Dies que duraran anys / Jordi Borràs

Tros de llibre! Això és el primer que se m’acut, i després: pell de gallina. Des del ple dels dies 6 i 7 de setembre fins a les manifestacions de Barcelona l’11 de novembre i de Brusel·les el 7 de desembre. La tardor de 2017 ha estat de les que es recordaran. I les fotos de Jordi Borràs són això, el testimoni gràfic d’aquests dies per un fotògraf contrastat (molt recomanable el seu llibre Warcelona).

Primer acte de justícia: no totes les fotos de Jordi Borràs, l’home no té el do de l’ubicuïtat, els altres fotògrafs són:Sergi Alcázar, Oriol Clavera, Ramón Costa, Sira Esclasans, Ramon Ferrandis, Albert García, Santi Iglesias, Miriam Lázaro, Carles Palacio i Carles Ribas. Totes les fotografies que apareixen en aquesta ressenya són de Jordi Borràs.

Segon acte de justícia: una part essencial d’aquest llibre són també els textos, i els textos són, a més a més d’una introducció i un epíleg del propi Jordi Borràs, dels següents autors: Albert Forns, Anna Ballbona, Raül Garrigasait, Marina Espasa, Adrià Pujol, Natza Farré, Gemma Ruiz, Joan Todó, Jordi Lara i Jenn Díaz. Tots són molt bons, i ajuden a la comprensió del conjunt, però destaco els següents fragments.

De Raül Garrigasait, sobre la vaga a la UB els dies previs al referèndum:

L’energia insurreccional que surava en l’ambient se’ns ficava dins el cos. La Generalitat trontollava, l’Estat no sabia quina paret tocar, els grans mitjans de comunicació estaven dominats per la por, hi havia tot un món de seguretats i prejudicis que moria. Els qui passejàvem per allà ens sentíem feliços de tenir el futur naixent a les mans.

De Natza Farré sobre l’1-O:

Teníem por. És clar que teníem por. Ens fa por la violència. Ens fa por viure en un estat on no podem expressar-nos en llibertat. Ens fa por que la nostra veu sigui silenciada. Ens fa por observar la desmemòria voluntària per repetir-se fins al final del món. És clar que som radicals. És molt radical qüestionar el sistema i manifestar públicament el desig de voler-lo canviar. És molt radical creure fermament que la manera més honesta de fer-ho és exercint la llibertat democràtica. Teníem por, però teníem la idea radical de vèncer-la. De no permetre que la seva paràlisi ens condemnés a un silenci insuportable.

De Joan Todó, també sobre l’1-O:

Algú deia que si hi havia càrregues a Ulldecona, altra gent parlava de Santa Bàrbara. Miràvem el mòbil. Estàvem atuïts. Davant dels nostres ulls, lluny de nosaltres però ben a prop, en la imminència, ressonava el terrabastall d’un imperi ridícul garfint la seua última colònia, d’un poder fal·laç perdent la seva autoritat.

Les urnes van ser un dels grans triomfs. Tota la policia, la guàrdia civil, el CNI buscant com a bojos unes urnes i no van ser capaços de trobar-ne ni una. El divendres les van ensenyar a la premsa perquè sabessin quin aspecte tenien, i el diumenge a primera hora totes les urnes eren als seus col·legis. Crec que això és de les coses que més mal va fer a l’estat, que la gent els passes la mà per la cara movent 10.000 urnes sota els seus nassos sense que ho poguessin evitar.

I no poso res del text de Jordi Lara sobre la violència policial, no em veig capaç d’extreure un fragment, una imatge millor.

