Trajecte final / Manuel de Pedrolo

No em cansaré de repetir que cal llegir a Pedrolo, és injust que un autor tan enorme estigui ara mateix tan oblidat (més enllà de les reimpressions eternes del Mecanoscrit del segon origen). Aquest llibre és una mostra de la seva vessant contista. Contes breus, amb el regust dels clàssics del hardboiled americà, però aquests contes entrarien dins la ciència-ficció. Una combinació d’estils i temes molt de Pedrolo.
Hi ha tots els temes que són obligats en la SF, aliens, futur, viatges en el temps, androides, burlar la mort, i una cosa tant estranya com gent que a partir d’una certa edat comença a rejovenir…
Un dia, algú amb una mica d’influència descobrirà a Pedrolo, en començarà a parlar, es posarà de moda i tot déu fliparà i amb raó… jo aviso!

Una mezcla de flaquezas / Robertson Davies

Tercer volum de la Trilogía de Salterton. Si el segon acabava amb la boda de Solly Bridgetower i Pearl Vambrace (sí els noms canadencs se les porten, pot deure’s al costum de fer servir el cognom de soltera de la mare com a nom de pila dels fills, almenys en les novel·les de Davies és així el que dóna noms diguem-ne curiosos). La novel·la aquí comença amb la mort de la mare de Solly, la senyora Bridgetower, una mare tirànica i una sogra insuportable, que deixa una herencia.
Pel que fa al seu fill la seva herència consisteix en no deixar-li herència, pot fer servir la casa (que hereda amb un servei que no es pot pagar) i han de destinar els diners heredats a becar l’educació d’una jove a Europa, fins que Solly i Pearl tinguin un fill mascle. Un encant de dona.
La jove seleccionada primer és una pintora, però l’han de descartar en descobrir-se que no és verge, soltera, amb vint anys i no-verge només pot ser una golfa (el Canadà dels anys 50 era molt conservador) i acabant agafant a una cantant, Monica McGall, que canta en una cor religiós de l’església del tretzè apòstol. I l’envien a Londres, a ella que no havia sortit mai de la seva casa, la seva església i la fàbrica de pega de son pare on fa de secretària.
I ara veure’m con Monica aprén a ser una cantant, i com entra en el món de la música, i en el món en general, en part gràcies a Giles… cada cop quedarà menys de la senzilla noia de Canadà. Que a més a més ha de viure al fred Londres, res a veure amb el seu Ontàrio natal, aquí la gent està amuntageda respirant un aure fètid i la calefacció va amb comptadors amb monedes perquè la gent no abusi.
Un colofó més que digne a la trilogia menys celebrada de Davies, però això és una altra història.

Levadura de malicia / Robertson Davies

Robertson Davies és una aposta segura, sempre, fins i tot en la seva trilogia menys celebrada, després de les dues obres mestres que eren les trilogies de Deptford i Cornish ara toca la de Salterton de la que ja fa temps vaig llegir el primer volum.
Tot comença de manera innocent, un dia com un altre, un diari de la petita localitat de Salterton publica un anunci de boda, una boda que s’ha de celebrar un 31 de desembre i entre dues persones que no estan promeses, ni tenen intenció de casar-se i que a més a més formen part de dues famílies enfrontades. Això fa que ambdues famílies vegin com una ofensa terrible que se les vulgui emparentar amb «els altres».
Sota l’aparença d’una comedia lleugera en una petita ciutat universitària canadenca (Canadà té detalls exòtics, són més anglesos que els propis anglesos) Davies fa gala de la seva fina ironia i el seu sentit de l’humor per portar una història que potser només té el defecte de ser una mica previsible. Però quin riure! Vaig de cap al tercer de la sèrie!

Lizzie / Patricia Muñiz

Chloé, Lizzie, Brigitte. Al voltant d’aquestes tres protagonistes orbita tota la història. Una història que fa honor al subtítol (potser un subtítol que dóna massa pistes): La estudiante que vendió sus bragas y acabó convertida en obra de arte.
Entrem en un món peculiar, el dels fetitxistes que compren roba on-line, roba que porten noies que es van despullant a mida que es tanquen les subhastes sobre les diferents peces.

