La chica mecánica / Paolo Bacigalupi

Començo a escriure aquesta ressenya sense tenir del tot clar si acabaré el llibre. No sé si és que tinc abandonada la ciència-ficció o que després de llibres curtets un de 540 pàgines i lletra petita se’m fa massa coll amunt, però m’està costant.
Ha costat una mica, però al final he pogut amb el llibre. Triguen a passar coses, i quan passen tampoc sabem massa bé per on ens caurà la garrotada. Som al segle XXII a Tailàndia, que ara és un país tancat, ha passat ja fa temps una cosa que va acabar amb els temps en que els motors de benzina feien el món un lloc petit i interconnectat, el transport marítim ara es fa en vaixells de vela, l’enginyeria genètica fa el que pot per anar superant les diferents plagues alimentàries, i també hi ha neosers. Els neosers són robots amb aparença humana, fabricats a Japó per tenir mà d’obra amb la que compensar l’envelliment de la població. A mi crear robots que mengin o que necessitin aigua o demés em sembla molt absurd, o sigui els humans som molt complicats fer una réplica humana estaria bé si no tingués els inconvenients que a nivell funcional són una pila. Tenim empreses, que fan servir una mena d’elefants gegants (megadontes) per moure cadenes de muntatge i similar, i inmigrants xinesos que van haver d’escapar del pais quan la part musulmana es va fer amb el poder a la Xina (més o menys, la informació se’ns va donant a poc a poc), i funcionaris corruptes i canvis…
Fonamentalment trobareu això, ara és un llibre molt llarg i per ser tan llarg deixa moltes coses a mitges, no m’ha convençut especialment.

Kallocaína / Karin Boye

Un llibre molt de l’estil de 1984, però molt anterior, el que demostra que no és el mateix un llibre en anglès que un en suec a l’hora de ser un referent internacional. A més a més l’autora Karin Boye va ser una precursora en moltes coses (lesbiana, artista, feminista, suicida).
En el llibre que ens ocupa ens trobem una societat totalitaria inspirada en el nazisme però que potser ens semblarà que té més en comú amb el comunisme de tall estalinista de l’URSS (com 1984, sí, però aquest llibre s’hi va avançar una dècada), un Estat Mundial, gris o organitzat més com un imnens formiguer que com una cosa remotament humana. El protagonista, Leo Kall inventa la Kallocaína, un sèrum de la veritat.
Però com deia Nicholson a A few good men, potser no podem amb la veritat, i la veritat és que si ens posem a jutjar no els actes sino les idees… en fi, més i més gent als camps de treball una autèntica bogeria i un món del que l’única manera d’escapar és amb la mort.
És significatiu que tant a 1984 com aquí les projeccions de futur que es feien sobre el comunisme fossin tan negres, i que encertessin tantíssim.
I aquí el tall de la pel·lícula, dos minuts gloriosos, tot i en Tom Cruise.

El vigilant / Peter Terrin

És un llibre en el que costa entrar, força, però si resistim ens començarà a intrigar i abans de donar-nos compte estarem hipnotitzats per la prosa de Peter Terrin, tant simple aparentment; i no hi ha res més difícil que escriure fàcil.
I el llibre costa de llegir, i és lent, i això per desgràcia no és només al començament. No és un llibre per tots els públics.
I de què tracta? De dos vigilants, en el pàrquing d’un edifici en una societat lleugerament futurista, un món del que se’ns explica massa poc i sempre sota el prima dels vigilants, que estan absorvits per fer la seva feina el millor possible, cosa que creuen que els permetrà ascendir a l’elit dels vigilants, vigilar una casa particular de gent rica, metres i metres de jardí, cases tan protegides que ningú s’atreveix a assaltar, vigilants equipats amb el millor en seguretat i autoritzats per disparar a matar als intrusos o als que ho intentin.
Però de cop tots els residents de l’edifici marxen i no tornen, l’aprovisionament per part de l’empresa de seguretat s’espais cada cop més i arriba un nou vigilant. Després de la foto hi ha els espòilers, llibre que m’ha costat, però que és una lectura diferent, això sí.

 Amb el tercer vigilant el nivell de paranoia dels vigilants es dispara del tot, molt, moltíssim, en comparació Kafka era un moderat. Però a partir d’allà la història cada cop s’entén menys, els residents se’n van sense que sapiguem perquè, però queda un o no? I queda una treballadora de la llar, per què? I al final hi ha una mort que al final sembla que tampoc ho és, o sí, i seguiem sense saber què coi ha passat per produir l’exode dels residents. No em sembla malament que quedin preguntes per respondre, però queden massa, sumades a la complicació de la part final del llibre, tot plegat fa que costi molt treure en clar què coi ha passat. M’esperava un llibre més rodó.

