Ofrenda a la tormenta / Dolores Redondo

Doncs ja que amb aquest llibre acabo la trilogia de Baztán, toca un ressenya de les grans. Una ressenya que penso omplir d’espòilers, així que si no voleu que us rebenti res potser que deixeu la lectura d’aquest post per quan ja us hagueu llegit el llibre, no vull queixes.

Molt bé, jo al final del segon llibre esperava que Amaia acabés amb la mala puta de sa mare d’un tret, o molts, trobo que si tens encanonat amb la glock un element que faria passar Satanàs per un monitor d’esplai el millor és buidar-li el carregador a sobre, encara que no serveixi de res, s’ha de provar. Però això és una trilogia i feia falta la mare viva, tot i que la vulguin donar per morta.
L’argument, d’un llibre al següent, no s’acaba de tancar del tot, cal deixar gent a la presó i preguntes sense resposta, i aquestes es van acumulant, i en aquest llibre tindrà feina a tancar-ho tot.
I com en una progressió que venia des del primer llibre aquí arribem als nens, i a les sectes satàniques, i a nens desapareguts en famílies a les que després han anat molt bé les coses, com si tot no fos més que una venta. I recuperem personatges del segon llibre, el jutge Markina, l’infermera «àngel de la mort» Fina Hidalgo i també Elena, que va posar sobre la pista dels satanistes hippies Amaia el final de segon llibre i que aquí apareix per revelar més coses i morir de manera horrible, el capellà opusià i alt membre de la cosa eclesiàstica Sarasola. També moren més detinguts, i fins i tot Jonan el company de feina d’Amaia que a més a més sembla que era un talp (escric això mentre encara estic llegint el llibre).
I tot comença amb un cas aparentment típic de mort sobtada, mort de bressol, i la llegenda que en aquestes morts Inguma entra per la finestra i els hi roba l’alè als nadons. De nou tenim la mitología basc-navarresa que es remunta a les primeres creences paganes molt anteriors al cristianisme.
A més a més la relació d’Amaia amb el seu marit James no passa pel millor moment, tampoc la relació d’Amaia amb la seva germana Flora, almenys li queda el nen Ibai. I el seu contacte a l’FBI l’agent Dupree està poc menys que en recerca i captura. I James ha d’anar als EUA per una operació a cor obert de son pare, i s’emporta Ibai. Són moltes moltíssimes coses i tinc seriosos dubtes de que ho pugui resoldre satisfactoriament.

I com sempre els escenaris, la vall de Baztan, el poble d’Elizondo, i també Iruña… són personatges amb  pes específic.

I a partir d’aquí escric amb el llibre ja acabat. I m’ha agradat, m’ha entretingut, m’ha tingut amb l’ai al cor, però hi ha coses que no m’han acabat de convéncer. Que Markina no era el que semblava i era un dels dolents ho tenia clar des de la fustrada exhumació del panteó a Ainhoa. Però gairebé tots els temes es tanquen molt ràpid, molt cap al final i no de la millor manera. La mare d’Amaia, Rosario, es talla el coll i llestos, un personatge que semblava l’encarnació del mal i l’odi cap a la seva filla no pot acabar així, quasi el podria haver deixat en el llimb per alguna continuació dels llibres (que segur que tard o d’hora acabarà fent), jo em temia que al final el personatge tindria una redempció, li praticarien un exorcisme o alguna cosa tornaria a ser qui és i demanaria perdó a Amaia i moriria en pau, almenys això no ha passat i és una sort perquè hauria tirat el llibre per la finestra (i no podia, no era meu). El jutge Markina és el dolent però en algun moment hauria sospitat que era el seu propi pare per un mena de pacte amb el diable, ja que la seva mare diu d’ell que és el marit no pas el fill, això no queda resolt; i del tema dels satanistes queda molta cosa que no acabem de saber. Tampoc acaba de quedar clar el tema de les germanes d’Amaia, sobretot de Flora i que ara ens enterem que una de les víctimes del primer llibre, Anne, resulta que era filla seva, potser tot plegat una mica massa forçat, el canvi d’actitud de Ros si que està ben portat, però potser ens interessaria saber exactament què diuen els documents amb que ha fet xantatge a Flora per quedar-se l’obrador familiar. I l’agent del FBI queda més penjat que totes les coses, ni sabem què estava fent, ni si sobreviurà ni perquè el propi FBI l’està buscant… També queda penjant d’un fil el matrimoni d’Amaia però això queda més o menys ben encarat, o encarat amb possibilitats almenys.
Pel meu gust massa coses resoltes d’aquella manera, en aquest aspecte n’esperava més. En totes les altres coses el llibre m’ha agradat i m’ha agradat la saga i começo a tenir ganes de fer una escapada per tota aquella zona. L’autora diu que no farà més llibres amb els personatges d’aquesta saga, i jo crec que sí, que trigarà i es farà de pregar però hi tornarà, veurem si m’equivoco o no. Ara només falta que les adaptacions fílmiques siguin dignes i estiguin a l’alçada.