Brigitte és l’estrella que va de baixada, mig desapareguda, com aquelles actrius del porno que desapareixen i potser anys després tornen com actrius més convencionals. A Lizzie que la gent pugui pagar per roba vella amb l’única condició que la porti posada i se la vagi treient davant d’una webcam li sembla una manera extremadament fàcil de guanyar diners. Chloé és periodista, mig becaria, periodista artística, i està investigant tot aquest moviment, on hi ha molt d’art, art viu, representació, ideals de bellesa, secrets inconfesables, tota una sèrie de coses que fan de l’art, art.
Brigitte, Chloé i Lizzie, però també Sylvain, o els clients com Ojazos, Jeminguey, Capitán Smith… tot plegat conflueix quan Turner Davies convoca a les dues muses, per preparar una exposició. La idea és fer unes fotos, uns videos, muntar-ho… però l’exposició acaba sent Lizzie, completament transformada en el personatge.
Quin efecte té posar una pantalla per mig en tot el que fem? Un dels efectes és com de desdoblament, ens convertim en alguna cosa a observar, una cosa que provocará reaccions, si ho fem bé ens

convertirem en art. Però aquestes obres d’art respiren, estan vives, tenen anhels, pors, projectes… no acaba de quedar clar si han triat aquesta opció o hi han quedat atrapades, per saber-ne més l’haureu de llegir.

Pot semblar molt complex, però l’argument es segueix molt bé gràcies a capítols curts que fan que en tot moment no ens perdem res. No és el primer llibre que ressenyo de Patricia Muñiz, però sí el primer que s’autoedita, el podeu trobar a amazon, tant per kindle com en format físic. No pot posar-ho més fàcil perquè us feu amb aquest molt recomanable llibre.

Mal dadas / James Ross

Novel·la ambientada en els anys de la gran depressió americana, un període complex i interessant com a escenari literari. Som a Carolina del Nord, els camps fa temps que apenes rendeixen i la gent passa el dia fumant, i si poden també beuen, licor legal o l’altre una mena d’aiguardent de blat de moro. La única manera de prosperar és o treballant en una fàbrica o amb un negoci propi. Això ho té clar Smut, que munta un saló, adossat a una benzinera un lloc on menjar beure i ballar, i li demana a Jack de treballar allà. A Jack el banc li acaba de prendre les terres per impagament d’impostos, tampoc és que tingui gaires opcions.
Tot i que el lloc té éxit els deutes de Smut no el deixen respirar, necessita líquid, sinó els préstecs aniran creixent fins que hagi de malvendre el negoci i aleshores el compri algú del poble per un preu molt baix i faci el gran negoci i ell es quedi tirat.
D’un dels clients corre la llegenda que abans que tots els bancs petessin va treure els calés i els va enterrar al jardí, i a més és algú que viu sol. Smut diu a Jack que l’acompanyi, van a la casa i torturen l’home fins que els diu on té els calés, i després el maten i eliminen el cos. Però Jack de seguida veu que Smut no té intenció de donar-li la seva part dels calés, i la cosa es complica…
Fantàstica novel·la que m’ha recordat el millor Jim Thompson, personatges perdedors però amb recursos i valentia de sobres, tot i que no sempre ben dirigida, es fa estrany que l’autor només aconseguís publicar aquest llibre. Tot un encert de Sajalín.

Los reyes del jaco / Vern E. Smith

Primer llibre d’aquest autor, però que el publiqui Sajalín ja m’inspira confiança. Cal destacar que com qui no vol la cosa estan confeccionant un catàleg brutal i per mi ja s’han guanyat el cel recuperant el gran Edward Bunker.

Estem a Detroit el 1972, el declivi de la ciutat ja havia començat, però ni de lluny semblava que arribaria als nivells actuals d’atur sense esperança i barris literalment abandonats on no arriba ni la policia ni les ambulàncies (la ciutat es declarà en fallida el 2013).
Llegint el llibre un s’imagina els carrers de Baltimore a The Wire (per buscar un referent proper), grans quantitats d’heroïna, camells, i un complicat equilibri de poder que implica absolutament a tothom inclosa la policia i els seus informants, ionquis i on les disputes es resolen a trets.
Un grup d’eixelebrats li roben quasi vint quilos d’heroïna a McDaniels, un dels principals caps de la droga de la ciutat. Amb aquest inici podeu estar segurs que passaran coses, moltes i de pressa!
Això sí, el llibre té molts personatges i la situació per moments pot resultar un pèl confusa, donaria per una molt bona pel·lícula. Llibre recomanable i una nova descoberta de Sajalín.