La venganza de Tiburón / Dani el Rojo; Yolanda Foix

Una cosa que em va quedar clara llegint els llibres sobre Dani el Rojo és que amb molt pocs ajustos serien una gran novel·la, i vet aquí que ja hi és, Dani el Rojo convertit en personatge literari llest per protagonitzar tota una saga de novel·les si cal, de moment ja n’hi ha publicades 3: El secuestro de la virgen negra i Gran golpe en la pequeña Andorra, i aquesta que ressenyo aquí, la primera.

La història comença quan Tiburón surt de l’Hotel Entença (és a dir, la presó Model) el 1985, no porta ni 24 hores fora que antics col·legues el demanen i es troba un assassinat, un assassinat on han deixat al costat de la víctima un aleta de tauró, un missatge. Però per lligar caps i treure l’entrellat haurem de tirar enrere fins al 1975 per saber qui és Tiburón, que el 1975 tothom deia Hugo, que amb els seus amics als seus 20 anys veia la vida passar des del Turó de la Peira fins que un dia decideixen atracar un banc. Els hi surt bé, i ja no paren, qualsevol diu que no al diners fàcils.
Aquí és fàcil veure que Dani el Rojo tira de records per recrear una banda d’atracadors molt semblant a la seva, per si algú no ho sap va ser un dels principals atracadors dels 70 i 80. Després d’atracar intenten muntar negocis legals, però de seguida transformen un gimnàs fallit en un casa de barrets, tot i que el prota diu que «no me gusta el pan de coño». A més a més les noies cobren el droga que rebenen als seus clients, tot funciona, tot funciona tan bé que de seguida més gent vol la seva part del pastís.

És Dani el Rojo, però podria ser Tiburón

I tornem a 1985, amb Tiburón fora, buscant la pistola que va enterrar al Montjuïc per quan tornés a ser lliure, però la pistola, una magnum 357 ha volat.
I d’aquí anirem veient la primera història de Tiburón, com va acabar a la presó, el que li va passar allà dins i com tot això conflueix al final de la novel·la. Per algun moment tenia la sensació d’estar llegint pulp perquè la novel·la va a tota velocitat i no s’entreté en cap moment, i això que hi havia moments que convidaven. Al marge de crítiques més profundes el llibre es llegeix tant bé que en poso a buscar el següent, ja us explicaré.

Formentera lady / Jordi Cussà

Després d’un llibre de política ficció i un altre sobre els anys durs de la droga, arriba el més nou de Jordi Cussà: Formentera lady, de la mà de LaBreu Edicions.
El «protagonista» Daniel vol reprendre l’acció i els personatges de Cavalls salvatges, o el que en queda, o el que en vindria a ser una continuació. Però han canviat vàries coses, i la primera és que els personatges no tenen l’excusa de la ingenuitat respecte a la droga, saben perfectament el pa que s’hi dóna. I si he posat entre cometes «protagonista» és perquè no ho acaba de ser del tot, hi ha molts protagonistes, i moltes històries. En això em recorda a Irvine Welsh a Trainspotting, i igual que amb el temps Welsh escriu cada cop millor sobre els seus temes i escenaris hi ha una evolució molt marcada des de Cavalls salvatges fins aquí, tampoc és estrany, són 15 els anys que han passat. El llibre està millor escrit i tot i tenir en comú amb l’altre els contínus salts en l’espai, el temps i el narrador, tot resulta més comprensible. Això té el seu mérit en una història que creix fins a sobrepassar les 400 pàgines.
Tenim els protagonistes reunits en una casa per celebrar l’aniversari del Daniel i aprofitar per posar ordre als papers que han de donar forma a la novel·la que tenim entre les mans, i això vols dir tirar de flashbacks i de canvis en el punt de vista del narrador, el Daniel, l’Ona, el Perla, la Mònica, l’Annasu, la Gràcia de Gràcia… semblava que les històries més dures, les dels anys vermells com ells en diuen serien les del primer llibre, però no, els anys taronjes els de la lluita per desenganxar-se, i el final a prop, el VIH encara temible. Són anys més tristos perquè ja són molts els que s’hi han quedat, i els que han sobreviscut tenen cicatrius, de les que es veuen i de les altres.
De les moltes històries que trobem al llibre la de Sis setembres m’ha arribat al cor i m’ha posat trist com una mala cosa. No compararé Jordi Cussà amb Irvine Welsh, però m’alegra veure que la literatura catalana té també els seus representants del cantó canalla de la vida, com ha de ser! Per cert el llibre compta amb un pròleg de Matthew Tree.

Weeds

Aquesta sèrie (la wiki en anglès dóna més info) va començar bé però és un cas clar de sèrie que no ha sabut acabar a temps, deixat el llistó alt. Tampoc ha estat una gran sèrie, era entretinguda, divertida i amb cops molt bons, però cada vegada aquests cops escassejaven més, cada temporada teníem la sensació d’estar veient el mateix un altre cop.