 

Querido diario / Lesley Arfin

Hi ha algunes editorials que m’agraden, i això es pot veure amb les ressenyes que surten aquí, una d’aquestes és Alpha Decay, com amb les altres si un llibre porta el seu logo m’inspira confiança. A més a més aquest llibre tenia bona pinta, el diari d’una noia, d’una noia dolenta i problemàtica, però revisitat des de la noia adulta i amb comentaris i preguntes fetes anys després. Una disecció del diari, o una autòpsia, si es prefereix.
Perquè un diari adolescent a seques és una cosa com molt vista, ni el tema de les drogues ho arregla la veritat, no ens espantem de res, hem llegit de tot. Però algunes entrades comentades, amb actualitzacions o fins i tot converses amb altres protagonistes. Guanya, i guanya molt, no és només un diari, el diari és l’excusa perquè la protagonista ens expliqui com ha arribat fins on ha arribat.
La part bona és que m’agrada que no busqui excuses ni intenti justificar-se, el llibre no va d’això. I algunes converses contradiuen del tot el que posa el diari o el que ella recorda, perquè els records ja ho tenen això, que ens recordem més com ens hauria agradar ser que no pas com erem de debó. La part dolenta és que a partir de la universitat les coses comencen a anar molt de pressa, i el ritme més pausat i profund de la primera part del llibre aquí queda substituït per un ràpid «nem per feina!».
El llibre compta amb pròleg de l’actriu Chlöe Sevigny, que diu tenir moltes coses en comú amb l’autora del llibre Lesley Anfrin, a més apareix a la pel·lícula Kids, on es retrata una joventut molt com la del llibre, més o menys. Us poso el trailer:

Però jo a la Sevigny la prefereixo cantant la canço de la pel·li Boys Don’t Cry.

 

Casino de Santa Isabel / Gemma Freixas

Les històries ambientades a la colònia de Guinea m’agraden, i si a sobre hi surt un casino… vaja que aquest llibre té un títol que em fa molt complicat de resistir-me.
Som a Guinea, poc després de la independència, i un home apareix mort, un blanc, en Montesinos, prop d’un dels barris de negres. Montesinos tenia fama de jugador, bebedor, i perseguidor de nadiues (miningues), tot un sant. Tot sembla apuntar a una aturada cardíaca, però el guàrdia civil que ho investiga, Guillem, no les té totes, i contra les ordres del seu superior comença a investigar, i veu que Montesinos participava de l’estafa amb el cacau. El cacau guineà estava molt subvencionat, i de vegades els productors el compraven a països veïns i el revenien com seu per cobrar les subvencions. En un moment en que tot pot començar a canviar i ni se sap com, investigar segons què posa molt nerviosos a gent molt important que intentaran persuadir Guillem que deixi de furgar el que no li importa.
Tot això mentre el president Macías comença a dur el país ràpidament cap al col·lapse, i la confrontació étnica, tot i que l’ase dels cops preferit són els espanyols que encara queden a l’illa, cada cop menys. L’assassinat va perdent importància mentre se’ns retraten els darrers dies de presència espanyola a Guinea, amb un president embogint, i les potències mundials mirant-s’ho amb indiferència perquè sabien que allà hi ha petroli en quantitats ingents. Una descolonització que més aviat va ser una desbandada per salvar la vida i un país, com tants altres, que amb la independència va començar a anar pel pedregar a mans d’un sàtrapa de record guinness (si en voleu saber més, de Macías i altres no us perdeu el llibre Pallassos i monstres).
Al final el casino hi apareix més aviat poc, ja m’estranyava a mi un casino funcionant com a casino a l’espanya franquista… I l’assassinat té a veure amb obscures maquinacions que tenien com a objectiu seguir l’estela de Sud-àfrica i establir un règim d’apartheid que perpetués els privilegis dels blancs sobre la població autòctona. Va ser una sort que no fructifiqués, clar que el que van tenir enlloc d’això tampoc és per envejar-ho.

