Ella ve quan vol / Matthew Tree

No és el primer llibre que llegeixo de Matthew Tree però com si ho fos, un llibres de memòries, un de viatge per Catalunya, articles… però aquest és el primer llibre 100% ficció d’ell que em llegeixo, i m’ha agradat. A veure no és el millor llibre que m’he llegit, però els altres intents amb aquest autor que és algú que em cau bé no havien acabat de ser gaire reeixits. Aquí sí, un llibre de contes equilibrat, amb un primer conte que m’ha semblat molt i molt bo i la resta de molt bon nivell. Això sí, contes no gaire llargs i un llibre un pèl curt, però això és una mania meva!
En definitiva si us voleu endinsar en les obres més purament narratives de Matthew Tree aquest llibre és un bon començament, almenys a mi m’han entrat ganes de seguir amb ell, ja ho he dit altres vegades però necessitaré vàries vides per tot el que vull llegir.

Little boy blue / Edward Bunker


No sé què té Bunker però m’encanta. En aquest llibre viure la infància d’Alex Hammond, que com el propi Bunker recorre tota una corrua de cases d’acollida, escoles militars, reformatoris… entre un i altre centre d’on es fuga i d’on sempre l’acaben expulsant viu amb son pare, però son pare és incapaç de fer que Alex no es fiqui en embolics, per acabar-ho de rematar Alex forma part del 2% de la gent més llesta, no aguanta les injusticies ni l’autoritat, parlant col·loquialment diríem que té molt mal pronto.
Si Bunker narra això amb una gran vivesa és perquè no fa més que narrar el que va ser la seva vida, poca broma amb ell que va estar en la llista dels més buscats per l’FBI, les seves novel·les negres són autèntiques, i aquesta novel·la, podria passar gairebé per les seves memòries, igual que a No hay bestia tan feroz les coses que li passaven a Max Dembo eren les que li havien passat a ell, incloses tanganes amb l’agent de la condicional (Edward Bunker va estar molt de temps enviant-li postals al seu agent mentre recorria els Estats Units atracant bancs).

L’entorn d’escoles militars, cases d’acollida, correccionals, manicomis (dels que encara feien servir els electroshocks) van gravar-li un codi étic: mai xivar-se, i marica era el pitjor insult i s’havia de contestar a cops de puny, sinó era barra lliure per la sodomització contínua, sí parlem de nanos de 12-16 anys.
La seva intel·ligència, segons la viqui s’estima que Bunker tenia un CI de 152, no ajuda. Bunker/Hammond sabia llegir en un lloc on la majoria no, i era capaç de pensar, i amb els llibres descobria que hi havia un altre món fora dels murs on sempre l’acabaven tancant.
En un robatori nocturn Alex dispara a l’amo de la tenda que està robant, quan avisen a son pare aquest mor en un accident de cotxe mentre el va a buscar. No té enlloc on anar, les presons seran totes les seves cases, un nen no pot llogar una habitació, no té res a guanyar ni a perdre, només fugar-se, un cop i un altre i un altre…
Sembla que al final té un cop de sort, una tieta que se’n vol fer càrrec, però Alex ha fet el que li ha donat la gana des dels 4 anys, no està per aguantar res, ni cap tipus de disciplina ni res de res, paradoxalment les institucions i els correccionals l’han incapacitat per dur una vida que no sigui de delinqüència i ser un fugitiu…
Molt, molt bo!
 

