Fungus: el rei dels Pirineus / Albert Sánchez Piñol

Darrerament Albert Sánchez Piñol havia tirat cap al tema històric i l’idioma castellà, a veure si aquesta tornada a l’idioma i a un entorn més estranyot (que són els que se li donen bé) és o no reeixida.

La història més o menys convenç, d’acord que uns bolets gegants mig mostres no és gaire convencional però sí ho és per aquest autor. Si recordem tant La pell freda com Pandora al Congo està clar que els éssers que no existeixen tenen certa predilecció per part de l’autor.

Una contrada pirinenca plena de contrabandistes que em costa molt no relacionar amb Andorra però sobretot amb la Val d’Aran i la seva capital que al llibre és simplement la Vella (per això la confusió amb Andorra). Allà fa cap en Ric-Ric, un anarquista que fuig d’una Barcelona on estan fent neteja d’indesitjables de cara a l’exposició de 1888.

https://www.flickr.com/photos/54515753@N00/
_MG_7799 © Raimon Guarro i Nogués. Creative Commons.

Arriba allà, i coneix el despreciable Cassian, alguns dels contrabandistes que allà en diuen muscats, i a la Mailís… i quan comença l’hivern «desperta» accidentalment un dels bolets i ja res serà igual. Perquè ara aquest idealista amb excessiva tirada al vincaud disposarà d’un exèrcit que l’obeirà en tot, a més a més els fungus (dir-ne bolets és molt inexacte) són absolutament letals. Això sí els intents d’adoctrinar els fungus són molt divertits.

—Compañero: deixa’m que t’expliqui un principi de l’Ideal: «a cadascú segons les seves necessitats». No dubtis, compañero Borni, que jo t’ajudaré a aconseguir llum solar, ombra humida, o totes les merdes que necessiti un bolet gegant. Però jo no soc un bolet, tinc necessitats diferents. Exercint de transportista la teva dignitat proletària s’eleva solidàriament.

Aleshores hi va muntar, va plantar el cul al cap del bolet i, molt seriós, va afegir les següents paraules:

—Has d’entendre, compañero Borni, que no totes les igualtats són iguals.

Primer un però cada cop són més i més, els més diferenciats són el primer, el Borni i el Petitó.

https://www.flickr.com/photos/alan-light/
Fungus © Alan Light. Creative Commons.

En Ric-Ric es converteix en el rei a qui els fungus obeeixen de manera fidel, i a més a més són terriblement poderosos, d’alguna manera ell sommia que amb ells serà capaç d’imposar l’Ideal anarquista-igualitari, al cap i a la fi té el poder d’ún exèrcit. A més a més ell no tolera gaire bé el poder per això els fungus van liquidant els guàrdies civils que s’hi acosten, després serà l’exèrcit espanyols, el francés… Mentrestant en Ric-Ric està cada cop més aïllat, més boig, més borratxo, més encapritxat amb la Mailís… i amb més poder del que mai hagués pogut arribar a sommiar… això no pot acabar bé.

https://www.flickr.com/photos/aka1936/
PB101013 © Albert, Creative Commons.

En aquest llibre Albert Sánchez Piñol torna a ser aquell autor imaginatiu i inquietant de La pell freda. Sembla haver tornat al fantàstic, amb algunes pinzellades històriques. El llibre es llegeix bé, el ritme és potser una mica lent en alguns trams i algunes parts potser s’han allargat més del compte. Hi ha alguns detalls de l’argument que no acaben de funcionar però és impossible dir quins sense revelar massa així que ho poso tot entre dos avisos d’espòiler i llegiu o no sota la vostra responsabilitat.

 

Si ens explica que aquelles valls estan plenes de contrabandistes el més lògic seria que a la següent primavera els muscats s’estranyessin de la desaparició de Cassian i l’abandó i saqueig del seu ostal i que anessin a buscar en Ric-Ric que a més a més és al lloc que Cassian li va donar per viure. No acaba de semblar creïble que Ric-Ric sigui aquell rei dins la muntanya foradada sense que ningú més se n’assabenti fins que ja sigui massa tard.

Tot i això és un bon llibre, potser no tan bo com podria ser, crec que l’autor és capaç de més i millor, això si no es dedica a viure de les vendes de Victus i ja està. És una mica estranya aquesta crítica, és un bon llibre però me n’esperava un de més bo.

Risc: antologia de textos :Rata_

Gent de :Rata_ de debò, necessiteu una web millor que la que teniu ara, de manera imperiosa a més a més.

No penso resumir aquest llibre, aquesta antologia, considero que és una perfecta carta de presentació d’aquesta editorial de la que ja he ressenyat un llibre, simplement posaré els noms dels autors amb links o a la viquipedia o als llibres que n’he ressenyat. Aquest llibre és obra de (en ordre alfabètic no d’aparició): Borja Bagunyà, Maria Barbal, Mar Bosch, Flavia Company, Miquel Duran, Víctor García Tur, Eduard Márquez, Sebastià Portell, Adrià Pujol Cruells, Jordi Puntí, Llucia Ramis, Albert Sánchez Piñol, Francesc Serés, Enrique Vila-Matas.

