Punyetera flor / Blanca Llum Vidal

Com que previsiblement aquest no serà el darrer llibre de poesia que em llegeixo doncs quasi que creo una etiqueta específica. No sé si té molt sentit, potser en un any llegiré dos o tres llibres de poesía, però bé, tampoc està de més.
I com es comenta o ressenya un llibre de poesia? Francament no en tinc ni idea. Així que intentaré descriure l’estil i posaré un parell de poemes que m’hagin agradat.
L’estil de Blanca Llum Vidal és directe, els seus versos són habitualment curts, de vegades molt curts, fins i tot de manera excepcional inversemblantment curts, com si tingués pressa per dir-nos coses i la longuitud de les paraules fos només un detall sense importància. Això em sembla bé, saltar-se límits, sorprendre. És una mica punk i tot.
El llenguatge està molt cuidat, no defuig si cal paraules gruixudes o més d’argot, però tampoc les busca. El que sí busca són les aliteracions, jugant amb el so, enfotent-se d’aquesta mena de “regla” que diu que cal evitar-les. La poesia també és música, si vol repetir un so, una paraula o fins i tot un sentit, és ben lliure de fer-ho. I ara alguns dels meus poemes preferits d’aquest llibre, és una tria personal, arbitraria i injusta, però espero que serveixi per fer-se’n una idea.

HI HAVIA UN REIALME

Ens hem de veure
a poc a poc
quan els estels
toquin la mar,
quan el mar
bullent amb astre
vagi tip
de cel caient
i quan de ple
el retorni
un poc
a poc a poc
i al fons de l’aire.
Ens hem de veure
sols així
per sols només
amar-nos nus
de nuesa tanta
amb pergamí
a punt de mal
de mal de lletra.
Ens hem de veure
només molt
si ve la sang
ullant el temps
que fou el trot
de ser com l’indi.
Ens hem de veure
només si
a res li puny
l’ull vora l’ull
de l’ala nostra,
negra font clara,
germana nit,
nafra desclosa,
mort que mor
sempre.