La puta història de Catalunya de la iaia / Jofre Martell

Em declaro molt fan de les receptes de la iaia, el blog de cuina que m’encantaria haver fet, per això em va fer molta il·lusió que aquest Sant Jordi em caigués La puta història de Catalunya de la iaia, repassem una mica el llibre.
És la nostra història sí, però explicada amb paraulotes i mala llet i comentaris ofensius pràcticament per tothom, és un llibre meravellós.
I possiblement sigui una de les poques maneres que aprenguem alguna cosa de la nostra història, per agafar perspectiva més que res, i per repassar la quantitat de vegades que com a poble l’hem cagat de manera clamorosa. I també serveix per riure una estona, que no està gens malament.
No és un manual d’història normal, i no aprofundeix gaire tampoc, ara que per fer-se una idea de la nostra història sí que serveix, per aprofundir més en la història, com diria la iaia: aneu a la puta biblioteca, lerdos!

Extraña forma de vida / Enrique Vila-Matas

En la meva investigació per descobrir si Vila-Matas és un geni o un timador avui em toca aquest llibre. De moment el meu marcador d’aquest autor està amb empat a 1, no em va agradar Bartleby y compañía, i sí em va agradar París no se acaba nunca. Així que aquest llibre seria la prórroga.
I aquí sí que sembla que ens trobem amb un llibre més novel·lesc, però estem parlant de Vila-Matas, no d’un escriptor típic, o sigui que això s’ha d’agafar una mica amb pinces.
De nou tot parteix d’una conferència que el protagonista ha de fer aquella nit, i nosaltres tenim un dia d’aquest protagonista, un dia mogut. Sap que a la conferència hi assistirà la seva cunyada-amant a qui no veu de fa temps i que no tornarà a veure a menys que es fugui amb ella. I això mentre recorda un viatge a Antibes per veure’s amb ella, localitat on vivia Graham Greene, i d’aquí passa als espies i decideix que parlarà d’espies a la conferència, ni que sigui per descansar del realisme social que s’ha apoderat de la trilogia que està escrivint, una trilogia on els protagonistes són la gent que es troba pel seu carrer, o el que creu saber-ne…
A veure, li estic començant a trobar el què a Vila-Matas, ara que m’han calgut tres llibres. És un autor diferent, això s’ha de reconèixer, ara encara espero un llibre seu que m’enganxi de mala manera.

El secuestro de la Virgen Negra / Dani el Rojo; Yolanda Foix

El primer llibre de la sèrie Tiburón em va deixar amb ganes de més, i aquest és l’altre llibre (encara n’hi ha un altre, de moment).
L’acció es situa just en acabar el primer llibre, amb la banda de Tiburón amb els diners de l’atracament i posant com més kilometres millor  entre ells i la gent del Tosco i altres víctimes del cop al Vegas Gold. Arriben al Ferrol, on un de la banda té un conegut que els pot donar un cop de mà i ajudar-los a situar-se allà, es diu Antonio Piñeiro i es dedica al contraban de tabac, per tones. Abans de fer negocis amb ells els hi demana un acte de confiança, un assassinat, però Tiburón s’olora que aquí hi ha gat amagat i… Si segueixo ja rebento l’argument, així que em pararé aquí.

