Open / Andre Agassi

És possible que aquest llibre estranyi a més d’un, a mi també una mica, així que us explicaré el perquè. Andre Agassi és un esportista que em cau bé, perquè al marge del seu nivell era humà, tenia alts i baixos, partits guanyats a puntdonor, i d’altres perduts miserablement, no era algú que va arribar al més alt i allà es va quedar fins cedir el lloc al següent, anava assolint el número 1, perdent-lo, tornant-hi. A més a més un dia veies que des de les grades l’animava la seva dona Brooke Shields i després l’Steffi Graf amb qui també es va acabar casant (i que se sàpiga segueixen junts i amb 2 fills).
És un gran esportista, carismàtic, humà i odia el tennis sobre totes les coses… amb aquesta presentació i amb bones crítiques de gent que respecto m’hi vaig llençar. A més a més el món de l’esport d’elit és terriblement interessant, és un altre món i viure-hi fa que per força els protagonistes tinguin unes connexions amb la realitat peculiars.

A les primeres pàgines Agassi diu que té 36 anys però es lleva com si en tingués 86, tants anys de dur el cos al límit li passen factura, no pot més, lesions, vertebres fora de lloc, hernies discals, i injeccions de cortisona pel dolor. Està jugant l’US Open, i ha anunciat que plega quan acabi. Això hauria de posar en quarentena el mantra que esport=salut, amb moderació sí, però que esportistes d’elit hagin de retirar-se per no patir lesions irreversibles és un fet poc explicat, suposo que no ven.
Andre Agassi era el fill petit, el pare havia intentat fer de tots els seus fills unes estrelles de la raqueta, no va funcionar excepte amb Agassi. La casa estava en ple de desert de Nevada, molt als afores de Las Vegas, i tenia una pista de tennis a la part darrera, i una màquina de boles enviant projectils contra un Andre Agassi de set anys que es tirava hores i hores lluitant contra aquella cosa. A ell el tennis no li agradava, però son pare tampoc li va preguntar, hores i hores i milions de pilotes tornades.
Per fer-nos una idea del pare d’Agassi, era capaç de donar speed al seu fill de cara a un partit important (ell, avisat per son germà va perdre volent i li va fotre la culpa a la pastilla i no li van tornar a donar). I quan la pista de casa i dels clubs de tennis de Las Vegas es queden petites se’n va a una escola de tennis, només per tres mesos (no poden pagar més), però el veuen jugar i decideixen finançar la seva estada allà. Preadolescent, a milers de quilometres de casa, practicant un esport que odia (i ho explica a tothom que el vol escoltar sense que se’l creguin), allà va començar a fer el gamberro, i a jugar amb arracades i texans esperant que l’expulssessin de l’escola, ell volia tornar a casa seva. No hi ha manera es converteix en professional, guanya milers de dólars però viu amb sons pares que encara li donen la setmanada.

Eren els anys 80

I l’entrenador, el preparador físic, les dones, i les seves perruques, perquè Agassi jugava amb perruca fins

que el va convéncer per tallar-se els cabells Brooke Shields amb qui va connectar de seguida (la mare de Brooke era com el pare d’Andre), i aleshores la premsa també li va donar un cert respir, estava més centrat, era més fort, era més bo, i va arribar a ser número 1 de l’ATP, i no sentia res.

El tennis és un esport molt solitari, possiblement el més solitari el teu rival està a molts metres, intentes destrossar-lo però a distància, asépticament. Psicològicament és dur, a la pista està ell sol, i els partits són llargs, i poden acabar un partit completament destrossats després de llençar/tornar míssils a 200 km/h durant 4 hores o més.

La carrera de Brooke Shields estava tornant a remuntar després d’una temporada de capa caiguda després de ser nena prodigi de Hollywood,  i Andre viatjava contínuament, amb el que la seva convivència era escassa, i es van casar i tot però es veia que allò no podia sortir bé, i llegint el llibre sembla que Andre també ho veia, a més a més va prendre metanfetamines, i es va separar i estava en tan mala forma que havia d’anar a competir en tornejos de joves promeses, el graó més baix de tots.

