Permiso para vivir (Antimemorias) / Alfredo Bryce Echenique

D’Alfredo Bryce Echenique ja ho he llegit gairebé tot, fa la tira, quan encara no tenia aquest blog (per això aquest és tot just el tercer llibre que apareix aquí després d’aquests dos). No sabia si seguir amb els llibres que em faltaven o tirar cap a les memòries, li vaig preguntar al meu colega Director Wilkins i com a coneixedor de l’obra em va dir que podia tirar directament cap aquí, i aquí estic.

No és un llibre de memòries ordenat cronològicament. L’autor va apuntant coses i moments però tal com li venen, podem anar de converses amb els seus amics d’infància a Lima a quan va arribar a Montpellier enmig d’una nevada (la primera nevada en dècades). Aquí hi ha alguns fragments de mostra.

He llegado siempre tarde a todas las edades de la vida y, hasta hoy, cuando me preguntan por mi edad, tiendo a decir que me encuentro entre los veinticinco años y la muerte. La gente cree ver una gran inmadurez en esta actitud, pero yo en cambio la relaciono con una sistemàtica rebeldía que me impide aceptar que la realidad no tenga un poco más de ficción, siquiera, y que, en momentos de melancolía o decaimiento, convierte mis días en un verdadero «oficio de sobreviviente», que simple y llanamente me impide comprender que un hombre posea una farmacia, por ejemplo. El reverso de esta podrida medalla lo conforman mis momentos de euforia, durante los cuales quemo brutalmente mis energías, trabajo como un loco, y sorprendo al farmacéutico que ayer atendió a un ser totalmente desasosegado, con un exceso de cordialidad y un sentimiento tal de admiración, que lo hacen pensar que hay un loco feliz entre su clientela gris.

Paris © shando., Creative Commons.

«Toda una vida de soledad en excelente compañía.» Son palabras que he puesto en boca de Martín Romaña. Lo hice sin querer queriendo. Pensando tal vez que era un buen hallazgo y una buena conclusión, una buena definición de su vida entera. The elephant, the huge old beast, is hard to mate, escribe D.H. Lawrence en un poema maravilloso, y ahora se me ocurre pensar que Martín Romaña era un elefante. Logró cansar a muchas mujeres, pero nunca se cansó de amarlas con pasión, con esa misma pasión con que había cultivado la amistad, pues quien no establece diferencias entre el amor y la amistad (y éste es su caso) no tiene por qué no hacer por un hombre lo que sí haría por una mujer y viceversa.

Existe el amor, la amistad, el trabajo (la literatura, en mi caso), y después no existe nada.

zürich 16 © matthias haemmerly, Creative Commons.

Ahora me hace mucha gracia contar historias y que la gente me diga que me las he inventado. Luego, cuando las escribo, me dicen que son autobiográficas. Definitivamente, la gente no se pone de acuerdo conmigo, con una excepción: los escritores. Ellos saben o intuyen, al menos, que en el arte la verdad está en el estilo, que, desgraciadamente, la mentira está en decadencia, que otra cosa es engañar, y que, como decía Oscar Wilde en su delicioso ensayo, el siglo XIX es, en gran parte, un invento de Balzac.

Peruggia ©Jim Hedd,www.historicmysteries.com , Creative Commons.

Siempre recordaré con nostalgia infinita aquellos cinco años en que fui escritor y punto. Empezaron durante el verano europeo del 65 en la pequeña ciudad de Peruggia, al cabo de mis primeros nueve meses en París, intensos, felices, plagados de breves desplazamientos a Londres, Bruselas, Amsterdam y varias ciudades alemanas. Me pregunto ahora si huía de algo cada vez que abandonaba París y creo que debo inclinarme ante una respuesta afirmativa: huía de mí mismo, de un enorme y bastante justificado temor a no ser el escritor que durante años había soñado ser.[…] ¿No había un lugar en el mundo donde uno pudiera retirarse unos meses sin aturdimiento alguno? Alguien me habló entonces de Peruggia y la palabra me sonó a serenidad y a conócete a ti mismo de una vez por todas, pedazo de imbécil.

Alfredo Bryce Echenique © Casa de América, Creative Commons.

I amb això més o menys encara no estem ni a la pàgina 200 d’un llibre que en té 500, i que està ple de paràgrafs que valdria la pena destacar i acabaria copiant aquí mig llibre, i tampoc és això. Sí heu llegit a Bryce ja coneixeu el seu estil i aquestes memòries-confessions pràcticament podrien passar per una novel·la, de material n’hi ha de sobres. A mi, de fet, m’està servint per veure els referents reals d’alguns dels seus personatges, és un autor amb una càrrega autobiogràfica important, això ajuda. He tingut la sensació de trobar-me amb un vell amic i que ens hem assegut una bona estona i amb calma m’ha posat al dia de tot. És aquesta sensació estranya de que coneixes a un escriptor, tot i que clarament no és així (encara que tingui un llibre signat per ell).