El llibre «pulp» amb personatges molt reals, les bandes d’atracadors que vivien a tot tren van ser una realitat una bona pila d’anys. I els llibres es llegeixen en un moment i realment entretenen, molt.
Per cert, una adaptació al cinema no que el gènere «quinqui» ja s’ha espremut prou i de sobres, però aquest llibre (i l’anterior) adaptat al còmic podria ser tot un descobriment, aquí ho deixo.

Un home que se’n va / Vicenç Villatoro

Vicenç Villatoro és un escriptor que em cau bé i que he de llegir més. Més que res perquè la seva visió de la literatura és molt semblant a la meva, si teniu més curiositat us enllaço aquí una entrevista, i teniu la ressenya de la molt recomanable novel·la Titànic fent clic aquí.

A Un home que se’n va Vicenç Villatoro ens para del seu avi Vicente Villatoro, un home que va marxar de Castro del Río, als seixanta anys, seguint al seu fill que va marxar a Terrassa. Per què un home de seixanta anys deixa enrere tot el que coneix i adopta com a seva la terra dels néts enlloc de la dels pares o la pròpia?
Per respondre a aquesta pregunta ens hem de remuntar a qui era aquest avi, i sobretot a què li va passar, i això ens porta de manera inevitable cap a guerra civil. A Castro del Río, després de la sublevació militar va esclatar la revolta, hi havia gent que intentava mantenir la legalitat republicana i uns altres que el que volien era fer la revolució, amb les matances pertinents, un equilibri complex i a l’avi de Villatoro li va tocar formar part del comité de govern, almenys no era el comité de guerra dels anarquistes. Tot i així aquest tipus de decisions no sortien gratis, i en acabar la guerra un consell de guerra va condemnar Vicente Villatoro a la pena de mort, finalment se li va commutar per perpétua gràcies a que va salvar la vida a un parent capellà. Realment primer li van commutar mort per trenta anys, després trenta per vint i després la condicional perquè la guerra mundial no anava com toca i el règim necessitava fer gestos cap als vencedors abans que els vencedors prescindissin del règim, i després de la condicional indults massius que els presos eren cars d’alimentar.
Una de els reflexions que fa Villatoro mentre busca informació i papers sobre el procés de son avi és una frase que li diu un amic historiador sobre el tema de la memòria històrica: «Si algun dia es revisessin tots els processos de després de la guerra moltes famílies tindrien un disgust«. Perquè podem pensar que a tots els van matar per un tema ideològic, que en gran part sí, però també per coses com robar un banc, assassinar algú, robar, violar, pillatge en general… aquestes coses van passar i algú les va fer. Al final el càrrec més greu contra l’avi Villatoro és quan ell i la resta del comité van rebentar la caixa forta del Banesto del poble per tenir efectiu per poder comprar coses per al poble.
Perquè a Castro del Río, amb la revolució van abol·lir els diners, el poble era força autosuficient però quan calia recorrer a l’exterior feien falta diners. I sí, de seguida es va veure que això d’abol·lir els diners era poc pràctic. I de nou el que sempre passa llegint coses sobre aquell període, si el bàndol republicà hagués estat unit i decidit a guanyar la guerra primer potser les coses haurien estat diferents.
Després de la presó el seu poble ja no era ben bé el seu poble, no era només que els hi haguessin pres el que tenien, era que els hi havien pres el futur, i els fills volien un futur, per això l’any 50 van marxar, primer el pare de Villatoro, també de nom Vicente amb la mare i després de liquidar les darreres propietats del poble els va seguir l’avi de l’autor.
I la part final és un retrat de la immigració, d’aquests castellans o xarnegos que van triar ser de la terra dels seus fills i néts, i Terrassa als anys 50, on les vies del tren eren més frontera que l’origen de la gent (bé, les diferències eren més per nivell econòmic que per una altra cosa).
És un llibre llarg, més de 600 pàgines, i en alguns punts es fa una mica difícil de llegir, com si la guerra o la presó no s’acabés mai. Tot i el to biogràfic, i aquesta interpretació de l’avi per conèixer-se millor hi ha estones que no podem evitar pensar que estem llegint «un altre llibre sobre la guerra civil». Recomanable, però cal anar una mica sobre avís, el llibre no és una novel·la i no es pot pretendre llegir-lo com si ho fos.

