Todos deberíamos ser feministas / Chimamanda Ngozi Adichie

Aquesta és una autora que m’agrada, em va agradar molt el seu Americanah i m’he decidit a agafar aquest petit llibre, més o menys la transcripció-edició d’una xerrada de l’autora. Podem pensar que una autora que viu entre Estats Units i Nigèria no ens pot explicar coses sobre feminisme perquè les seves experiències seran massa allunyades. Fins que explica el cas d’una violació en grup en una universitat, i després de les condemnes no faltava qui deia que: «què feia una noia amb quatre nois en una habitació?». O sigui que no, el que ells pot explicar sobre el tema, que existeix i que és un problema i que l’hem d’arreglar entre tots, homes i dones. Un llibre breu que es llegeix en un moment d’un tema que no perd vigència.

Americanah / Chimamanda Ngozi Adichie

L’etiqueta BLACK AMERICA potser està una mica agafada pels pèls, ho reconec, l’autora és nigeriana però el tema racial és molt present en el llibre tant en les parts ambientades a Lagos com a les dels Estats Units així que jo crec que encaixa i a més és el meu blog.

Ifemelu, després de 13 anys a Estats Units (tot i que ella diu que són 15 perquè quan va veure que a més anys allà més respecte sempre se n’ha sumat) decideix tornar a Nigèria. I tothom li pregunta per què? Després d’arribar a Estats Units i establir-s’hi, per què tornar?
Mentre va a una perruqueria a fer-se trenes (el pentinat afro és una senya d’identitat, una cosa intrínseca a ella) rememora el seu passat a Nigèria, amb el seu xicot d’aleshores Obinze, i els seus anys en una Nigèria amb contínues vagues, el seu enamorament, i la relació amb la seva tieta Ujú, mantinguda d’un general i que serà cabdal perquè Ifemelu pugui anar a Estats Units. Ujú es va quedar embarassada del general i va decidir tenir el fill als Estats Units (no hi ha com tenir diners i poder) així el nano (Dike) tindria la nacionalitat estat-unidenca i a ella costaria més deportar-la en cas de no trobar feina.

Quan va anar a Estats Units, Obinze es va quedar a Nigèria i des d’aleshores tot i que no era aquesta la idea, han dut vides separades. Obinze s’ha casat i té una família i uns negocis, forma part de la societat benestant de Lagos.
I establir-se a Estats Units no és gens fàcil per Ifemelu, la tieta Ujú va de cul amb un nen i tres feines i amb prou feines arriba a final de mes, tot és caríssim i enlloc la contracten, comença a maquillar el seu CV, suprimeix els anys estudiats a la universitat a Nigèria, s’inventa experiència de cambrera… no la truquen i els diners s’acaben. Finalment, gràcies a Ginika, una companya seva que va marxar abans a Estats Units, aconsegueix una feina de cangur quan ja està pràcticament al límit de la depressió.
Un detall curiós, als estudiants africans negres els resulta més fàcil relacionar-se amb altres estudiants estrangers que amb els propis nord-americans, inclosos els negres. A més a més a Àfrica diuen negre sense cap mena de mania, però Estats Units és el pais dels eufemismes, afroamericans, americoafricans, etc. Això sumat al desconeixement (i paternalisme) que molts blancs americans tenen respecte Àfrica i els africans, per ells Àfrica és un immens lloc indistingible ple de gent que necessita ajuda, viuen amb menys d’un dólar al dia, i la SIDA està a uns nivells demencialment alts.
Treballant per la família blanca acomodada coneix Curt, germà de la dona de la casa, amb qui comença una relació, un estat-unidenc, i blanc! Viu en un núvol, de cop tot resulta fàcil, aconseguir una feina (tot i no ser ciutadana) és sols qüestió d’unes trucades, això sí per l’entrevista s’allisa el cabell. Aconseguir una feina, una bona feina, amb trenes o pentinat afro és molt difícil, no és just però és així, i porta el temps suficient allà com per saber-ho.

Un imatge no tan antiga

I Obinze? He explicat al principi la seva vida actual a Lagos, però tot va tenir el seu procés. Ifemelu se’n va anar als Estats Units i en no massa temps va tallar amb ell, en sec, no contestava mails, ni el telèfon, ni les cartes, res. Ell també volia anar als Estats Units, però gràcies al terrorisme l’ambaixada americana denega pràcticament totes les peticions de visats que reben. Finalment li surt l’oportunitat d’arribar a Anglaterra i allà trampejar com pugui, el que inclou treballar amb la identitat d’un altre (que a canvi del favor li cobra una part del sou) en el que es pugui, netejar lavabos, trajinar electrodomèstics, el que sigui. A més a més està a punt de casar-se amb una noia (angolenyo-portuguesa, amb passaport de la UE que és el que interessa) per poder arreglar els papers. El tema li porten dos angolenys que li cobren 2.000 lliures per la gestió. Però la noia, Cleotilde, li comença a caure bé a Obinze, i queden per veure’s més cops abans de la boda (que ha de ser a Newcastle, a Londres tants matrimonis d’aquest estil comencen a aixecar sospites) i ja sense els angolenys. Però el moment abans de casar-se el detenen, el seu visat està caducat i és empresonat i deportat. Amb les darreres engrunes de dignitat li diu al sorprés advocat que està disposat a ser «despatxat» a Nigèria.

I tornem a Ifemelu. Enganya a Curt i aquest la deixa, de manera total, i comença una relació amb Blaine, un professor universitari, aquest sí negre. Al final de la relació amb Curt i al principi de Blaine anirem llegint entrades del seu blog, sobre negritud, i pentinats afro, i una anàlisi del tema racial d’una negra no-estatunidenca (o NNE al seu blog). Resumir tots els temes que tracta tant als extractes del blog com al llibre és una tasca que em supera, em quedo amb un parell de quasi citacions: A Estats Units no hi ha racistes, però sí hi ha racisme; i l’altre: ella es va sentir negra i la van fer sentir negra als Estats Units, mai s’havia sentit negra a Nigèria. És un tema complex sobre el que els americans volen sentir que han progressat molt les relacions interracials ja no són ilegals i un candidat negra es postula per la Casa Blanca. Sentir que hi ha racisme i que el tema de la raça importa i molt i no per bé no és res que tinguin interés en conèixer, els molesta i els treu de la seva zona de comfort.
Després d’anys als Estats Units, la victòria d’Obama i ja amb un passaport blau que la permet bellugar-se sense problemes torna a Nigèria (però amb el passaport blau pot tornar als Estats Units sempre que vulgui). Es retroba amb una ciutat que li sembla més canviada perquè s’ha adaptat més a Amèrica que a aquesta Nigèria democràtica on sembla que tothom es pugui fer ric. Treballa en una revista fins que se’n cansa i torna a obrir un blog, i a poc a poc va retratant Nigèria amb una altra visió, i es va retrobant amb el seu passat, també amb Obinze.
Un llibre molt interessant, potser excessivament llarg, que en el tema de la raça i sobretot la raça a Anglaterra m’ha recordat a Zadie Smith i els seus llibres com NW o Dents blanques, i m’ha fet venir ganes de rellegir un altre llibre nigerià la Historia de Lemona de Ken Saro-Wiwa.