I comentar que en un parell de casos m’hauria agradat que els contes s’allarguessin una mica, sobretot en els casos del contes de Francesc Serés i Maria Barbal.

A veure el llibre és recomanable, però com explico de què va? No puc. La sensació que tinc és que no són contes fàcils, que fan mal i que alguns autors s’han hagut d’esquinçar l’ànima per fer-los. Ni un us deixarà indiferent, o potser sí si no teniu ànima.

Vae Victus / Albert Sánchez Piñol

Tot i que el prefereixo en català i quan parla d’éssers fantàstics com a «La pell freda» o «Pandora al Congo», em va agradar molt «Victus», i la continuació prometia, així que cap allà que anem, cap al nou llibre d’Albert Sánchez Piñol!
El primer i principal relat del llibre comença amb els dies immediatament posteriors a la caiguda de Barcelona i l’entrada a la ciutat de les tropes borbòniques. Tot i la importància de Barcelona la guerra de successió acaba definitivament amb la rendició de Cardona (que fortificada com estava podia haver seguit aguantant el setge sense problemes). Martí Zubiria, ferit (li falta quasi mitja cara), ha de decidir què fa, perquè els Borbons ni perdonen ni obliden, per no parlar de Berwick. Amagat a la ciutat aconsegueix visitar Villarroel que li diu que marxi, i així s’embarca en un vaixell francés on es tractat quasi com un presoner, i aconsegueix escapar i fugir quan el vaixell (que ell creia que anava a Nàpols) atraca a Port Royal, Carolina del Sud, a les colònies dels actuals Estats Units, colònies angleses, franceses i espanyoles. I allà té uns petit problemes amb els anglesos. Anglaterra va abandonar Catalunya i va deixar que Felip V es quedes tot Espanya, i això que els anglesos havien promés jurat i rejurat que lluitarien amb els catalans. I després de beure en una taberna els hi dedica a tots els anglesos paraules no gaire maques i acaba detingut. S’escapa d’allà amb la idea d’endinsar-se a Luisiana, que és un domini francès però immens i molt poc poblat, però es troba amb els indis yama. La idea d’ells és matar-lo però el salven quan diu que té dues feines, defensar fortaleses i conquerir fortaleses. I participa en una guerra de tribus yamas contra els anglesos. De nou lluita en el bàndol just, i ja us podeu imaginar com acaba. Això està basat en fets reals, molt confusos. Al segle XVIII encara era possible una certa coexistència entre colons i nadius americans, bàsicament els nadius s’havien d’apartar i no molestar, i mentre els colons eren pocs encara, però van començar a ser més a necessitar més terres per conreu i a portar esclaus i anirien arraconant els nadius cada cop més, un llibre collonut sobre el tema (que ja se surt de la ressenya d’aquest llibre) és Enterrad mi corazón en Wounded Knee.

Després torna a Europa, i per les funestes casualitats torna a caure presoner, aquest cop a Bourdeus, i per obra i gràcia de Verboom, el xarcuter d’Anvers. Però Berwick el treurà d’allà per participar en una guerra de la que no tenia ni idea, concretament aquesta que semblava una oportunitat per desfer algunes de les coses que la Guerra de Successió havia destrossat, ens podem imaginar el resultat. Això sí, l’exèrcit francés compta amb l’ajuda del Carrasclet, una mena de bandoler, i tots els seus homes, uns 10.000 per lluitar contra Felip V, a favor d’un rei de França que n’era parent, tot molt confús. Molts catalans van lluitar en aquesta guerra per la promesa que es restituirien les constitucions previes a la derrota de 1714, no val que expliqui com va anar.

Barcelona i la Ciutadella a la dreta, «petita i discreta»

I encara queden 2 parts, o contes prou llargs. En el primer Zuvi torna a Barcelona i la troba dominada per l’ominosa Ciutadella, i allà el carnisser d’Anvers, algunes coses que anàvem intuint es tanquen en aquesta part.

I a la darrera, Zuvi amb més de 70 anys arriba a Londres i acaba al veixell de James Cook direcció a Tahití i a «descobrir» (és un dir, un holandés ja s’havia trobat amb tot allò) Nova Zelanda.

I sense que sigui ben bé un espòiler, sense ser un final obert si que queden algunes coses per explicar del personatge, és probable que aquest no sigui el darrer llibre on apareix.
No sóc molt de novel·la històrica, no en sóc gens, però aquest llibre igual que l’anterior m’ha encantat, i he aprés coses d’una part de la història que a l’institut sempre queia cap a la part final del curs i la feiem de pressa i corrents, i això si la fèiem. M’agradaria que en Sánchez Piñol tornés a escriure en català, cosa que imagino no passarà mentre segueixi explotant aquesta vessant de novel·lista històric, però sobretot el que m’agradaria és que acabés amb el cicle que va començar amb La pell freda, va dir que hi hauria tres llibres com els tres exèrcits, aigua (La pell freda), terra (Pandora al Congo) i aire, i ens falta aquest darrer!!!!! M’hauré de rellegir La pell freda i Pandora al Congo per fer-me passar el mono de mentres.