Els millors llibres de 2018

Ha estat un bon any, molt bon any, la xifra de llibres llegits ha superat els 80, i tot i que de tant en tant posi algun llibre a parir, en general sóc bo, i m’agraden els llibres.

Però seleccionar vol dir seleccionar, i això és fumut. He deixat fora llibres bons, fins i tot molt bons, he aconseguit una llista per sota de 20 i em sembla un éxit. Hi ha llibres molt bons que s’han quedat fora, això és així, he hagut de ser implacable per no tenir una llista immensa.

Aquests són els millors, amb tota la pena pels que no hi són, però si hagués de resumir a lo bèstia el que m’ha aportat el 2018 a nivell de lectura, aquests serien els escollits:

Els romanents / Víctor García Tur

Furtivos / Tom Franklin

Aglutinació / Joan Jordi Miralles

Els metecs / Pep Puig

En aquell cel brillen estels desconeguts / Stalker

La biblioteca fantasma / Jordi Masó Rahola

Permagel / Eva Baltasar

L’ofici / Serguei Dovlàtov

La terra prohibida. Volum II / Manuel de Pedrolo

Els dics / Irene Solà

Agostino / Alberto Moravia

Padre e hijo / Larry Brown

Exorcismes / Vicenç Pagès Jordà

Allò que vaig estimar / Siri Hustvedt

Aprendre a parlar amb les plantes / Marta Orriols

Dalva / Jim Harrison

Falten alguns, n’hi ha dos que m’ha costat horrors deixar fora (Quan la mort és la vida i la vida és la mort: per Nicolau Esnaola Segarra, de David Cordero Espín; i també En braços del pare, d’Àlvar Masllorens), i algun més que segur em deixo. Si voleu saber més d’aquests llibres teniu els enllaços.

Estudiant una mica més les xifres totals hi ha alguns autors que he repetit més d’un cop, els meu autor més reincident és Manuel de Pedrolo amb 5 llibres (que de fet haurien de ser 8 perquè un era triple i l’altre doble), no és mala manera de celebrar el seu centenari. Sobre això m’agradaria repetir un demanda: els seus Apòcrifs (4), i els seus Anònims (3) són pràcticament introbables i es mereixerien una reedició com la que ha fet Comanegra de la també introbable tetralogia La terra prohibida; i també una edició completa i ordenada del cicle Temps Obert (11 llibres) seria tot un detall. En total 18 llibres d’una producció de 128, però molt significativa de l’autor i que ara és o introbable o amb moltes dificultats com amb els diferents volums de Temps Obert. I també estaria molt i molt bé recuperar en una nova edicio els diaris dels seus darrers anys. Perquè encara que l’any Pedrolo hagi passat se l’ha de seguir recuperant, és de justícia!

I amb aquesta crida Pedroliana, fins l’any vinent!

 

Agostino / Alberto Moravia

Fa la tira em vaig llegir un llibre d’Alberto Moravia, i em va agradar molt, sobretot cap al final, allò que començava com una història com n’hi ha tantes prenia un rumb inesperat i conduït de forma magistral tenia el punt culminant en un final que em va deixar sense alè. Les meves referències doncs per posar-me amb aquest llibre són bones. Aquest és un llibre curt, que no arriba a les 150 pàgines, però no us deixeu enganyar per la seva mida.

Veiem les vacances d’Agostino, a la platja, en una població costera amb la seva mare, encara jove i cobejada per tota la concurrència masculina del lloc. No hi ha pare, només ells dos que són de la classe benestant de la societat. Ell és conscient de l’efecte que fa sa mare i se sent especial i envejat quan són per la platja o quan volten pel mar en un patí, però arriba un home jove i les coses es compliquen.

https://www.flickr.com/photos/luca_volpi/
Probably the owner © Luca Volpi, Creative Commons.

Durant els primers dies de l’estiu, cada matí, l’Agostino i la seva mare sortien al mar en un patí. Les primeres vegades la mare havia fet que els acompanyés un mariner, però l’Agostino havia demostrat d’una manera tan clara que la presència de l’home el molestava que des de llavors l’havien deixat fer-se càrrec dels rems ell tot sol. L’Agostino remava amb un plaer profund per aquell mar quiet i diàfan de primera hora del matí, i la mare, asseguda al seu davant, li parlava amb lentitud, alegre i serena com el mar i el cel, talment com si ell fos un home en lloc d’un noi de tretze anys. La seva mare era una dona alta i bonica, encara a la flor de la joventut; i l’Agostino se sentia tot orgullós cada vegada que pujava amb ella a la barca per a una d’aquelles passejades matinals. Li semblava que tots els banyistes de la platja els observaven, admirant-la a ella i envejant-lo a ell, i, convençut que tenia els ulls de tothom al damunt, li feia la impressió que parlava amb una veu més forta que de costum, que gesticulava d’una manera especial, que l’embolcallava un aire teatral i exemplar, com si, en comptes de trobar-se en una platja, ell i la mare fossin dalt d’un escenari, mentre centenars d’espectadors els miraven amb atenció.

Una adoració per la mare amb punt d’ambigüitat eròtica, ell té 13 anys i la mare és relativament jove. Moravia transita per aquesta relliscosa pendent en alguns moments (fa por pensar que hauria fet Nabókov amb aquest argument).

https://www.flickr.com/photos/53812099@N04/
spiaggia dei conigli lampedusa carmen fiano © shots of carmen fiano, Creative Commons.

[…] La mare, que mai no semblava cansar-se de prendre el sol, demanava un altre cop a l’Agostino que es posés a remar i que no es girés: aleshores es treia els sostenidors i s’abaixava el banyador fins al ventre per exposar tot el cos a la llum del sol.

Descobreix que sa mare no és la deesa immaterial que s’imaginava. A més a més el contacte amb un grup de nanos que viuen allà el farà madurar de cop. Són el seu contrari, pobres, malparlats, violents i que fumen però saben molt més de la vida que no pas ell, tot sembla combinar-se perquè aquest estiu Agostino deixi enrere la innocència.

https://www.flickr.com/photos/francisco_osorio/
Morro de Sao Paulo 51 © Francisco Osorio, Creative Commons.

No hauria sabut explicar per què sentia un desig tan fort de deixar d’estimar la seva mare, i per què l’afecte d’ella li resultava odiós. Potser era pel ressentiment d’haver estat enganyat, d’haver-la cregut tan diferent de com era en realitat; o potser perquè, com que no se l’havia pogut estimar sense dificultats ni greuges, preferia no estimar-la en absolut i no veure en ella res més que una dona. L’instint el feia maldar per alliberar-se una vegada per totes de l’engavanyament i la vergonya de la vella estima innocent i traïda, i ara tenia la sensació que aquell amor no havia estat més que ingenuïtat i estupidesa. Per això la mateixa atracció cruel que poc abans l’havia fet restar immòbil amb els ulls clavats a l’esquena de la mare ara l’esperonava a buscar la companyia humiliant i brutal dels nois.

Un salt a l’edat adulta que potser queda en intent, com si besllumés amb prou feines una escletxa d’aquest món i sense arribar a entendre’l no se n’acabés de fiar. També li falta mala llet i li sobra ingenuïtat, molta. Llibre molt recomanable i profundament estival d’un autor que val la pena recuperar.

https://www.flickr.com/photos/franganillo/
Sferracavallo © Jorge Franganillo, Creative Commons.