La part final del llibre està dedicada als seus records de Cuba. Un terreny pantanós, aquest. Hi va anar força cops, convidat, i va tenir algunes trobades amb Castro. Aquesta part final no és un atac furiós i anticastrista; tampoc és un elogi desmesurat de la revolució cubana. Bryce explica el que viu i veu i com ho viu i com ho veu, hi ha alguns elogis, força crítiques, i molt humor. Ell no va veure camps de presoners, però sí era conscient que la privacitat era inexistent, o que era un règim que portava molt malament les crítiques o… Cada cop hi anava més per la gent i a pesar de la política, una mica com els seus viatges de vacances a Espanya a mitjans seixanta i primers setanta, un lloc on anava tenint cada cop més amics tot i que des de París li critiquessin que anés a passar l’estiu a l’España de Franco.

Si ja heu gaudit amb les seves novel·les no dubteu amb aquest llibre, i si no jo us les recomano, especialment el díptic format per La vida exagerada de Martín Romaña i El hombre que hablaba de Octavia de Cádiz. M’hauré de posar amb una relectura seria de la seva obra i amb el segon volum d’aquestes memòries, a veure si Anagrama es decideix a publicar-lo en format de butxaca, i amb el tercer volum, a veure quan el publiquen per aquí.

Guía triste de París / Alfredo Bryce Echenique

Sóc molt fan d’Alfredo Bryce Echenique, tinc el primer volum de les seves memòries que no em decideixo a començar, he passat grans estones amb ell i al final he agafat aquest llibre que almenys és curtet i fa molt poc que he estat a París, ja sé que és un llibre literari però em fa gràcia aquesta coincidència.

Aquest és un llibre de contes, un gènere que Bryce Echenique domina igual de bé que la novel·la. Contes ambientats a París, un París que ell coneix molt bé, barri llatí, beques, universitats i molts llatinoamericans que corrien per allà, a estudiar o a buscar-se la vida i una mica a l’aventura en una societat molt diferent de la seva original i amb més possibilitats.

https://www.flickr.com/photos/streetwrk/
alors on danse © streetwrk.com, Creative Commons.

Això és de Verita y la Ciudad luz:

Sin embargo, L’Escale distaba mucho de ser un local distinguido o mínimamente elegante, siquiera, y ahí uno se instalaba como podía en mesitas apretujadas y se sentaba en incomodísimos y muy bajos taburetitos, sin saber nunca muy bien qué hacer con las piernas. Pero aquel simpático y muy popular antrillo era algo así como la meca musical de los latinoamericanos en la época en que llegué a París y lo seguiría siendo muchísimos años después. En él habían cantado o tocado la guitarra, el arpa, la quena, el charango y qué sé yo cuántos instrumentos más del folclor latinoamericano, con la única finalidad de ganarse un con qué vivir, jóvenes promesas de las letras y de las artes, como el venezolano Soto, cuya obra plástica adquiriría con el tiempo renombre universal. Y a él acudía cada noche, a escuchar su música y beberse tintorros y sangrías de nostalgia, o simple y llanamente a divertirse con un grupo de amigotes o con una chicoca, toda la fauna proveniente de cuanto rincón pueda encontrar uno entre el Grande y la Patagonia.

https://www.flickr.com/photos/christof_tim/
Paris Seine © Christof Timmermann, Creative Commons.

Els personatges són variats, agregats diplomàtics, i estudiants sobretot, i també aspirants a escriptor, com el de Retrato de escritor con gato negro quan discuteix amb la seva dona justament això, un gat que ell no vol tenir:

—[…]En  Lima hay casas en las que hasta un león puede correr feliz por el jardín en incluso bañarse en la piscina, sin que los niños que juegan a su alrededor corran el menor peligro… ¿Me entiendes, Betty?

—Mira, Rodrigo, si en vez de ponerte a soñar tus novelas, las escribieras…

—Juan Rulfo sólo escribió dos libritos, y es un genio, un inmortal…

—Mira, idiota, vuélveme a mencionar los dos libritos de Rulfo y yo mañana mismo, a primera hora, te traigo dos gatos en vez de uno.

https://www.flickr.com/photos/dougliz/
Just Browsing © Peter McConnochie, Creative Commons.

O un conte dedicat a un col·lectiu, les porteres de París amb qui va haver de batallar (com a La vida exagerada de Martín Romaña), Las porteras nuestras de cada día, quan parla de la portera bona però que va arribar ja massa tard:

Bueno, fue un ejemplo típico de algo que siempre suele hacerle París a los que están a punto de irse para siempre. Consiste en que, no bien empezamos a hacer el equipaje del adiós definitivo, París nos muestra, con alevosía y gran maldad, los tesoros y encantos, ante los cuales ya sólo nos queda decir, con nostálgicas lágrimas en los ojos, Demasiado tarde, trop tard, troppo tardi… Y es que, en efecto, ya todo es demasiado y ya todo es demasié.

https://www.flickr.com/photos/30209983@N02/
Numériser 1 © zenithe, Creative Commons.

Estil 100% Bryce Echenique, humor, tendresa i una musicalitat i unes aliteracions que donen caràcter als contes. Bryce Echenique brilla a les novel·les, però els seus contes convé no deixar-los escapar, hi ha petits tresors.