La història va d’una mare de família que per tirar endavant la família, s’ha quedat vídua, es dedica a vendre herba. Classe mitjana, urbanització blanca, tots iguals, tots calcats, ella va a buscar droga a casa d’uns traficants negres i després la reven. La història sembla que no pot donar per gaire però sí.
No voleu saber de què parla

L’argument pots ser fluix però els secundaris de vegades salven les coses, secundaris que poden tornar o que poden desapareixer de la manera més miserable. Tota la sèrie és com una fugida endavant, i poc creible, no pots fer el que fas amb la narcomafia mexicana i seguir respirant, no pots tontejar amb la DEA i que no et passi res, no pots…

Sort d’en Shane
  
Tal com la sèrie baixava pel pedregar hi havia detalls que feien que tingués gràcia, en un moment va ser el personatge d’Andy (Justin Kirk) i després el del fill petit Shane (Alexander Gould), que va passar de gilipolles sense interés a ser el millor personatge de la sèrie, o el més interessant, mentre el carisma de la protagonista doncs això que he dit, baixant pel pedregar sense frens.
Sèrie entretinguda, però que no està al nivell de les sèries que normalment ressenyo. Ja al final la veiem per saber com acabava però sense gaire interés la veritat.

Aquesta sèrie és una creació de Jenji Kohan, també responsable de la molt i molt recomanable Orange is the new black, una sèrie que de moment porta dues temporades i que en algun moment serà ressenyada aquí. Només espero que no cometin l’error d’allargar-la en excès.

I com acaba la sèrie? Bé, sense fer espòiler diré que el final no salva la sèrie, però té el mérit de ser un final arriscat, no han fet un final convencional i s’han arriscat una mica, se’ls ha anat força la castanya i potser amb unes temporades previes una mica millors hauria estat un final més rodó. Està bé, no mata i li haurien sobrat dues o tres temporades mínim, ara em posaré amb Breaking Bad, us deixo l’escena final final de weeds:

Cavalls salvatges / Jordi Cussà

Segon llibre que cau en aquest blog de Jordi Cussà, i una mica perquè me’l vull llegir abans del seu darrer llibre, amb el que està bastant emparentat.
Sempre que llegeixo un llibre d’Irvine Welsh penso vàries coses, m’alegro de tenir una traducció decent, i em lamento que en català ni es tradueixin ni s’escriguin llibres així, potser salvant Mars del Carib, i resulta que aquest llibre del 2000 em va passar completament desapercebut, gran error.
Hippies, drogadictes, arreplegats… i en català en un català que no puc més que admirar com a lector i envejar com a escriptor, és a dir perquè termes com «emborratxfumar» o «amigamant» no se m’han acudit a mi primer?

Tenim drogues, rock, psicodèlia, Eivissa i també Catalunya profunda i un seat 1800 capaç de dur els protagonistes fins a Amsterdam a fer el que tothom hi anava a der avortar i traficar, som als setantes, encara que només fos de passada creuar la frontera era com canviar de planeta.
I els anys passen, lentament però passen i ens trobem als noranta, queden menys ionquis però encara queden, el consum ha canviat però encara existeix, i també el contagi de VIH, i els atracaments perquè l’addicció és cara. Però no tenim pas una novel·la negra, ni molt menys, és una novel·la costumbrista de gent que pugna per sobreviure en les situacions on es troben. La generació que va veure coincidir el final de la dictadura i l’arribada de les drogues. I uns vuitanta que van ser tot llum i color i festa i frivolitat fins que les drogues van començar a ensenyar la cara més dura amb sobredosis, penes de presó, contagis o gent que es queda amb el cap mig volat pel consum de drogues. Coses que primer se sospitaven, després se sabien i al final es veien amb brutal claredat. Tot un món que l’autor coneix de primera mà.
Els personatges són relativament semblants i això fa que de vegades ens perdem entre un i altre (pecat que com a escriptor jo també he fet), i la narració avança de manera discontínua amb salts endavant i endarrera, sempre una narració en primera persona, ho prefereixo.
I el català de Jordi Cussà segueix enlluernant-me com quan diu que els protagonistes viuen «a salt de marge» (jo només coneixia l’expressió de «saltamarges»).
La novel·la acaba com les batalles, fent recompte de víctimes, no hi ha lliçó, no saben si ha valgut la pena, tampoc demanen perdó, no és un llibre «quinqui» però sí que parla en català d’una realitat que sempre ens hem imaginat en castellà per motius massa llargs com per posar-m’hi ara. De fet, ara el que faré és posar-me amb Formentera Lady, ja us explicaré. Us deixo amb la canço que dóna títol al llibre.