Aquests dies, com diu el títol, duraran? Ni idea. Després de l’allau de dates històriques i moments increïbles i d’“els carrers seran sempre nostres”… No sé si aquests dies seran el principi d’alguna cosa o quedaran com una anècdota, com un intent. No en tinc ni idea. Sí que trec algunes coses clares. Hem arribat on som ara gràcies a la gent i al carrer, i seguirem endavant amb la gent i el carrer, no pas gràcies polítics, malgrat ells. L’estat espanyol està disposat a tot per impedir-ho, i tot és tot, el joc brut, saltar-se les pròpies lleis, la violència… absolutament tot, si abans en teníem dubtes ara ja no. En aquest llibre veurem fotos, però la gent és real, les urnes són reals, els vots són reals i les hòsties són reals, els blaus són reals, les càrregues són reals. Tot el que va passar l’1 d’octubre va ser real, les interpretacions d’aquests dies que les faci cadascú, però va passar, i no ho hem d’oblidar.

Jambalaia / Albert Forns

L’anterior llibre d’Albert Forns em va agradar, tot i que li vaig trobar algun “però”. És el típic llibre que no puc acabar i me’l vaig acabar, i bé, tenia ganes d’alguna cosa més. A més a més Anagrama s’ha decidit a publicar autors en català i a fer-ho bé, amb un premi, com toca. Vaja que agafo el llibre amb bona disposició.

I m’agrada, potser perquè ja conec un tret dels llibres de l’Albert i és que no hi ha un gran argument o una gran trama, no són llibres on passen moltes i moltes coses, en passen poquetes, i sobre aquestes poquetes pivota tot el llibre amb reflexions i “anades d’olla” sobre aquests temes. Una mica semblant (salvant moltes distàncies) amb el Vila-Matas, resumir els seus llibres es pot fer en una sola frase perquè el que és propiament l’argument és terriblement simple, però hi ha moltes més coses. Només perquè consti: a mi Vila-Matas m’està començant a interessar després d’haver-me obligat a llegir més d’un llibre abans de descartar-lo totalment.

Foto treta del seu twitter

El protagonista ha escrit una primera novel·la amb un èxit moderat (estem parlant de literatura catalana), i ara s’enfronta a la segona novel·la, la veritable prova. I s’en va a una d’aquestes residències per escriptors, per un mes, a Montauk (prop de Nova York) i els primers capítols s’alterna l'”ara” (Montauk, intentar escriure) amb entrevistes o comentaris sobre això de publicar, converses amb altres escriptors (Marc Pastor és perfectament reconeixible) sobre si agents sí o agents no, converses amb agents, o un d’aquests actes que es fan en festes assenyalades on els pobres escriptors es poden atipar a canapès i beguda, perquè això d’escriure no dóna, en general. Un extracte del llibre sobre això:

La primera novel·la en xifres:

Mesos invertits: 16
Dedicació diària: 7 hores de mitjana, amb màxims de 12 hores i molts mínims de 0
Pàgines: 354 (almenys 90 són palla)
Diners aconseguits: 3950 euros
Impostos: 1050 euros
Salari mensual si només visqués d’escriure: 246 euros
Entrevistes: 16 (2 de bones, 8 de regulars i 6 de nefastes)
Periodistes que m’han escrit malament el nom: 5
Mails d’amics que feia temps que no veia: 6
Mails d’amics demanant-me pasta: 1
Elogis de gent que admiro: 8
Insults: 3
Tuits del conseller de Cultura: 0
Presentacions: 4
Assistència màxima: 30 persones (tinc una família nombrosa)
Assistència mínima: 0 persones (Girona, on si no?)
Invitacions per escriure en revistes i diaris de franc: 5
Invitacions per escriure en revistes i diaris cobrant: 0

Montauk (c) Jason Pope, Creative Commons

Això és així en un llibre que es ven en el circuit normal i que té un cert èxit i és descoratjador, si ens passem a l’autoedició com és el meu cas les xifres són de plorar, més encara vull dir. Per què? Per què escriu Albert Forns? Per què escric jo? No puc parlar per ell, jo escric perquè m’ho passo teta, i potser perquè sóc una mica imbècil de dedicar tants esforços a una activitat que a nivell material no reporta quasi res o res o fins i tot costa diners.

