L’acusació / Bandi

Un llibre escrit i ambientat a Corea del Nord per un autor que encara hi viu, obviament amb pseudònim per evitar que el matin, que aquella dictadura porta molt malament les crítiques. El cas de Bandi recorda de lluny el de Dovlàtov, que va poder publicar sense problemes en sortir de l’URSS, però Corea del Nord és molt pitjor que la URSS de Dovlàtov. Bàsicament és com si Corea del Nord hagués fotocopiat la pitjor época d’Stalin amb les purgues, la paranoia, i les amenaces de presó, gulag, afusellaments i deportacions, i també el culte al líder. Corea del Nord agafa tot això, ho implanta i s’hi instal·la, i desgraciadament pels civils allà segueixen.

Al contes La ciutat del fantasma veiem el que passa una família que tenen la desgràcia de tenir un nen a qui la fa por el retrat de Marx i també el del Gran Líder, és un nen petit, a més a més té atacs d’epilèpsia, tot i així aquestes reaccions enfront dels grans ídols del comunisme no són bones i el govern no és precisament comprensiu.

El seu cos es va posar a tremolar de sobte, i no sols a causa del fred de la nit de setembre, sinó també perquè, commoguda, va entendre que per sobreviure en aquella terra hauria d’haver après a tenir por molt abans. Aleshores va entendre també com era que un milió de persones que es trobaven disperses per la ciutat es podien aplegar al centre en només quaranta-cinc minuts. Si el seu marit li tornés a preguntar quina era la teoria més important de Marx ella ara li hauria respost amb més seriositat, amb més rigor, i fent servir termes més tècnics.

https://www.flickr.com/photos/28705377@N04/
Mansudae Grand Monument © John Pavelka, Creative Commons.

Un dels contes que més m’ha colpit per la seva absurditat és Tan a prop, tan lluny. El protagonista rep avís de que la seva mare està en situació crítica, rep tres telegrames i amb ells es dirigeix a demanar el permís per desplaçar-se a veure la seva mare (fa falta permisos per moure’s per aquell país, dintre del mateix país). Li neguen, la burocràcia implacable denega els permisos per anar a aquella part del país. Finalment cabrejat com una mona i borratxo com una cuba puja al tren, amb una bona dosi de sort esquiva els controls fins que l’enxampen al darrer pont que ha de creuar per arribar a casa seva. La cosa es queda en una multa? Quasi: 20 dies de treballs forçats.

https://www.flickr.com/photos/fljckr/
Traffic Lady. Pyongyang, North Korea. © (stephan), Creative Commons.

En un dels contes més delirants (La capital de l’infern) hi ha l’aparició en persona del Gran Líder, que viatja pel país en cotxe i en tren provocant un caos de mobilitat absolut que ningú s’atreveix a criticar ni que es passin més de 30 hores aturats en una estació enmig del no-res.

—Ah, entesos, així que ha passat això —va respondre Kim Il-sung assentint i sense abandonar el seu gran somriure. I va continuar dient—: Si només es tracta d’anar a buscar el fetge de porc senglar, pugi al nostre cotxe i anirem directament a casa seva perquè just anem en aquella direcció.
—Ai, no cal, Gran Líder, no cal, moltíssimes gràcies.
—No t’has d’amoïnar per la teva filla. Nosaltres l’ajudarem perquè vagi a la maternitat de Pyongyang.
—És que… No cal…De debó… No cal… Com una persona del poble com jo gosaria…?
—No diguis això. Jo també soc un fill del poble. Encara em dol pensar que abans tothom havia de caminar. Però ara que tenim bons mitjans per viatjar no té cap sentit que caminis. Au, puja!
La senyora Oh no sabia què fer, no volia pujar però si no ho feia estava desobeint una ordre del Gran Líder. Enmig d’aquesta incertesa, va veure un home amb els cabells rinxolats rere el cotxe, que duia una carpeta amb documents sota el braç i que li va donar un cop de mà.[…]
Després de dir aquestes paraules ,Kim Il-sung, sempre amb el somriure traçat al rostre, ajuda amb cura la senyora Oh a pujar al cotxe del darrere. Ella no sabia ben bé com havia aconseguit pujar al vehicle amb l’home dels cabells rinxolats i com havien deixat enrere el crepitar dels flaixos i la remor de les càmeres. Desde fora, amb els vidres opacs no es veia res, però un cop a dins, es podia veure el paisatge pel qual anaven passant com si el banyés una aigua nítida. Li va fer l’efecte que s’enfonsava al seient de tan tou com era.
https://www.flickr.com/photos/145294362@N05/
North Korean Subway Mosaic © William Proby, Creative Commons.

El règim nord-coreà és cruel i recorda al pitjor de la pitjor URSS, no hi ha gaire més a explicar, lamentablement. Això sí quan el règim finalment caigui el shock dels seus habitants deixarà el que van patir els alemanys orientals a la caiguda del mur en una broma de parvulari.

https://www.flickr.com/photos/93243867@N00/
Nordkorea © Tobias Nordhausen, Creative Commons.