Un hombre enamorado / Karl Ove Knausgård

Seguim amb Mi lucha d’en Knausgård amb el segon volum, després del primer on repassava els anys d’infància i la mort del seu pare ara anem al punt on el matrimoni de Karl Ove comença a no anar bé, en part perquè tres crios insuportables no són el millor per quan una parella comença a tenir esquerdes.
I com en el primer llibre l’autor s’embranca en contínus flashbacks i salts en el temps i quan troba un tema sobre el que esplaiar-se ho fa, sense contemplacions, ho fa bé, molt bé, però tenim al davant un llibre de més de 600 pàgines, pot ser dur.
El llibre m’ha agradat, però no sé si recomanaria aquest llibre, és una biografia novelada però d’algu amb poc interés, perquè l’interessant de Knausgård no és la seva vida sinó la seva obra.
Aquest llibre recull el moment en que comença amb aquest mastodòntic projecte, troba notes seves de quan tenia divuit anys, i veient que no aconsegueix tirar endavant cap nou llibre comença a treballar-les, a tirar del fil (a la manera de Proust i la seva magdalena, i sí, m’he llegit els 7 llibres d’A la recerca del temps perdut, sé de què parlo, en ordre són aquest, aquest, aquest, aquest, aquest, aquest i aquest). És un procés dur, que l’enfronta al més profund de si mateix, també al més incómode, però l’embarga la sensació que això és el que ha de fer, és el llibre que ha d’escriure, i això passa absolutament per sobre de tot.
En algun moment ho diu, és un escriptor, si la família no el deixa escriure deixarà la família, no és una cosa que s’escrigui si s’espera quedar bé.
Em llegiré el següent quan es publiqui, i potser seria interessant recuperar els seus altres llibres, miraré a veure si es poden trobar no en noruec.

Atando cabos / Annie Proulx

Considerada una de les principals novel·listes nord-americanes va saltar a la fama quan l’adaptació d’un conte seu es va convertir en l’oscaritzada pel·lícula Brokeback Mountain. Curiosamente abans d’això aquesta novel·la d’Annie Proulx també va ser adaptada al cinema.
Tot comença amb la vida de Quoyle, una vida gris i sense cap interés, que es casa amb Petal amb qui dues filles, l’amor amb Petal va durar un mes, al final Petal mor després de vendre les filles, Quoyle les recupera alhora que arran de la mort de sons pares coneix a una tieta de qui pràcticament no tenia noticia, ella li proposa agafar les nenes i tornar tots a la terra d’on venen Terranova, d’on la família va sortir fugint de la pobresa i d’unes condicions de vida extremes fa una bona pila d’anys. Un cop allà Quoyle gràcies a haver treballat en un diari de mala mort aconsegueix feina en un altre diari de mala mort, l’únic de la zona on viu, i li carreguen les «shipping news», les noticies dels vaixells atracats al port, els que arriben i els que marxen, poc més que un llistat. Però la vida allà no és tan senzilla, ni tan bucòlica, les condicions de vida segueixen marcades per una climatologia extrema, i tant Quoyle, com la seva tieta, com les dues filles… tots tenen ferides per tancar i aquest lloc és tan bo (o tan dolent) com qualsevol altre.
 El llibre m’ha agradat i m’han entrat ganes d’anar a Terranova, el que vol dir que no crec que trigui en llegir-me algun altre llibre ambientat a Terranova, podeu proposar-ne als comentaris (ni Islàndia ni Grenlàndia, bé de Grenlàndia no n’he llegit mai cap, Terranova). Però el llibre és lent, i de vegades defuig els clímax, com si li sabés greu recrear-se en les coses, això ha fet que una mica pesat sí se m’hagi fet ja cap a la part final. Recomanable amb algunes reserves, i per cert unes condicions de vida dures també fan una gent dura, ho dic perquè hi ha coses que poden ferir la sensibilitat dels lectors, ESPÒILER sota la foto, una imatge de la pel·lícula aquesta sí recomanable sense reserves.

Unes condicions de vida que feien que la gent que es moria amb tretze anys ja tingués fills, que feien que les coses s’arreglessin sempre a hòsties i on els abusos sexuals dins de les famílies eren molt freqüents. No patiu, en això tampoc s’hi recreen excessivament (excepte quan parlen de la secció del diari de Terranova on entra a treballar Quoyle, El pájaro charlatán, dedicada únicament a aquest tema).

Això és tot / James Salter

 Després del llibre de contes L’última nit ara em poso amb aquesta novel·la de James Salter, a veure si es confirma la bona impressió que em van fer els seus contes.
 No és un llibre lleuger, no és pot llegir de qualsevol manera, el llibre és dens sense ser pesat, i és terriblement lúcid, una lucidesa que desarma i que es pot confondre amb la crueltat segons com. Passen moltes coses, inclosa la Segona Guerra Mundial al front del Pacífic, i un ritme endimoniat. Aquest ritme al principi pot sermbla que està intentant posar-nos al dia per després recrear-s’hi, i no, es manté la resta del llibre i també s’hi recrea, és un mestre, i començo a tenir la sensació que m’és igual què passi, mentre ho segueixi narrant igual de bé. És una il·lusió, el què és tant important com el com, tot i que llibres així m’ho facin replantejar.
 No explicaré més coses de l’argument, és pràcticament impossible de resumir, de vegades sembla com si el propi llibre fos un resum. Un llibre rodó.