Ho veieu? Jo hauria d’estar escrivint ficció, inventant personatges nous de trinca o, en el pitjors dels casos, repescant la història del pintor. Però no, aquí em teniu, tancat a l’habitació de Montauk i perdent el temps 1) pelant-me-la i 2) buscant coses idiotes a la Viquipèdia i googlejant imbecil·litats que podria trobar perfectament des de Barcelona. Vés perdent el temps, vés, que no tornaràs a tenir mai una ocasió com aquesta, no trobaràs mai un altre mecenes que cregui més en tu que tu mateix.

Per tant ens trobem amb un llibre més assaig que novel·la, aquesta literatura en que es confon narrador i autor, literatura del jo. Plena d’apunts i reflexions sobre l’obesitat als Estats Units, o Wal-mart, la pornografia per internet o -conseqüència lògica- fer-se palles (increïble la quantitat de sinònims d’aquesta expressió que troba).

L’amor pot durar tres anys però el desig pornogràfic s’esmuny en eixugar-te-la. No fa ni cinc minuts de l’ultim consum de paper higiènic i ja no recordo res de la noia en qüestió, i això que he passat una bona estona triant-la. Però ara res de res, per molt que faci memòria sóc incapaç de recordar si era rossa o morena…

Corporate Bukkake (c) Surian Soosay, Creative Commons

I també sobre un fenòmen que aquí ens sóna. Montauk ha passat de ser un poble quasi miserable de pescadors a estar colonitzat pels pijos de Nova York, els hipsters, els surfistes, etc. Mentre la gent del poble se’n queixa amargament i se’ls mira amb despreci alhora que els hi lloga cases o habitacions, que una cosa és la indignació i una altra deixar de fer diners. Unes crítiques que també es fan a l’Empordà a la gent de Barcelona, o a Lloret i Salou al turisme de borratxera.

Ditch Plains (c) empty007, Creative Commons

Quan un llibre no parla de res en concret passa que parla de tot, un dels grans moments són els sopars a la granja d’escriptors a Montauk, amb el mecenes d’allà, el dramaturg Albee, són genials, bebent vi argentí i menjant jambalaia, en un d’aquests sopars surt aquesta opinió sobre les escoles d’escriptura:

A Barcelona també tenim escoles d’escriptura, però si veiéssiu qui hi ensenya arrencaríeu a córrer. No hi ha Franzens ni Saunders, allò és un abocador de mediocres. I el mateix passa a les facultats de periodisme, són una cantina de fracassats que no han pogut treballar mai a cap mitjà.

Jambalaya (c) anokarina, Creative Commons

I un fragment més que m’ha fet doblegar els fulls per la cantonada (és el que faig quan no tinc més d’un punt per anar posant):

També hauria de recordar que això de fer novel·les és opcional, eh? Que si no les faig la vida continuarà avançant. Però, com fer-ho? Com em trec la novel·la del cap? Vaig a teràpia, finalment? Mesures més dràstiques, potser? Insistentment em ve al cap aquell beatnik sonat que cridava “EXIGEIXO UNA LOBOTOMIA” pels carrers de Nova York. Deixar de fer novel·les, i una merda. Perquè les acabin escrivint uns altres!

Writing (c) Reuben Ingber, Creative Commons

Algunes conseqüències de la lectura d’aquest llibre, m’he agafat de la biblio: El cas d’en Barney Panofsky de Mordecai Richler, Montauk de Max Frisch, Ciutat oberta de Teju Cole i Qui té por de la Virginia Woolf? d’Edward Albee, i a més a més m’han entrat ganes de menjar jambalaia!

Llibre molt recomanable, semblant al primer però prou diferent, interessant en definitiva. Això sí, si sou dels que necessiteu sí o sí una trama i una història on passin moltes coses, aquest no és el vostre llibre.

Per cert en resposta al test que s’inclou al llibre: Sí. Sí. 4. Videos. Altres. No. Sempre. No. Sí.