El ferrocarril subterrani / Colson Whitehead

Ara feia temps que no agafava un llibre on poder-hi posar l’etiqueta BLACK AMERICA (aquí les ressenyes recents i aquí totes les que tenen aquesta etiqueta), etiqueta que vaig posar a finals de 2013, com passa el temps.

Aquí la història està ambientada en els temps de l’esclavitud a Nord-Amèrica. Negrers que capturen gent a Àfrica i que la van revenent fins que el comprador els posa en un vaixell cap al seu destí, una subhasta i una vida d’explotació i abusos de tota mena. Una cosa que en aquella época es veia mig normal, els negres no eren considerats persones.

En aquest llibre el ferrocarril subterrani existeix realment com un ferrocarril amb túnels i estacions i trens, com si la metàfora fos completament real. Si us fa mandra clicar l’enllaç era un sistema on gent contrària a l’esclavitud ajudava els esclaus fugits a arribar als estats del nord o estats lliures on l’esclavitud s’havia abolit. Era gent blanca i en la majoria dels casos es jugaven la vida, la condemna per ajudar un fugitiu solia ser la forca, amb o sense judici. La protagonista, Cora aconsegueix arribar des de Geòrgia fins a Carolina del Sud, un lloc aparentment millor per als negres, allà podien treballar, guanyar alguns diners i fins i tot formar-se una mica.

https://www.flickr.com/photos/oldeyankee/
Cabins where slaves were raised for market–The famous Hermitage Savannah Georgia c. 1903

Els esforços d’en Howard consumien minuts molt valuosos de classe, un temps que ja era prou curt després de la setmana laboral. La Cora era allà per aprendre.
Una ràfega de vent va fer xiular els porticons sobre les xarneres. La senyoreta Handler va deixar el guix.
—A Carolina del Nord —va dir— el que estem fent és delicte. A mi em posarien una multa de cent dòlars i vosaltres rebríeu trenta-nou fuetades. Ho diu la llei. I el càstig que rebríeu del vostre amo segurament seria molt més sever.— La dona va mirar la Cora als ulls. La mestra no era gaires anys més gran que ella, però feia sentir la Cora com una nena ignorant—. Començar de zero és complicat. Fa unes setmanes n’hi havia que éreu on en Howard és ara. Vol temps, això. I paciència.
Va donar la classe per acabada. La Cora, disciplinada, va recollir les coses d’una revolada: volia sortir la primera. En Howard s’eixugava les llàgrimes amb la màniga.

Aparentment era un lloc millor, però no gaire, hi havia un pla molt seriós per l’esterilització de la població negra, per racisme i també per por.

   Si més no, el cambrer devia haver llegit els editorials dels últims anys, havia insistit el metge, expressant neguit pel tema en qüestió. Amèrica havia importat i criat tants africans que en molts estats els blancs estaven en inferioritat numèrica. Només per aquesta raó, l’abolició de l’esclavitud és impossible. Amb una esterilització estratègica -en primer lloc de les dones, però a la llarga de tots dos sexes- els podríem alliberar sense tenir por que ens apunyalessin mentre dormim. Els instigadors dels alçaments a Jamaica eren individus tenaços i arterosos d’origen beninès i congolès. I si a la llarga aconseguíssim temperar aquests llinatges?

https://www.flickr.com/photos/29233640@N07/
one minute to midnight © Robert Couse-Baker, Creative Commons.

Els Estats Units d’aquella época eren un lloc complicat, amb caçadors d’esclaus fugitius (que tenien el dret a reclamar-los fins i tot als estats lliures ja que eren una propietat) i també amb proveïdors de material pels estudiants de medecina, per dir-ne d’alguna manera.

   A la llarga, el tràfic de cadàvers es va descontrolar tant que les famílies van començar a contractar vigilants de sepulcres per evitar que els seus ésseres estimais desapareguessin en plena nit. De sobre, qualsevol nen desaparegut es considerava una víctima d’aquell joc brut: robat, enviat i venut perquè el disseccionessin. La premsa va abordar la causa amb editorials contrariats i la llei hi va intervenir. En aquel nou clima, la majoria de lladres de cadàvers van ampliar el radi d’acció, profanant tombes de cementiris llunyans per espaiar les incursions. En Carpenter es va especialitzar en els negres.

