àfrica i que la van revenent fins que el comprador els posa en un vaixell cap al seu destí, una subhasta i una vida d’explotació i abusos de tota mena. Una cosa que en aquella época es veia mig normal, els negres no eren considerats persones.

En aquest llibre el ferrocarril subterrani existeix realment com un ferrocarril amb túnels i estacions i trens, com si la metàfora fos completament real. Si us fa mandra clicar l’enllaç era un sistema on gent contrària a l’esclavitud ajudava els esclaus fugits a arribar als estats del nord o estats lliures on l’esclavitud s’havia abolit. Era gent blanca i en la majoria dels casos es jugaven la vida, la condemna per ajudar un fugitiu solia ser la forca, amb o sense judici. La protagonista, Cora aconsegueix arribar des de Geòrgia fins a Carolina del Sud, un lloc aparentment millor per als negres, allà podien treballar, guanyar alguns diners i fins i tot formar-se una mica.

https://www.flickr.com/photos/oldeyankee/
Cabins where slaves were raised for market–The famous Hermitage Savannah Georgia c. 1903

Els esforços d’en Howard consumien minuts molt valuosos de classe, un temps que ja era prou curt després de la setmana laboral. La Cora era allà per aprendre.
Una ràfega de vent va fer xiular els porticons sobre les xarneres. La senyoreta Handler va deixar el guix.
—A Carolina del Nord —va dir— el que estem fent és delicte. A mi em posarien una multa de cent dòlars i vosaltres rebríeu trenta-nou fuetades. Ho diu la llei. I el càstig que rebríeu del vostre amo segurament seria molt més sever.— La dona va mirar la Cora als ulls. La mestra no era gaires anys més gran que ella, però feia sentir la Cora com una nena ignorant—. Començar de zero és complicat. Fa unes setmanes n’hi havia que éreu on en Howard és ara. Vol temps, això. I paciència.
Va donar la classe per acabada. La Cora, disciplinada, va recollir les coses d’una revolada: volia sortir la primera. En Howard s’eixugava les llàgrimes amb la màniga.

Aparentment era un lloc millor, però no gaire, hi havia un pla molt seriós per l’esterilització de la població negra, per racisme i també per por.

   Si més no, el cambrer devia haver llegit els editorials dels últims anys, havia insistit el metge, expressant neguit pel tema en qüestió. Amèrica havia importat i criat tants africans que en molts estats els blancs estaven en inferioritat numèrica. Només per aquesta raó, l’abolició de l’esclavitud és impossible. Amb una esterilització estratègica -en primer lloc de les dones, però a la llarga de tots dos sexes- els podríem alliberar sense tenir por que ens apunyalessin mentre dormim. Els instigadors dels alçaments a Jamaica eren individus tenaços i arterosos d’origen beninès i congolès. I si a la llarga aconseguíssim temperar aquests llinatges?

https://www.flickr.com/photos/29233640@N07/
one minute to midnight © Robert Couse-Baker, Creative Commons.

Els Estats Units d’aquella época eren un lloc complicat, amb caçadors d’esclaus fugitius (que tenien el dret a reclamar-los fins i tot als estats lliures ja que eren una propietat) i també amb proveïdors de material pels estudiants de medecina, per dir-ne d’alguna manera.

   A la llarga, el tràfic de cadàvers es va descontrolar tant que les famílies van començar a contractar vigilants de sepulcres per evitar que els seus ésseres estimais desapareguessin en plena nit. De sobre, qualsevol nen desaparegut es considerava una víctima d’aquell joc brut: robat, enviat i venut perquè el disseccionessin. La premsa va abordar la causa amb editorials contrariats i la llei hi va intervenir. En aquel nou clima, la majoria de lladres de cadàvers van ampliar el radi d’acció, profanant tombes de cementiris llunyans per espaiar les incursions. En Carpenter es va especialitzar en els negres.