És pensar en els USA, droga i afroamericans i em surt Omar de The Wire

 

Breaking Bad

Gran sèrie. Entenc que a aquestes alçades no és cap descobriment, és una d’aquelles sèries que no he volgut veure fins tenir-la sencera i així veure-la més o menys de tirada, no a base de maratons o coses similars (excepte la darrera temporada, que sí que va ser un continu).
Walter White se’ns presenta com un perdedor de llibre. Un professor sobreqüalificat a qui els alumes no foten cas que s’ha de pluriemplear en un túnel de rentat de cotxes on coincideix amb alguns dels alumnes. Per acabar-ho d’arreglar li diagnostiquen un càncer. I a Estats Units tractar-se un càncer pot ser molt car, no totes les assegurances de salut ho cobreixen, a més a més sense ell i el seu sou la situació económica de la família pot ser crítica en molt poc temps. En resum: Walter White necessita diners, molts diners.
Un exalumne de Walter es dedica a fer i traficar metamfetamina, fa calers, Walter li proposa associar-se, ell és químic, un químic tremendament bo capaç de fer una meta de quasi el 100% de puresa, un Walter White passar per això no només sense que el matin i a més a més fer diners, moltíssims diners?
producte capaç de rebentar el mercat. Un producte així no es pot distribuir amb quatre penjats, necessiten jugar a les grans lligues, i per això hauran de pactar amb gent sense escrúpols. Podrà
La resposta en sis temporades que funcionen tremendament bé i que desemboquen en una temporada final de les que es recorden.
El protagonista és Walter White (Heisenberg), i al principi ens cau bé, després es va veient que res l’atura en els seus plans, absolutament res, és un fill de puta total, dolent fins al moll de l’òs. I Jesse és el gran secundari, aquest almenys en el fons és bo i més d’una vegada és l’únic que té remordiments. La resta de secundaris són també molt bons i amb molta presència, una mica irregulars, però determinants per la trama.

Sèrie molt recomanable, però un avís, no és una sèrie que s’estalvii la part més negra, traficar amb tones de droga implica conèixer a gent «poc recomanable» (per dir-ho de manera suau). Aquí teniu una selecció d’algunes de les millors escenes, òbviament està ple d’espòilers.

 

Submissió / Michel Houellebecq

La pose de Houellebecq d’etern enfant terrible carrega, i aquest jugar sempre amb la provocació també, però això no treu que les seves novel·les siguin interessants, de vegades justament per retrats descarnats molt allunyats del que seria políticament correcte. És un transgressor, però també és francés, això cal pensar-ho, els francesos són molt com són ells, i els escriptors encara més.

La novel·la és interessant, les reflexions del protagonista no gaire, perquè són si fa no fa les mateixes que a totes les seves anteriors novel·les. Però el retrat que fa de França en els propers anys sí és interessant. Bàsicament a les presidencials la segona volta és entre un candidat de la Germandat Musulmana o la Marine Le Pen d’el Front Nacional, i guanya el musulmà. Que al país laïc per excel·lència pugui gobernar un musulmà d’un partit que fa de l’islam el seu tot em costa de creure, tot i que en no gaires anys podria ser demogràficament possible. Una França sota la xaria, almenys en part, i les petrocràcies del golf pèrsic finançant l’educació i comprant La Sorbona. El panorama i la projecció és el que resulta interessant. La trama personal és si fa no fa la mateixa que en altres llibres de l’autor, no canvia gaire l’home. Per si algú ho pregunta, per mi el seu millor llibre és Plataforma.
I tampoc em convenç gaire el seu plantejament que l’Islam pot ser per Europa el que el cristianisme a l’Edat Mitjana, o que amb l’Islam sigui possible refer l’Imperi Romà. I sobretot no em convenç que la majoria d’ateus es puguin convertir fàcilment a l’Islam, els que jo conec hi han pensat força en el seu ateisme, clar que en un sistema que o et converteixes o pràcticament no pots fer res és una idiea que qualsevol es plantejaria. Dóna que pensar, això està clar.
I m’agrada que Anagrama comenci a publicar llibres també en català!

El cielo desnudo / Herbjørg Wassmo

Com en l’altre llibre d’aquesta trilogia aquest comença inmediatament després de l’anterior. De fet els tres llibre es podrien haver publicat junts perfectament.