Vicenç Villatoro i el seu avi

I cap a la part final hi ha la narració (vinculada amb l’immigració) de la riada de Terrassa del 62, un fet del que trobo que se n’ha escrit poc, potser perquè encara és massa proper. Volia fer una miniressenya però al final ha sortit una de les altres.

L’home que va confondre la seva dona amb un barret / Oliver Sacks

Ara feia molt que no em posava amb un llibre de NO-FICCIÓ (resulta que no tant, però sí que llibres més aviat tècnics ara feia temps que no m’hi posava). També vaig arribar a aquest llibre de manera trista, el senyor Sacks s’està morint i va aparèixer un missatge seu a les xarxes socials despedint-se, i a partir d’aquí gent amb un criteri del que me’n refio recomanaven els seus llibres, i vaig agafar aquest.
Amb Sacks em passa com amb Dawkins, divulga tant bé que no hi fa res que el llibre tracti sobretot sobre neurología (tema que desconec), ho fa interessant i entenedor, com Dawkins ho fa amb la biologia i l’evolució. Ambdues disciplines són fascinants, i el cervell humà és una màquina d’una complexitat tremenda, una complexitat que ens defineix com a persones quan funciona bé, i també quan no funciona bé, com si no controlem les nostres cames a menys que les mirem, o si ens quedem encallats en un dia de fa anys i no passem d’allà ni som capaços d’incorporar nous records o si no veiem les cares de la gent a menys que les relacionem amb una determinada melodia o…
Serien casos fascinants, però responen a persones, persones que han de viure amb aquestes peculiaritats, alguns en són del tot incapaços i d’altres han de reapendre tot de coses que donem per suposat com el moviment de les cames, o els braços o el que sigui.
El capítol titulat «Bessons» m’ha encantat, dos bessons, un CI de 60 amb prou feines, però capaços de proeses matemàtiques tremendes com calcular el dia de la setmana de qualsevol data en un rang d’uns 80.000 anys, o d’anar trobant nombres primers fins a 20 xifres perquè sí, com si en els nombres trobessin un ordre que poguessin fer seu.
Un llibre molt recomanable, i un autor també recomanable en l’àmbit de la divulgació. La peli Awakenings (Despertar) està basada en un llibre seu, us en deixo el trailer.

 

Huida del corredor de la muerte / Edward Bunker

Aquest llibre recull alguns relats d’Edward Bunker publicats postumament. Potser us estranyi que una de les etiquetes sigui BLACK AMERICA, però alguns relats i molt especialment el primer (un relat de 70 pàgines) La justicia en Los Angeles 1927, s’engloba perfectament en aquesta temàtica. I a risc de ser incorrecte ens trobem amb un llibre de relats de presons, tot i que quan Bunker va entrar a les presons els presoners negres encara no eren majoria aclaparadora i tampoc havien començat les guerres racials, existia certa segregació però entre els diferents grups racials no hi havia una oberta hostilitat com sí n’hi va haver després.
Bunker es va passar molts anys a la presó, així que jo aventuraria que tots aquests relats són reals, o almenys parteixen de vivències reals, canviades o adaptades o… hi ha autors que s’han d’inventar el que són les presons, ell no, ell les coneixia de primera mà i pràcticament des que era un nen. El que llegim no és del tot ficció.
Un apunt personal és que crec que aquest llibre no està del tot acabat, possiblement tingués la intenció de fer un gran llibre o una gran novel·la sobre les presons, i hauria sigut una novel·la magistral com No hay bestia tan feroz, però de totes maneres aquests relats estan prou bé, sobretot si voleu fer un tast d’aquest autor, tot i que el millor dels seus personatges és quan surten de la presó.