El pit-roig / Jo Nesbø

Amb el que m’agrada la novel·la negra i encara no havia llegit res de Jo Nesbø, així que vaig triar aquest llibre per debutar.
Trobo que al llibre li costa arrencar, tenim una acció el 1999, flashbacks al front oriental de la Segona Guerra Mundial (es veu que molts noruecs es van allistar a les tropes nazis per lluitar contra els russos, tampoc van ser els únics també ho van fer més de 2 milions de francesos abans d’un atac col·lectiu d’amnesia i que se’ls oblidés).
Tenim un racista jutjat i condemant que queda lliure per un defecte de forma, i un home ja molt gran que li demana per comprar-se un Marklin, una bestia parda de fusell brutalment car que no deixa de les víctimes pràcticament res, en realitat no existeix l’autor se l’inventa, i el demana un home que pel que diu no té una arma a les mans des de la Segona Guerra Mundial.

I tenim a l’altre protagonista, Harry Hole, que debuta en aquest llibre. Policia solitari, malcarat, amb alguns problemes d’alcohol i amb pocs companys que l’aguantin. Un protagonista de novel·les negres força prometedor.
Aquests són els elements, i el principal defecte del llibre és la lentitud en fer-ho arrencar tot, també que l’acumulació de noms típicament noruecs no ajuda a la fàcil comprensió, i cal afegir-hi els salts en el temps de la segona guerra mundial a l’actualitat. El llibre costa, i confón una mica, de totes maneres el personatge té carisma i suposo que en llegiré més.

EDITO: ho he mirat i resulta que aquest llibre és el tercer dels protagonitzats per Harry Hole però el primer que s’ha traduït, això explica que el personatge tingués un passat que la resta de personatges no necessitaven que els expliquessin (però els lectors sí!).

Semmelweis / Louis-Ferdinand Céline

M’agrada Céline, es reconfortant un escriptor amb tantíssim odi acumulat contra tot i tantíssima lucidesa, imagino que «reconfortant» no deu ser un adjectiu que se li dediqui gaire, però jo sóc així de rarot.
Aquest llibre a més a més és molt curt, i això està bé, encara tinc pendent llegir-me Gignol’s Band, i aleshores rellegir-me la seva trilogia, que comença amb Viaje al fin de la noche i segueix amb Muerte a crédito, tot i que potser varii l’ordre. Una mica de Céline en dosi petita mentre trobo temps per enfrontar-me als seus fantàstics totxos.
El llibre parteix de la tesi doctoral del propi Céline, del seu estudi sobre el metge que va tenir la revolucionària idea de rentar-se les mans entre un pacient i un altre. Encara no havia arribat pasteur, i  dels microbis no se’n sabia res de res. Semmelweis treballava en una maternitat, les dones tenien més possibilitats de sobreviure al part sense patir una febre peuperal mortal si directament parien al carrer, tal qual. Una maternitat, al segle XIX, i els que atenien els parts no es rentaven les mans ni abans ni entre les pacients, ara ens podem fer una idea de què representava això!
La proposta higiènica de Semmelweis que podia salvar vides va ser rebuda com un gran avenç pels seus col·legues? Més aviat no, i Céline potser sense saber-ho va traçar una biografia que acabaria sent molt semblant a la seva d’un marginat que va atavar bastant boig. Per si algú no ho sap Céline és el típic exemple de gran escriptor i persona amb la que ningú voldria estar relacionat ni en broma.
El llibret està bé, té bons moments on es recorda el gran Céline, però llegir-se els seus grans llibres és inexcusable, o rellegir fins i tot.

El cantante de gospel / Harry Crews

Vaig riure i vaig gaudir tant amb Cuerpo que agafo el següent llibre de Harry Crews amb el millor dels ànims. El començament no és tan trepidant, però tenim ocasió de veure tots els elements que farà servir Crews, un poble de merda perdur al cul de Georgia, al poble hi ha hagut un crim fumut (la víctima era una noia blanca, l’acusat un negre, res de bo pot sortir), la gent espera que torni el Cantant de Gospel, l’única persona destacable en tota la història del poble i que amb bon criteri porta anys sense passar-se, tenim el cantant, el seu psicópata representant, i una fira de freaks que sembla que el segueixi allà on va. Un panorama prometedor.

 Perquè si alguna cosa hi ha a Enigma és fervor religiós, i per tant predicadors i pastors són com estrelles de rock a més a més de ser autoritats morals, a Enigma tothom va a l’esglèsia. Tenim tots els elements pel desastre, però encara hi ha més. La noia morta era una cosa així com la xicota del cantant, la relació era una mica estranya i d’aquelles que poden arruinar la reputació d’un home suposat sant i tocat per déu.
 Tot confluirà en un concert-missa del cantant, amb gent vinguda de tot arreu que el prenen poc menys que per l’encarnació de Déu…

Harry Crews a Enigma