No me esperen en abril / Alfredo Bryce Echenique

Ara feia moltíssim que no llegia res d’Alfredo Bryce Echenique, fins al punt que aquesta és la primera ressenya d’un llibre seu que apareixerà aquí. És un autor que m’ha fet riure moltíssim i autor d’una frase que celebro i suscric:

Divertido no es lo contrario de serio, es lo contrario de aburrido. 

Perquè és un autor que semblava que s’havia de disculpar pel fet que els seus llibres feien riure. A mi que un llibre em faci riure no em sembla res que s’hagi de disculpar, i potser seria moment de recordar una altra cita, aquesta de Charles Bukowski (més o menys que cito de memòria):

Los críticos creen que lo aburrido es profundo.

I prou de cites i parlem del llibre, probablement un dels més ambiciosos del genial autor peruà. Amb punts autobiogràfics (una constant en l’obra de Bryce Echenique) ens narra el que és la joventut quan es pertany a la classe alta limenya als anys 50. Una classe alta de club de camp (bé, ells en diuen Country Club), educació anglesa, cotxes, pasta a cabassos, i tots ells molt molt blanquets, perquè el racisme i l’odi als indis (cholos) hi és, especialment si són pobres, si són rics no tant.

DSC_2202_20090729 © Dom Crossley, Creative Commons.

He dit educació anglesa? Més o menys, potser seria més correcte dir educació en anglès, que el Regne Unit era la gran potencia a qui els peruans volien imitar, de fet els ferrocarrils dels Andes són britànics. Després de la Segona Guerra Mundial molta gent (nous rics, gent sense classe) s’estava passant a una educació en anglès però model USA, parlant anglès com qui mastega xiclet, un horror i una vulgaritat a la que s’ha de posar remei. I per posar-hi remei es funda una escola, la Saint Paul School, que funcionarà com un internat, lluny de Lima i la seva humitat (que té la culpa de que tot vagi malament) amb professors anglesos i amb els fills de les famílies més fastigosament riques del país i alguns cholos i fins i tot alguns becats perquè no els acusin de classistes i racistes. I cap aquest internat hi va Manongo Sterne Tovar de Teresa, que a més a més està enamorat fins a les tranques de Teresa Mancini.

El model de tots els internats britànics: Eton © Nic Gould, Creative Commons.

A Manongo l’han expulsat de la seva anterior escola, ja he mencionat que l’alta societat de l’època era classista i racista? Doncs afegiu homòfoba, i clar, qualsevol conducta «sospitosa» era fatal per la reputació d’algú. Aquell internat però era un invent de bombero que no podia sortir bé de cap manera, però són les pàgines més divertides del llibre, aquelles on veiem als homes que dirigiran el país patint una educació absurda.

outdoor swimming pool at the Shady Nook Country Club in Loch Sheldrake, NY50 © 1950s unlimited, Creative Commons.

I la relació Manongo-Teresa? És una d’aquestes coses on Bryce és un mestre narrant, i on la seva obsessiva música crea una cosa difícil d’explicar. Deixem-ho en que estan enamorats d’una molt peculiar i bryceecheniqueana manera, perquè sobretot Manongo és un personatge que necessita més d’un manual d’instruccions per entendre’s.

Tenim l’educació anglesa (amb accent british), el tema Manongo-Teresa, i el retrat del Perú des del 1953 (any de la primera promoció del Saint Paul) fins als 70-80 i fins i tot una mica més. Anys on el Perú passava d’un govern militar a un altre, cops d’estat, juntes, i tota la classe alta fugint als països veïns no fos que al govern de torn li donés per nacionalitzar tot el que es trobés.

1967 MG B GT © dave_7, Creative Commons.

Un dels llibres sens dubte més ambiciosos de Bryce Echenique, un autor que a mi em va fascinar amb La última mudanza de Felipe Carrillo i en enamorar amb el binomi La vida exagerada de Martín Romaña i El hombre que hablaba de Octavia de Cádiz, tot i que aquí l’estil i les frases llargues i enrevessades però que funcionen narrativament (i fins i tot musicalment) recorda molt més al de Tantas veces Pedro. Un estil que no fa que el llibre sigui particularment fàcil. És un molt bon llibre de Bryce, però trobo que funciona millor quan centra els seus retrats només en la persona i no tant en el conjunt, funciona millor quan es centra en Manongo i Teresa (o Julius, o Martín Romaña) que quan es va centrant en molts personatges per fer un retrat de l’alta societat limenya. A més a més de retrat, el llibre té moments d’una comicitat que m’ha fet quasi plorar (el partit de futbol entre els alumnes de Saint Thomas contra un equip d’escola pública de cholos desnodrits). Val molt la pena submergir-se en les més de 600 pàgines d’aquest llibre, i hauré d’anar rellegint aquest autor per posar-lo aquí. I per descobrir què passa amb Manongo-Teresa us haureu de llegir el llibre, ja aviso que no és la història més previsible que us pogueu imaginar.

Aquí fent de fan © 08032lectorsalcarmel