En braços del pare / Àlvar Masllorens

Darrer llibre d’Àlvar Masllorens, autor de qui ja vaig ressenyar El so inaudible de les estrelles, anem a aquest llibre acabat de sortir del forn.

El narrador ens situa a grans trets, com en un quadre primer es fan els traços principals i després es van bastint tot sobre aquestes línies mestres. Sabem que hi ha una ruptura, i després omplim el perquè i el com. En coses com les relacions humanes és més útil buscar el com, el perquè moltes vegades es fa més escàpol i realment no fa gaire falta.

Deixa’m.
I això volia dir ara mateix i per sempre.

https://www.flickr.com/photos/bartbooms/
Breaking up is hard to do. © Bart Booms, Creative Commons.

La seva dona és la Joana, però es separarà i apareixerà una altra dona, la Maureen. Tot i que al principi no sabrem la cronologia exacta, va aparèixer quan el matrimoni encara funcionava o just després? No sembla que ella provoqués la ruptura, sembla que va succeir sense una raó clara i contundent, més per desgast.

Trobar-te llegint el mateix llibre que una altra persona és relativament habitual. Si és de poesia, les probabilitats minven exponencialment i si, al damunt, és d’un autor més aviat minoritari, aleshores la possibilitat és gairebé remota. Una casualitat quasi austeriana va fer que la mestra d’anglès, la Maureen, posés al capdamnunt de tots els seus papers el mateix llibre que jo tenia també sota la taula: Into footnotes all their lust (Tot el desig a peu de plana), de Sam Abrams, en edició bilingüe. L’havia comprat la tarda abans a la Laie i, el llibre, encara no l’havia començat a llegir. Amb la Maureen vam mirar-nos, primer sense dir res, i després vam posar-nos a riure, conscients d’aquesta dosi de probabilitat infinitessimal. Li veia només els cabells, vermells, il·luminats pel sol des del darrere, i un somriure ample, franc. Fins aleshores la relació amb ella era cordial però no havia hagut cap mena d’acostament. Jo no sospitava que pogués interessar-li la poesia i, menys encara, no tenia ni idea que en fos una gran lectora i que n’escrivís assíduament. Vaig anar-ho sabent després, a poc a poc, com totes les coses que l’atenyen, de les quals te’n van donant tastets perquè de cop no puguis absorbir una dosi massa gran, no fos que et fes mal.

https://www.flickr.com/photos/maikelnai/
Clarita Lisboa 4 © n4i, Creative Commons.

La Maureen treballa com a professora d’anglès a la mateixa escola on el protagonista fa classes de dibuix i d’història de l’art, una ocupació que li proporciona un sou per dedicar-se a la seva passió de debó, la pintura, un món on es comença a fer un nom (per total incomprensió de la seva dona, la Joana).

L’enyor. L’enyorament que t’esqueixa per dins, a conseqüència d’una pèrdua imposada, que no has triat, que et ve donada per la decisió de l’altra, que ja no vol acompanyar-te, bressolar el teu ésser mentre us compartiu. Com s’estronquen aquelles carícies amb què et prodigaves, aquells besos que els teus llavis han madurat curosament per a la trobada amb els altres llavis, la set insubornable de la teva pell que frisa per ser a recer de l’altra pell, en la trobada improbable dels sexes que ja no tindrà lloc, en el nuar-se de dits d’unes mans que, jugant, van a l’encontre d’altres mans, assedegades de tu, d’aquell frec a frec on els capcirons esdevenen els més ardits peons que es lliuren fins a deixar la vida de banda, si cal, extenuats pel fragor de la batalla. Quan l’alè entretallat mussita prometences eternes amb el convenciment més ferm d’una absoluta veritat, certes, credibilitat.

Hi ha la nissaga familiar del protagonista i la família amb els seus germans i els seus fills, que sospiten la ruptura quan ni els pares la tenen gaire clara encara. Tot això esbossat, sense detalls massa concrets ni genealogies farragoses, la dosi justa per no anar perduts.

El llibre té dues parts, la primera, força llarga titulada Joana i la segona ja molt més curta Maureen. I tot i que el protagonista pivota al voltant d’aquestes dues dones no les pot retenir. No se’ns explica el perquè, és així i ja està el protagonista en pateix les conseqüències com si fos un espectador i no un dels participants, em venen ganes de dir-li que faci alguna cosa.

https://www.flickr.com/photos/kareneliot/
DSC06089 © Karen Eliot, Creative Commons.

Anem a les coses negatives del llibre: una part del final, el que podria ser el clímax de la segona part m’ha semblat forçat, no és completament inversemblant però sí forçat. I després el que ja he comentat del caràcter del protagonista que sembla no tenir ganes de decidir  res, o no poder, i això fa que ens quedem com a espectadors d’uns fets que sembla que no vagin del tot amb ell. Això ja passava una mica en el seu altre llibre i recordo que també em va estranyar, però aquesta és una apreciació completament subjectiva. Hi ha personatges que per la manera de fer em costa de sentir-hi empatia, aquest és un.

És un molt bon llibre que es pot llegir pràcticament d’una sentada, i crec que s’ha de fer així. Una sentada, us hi submergiu, i ja. Però quan acabeu no guardeu el llibre a la prestatgeria, deixeu-lo a mà, aneu-lo rellegint a estones, assaborint-lo.

El so inaudible de les estrelles / Àlvar Masllorens

Llegir llibres de gent que conec és una afició una mica estranya però em sembla que anirà a més, és el que escriure, i per això m’he agafat aquest llibre del llibreter temerari (prou temerari per tenir a la venda els meus llibres almenys, carrer Unió número 7, Terrassa).

Referències a Klee, dividit entre dues passions com a rerefons. I la Núria explicant la seva història, el seu distanciament del Sergi, com van començar i com ràpidament mentre ella s’adaptava a les rutines de la vida en parella, la feina i els nens ell s’anava dedicant a altres coses, a coses grans, que la deixaven a ella cada més sola.
Tot això amb el rerefons de la transició, que sí que va ser una millora, però pel camí va deixar enrera molts ideals i molts principis, i en Sergi és un idealista.
En Sergi és el personatge absent, de manera notoria, no sabem la seva versió només sabem el que pensa-sap-recrea de Klee, com si volgués recrear aquest fondre’s.
En realitat el tema és molt normal, molt freqüent. La rutina primer, i els fills després que eixamplen la distància entre els dos membres de la parella. La distància ja existia però amb els nens va assolir proporcions d’abisme, abisme al que ella mig escapa amb sexe ocasional o amb aventures ja més serioses, mentre espera que la cosa canviï.
Ell en el seu món, i ella que no sembla disposada a intentar alguna cosa, més enllà de desitjar molt molt fort que tot torni a ser com abans. Ell està cec per no veure que l’està perdent, però ella està derrotada pràcticament des de bon principi.

Foto treta d’una entrevista a núvol, no indica l’autor

Llegir molts llibres porta coincidències curioses. A Balanç fins a la matinada el protagonista es deixava dur i al final no sabia com havia acabat sent un zero a l’esquerra. Aquí almenys a mi em dóna la impressió que la Núria podria fer més, o com a mínim podria fer alguns crits, rebel·lar-se contra la situació, i si és inútil és inútil però almenys s’ha intentat. No sé si és el que s’ha de fer, però crec que és molt més efectiu que esperar que tot s’arregli sol, perquè sí. Tot i el que diu Coelho l’univers no conspira, i menys encara a favor nostre, si volem canviar coses ens toca arremangar-nos.

Paul Klee al seu taller, foto treta d’aquesta entrevista, no mencionen l’autor