Com s’esbrava la mala llet / Antònia Carré-Pons

Un llibre d’aquests que començo sense tenir ni idea de què em trobaré, ni pel títol ni per l’autora. Com a mínim és curt i en cas de decepció seria una decepció breu, podria suportar-ho. El text de la contraportada és força explícit i directe, i sincer també, i començo a intuir que serà un d’aquells llibres que em refermaran en allò que sempre dic «no us fieu dels llibres petits».

Són vuit contes, d’extensió variable però que passen molt bé, massa i tot segons com ens ho mirem.

Aquest llibre va de vells. Sense embuts i al natural: ni jaies ni avis ni ancians, sinó homes i dones en aquesta etapa de la vida en què tot esgira com un mitjó. La imparable tercera edat, no pas com la pinten les companyies d’assegurances sinó tal com és als carrers i a les cases.

https://www.flickr.com/photos/eltpics/
Elderly people © eltpics, Creative Commons.

I sí, trobem això, romanços de balls de casals (que van més al gra que altres coses de gent més jove perquè s’imposa la realitat que no hi ha temps per perdre), geriàtrics que a estones semblen més guarderies… Vellesa, amb v de vell, tal qual, i amb una mica d’humor negre que més que fer-ho més passador ho fa tot encara més punyent.

Els contes tenen un nivell molt alt, i jo li poso un magna cum laude al que dóna títol al llibre, un conte absolutament rodó com han de ser els bon contes: breu, directe, sorprenent i que et deixa amb una ganyota a la cara que no ets gaire capaç ni d’identificar.

És un d’aquells llibres del que no us heu de refiar, potser no és el més agradable de llegir però si tenim en compte l’envelliment progressiu i imparable de la població, segurament és molt necessari.