Tardor / Ali Smith

No m’he llegit mai res d’Ali Smith però em refio bastant del criteri de la gent de Raig Verd. Descobreixo al pròleg que Ali Smith és tota una celebritat de les lletres britàniques, i que aquesta és la primera novel·la d’una sèrie de quatre que duran per títol les diferents estacions. I també descobreixo que es parla de la seva obra com a post-Brexit, sigui això el que sigui a part d’una etiqueta terriblement reduccionista.

Però sí, l’ambient de divisió del Brexit és present al llibre, i també un drama que és més propi de platges mediterrànies, amb imatges de les que es va parlar molt en el seu moment però que a força de repetides han deixat de fer efecte.

© REUTERS.

A la sorra, però, hi ha un cos portat per la marea. Hi va a mirar-se’l. És el seu?
No. És una persona morta.
Una mica més enllà d’aquesta persona morta, n’hi ha una altra. Més enllà una altra, i una altra.
Es mira al llarg de la riba la línia fosca de morts deixats per la marea.
Alguns cossos són de criatures molt petites. S’ajup a la vora d’un home inflat que té un nen, un nadó, de fet, dins la jaqueta tancada amb cremallera, la boca oberta, bavejant mar, el cap recolzat al pit inflat de l’home.
Més amunt de la platja hi ha més gent. Són humans, com els de la riba, però aquests són vius. Estan protegits per para-sols. Fan vacances una mica més amunt dels morts de la riba.

Anem repassant l’estranya amistat entre Elisabeth (amb S) i Daniel Gluck al llarg dels anys, que comença quan ella és una nena i ell un veí un pèl estrany i ja força gran que a vegades li fa de cangur. Es fan amics i això fa sospitar a la mare de la nena tot de coses estranyes, no hi ha res d’això, però Daniel tracta a Elisabeth com una persona, sense segones intencions estranyes.

https://www.flickr.com/photos/david_e_smith/
Pembroke College, Oxford © Dave_S., Creative Commons.

Vull anar a un college, va dir l’Elisabeth, per rebre una educació i obtenir qualificacions per aconseguir una bona feina i guanyar molts diners.
Sí, però per estudiar què?, va dir en Daniel.
Encara no ho sé, va dir l’Elisabeth.
Humanitats? Dret? Turisme? Zoologia? Política? Història? Art? Matemàtiques? Filosofia? Música? Llengües? Clàssiques? Enginyeria? Arquitectura? Economia? Medicina? Psicologia?, va dir en Daniel.
Tot el que ha dit, va dir l’Elisabeth.
Per això has d’anar al collage, va dir en Daniel.
S’equivoca de paraula, senyor Gluck, va dir l’Elisabeth. La paraula que diu és per quan retalles imatges de cossos o formes de colors i les enganxes en un paper.

Elisabeth ho recorda, amb altres persones o directament amb ell mentre viu per una Anglaterra que, tot i ser molt real, sembla sortida de Black Mirror. Les escenes a correus intentant que li acceptin la documentació i les fotos pel nou passaport semblen sortides d’aquella sèrie, o de Kafka.

https://www.flickr.com/photos/pedrosimoes7/
Cella Birtwell and some of her heroes (1963) – Pauline Boty (1938 – 1966) © Pedro Ribeiro Simões, Creative Commons.

Tot això mentre repassem la vida i obra de Pauline Boty, també de Christine Keller i l’escàndol Ward (o cas Profumo).

https://www.flickr.com/photos/paille-fr/
profumo ©Paille, Creative Commons.

Tot plegat una barreja estranya feta a base dels records de les converses d’Elisabeth amb Daniel i les investigacions de la pròpia Elisabeth mentre en Daniel (centenari) jau en una residència.

(La seva mare: Quants anys té, senyor Gluck?
Daniel: Gens a prop de l’edat a què pretenc arribar, senyora Demand.)
Avui sembla un senador romà, el noble cap adormit, els ulls tancats i quiets com una estàtua, les celles, purs instants de rosada.
És un privilegi veure dormir algú, es diu l’Elisabeth a ella mateixa. És un privilegi mirar algú que és aquí i no és aquí. Participar de l’absència d’algú és un honor, i demana calma. Demana respecte.
No. És espantós.
És francament espantós.
És espantós estar literalment a l’altra banda dels seus ulls.
Senyor Gluck, diu.
Ho diu fluixet, confidencialment, a l’orella esquerra.
Dues coses. No sé ben bé què hem de fer respecte als diners que s’han de pagar. M’agradaria saber què voldria que fes. I l’altra cosa. Volen saber si han de continuar el tractament. Vol que el continuin?
Vol anar-se’n?
Vol quedar-se?

https://www.flickr.com/photos/mah_japan/
my mother’s bed © Masahiko OHKUBO, Creative Commons.

Un apunt divertit però cruel és que a la residència volen saber qui pagarà tot allò perquè la pòlissa de Daniel Gluck ja ha cobert tot el que podia cobrir. Fa falta que algú pagui perquè el mantinguin allà o algú decideixi suspendre el tractament a veure si es mor, o se l’emporti o que els doni permís per deixar-lo literalment al carrer, amb 101 anys. Penseu en això el proper cop que algú us parli de privatitzar la sanitat.

El llibre m’ha agradat, molt. Té tot el que fa que una història funcioni, humor, bons personatges i química entre ells. Alguns detalls i una certa atmòsfera m’han recordat el millor dels bons llibres britànics. Tot i això, crec que m’en faré una idea més completa quan vagi llegint la resta de llibres de la sèrie, tinc la sensació que d’aquesta manera tot tindrà més sentit i la conclusió serà més ferma. No tinc ni idea de si pensa seguir amb els mateixos personatges (m’encantaria) o no, però sí tinc clar que em penso llegir el següent llibre.

https://variety.com/2019/tv/news/phoebe-waller-bridges-fleabag-japan-deal-wowow-all3media-1203422081/
© CREDIT: ALL3MEDIA

Nota absurda: no sé perquè, però m’imagino a l’Elisabeth com Phoebe Waller-Bridge, autora i protagonista de la sèrie Fleabag.