Dies que duraran anys / Jordi Borràs

Tros de llibre! Això és el primer que se m’acut, i després: pell de gallina. Des del ple dels dies 6 i 7 de setembre fins a les manifestacions de Barcelona l’11 de novembre i de Brusel·les el 7 de desembre. La tardor de 2017 ha estat de les que es recordaran. I les fotos de Jordi Borràs són això, el testimoni gràfic d’aquests dies per un fotògraf contrastat (molt recomanable el seu llibre Warcelona).

Primer acte de justícia: no totes les fotos de Jordi Borràs, l’home no té el do de l’ubicuïtat, els altres fotògrafs són:Sergi Alcázar, Oriol Clavera, Ramón Costa, Sira Esclasans, Ramon Ferrandis, Albert García, Santi Iglesias, Miriam Lázaro, Carles Palacio i Carles Ribas. Totes les fotografies que apareixen en aquesta ressenya són de Jordi Borràs.

Segon acte de justícia: una part essencial d’aquest llibre són també els textos, i els textos són, a més a més d’una introducció i un epíleg del propi Jordi Borràs, dels següents autors: Albert Forns, Anna Ballbona, Raül Garrigasait, Marina Espasa, Adrià Pujol, Natza Farré, Gemma Ruiz, Joan Todó, Jordi Lara i Jenn Díaz. Tots són molt bons, i ajuden a la comprensió del conjunt, però destaco els següents fragments.

De Raül Garrigasait, sobre la vaga a la UB els dies previs al referèndum:

L’energia insurreccional que surava en l’ambient se’ns ficava dins el cos. La Generalitat trontollava, l’Estat no sabia quina paret tocar, els grans mitjans de comunicació estaven dominats per la por, hi havia tot un món de seguretats i prejudicis que moria. Els qui passejàvem per allà ens sentíem feliços de tenir el futur naixent a les mans.

De Natza Farré sobre l’1-O:

Teníem por. És clar que teníem por. Ens fa por la violència. Ens fa por viure en un estat on no podem expressar-nos en llibertat. Ens fa por que la nostra veu sigui silenciada. Ens fa por observar la desmemòria voluntària per repetir-se fins al final del món. És clar que som radicals. És molt radical qüestionar el sistema i manifestar públicament el desig de voler-lo canviar. És molt radical creure fermament que la manera més honesta de fer-ho és exercint la llibertat democràtica. Teníem por, però teníem la idea radical de vèncer-la. De no permetre que la seva paràlisi ens condemnés a un silenci insuportable.

De Joan Todó, també sobre l’1-O:

Algú deia que si hi havia càrregues a Ulldecona, altra gent parlava de Santa Bàrbara. Miràvem el mòbil. Estàvem atuïts. Davant dels nostres ulls, lluny de nosaltres però ben a prop, en la imminència, ressonava el terrabastall d’un imperi ridícul garfint la seua última colònia, d’un poder fal·laç perdent la seva autoritat.

Les urnes van ser un dels grans triomfs. Tota la policia, la guàrdia civil, el CNI buscant com a bojos unes urnes i no van ser capaços de trobar-ne ni una. El divendres les van ensenyar a la premsa perquè sabessin quin aspecte tenien, i el diumenge a primera hora totes les urnes eren als seus col·legis. Crec que això és de les coses que més mal va fer a l’estat, que la gent els passes la mà per la cara movent 10.000 urnes sota els seus nassos sense que ho poguessin evitar.

I no poso res del text de Jordi Lara sobre la violència policial, no em veig capaç d’extreure un fragment, una imatge millor.

Aquests dies, com diu el títol, duraran? Ni idea. Després de l’allau de dates històriques i moments increïbles i d’“els carrers seran sempre nostres”… No sé si aquests dies seran el principi d’alguna cosa o quedaran com una anècdota, com un intent. No en tinc ni idea. Sí que trec algunes coses clares. Hem arribat on som ara gràcies a la gent i al carrer, i seguirem endavant amb la gent i el carrer, no pas gràcies polítics, malgrat ells. L’estat espanyol està disposat a tot per impedir-ho, i tot és tot, el joc brut, saltar-se les pròpies lleis, la violència… absolutament tot, si abans en teníem dubtes ara ja no. En aquest llibre veurem fotos, però la gent és real, les urnes són reals, els vots són reals i les hòsties són reals, els blaus són reals, les càrregues són reals. Tot el que va passar l’1 d’octubre va ser real, les interpretacions d’aquests dies que les faci cadascú, però va passar, i no ho hem d’oblidar.

Joyce i les gallines / Anna Ballbona

La manera d’agraïr que Anagrama es dediqui ni que sigui una mica al català és fer-ne cas i llegir el que treu, i després del guanyador Jambalaia toca el llibre finalista, aquest Joyce i les gallines d’Anna Ballbona.
El llibre és divertit i m’ha fet riure, que no és pas poc. Viatges en rodalies agafant al vol converses inversemblants (o tan inversemblants que a la força han de ser reals), treballs precaris en l’ambit periodístic (començo a pensar que el sector només ofereix treballs precaris), rodes de premsa surreals de pur previsibles, i en un punt concret una revelació.
Un viatge a Dublín, una mig-ensarronada per assistir a una lectura del darrer capítol de Finnegan’s Wake i una conversa posterior regada amb Guinness on l’organitzador de la lectura joyciana comenta que té gallines com animals de companyia, 28 concretament.
Això actua com un disparador i la protagonista, Dora, comença a plantejar-se coses. Si les gallines que sempre havien estat bestiar de granja poden ser animals de companyia, cuantes altres coses pot tenir mal enteses o enteses a mitges o…?
I amb això, en ple replantejament de les coses i trencament amb la parella la Dora va a veure un documental sobre Banksy (el graffiter desconegut que es rumoreja és un membre dels Massive Attack), feu una ullada a la seva pàgina oficial.

(c) Banksy

A mi Banksy m’encanta, així com el seu misteri i el seu gamberrisme lúcid que fa que el món de l’art es replantegi a si mateix. I és un gamberro capaç de fer coses meravelloses en parets que seran enderrocades, o en murs d’escoles o… Un redefinidor del seu camp, un visionari i un gamberro, epítets que també es van dirigir a Joyce que amb el seu Ulisses va capgirar totes les idees que hi havia sobre la literatura. Són dos gamberros que fan replantejar-se coses, aquest replantejament és el que la protagonista abraça, potser esperant trobar un sentit a les coses o potser perquè no li trobar el senti al que està fent de moment.

joyce-textorized (c) Max Froumentin, Creative Commons

I Dora té la pensada de fer de Banksy en una de les urbanitzacions que creua cada dia amb la moto per arribar a l’estació del tren, a les rodalies de Granollers, i farà servir el sistema banksy, i pintarà gallines, amb proclames revolucionàries, o surrealistes o vagament amenaçants. Alhora que comença a capturar amb ànim quasi notarial les converses que capta al tren, com conscient d’una gran obra d’art on ella està, o com una manera de sentirse viva o… Bé, tot això ja és interpretació, trobo que el llibre donava per una mica més i m’hauria agradat un final més rodó.

Imatge treta d’aquí

Un llibre més que digne finalista del premi Anagrama, un premi que espero ens doni moltes hores de bona lectura.