Ara la història no es centra tant en Tora com amb la relació que té sobretot amb la seva tieta Rakel (la dona forta de la família) i el seu tiet Simon. Ells dos no tenen fills i li paguen els estudis i li ofereixen una casa diferent sense un Henrik tirànic i abusador. I l’embaràs que Tora havia mantingut en secret acaba sent descobert per Rakel quan la visita a Breiland. I l’ajuda, i la convenç que allò no és culpa seva, i guanya una aliada, que no pot dir res perquè al cap i a la fi a qui beneficiaria?
Rakel està molt malalta de càncer i mor en un accident marítim on també està implicat (de manera innocent) Henrik. I Tora sent que ella i Rakel són la mateixa persona, potser sí que hi havia aquesta connexió o només és un subterfugi per dignificar la seva atracció per Simon. Aquesta connexió o duplicitat segueix ja tota la novel·la.

Al marge del tema personal cada viatge de Tora a la illa és un retrat de com canvien les condicions de vida, els pescadors, les ovelles, els elements amb tota la seva força. Un món que Tora sent cada cop més llunyà dels seus estudis a la (petita) ciutat de Breiland, un món que ja no és el seu i que no li ha donat gaire res i que més li ha semblat sempre una presó, i com en una presó l’únic que té sentit allà és escapar. I el final és una mica estrany, encaixa perfectament amb la novel·la, però m’esperava un altre tipus de final.

No faig una ressenya gran reserva perquè amb el resum dels arguments fer-lo només del darrer volum em sembla estrany. Aquesta és una gran trilogia d’una literatura que ens resulta completament exòtica, cal destacar l’esforç de Nordica per acostar-nos aquests autors. Llibres molt recomanables, densos, però que quan t’atrapen no et deixen.

La habitación muda / Herbjørg Wassmo

Segon llibre que comença inmediatament després del final del primer. No hi ha un salt temporal endavant en forma d’elipsi. Henrik, el padrastre de Tora. és a la presó per haver calat foc a la fàbrica del seu cunyat. Tora manté en secret que ha patit abusos, però està radiant amb tenir Henrik lluny, mentre creix i creixen els seus somnis de marxar de la seva illa, sommia de manera infantil amb reunir-se amb la seva àvia materna a Berlín. Però aquesta idea té molt de somni i poc de realitat, ni tan sols sap si el seu pare tenia família a Berlín. Ella però el que vol és marxar.
La duresa de les condicions de vida queda a la vista amb la descripció d’un temporal que pràcticament arrassa l’illa, cases desplaçades, terrats arrencats, espigons desapareguts, tots els vaixells del port naufragats i els que han tingut temps corrent cap a alta mar on almenys les onades no els estimbaran contra les roques. El paisatge que queda després és absolutament desolador.

Mentrestant Tora creix, i finalment Henrik torna. Ja no és una nena, ha crescut i també és més valenta més capaç de dir les coses, no pas el seu secret però sí que no vol Henrik a casa, sota cap concepte.
Però torna, i sembla una altra persona, tranquil·la i que ja no veu ni té els seus atacs de fúria, però poc abans que Tora marxi a estudiar a Breiland (els estudis li paguen els seus tiets), Henrik hi torna.
Ara poso una foto, no és de Breiland però sí d’una altra ciutat noruega en els anys on s’ambienta la novel·la, 1957-1958. Després de la foto venen espòilers molt bèsties. No vull queixes.

Torvet (1950-tallet), Per Renbjør; Creative Commons

I quan Tora arriba a Breiland i comença a estudiar un nou món s’obre al seu davant. Un món que no té res a veure amb el que coneixia, una classe amb gent de la seva edat, una petita ciutat enlloc d’un poble perdut… sembla que Tora comença a aixecar cap i que les coses només li poden anar bé. Doncs no. Recordeu que abans de marxar el seu padrastre la viola? Doncs endevineu qui s’ha quedat embarassada.
Ho aconsegueix dissimular amb roba ampla (sí, no és gaire creible), i ho amaga, i pareix a la seva habitació en silenci (les queixes d’això a l’autora no a mi) un nen que neix mort. O potser no, el fet que ella es quedi feta pols i es preocupi d’un nano que no vol tenir al cap d’una estona potser no ajuda.  El fica en una caixa, l’enterra a la muntanya i es disposa a seguir la seva vida.
Des que descobreix que està embarassada té molt clar que és la cosa o ella, i tria ella. I aquí acaba el segon llibre de la trilogia, em poso amb el tercer.