Els negres no apostaven sentinelles perquè els vigilessin els morts. Els negres no anaven a trucar a la porta del xèrif ni freqüentaven els despatxos dels periodistes. No hi havia cap xèrif que els tingués en compte ni cap periodista que escoltés les seves històries. Les restes dels seus éssers estimats desapareixien en sacs i reapareixien en soterranis freds de les facultats de medecina per revelar els seus secrets. Als ulls de l’Stevens, cada un d’ells era un miracle que instruía sobre els misteris dels designis divins.

https://www.flickr.com/photos/144957155@N06/
Old Marion Negro Cemetery © Midnight Believer, Creative Commons.

L’esclavitud era per sobre de tot un tema económic, capitalisme descarnat i res més, com si el racisme fos una justificació a posteriori.

   La despietada locomotora cotonera reclamava cossos africans com a combustible. Els vaixells solcaven l’oceà carregats de cossos per treballar la terra i engendrar més cossos.

Els pistons de la locomotora es movien sense treva. Més esclaus es traduïen en més cotó, que al seu torn es traduïa en més diners per adquirir més terres per conrear més cotó. Fins i tot amb la supressió del comerç d’esclaus, en menys d’una generació els nombres eren insostenibles: hi havia negres per donar i per vendre. A Carolina del Nord hi havia dos blancs per cada esclau, però a Louisiana i Geòrgia les poblacions vorejaven la paritat. Un cop travessaves la frontera de Carolina del Sud, el nombre de negres sobrepassava el de blancs de més de cent mil. No costava gaire imaginar-se la seqüència quan els esclaus es desempalleguessin de les cadenes i es concentressin en la llibertat… i en les represàlies.

https://www.flickr.com/photos/ooocha/
“Oklahoma Cotton Field.” Overseer and Negro cottonpickers, ca. 1897–98. © Marion Doss, Creative Commons.

La Cora escapara de Geòrgia amb en Caesar i la Lovey, uns caçadors agafaran la Lovey però ells dos arribaran a Carolina del Sud, d’allà ella seguirà cap amunt, però no ens oblidem que hi ha caçadors d’esclaus buscant-la.  A les plantacions hi havia molt interès en recuperar els fugits per donar un bon escarment i deixar clar als altres que els passava si intentaven fugir, i a més deixar clar que la fugida era impossible. Però de tant en tant algú ho aconseguia, la mare de la Cora per exemple, la va abandonar i va fugir i la Cora sempre l’ha odiada per això i allà on va pregunta si alguna dona anomenada Mabel va arribar des de Geòrgia.

Passarem per Tennessee, per Indiana en un viatge amb un destí clar, el Nord, els estats de més al nord o fins i tot Canadà, un lloc on els negres podien estar tranquils. A veure que no és que al Canadà els rebessin encantats o que no hi hagués discriminació, és que l’esclavitud no es contemplava i les persones no eren propietats, allà els caçadors de fugitius no tenien res a fer.

https://www.flickr.com/photos/thadz/
Underground Railroad © Thad Zajdowicz, Creative Commons.

Hi havia caçadors de fugitius que de vegades també caçaven negres lliures, tampoc hi havia gaires traves per això, la pel·lícula 12 anys d’esclavitud és una història real, real i desgraciadament freqüent. En les situacions dures és quan es veu el pitjor de la gent però també el millor. Es calcula que gràcies als col·laboradors del ferrocarril subterrani un milió i mig d’esclaus van aconseguir fugir, hi ha gent que es va jugar la vida per ajudar-los, i de vegades la van perdre. El llibre a més de l’aventura de la Cora ens parla de com els diferents estats van gestionar l’esclavitud, la diversitat racial… Robaven persones a Àfrica per dur-les a Amèrica a treballar unes terres robades als indis… els orígens de la primera potència mundial són molt però molt foscos (i no estic fent un acudit dolent).

Llibre molt recomanable que no estalvia els detalls fumuts d’un tema tan espinós. Narrativament potser la part final del llibre l’he trobada un pèl més confusa i atropellada que la resta, però tot i així se’n surt molt bé.

https://www.flickr.com/photos/editrrix/
Colson Whitehead @ BBF © editrrix, Creative Commons.

Ciutat oberta / Teju Cole

Un llibre més al que he arribat després de Jambalaia. Tenim un protagonista amb punts de contacte amb la protagonista d’Americanah, Ifemelu. Però aquí el protagonista és un home, un metge nigerià (com Chimanda Ngozi Adichie) a New York, amb la diferència que Ifemelu era negra i Julius és mestís, o mig negre, o com en volgueu dir, de totes maneres això als Estats Units el posa en el grup de negres.