Per una d’aquestes històries un dia abans d’acabar el llibre vaig veure per la televisió la pel·lícula Hurricane Carter, un home innocent i negre condemnat a tres cadenes perpètues, o sigui que la història de La justicia en… no és gens exagerada, i no puc dir més per no esguerrar potser el millor relat del llibre juntament amb el que dóna títol al recull. Ed Bunker en estat pur, us deixo amb Hurricane Carter de Bob Dylan.

 

Una infancia: biografía de un lugar / Harry Crews

M’alegro molt cada cop que apareix un llibre de Harry Crews, sé que gaudiré i sé que em preguntaré perquè coi no s’havia publicat abans a aquest tros d’escriptor.
Aquest llibre és autobiogràfic, però a l’estil Harry Crews i primer ens explica la vida de son pare, no és una biografía típica i on tots els fets estan perfectament documentats i tot és veritat objectiva i compulsable, però és igual.
També sería lícit pensar que els seus llibres sí, però que potser una autobiografía no està al mateix nivell. Error. La infància de Harry Crews podría sortir d’un dels seus llibres tranquil·lament, és un material literari de primera.

El seu tatuatge

Quan un escriptor reexit es posa amb la seva vida té moltes coses a favor, la majoria d’escriptors que admiro tenen % variables d’autobiografía en els seus personatges i els seus llibres. Sempre hi ha alguna cosa en concret que sí han viscut ells, o algun personatge més o menys basats en ells… Si un escriptor és prou bo per crear vida del no-res, si ha de recrear una vida tan real i tan propera com la seva… té tots els números per lluir-se.
La infància de Crews va ser molt dura, al comptat de Bacon, Georgia, fill pobre d’un pagès pobre, en un poble ple de pagesos pobres, als anys 30 i 40, el telèfon més proper estava a quilòmetres, les carreteres no estaven asfaltades, encara quedaven negres que havien viscut com esclaus. Un poble petit al cul del no-res on l’únic que ensenyava a la gent com podia ser el món de fora era el catàleg dels magatzems Sears. A més a més el pare de Crews tenia afició a dues coses: l’ampolla i treballar, i es va matar literalment a treballar.

Harry Crews

El petit Harry té un company inseparable, el gos Sam, i es fa molt amic del fill dels que treballen a la seva granja, una família de negres amb una àvia que rondava la centena d’anys. I Harry un dia agafa una malaltia, i es queda al llit, amb febre i les cames doblegades cap enrere en un angle forçadíssim. Metges i predicadors s’acosten impotents per intentar curar-lo, sense èxit, s’ha convertit en un freak. Però Auntie, l’àvia negra, li diu que això li passa perquè un ocell (com els que té en una habitació de casa) li ha escopit a la boca, que ha d’alliberar els ocells. Ho fa i comença a recuperar una mica de mobilitat i ara almenys es pot seure. Contra tot pronòstic es va recuperant, i quan comença a estar bé cau en un barril d’aigua bullent per la matança del porc i es torna a passar una temporada confinat al llit.
Temps després els seus pares es separen i ell son germà i sa mare, en plena nit deixen la casa, i després van a la ciutat on la mare treballa en el tabac a preu fet, el pare els va a buscar però allò no funciona i es divorcien. Però el pare no va morir treballant? Sí, i Harry era tant petit que ni ho recorda, però la mare es va casar amb el germà de son pare (es veu que en aquella época-zona això era normal en casos de viduetat), i Harry va creure quasi tota la seva infància que el seu tiet era son pare.
I després ja poc més, algun tonteig amb la delinqüència i de cop i volta ens el trobem que torna a Georgia, després de servir als marines, i es dóna compte que s’ha allunya molt d’aquella gent, però que encara en segueix formant part, d’una manera una mica contradictòria si es vol, però no per això menys real.
Llibre molt recomanable, com tots els de Harry Crews, només he trobat a faltar que seguís més enllà amb el Harry adolescent i el marine que va lluitar a la guerra de Corea i el que va haver d’enterrar a un fill i el karateka i…  Suposo que a mida que es vagin publicant els seus llibres aniré descobrint aquest gran auor.