Risc: antologia de textos :Rata_

Gent de :Rata_ de debò, necessiteu una web millor que la que teniu ara, de manera imperiosa a més a més.

No penso resumir aquest llibre, aquesta antologia, considero que és una perfecta carta de presentació d’aquesta editorial de la que ja he ressenyat un llibre, simplement posaré els noms dels autors amb links o a la viquipedia o als llibres que n’he ressenyat. Aquest llibre és obra de (en ordre alfabètic no d’aparició): Borja Bagunyà, Maria Barbal, Mar Bosch, Flavia Company, Miquel Duran, Víctor García Tur, Eduard Márquez, Sebastià Portell, Adrià Pujol Cruells, Jordi Puntí, Llucia Ramis, Albert Sánchez Piñol, Francesc Serés, Enrique Vila-Matas.

I comentar que en un parell de casos m’hauria agradat que els contes s’allarguessin una mica, sobretot en els casos del contes de Francesc Serés i Maria Barbal.

A veure el llibre és recomanable, però com explico de què va? No puc. La sensació que tinc és que no són contes fàcils, que fan mal i que alguns autors s’han hagut d’esquinçar l’ànima per fer-los. Ni un us deixarà indiferent, o potser sí si no teniu ànima.

Dies que duraran anys / Jordi Borràs

Tros de llibre! Això és el primer que se m’acut, i després: pell de gallina. Des del ple dels dies 6 i 7 de setembre fins a les manifestacions de Barcelona l’11 de novembre i de Brusel·les el 7 de desembre. La tardor de 2017 ha estat de les que es recordaran. I les fotos de Jordi Borràs són això, el testimoni gràfic d’aquests dies per un fotògraf contrastat (molt recomanable el seu llibre Warcelona).

Primer acte de justícia: no totes les fotos de Jordi Borràs, l’home no té el do de l’ubicuïtat, els altres fotògrafs són:Sergi Alcázar, Oriol Clavera, Ramón Costa, Sira Esclasans, Ramon Ferrandis, Albert García, Santi Iglesias, Miriam Lázaro, Carles Palacio i Carles Ribas. Totes les fotografies que apareixen en aquesta ressenya són de Jordi Borràs.

Segon acte de justícia: una part essencial d’aquest llibre són també els textos, i els textos són, a més a més d’una introducció i un epíleg del propi Jordi Borràs, dels següents autors: Albert Forns, Anna Ballbona, Raül Garrigasait, Marina Espasa, Adrià Pujol, Natza Farré, Gemma Ruiz, Joan Todó, Jordi Lara i Jenn Díaz. Tots són molt bons, i ajuden a la comprensió del conjunt, però destaco els següents fragments.

De Raül Garrigasait, sobre la vaga a la UB els dies previs al referèndum:

L’energia insurreccional que surava en l’ambient se’ns ficava dins el cos. La Generalitat trontollava, l’Estat no sabia quina paret tocar, els grans mitjans de comunicació estaven dominats per la por, hi havia tot un món de seguretats i prejudicis que moria. Els qui passejàvem per allà ens sentíem feliços de tenir el futur naixent a les mans.

De Natza Farré sobre l’1-O:

Teníem por. És clar que teníem por. Ens fa por la violència. Ens fa por viure en un estat on no podem expressar-nos en llibertat. Ens fa por que la nostra veu sigui silenciada. Ens fa por observar la desmemòria voluntària per repetir-se fins al final del món. És clar que som radicals. És molt radical qüestionar el sistema i manifestar públicament el desig de voler-lo canviar. És molt radical creure fermament que la manera més honesta de fer-ho és exercint la llibertat democràtica. Teníem por, però teníem la idea radical de vèncer-la. De no permetre que la seva paràlisi ens condemnés a un silenci insuportable.

De Joan Todó, també sobre l’1-O:

Algú deia que si hi havia càrregues a Ulldecona, altra gent parlava de Santa Bàrbara. Miràvem el mòbil. Estàvem atuïts. Davant dels nostres ulls, lluny de nosaltres però ben a prop, en la imminència, ressonava el terrabastall d’un imperi ridícul garfint la seua última colònia, d’un poder fal·laç perdent la seva autoritat.

Les urnes van ser un dels grans triomfs. Tota la policia, la guàrdia civil, el CNI buscant com a bojos unes urnes i no van ser capaços de trobar-ne ni una. El divendres les van ensenyar a la premsa perquè sabessin quin aspecte tenien, i el diumenge a primera hora totes les urnes eren als seus col·legis. Crec que això és de les coses que més mal va fer a l’estat, que la gent els passes la mà per la cara movent 10.000 urnes sota els seus nassos sense que ho poguessin evitar.

I no poso res del text de Jordi Lara sobre la violència policial, no em veig capaç d’extreure un fragment, una imatge millor.

Aquests dies, com diu el títol, duraran? Ni idea. Després de l’allau de dates històriques i moments increïbles i d’“els carrers seran sempre nostres”… No sé si aquests dies seran el principi d’alguna cosa o quedaran com una anècdota, com un intent. No en tinc ni idea. Sí que trec algunes coses clares. Hem arribat on som ara gràcies a la gent i al carrer, i seguirem endavant amb la gent i el carrer, no pas gràcies polítics, malgrat ells. L’estat espanyol està disposat a tot per impedir-ho, i tot és tot, el joc brut, saltar-se les pròpies lleis, la violència… absolutament tot, si abans en teníem dubtes ara ja no. En aquest llibre veurem fotos, però la gent és real, les urnes són reals, els vots són reals i les hòsties són reals, els blaus són reals, les càrregues són reals. Tot el que va passar l’1 d’octubre va ser real, les interpretacions d’aquests dies que les faci cadascú, però va passar, i no ho hem d’oblidar.

La carpeta és blava / Adrià Pujol

Ja m’havia llegit un llibre d’aquest autor i hem va agradar, però ara no és el cas.

Sóc un lector fàcil, però no tolero que m’avorreixin, i les més de 100 pàgines que he llegit han sigut això. Una dissertació o assaig mig disfressat de diàleg sobre “collonar”. No tinc res contra els assaigs, excepte si me’ls colen com si fossin una novel·la. He acabat sospitant que el llibre és una gran collonada (en el sentit que dóna l’autor al terme) dirigida contra el lector. A més a més en aquest simulacre de diàleg els dos participants s’estan posant fins a peix fregit, patates al caliu, torrades amb allioli i vi negre, el que augmenta l’eloqüència de l’orador i la paciència de l’escoltador… però jo estic sobri mecagonlaputa!

O sigui que passo al llibre següent.

Alteracions / Adrià Pujol

Hi ha gent que quan descobreix un autor s’hi llença a llegir tot el que troba, jo també ho faig però darrerament ho faig amb les editorials, sóc un rarot, ho sé. I repeteixo amb un llibre de Males Herbes després del molt bon record que em va deixar aquest.
Aquí ens trobem amb alguns contes i una nouvelle, o un conte de 70 pàgines, aquesta nouvelle ha començat molt bé però s’ha anat desinflant, almenys pel meu gust, m’esperava un retrat del mundillo cultural català i sobretot tot són les neures del protagonista, que també està bé, amb un gir final que potser no acabava de fer falta, ni remata ni arregla.
El primer conte Aprofitats i curiosos m’ha semblat magistral, i mira que variacions i conyes amb el Quixot se n’han fet per avorrir, però aquest conte ho clava i m’ha tret més d’un somriure.
I també molt destacable Dos contes i un embrió; i Finestres passant és brillant només amb una pàgina com té.

Definitivament, m’agradaria que aquest autor s’atrevís amb una novel·la.