Els negres no apostaven sentinelles perquè els vigilessin els morts. Els negres no anaven a trucar a la porta del xèrif ni freqüentaven els despatxos dels periodistes. No hi havia cap xèrif que els tingués en compte ni cap periodista que escoltés les seves històries. Les restes dels seus éssers estimats desapareixien en sacs i reapareixien en soterranis freds de les facultats de medecina per revelar els seus secrets. Als ulls de l’Stevens, cada un d’ells era un miracle que instruía sobre els misteris dels designis divins.

https://www.flickr.com/photos/144957155@N06/
Old Marion Negro Cemetery © Midnight Believer, Creative Commons.

L’esclavitud era per sobre de tot un tema económic, capitalisme descarnat i res més, com si el racisme fos una justificació a posteriori.

   La despietada locomotora cotonera reclamava cossos africans com a combustible. Els vaixells solcaven l’oceà carregats de cossos per treballar la terra i engendrar més cossos.

Els pistons de la locomotora es movien sense treva. Més esclaus es traduïen en més cotó, que al seu torn es traduïa en més diners per adquirir més terres per conrear més cotó. Fins i tot amb la supressió del comerç d’esclaus, en menys d’una generació els nombres eren insostenibles: hi havia negres per donar i per vendre. A Carolina del Nord hi havia dos blancs per cada esclau, però a Louisiana i Geòrgia les poblacions vorejaven la paritat. Un cop travessaves la frontera de Carolina del Sud, el nombre de negres sobrepassava el de blancs de més de cent mil. No costava gaire imaginar-se la seqüència quan els esclaus es desempalleguessin de les cadenes i es concentressin en la llibertat… i en les represàlies.

https://www.flickr.com/photos/ooocha/
“Oklahoma Cotton Field.” Overseer and Negro cottonpickers, ca. 1897–98. © Marion Doss, Creative Commons.

La Cora escapara de Geòrgia amb en Caesar i la Lovey, uns caçadors agafaran la Lovey però ells dos arribaran a Carolina del Sud, d’allà ella seguirà cap amunt, però no ens oblidem que hi ha caçadors d’esclaus buscant-la.  A les plantacions hi havia molt interès en recuperar els fugits per donar un bon escarment i deixar clar als altres que els passava si intentaven fugir, i a més deixar clar que la fugida era impossible. Però de tant en tant algú ho aconseguia, la mare de la Cora per exemple, la va abandonar i va fugir i la Cora sempre l’ha odiada per això i allà on va pregunta si alguna dona anomenada Mabel va arribar des de Geòrgia.

Passarem per Tennessee, per Indiana en un viatge amb un destí clar, el Nord, els estats de més al nord o fins i tot Canadà, un lloc on els negres podien estar tranquils. A veure que no és que al Canadà els rebessin encantats o que no hi hagués discriminació, és que l’esclavitud no es contemplava i les persones no eren propietats, allà els caçadors de fugitius no tenien res a fer.

https://www.flickr.com/photos/thadz/
Underground Railroad © Thad Zajdowicz, Creative Commons.

Hi havia caçadors de fugitius que de vegades també caçaven negres lliures, tampoc hi havia gaires traves per això, la pel·lícula 12 anys d’esclavitud és una història real, real i desgraciadament freqüent. En les situacions dures és quan es veu el pitjor de la gent però també el millor. Es calcula que gràcies als col·laboradors del ferrocarril subterrani un milió i mig d’esclaus van aconseguir fugir, hi ha gent que es va jugar la vida per ajudar-los, i de vegades la van perdre. El llibre a més de l’aventura de la Cora ens parla de com els diferents estats van gestionar l’esclavitud, la diversitat racial… Robaven persones a Àfrica per dur-les a Amèrica a treballar unes terres robades als indis… els orígens de la primera potència mundial són molt però molt foscos (i no estic fent un acudit dolent).

Llibre molt recomanable que no estalvia els detalls fumuts d’un tema tan espinós. Narrativament potser la part final del llibre l’he trobada un pèl més confusa i atropellada que la resta, però tot i així se’n surt molt bé.

https://www.flickr.com/photos/editrrix/
Colson Whitehead @ BBF © editrrix, Creative Commons.