La ciutat de New York viscuda a través dels ulls i de les vivències i de les passejades d’un resident però que a mi em sembla quasi quasi turista. Perquè es fixa en la història i en els llocs i en la història dels llocs, una cosa que fan els turistes però no els que són d’un lloc. Tot i que llegint el llibre dóna la impressió que a New York ningú és d’allà, duent al màxim el paradigma americà de país d’immigrants.
Ell va crèixer a Nigèria, a Lagos, però la seva àvia era a Berlín al final de la segona guerra mundial, i la seva mare amb qui no es parla està en alguna residència de Bèlgica. Aprofita les vacances nadalenques per visitar Brussel·les, amb la remota idea de trobar a sa mare, però tampoc s’hi aplica gaire i acaba fent turisme i conversant tant amb una belga-americana que coneix a l’avió, com amb immigrants àrabs i marroquins. A Bèlgica hi ha molta immigració, i veure vels integrals pel carrer no és estrany, imaginem què li deu semblar això a un turista americà d’origen nigerià (a Nigèria, que és enorme) actuen grups com Boko Haram, no ho oblidem.

Flat Iron Building-NYC (c) Marcela, Creative Commons

Als Estats Units i acompanyat de la seva xicota (en aquell moment) va acompanyar el seu grup de la parròquia a un centre de detenció on immigrants ilegals esperen la seva deportació, de vegades durant anys. Gent que són quasi com ell, sense un passaport mig digne, ni uns estudis, creuant Àfrica a peu i després l’estret i després d’Europa cap a Amèrica (aquí tendim a veure Europa com el destí de la immigració però en molts casos és només un tram més, un lloc de pas). I les converses amb el seu antic professor Saito, comentant les noticies. O les seves observacions sobre els animals i les plantes de Central Park.

Teju Cole (c) Jeremy Weate, Creative Commons


El protagonista, en Julius (té un segon nom nigerià que quasi no fa servir) observa molt, interactua relativament poc perquè a New York tothom té pressa, però passa per la vida com si no anés amb ell. Apenes hi ha emocions, va inventarian la seva vida de manera quasi zen, em recorda alguns cómics de Taniguchi amb molta emoció continguda fins al punt que sembla que no passi res.
La xicota se’n va a San Francisco i trenquen i ella es promet amb un haitianoamericà, en Saito mor,a ell l’atraquen…
Les seves passejades per New York no tenen final, m’ha recordat una mica a Ciudad de cristal de Paul Auster, amb aquells recorreguts immensos per New York dibuixant lletres.
I en una festa, una antiga coneguda de Nigèria li revela que en una festa fa anys quan els dos eren a Nigèria, ell va abusar d’ella. Festa adolescent i cervesa a dojo, ell se n’ha oblidat i per això sembla una autèntica revelació, ella no, hi ha pensat pràcticament cada dia des d’aleshores.
Però ni això treu el protagonista del seu anar passant sense que res sembli afectar-lo gaire. De fet ell no contesta l’acusació, ni tan sols interiorment, no sabem si ho va fer o no, realment no sembla que sigui important per ell o per la seva vida.
És un d’aquells llibres sense clímax, i que acaba perquè li toca acabar però no pas perquè la història quedi rodona o conclosa, Teju Cole és un nom a recordar.

Pinktoes / Chester Himes

Aquest llibre portava molt i molt temps a la prestatgeria de llibres per llegir, al final l’he agafat i l’he posat a la motxilla d’anar a la feina junt amb un altre perquè sino no el començaré mai.
Com veureu a la foto Chester Himes és negre, i va ser un dels primers escriptors negres de gènere negre que a més posava personatges negres a les seves nove·les, moltes d’aquestes novel·les están publicades per Edicions 62 a La Cua de Palla, com Cotó a Harlem
Però aquesta novel·la és una altra cosa, aquí el tema racial és abordat des de la primera pàgina, des d’una introducció que deixa clar de què estem parlant, d’un concepte tan eteri com era la raça negra als Estats Units i que s’aplicava a qualsevol que tingués ni que fos una gota de sang negra entre els seus avantpassats. Això no hauria d’importar gaire en una societat barrejada molt més enllà del que es veu a simple vista, però es veu que sí que importa.
Molts personatges i molts salts entre personatges, de vegades costa de seguir. Però conforma un retrat de situacions on el tema racial (the Negro problem) apareix d’una manera o altra. Per aquesta idea que tenen els blancs que els negres són molt més alegres i llençats tot i tenir menys recursos, com si la raça fos una mena d’afrodisíac. Tenim capellans-predicadors, homes que fan el salt, escriptors abonats al tema racial, i alguns tòpics que com els digués un blanc seria problemàtic, nits de festa i alcohol i acabar al llit no se sap amb qui, dones reunides esperant agafar l’infidel in fraganti en una reunió que sembla treta dels germans Marx…I la gran protagonista, Mamie Manson, i una xarxa de relacions (moltes interracials) al seu voltant.