Amb el seu preparador Gil

Agassi és algú d’extrems, a dalt o a baix, però sempre que estava a baix de tot era quan allò no li importava, quan li importava quan volia destrossar el que tenia davant aleshores era un tennista temible, un dels més temibles però tot i ser una màquina era terriblement humà, pel que es diu al llibre el pol oposat de Pete Sampras. Per cert en aquest llibre he llegit una descripció d’un partit Agassi-Becker més semblant a un relat bèl·lic que a un esport, ja us avanço que va guanyar Agassi, però va quedar tan fet pols que al partit següent que era la final Sampras el va destrossar.

No, no eren amics, mai ho van ser

20 anys de carrera professional donen per molt, després de trencar amb Brooke Shields intenta un acostament a una dona que admirava Steffi Graf, la cosa no acaba d’arrencar perquè Steffi està compromesa i el divorci d’Agassi encara no és públic, però al final com una mena de destí acaben junts. Per Agassi és important estar amb algú a quii no li ha d’explicar què és una final, o perquè les seves rutines abans d’un partit són sagrades o… Graf és segons molta gent la millor tennista de tots els temps, sap perfectament en quin tipus de món viu Andre. I amb aquesta estabilitat, Andre afronta els darrers anys de la seva carrera, que s’allarga molt més del normal, fins als 36 anys jugant al màxim nivell, contra nanos que no havien nascut quan ell va començar a ser professional, en el seu darrer gran slam cau eliminat per un nano que tot just començava, Rafa Nadal.

En uns dobles d’exhibició

Més enllà de lo molt que pot molar (o no) Agassi, el llibre m’ha deixat amb moltes preguntes, de les que no són fàcils. L’esport de competició és una forma de vida? O demana tanta dedicació que quan s’acaba els esportistes no saben ni què fer? Hi ha molts casos d’esportistes arruinats poc després de deixar la competició, s’han entregat en cos i ànima a una cosa que no els permet arribar als 40, i quan allò s’acaba què? Només un nivell d’entrenament inhumà pot acabar creant un esportista professional? Agassi odia el tennis, amb 7 anys es passava hores a la pista de casa seva tornant les pilotes que la màquina li disparava, hores, abans de caminar ja li van posar una raqueta a les mans. Finalment retirat de les pistes, Agassi és feliç, i del que més orgullós està és d’una escola que va fundar a Las Vegas, per nanos en risc d’exclusió, una iniciativa privada (que aquí seria irrealitzable) per intentar millorar les estadístiques educatives de Nevada (de les pitjors d’USA) i per tornar alguna cosa a la societat, però el tennis li ha robat la vida, els periodistes l’han maltractat bastant, però el favor del públic sí l’ha tingut. Moltes preguntes, aplicables a la majoria d’esports professionals, i que donen que pensar, més enllà del tennis, més enllà de les xarxes.

Dos coses més. Cap al final del llibre Steffi (tot i que per Andre és Stefanie ) ha d’anar a jugar un partit d’exhibició benèfic a Toquio i necessita entrenar una mica. Ella i Andre agafen el cotxe i van a una pista municipal pública, lloguen una pista i es posen a pilotejar, acaben reunint una petita multitud en aquest partit improvisat, i Graf comprova que podrà jugar sense problemes de les lesions que la van apartar de les pistes.

El llibre està escrit per un guanyador del Premi Pulitzer, JR Moehringer, que no va voler aparèixer com a autor (no perquè en renegués sinó perquè considerava que el llibre era d’Agassi i només d’ell) però a qui Agassi reconeix tota la feina de transcriure i ordenar i donar forma al llibre, és d’agrair.

Al final un llibre lleuger ha acabat donant una de les ressenyes més llargues, quines coses!

Amb els nanos de la seva escola