Little Britain

Sèrie d’humor molt anglès i molt (però molt) trash, res de mitges tintes i subtilitats iròniques (que també) la cosa aquí és del tipus gruixut. Ho aviso perquè podeu veure un capítol i quedar-vos freds, costa una mica entrar en aquest humor, però quan ho feu ja no hi ha aturador, els dos protagonistes David Walliams i Matt Lucas són uns grans de l’actuació i aconsegueixen crear personatges sublims.

La política dóna molt de sí, recordeu Yes, Prime Minister? Doncs això és radicalment diferent.

I aquest un dels meus favorits, aquell moment en que algú «enxampat» fa un comunicat, amb la família allà, aguantant la pedregada.

La frase d’Anne és He!He!He! i la repeteix sempre que fa de boja, sempre…

I després hi ha Vicky Pollard, amb treballar amb adolescents ni que sigui trenta segons sabrem que és un retrat perfectament fidel.

Més enllà de qualsevol descripció hi ha:

Teràpia de grup per perdre pes? Una cosa així com els fat fighters?

O la parella formada per Lou i Andy.

Only gay in the village.

Computer says…

Sèrie gruixuda, allunyeu-vos-en si sou sensibles, tot i que si heu vist tots els vídeos podeu saber si la sèrie un agradarà o no en un % de quasi el 100%.

Niños muertos / Martin Amis

M’he proposat anar-me llegint els llibres d’aquest autor en ordre, vaig començar amb El libro de Rachel i ara toca aquesta segona novel·la, molt més complexa, m’ha sorprés especialment aquesta complexitat en comparació amb la primera novel·la, molt més simple.
Un grup de gent queden per passar un cap de setmana i entregar-se a les drogues, l’alcohol i el sexe. No és tracta de hippies, ni de gent alternativa, són gent de classe mitja alta que s’entreguen a aquestes coses perquè sí, perquè volen i perquè per ells tot allò que volen ha estat sempre de manera automàtica possible.
Un dels punts forts d’Amis (Martin, el pare Kingsley també era escriptor) és aquest toc diguem-ne escandalós, aleshores perquè avui en dia aquest tipus de coses no espanten a ningú. El llibre transcorre en un cap de setmana en un casa, però les presentacions dels personatges inclouran detalls del seu passat que expliquen què hi fan avui aquí.

El llibre està bé, però pel meu gust és una mica lent i cap al final avorreix una mica, aconsegueix que cada cop ens importi menys que acaba passant, i això i que acabi el llibre de manera força brusca fan que no sigui un llibre rodó. Normalment això passa més amb el primer llibre que no pas amb el segon, en fi, el proper de la llista és Èxit (Success) que no apareix a cap biblioteca, per tant he de saltar a Dinero,  a vore quan m’hi poso.