El principal escenari de la novel·la, el novaiorquès barri de Harlem (foto treta de: http://www.museyon.com/extended-travel-harlem-ny/ )

Americanah / Chimamanda Ngozi Adichie

L’etiqueta BLACK AMERICA potser està una mica agafada pels pèls, ho reconec, l’autora és nigeriana però el tema racial és molt present en el llibre tant en les parts ambientades a Lagos com a les dels Estats Units així que jo crec que encaixa i a més és el meu blog.

Ifemelu, després de 13 anys a Estats Units (tot i que ella diu que són 15 perquè quan va veure que a més anys allà més respecte sempre se n’ha sumat) decideix tornar a Nigèria. I tothom li pregunta per què? Després d’arribar a Estats Units i establir-s’hi, per què tornar?
Mentre va a una perruqueria a fer-se trenes (el pentinat afro és una senya d’identitat, una cosa intrínseca a ella) rememora el seu passat a Nigèria, amb el seu xicot d’aleshores Obinze, i els seus anys en una Nigèria amb contínues vagues, el seu enamorament, i la relació amb la seva tieta Ujú, mantinguda d’un general i que serà cabdal perquè Ifemelu pugui anar a Estats Units. Ujú es va quedar embarassada del general i va decidir tenir el fill als Estats Units (no hi ha com tenir diners i poder) així el nano (Dike) tindria la nacionalitat estat-unidenca i a ella costaria més deportar-la en cas de no trobar feina.

Quan va anar a Estats Units, Obinze es va quedar a Nigèria i des d’aleshores tot i que no era aquesta la idea, han dut vides separades. Obinze s’ha casat i té una família i uns negocis, forma part de la societat benestant de Lagos.
I establir-se a Estats Units no és gens fàcil per Ifemelu, la tieta Ujú va de cul amb un nen i tres feines i amb prou feines arriba a final de mes, tot és caríssim i enlloc la contracten, comença a maquillar el seu CV, suprimeix els anys estudiats a la universitat a Nigèria, s’inventa experiència de cambrera… no la truquen i els diners s’acaben. Finalment, gràcies a Ginika, una companya seva que va marxar abans a Estats Units, aconsegueix una feina de cangur quan ja està pràcticament al límit de la depressió.
Un detall curiós, als estudiants africans negres els resulta més fàcil relacionar-se amb altres estudiants estrangers que amb els propis nord-americans, inclosos els negres. A més a més a Àfrica diuen negre sense cap mena de mania, però Estats Units és el pais dels eufemismes, afroamericans, americoafricans, etc. Això sumat al desconeixement (i paternalisme) que molts blancs americans tenen respecte Àfrica i els africans, per ells Àfrica és un immens lloc indistingible ple de gent que necessita ajuda, viuen amb menys d’un dólar al dia, i la SIDA està a uns nivells demencialment alts.
Treballant per la família blanca acomodada coneix Curt, germà de la dona de la casa, amb qui comença una relació, un estat-unidenc, i blanc! Viu en un núvol, de cop tot resulta fàcil, aconseguir una feina (tot i no ser ciutadana) és sols qüestió d’unes trucades, això sí per l’entrevista s’allisa el cabell. Aconseguir una feina, una bona feina, amb trenes o pentinat afro és molt difícil, no és just però és així, i porta el temps suficient allà com per saber-ho.