BQTP. Tanque parèntesi / Martí R. Electrique

Un llibre que ha resultat ser d’allò més entretingut, tot i que els llibres que venen d’un blog em fan sospitar una mica, els blogs solen ser entrades curtes i això en un llibre no sempre és bo, el que es guanya en dinamisme es perd en reflexió i en una certa continuitat. Això és la meva opinió, a mi m’agraden les novel·les amb capítols que donen per desenvolupar tot el que cal, i no em fa res si la novel·la té 100 pàgines o 500 o 1000. És la meva opinió però sembla que és el signe dels temps així que tampoc té gaire sentit queixar-se, potser ara que la moda dels blogs sembla haver-se estabilitzat tocarà ara la moda de llibres que surten d’un blog, n’hi ha exemples a cabassos, jo mateix n’he ressenyat uns quants com ara aquest, aquest  i aquest altre (i me’n dec deixar, potser hauria de crear una etiqueta per això), i al cap i a la fi això mateix és un blog i en mantinc un altre on parlo dels meus llibres i darrerament dels meus viatges.
Costa definir el protagonista del llibre. Podria dir que és homosexual, espero que dir-ho no sigui homofòbic, però això és només una part. Podria dir que és advocat, però això és sols la feina que té. Podria dir que té una iaia amb unes sortides amb les que m’he rigut molt… És tot això, i a més a més un observador de la realitat molt lúcid i molt cínic, capaç de treure-li punta a tot, sigui a la disglòssia lingüística valenciana, als polítics, als xurros, i a les parelles heteros que no vol imitar. Capítols molt curts amb les seves nits de festa, les seves guàrdies i la gent que atén als jutjats, la seva iaia (amb unes sortides que donarien per un llibre sencer). La realitat moltes vegades és prou entretinguda, ben retratada és hilarant, i m’he trobat descollonant-me al tren BCN-Terrassa mirant al voltant a veure si algú m’estava mirant. No és només un llibre divertit, és un llibre molt lúcid, teniu una mica més d’informació sobre el llibre aquí, un altre llibre recomanable de Labreu edicions, no en fallen una!
El que no sé és si hi haurà més llibres de Busca qui t’ha pegat (BQTP) o si el primer llibre es pot trobar per alguna banda, o fins i tot si existeix (no és faci falta per entendre aquest però sóc completista de mena). 
Si us agraden els blogs sense manies, amb humor i pujats de to, no us ho penseu, a més a més en el llibre no us cal esperar al següent post, podeu tirar pel dret (que és el que he fet jo i el llibre m’ha durat escassos 3 dies).

Lo bueno de verdad / Virginie Despentes

Una autora diferent, una mena d’underground feminista i francés, déu n’hi do, però millor no ens quedem només amb les etiquetes. Els llibres de Virginie Despentes es llegeixen bé però no deixen indiferent, les seves protagonistes aconsegueixen caure’m molt antipàtiques, sobretot perquè estic convençut que un protagonista masculí que tractés les dones com les seves protagonistes tracten els homes… bé, es demanaria el cap de l’autor clavat en una pica com a mínim.

Això de no tenir cap empatia amb la protagonista ajuda, sobretot a que quan li passen coses dolentes no puc menys que alegrar-me una mica i tot. La història va de dues germanes bessones, que són la nit i el día, una sommia ser una cantant d’èxit i farà el que calgui, la que canta bé però és l’altra germana que està disposada a fer-se passar per ella en un concert, fer arrencar la carrera i després ja està… però això seria molt fàcil i un esdeveniment crucial (i molt poc explicat!) ho capgira tot, obliga a nous rols en els personatges i ens fa explorar una relació entre germanes amb tics una mica malaltissos (les relacions de les germanes amb els homes us les podeu imaginar).

Les crítiques per la meva banda són que aquest fet crucial s’explica poc i que després hi ha un punt en que les coses agafen un tombant estrany i que és acceptat amb una normalitat excessiva (la protagonista no és de reaccions «normals»). He aconseguit posar les crítiques sense deixar anar espòilers, em dec fer gran. De tots els llibres que porto de Despentes aquest és el que m’ha semblat més rodó, i és una autora d’allò més interessant i que també ha escrit assajos sobre feminisme, per si algú està interessat en aquesta seva altra vessant.

El insaciable hombre araña / Pedro Juan Gutiérrez

Al pas que porto en breu em quedaré sense res per llegir del genial Pedro Juan Gutiérrez, o el Bukowski caribeny que tot i ser un àlies injust serveix molt bé per fer-nos una idea de quin tipus d’autor tenim al davant.
Aquí el que tenim són contes, que tampoc es diferencien molt de les novel·les ja que l’estil de Pedro Juan és com sincópat, sembla irregular, però els seus llibres de contes també poden llegir-se com novel·les corals, o discontínues, no és un autor fàcil d’encasellar, però aquest llibre us pot agradar fins i tot si no sou grans fans del gènere contístic (a mi cada cop em costa més llegir un llibre de contes), i és una meravellosa i pertinent porta d’entrada a l’univers de Pedro Juan Gutiérrez, la Cuba que no surt a les guies, on la gent malda per viure un dia més (mirar més enllà no té gaire sentit) i per aconseguir menjar i també rom (encara que sigui del barat/ilegal/dolent), tabac i dones, mulates o negres sempre amb culs esplèndids i tapades amb roba mínima. Pedro Juan Gutiérrez en estat pur i en petites dosis, com s’ha de degustar el rom, fins i tot el bo, sobretot el bo!