Un imatge no tan antiga

I Obinze? He explicat al principi la seva vida actual a Lagos, però tot va tenir el seu procés. Ifemelu se’n va anar als Estats Units i en no massa temps va tallar amb ell, en sec, no contestava mails, ni el telèfon, ni les cartes, res. Ell també volia anar als Estats Units, però gràcies al terrorisme l’ambaixada americana denega pràcticament totes les peticions de visats que reben. Finalment li surt l’oportunitat d’arribar a Anglaterra i allà trampejar com pugui, el que inclou treballar amb la identitat d’un altre (que a canvi del favor li cobra una part del sou) en el que es pugui, netejar lavabos, trajinar electrodomèstics, el que sigui. A més a més està a punt de casar-se amb una noia (angolenyo-portuguesa, amb passaport de la UE que és el que interessa) per poder arreglar els papers. El tema li porten dos angolenys que li cobren 2.000 lliures per la gestió. Però la noia, Cleotilde, li comença a caure bé a Obinze, i queden per veure’s més cops abans de la boda (que ha de ser a Newcastle, a Londres tants matrimonis d’aquest estil comencen a aixecar sospites) i ja sense els angolenys. Però el moment abans de casar-se el detenen, el seu visat està caducat i és empresonat i deportat. Amb les darreres engrunes de dignitat li diu al sorprés advocat que està disposat a ser “despatxat” a Nigèria.

I tornem a Ifemelu. Enganya a Curt i aquest la deixa, de manera total, i comença una relació amb Blaine, un professor universitari, aquest sí negre. Al final de la relació amb Curt i al principi de Blaine anirem llegint entrades del seu blog, sobre negritud, i pentinats afro, i una anàlisi del tema racial d’una negra no-estatunidenca (o NNE al seu blog). Resumir tots els temes que tracta tant als extractes del blog com al llibre és una tasca que em supera, em quedo amb un parell de quasi citacions: A Estats Units no hi ha racistes, però sí hi ha racisme; i l’altre: ella es va sentir negra i la van fer sentir negra als Estats Units, mai s’havia sentit negra a Nigèria. És un tema complex sobre el que els americans volen sentir que han progressat molt les relacions interracials ja no són ilegals i un candidat negra es postula per la Casa Blanca. Sentir que hi ha racisme i que el tema de la raça importa i molt i no per bé no és res que tinguin interés en conèixer, els molesta i els treu de la seva zona de comfort.
Després d’anys als Estats Units, la victòria d’Obama i ja amb un passaport blau que la permet bellugar-se sense problemes torna a Nigèria (però amb el passaport blau pot tornar als Estats Units sempre que vulgui). Es retroba amb una ciutat que li sembla més canviada perquè s’ha adaptat més a Amèrica que a aquesta Nigèria democràtica on sembla que tothom es pugui fer ric. Treballa en una revista fins que se’n cansa i torna a obrir un blog, i a poc a poc va retratant Nigèria amb una altra visió, i es va retrobant amb el seu passat, també amb Obinze.
Un llibre molt interessant, potser excessivament llarg, que en el tema de la raça i sobretot la raça a Anglaterra m’ha recordat a Zadie Smith i els seus llibres com NW o Dents blanques, i m’ha fet venir ganes de rellegir un altre llibre nigerià la Historia de Lemona de Ken Saro-Wiwa.

 

Huida del corredor de la muerte / Edward Bunker

Aquest llibre recull alguns relats d’Edward Bunker publicats postumament. Potser us estranyi que una de les etiquetes sigui BLACK AMERICA, però alguns relats i molt especialment el primer (un relat de 70 pàgines) La justicia en Los Angeles 1927, s’engloba perfectament en aquesta temàtica. I a risc de ser incorrecte ens trobem amb un llibre de relats de presons, tot i que quan Bunker va entrar a les presons els presoners negres encara no eren majoria aclaparadora i tampoc havien començat les guerres racials, existia certa segregació però entre els diferents grups racials no hi havia una oberta hostilitat com sí n’hi va haver després.
Bunker es va passar molts anys a la presó, així que jo aventuraria que tots aquests relats són reals, o almenys parteixen de vivències reals, canviades o adaptades o… hi ha autors que s’han d’inventar el que són les presons, ell no, ell les coneixia de primera mà i pràcticament des que era un nen. El que llegim no és del tot ficció.
Un apunt personal és que crec que aquest llibre no està del tot acabat, possiblement tingués la intenció de fer un gran llibre o una gran novel·la sobre les presons, i hauria sigut una novel·la magistral com No hay bestia tan feroz, però de totes maneres aquests relats estan prou bé, sobretot si voleu fer un tast d’aquest autor, tot i que el millor dels seus personatges és quan surten de la presó.
Per una d’aquestes històries un dia abans d’acabar el llibre vaig veure per la televisió la pel·lícula Hurricane Carter, un home innocent i negre condemnat a tres cadenes perpètues, o sigui que la història de La justicia en… no és gens exagerada, i no puc dir més per no esguerrar potser el millor relat del llibre juntament amb el que dóna títol al recull. Ed Bunker en estat pur, us deixo amb Hurricane Carter de Bob Dylan.