Nobles y rebeldes / Jessica Mitford

Tot i que en aquest blog només hagi ressenyat aquest llibre de les germanes Mitford en sóc fan, i fa temps que dic que la gran novel·la és la seva pròpia vida, i finalment sembla que Libros del Asteroide m’han fet cas i es posen amb aquest llibre, no pas de Nancy, de Jessica, i amb intencions clarament «retratistes».
I la seva família és per veure-la, i l’hem de veure amb tendresa per no odiar-la, completament al marge del món, en un univers de mainaderes, presentacions en societat, títols nobiliaris…
Una de les germanes, Nancy, va tornar a casa molt poc després d’independitzar-se, el seu pis tenia el terra ple de la seva roba interior, no hi havia ningú que li recollís! I la propia Jessica ignorava que el llum elèctric es pagués, ho tenia tot encés dia i nit i li va arribar una factura absolutament astronòmica que la va obligar a fugir de la companyia elèctrica canviant de domicili.
Una de les germanes (Unity Valkyrie)es va fer seguidora de Hitler i fins i tot el va conèixer en persona, Jessica es va plantejar aconseguir que li presentessin a Hitler per fotre-li un tret, però era una missió suicida i no en tenia ganes. Però les seves simpaties cap a l’esquerra eren clares i no triga en fugar-se de casa acompanyada d’Esmond de qui n’estava enamorada i amb qui s’acabaria casant (era parent, però tots estaven emparentats!) cap a la guerra civil espanyola. Els seus pares envien un destructor de l’armada britànica per segrestar-la, però no cau al parany, d’Espanya a França, d’allà a Anglaterra i abans que comenci la guerra mundial cap a Estats Units, mentre al Regne Unit començava la mobilització, després que Hitler ocupés Txecoslovàquia ja només faltava que envaís Polònia perquè comences la gresca. I a més a més a Espanya havia guanyat Franco i no la república.
Jessica va haver de viure amb pocs diners, economitzar, treballar… una experiència que les seves germanes van evitar. La seva família la va repudiar, així que no tenia gaire xarxa de seguretat ni en tenia gaire informació més enllà de les trucades a algunes germanes. No coneixia el món quan va començar a anar a mítings d’esquerres, però el va arribar a conèixer prou bé. Per ella els pobres no eren, com si per sons pares, una molestia necessària. Retrata una família, sí, i també un moment terriblement convuls de la història recent, que ara mirem amb calma perquè sabem com acabarà però en aquells moments, anant d’un lloc a l’altra i amb les coneixences d’una de les germanes… A més a més Nancy ja havia començat la seva carrera d’escriptora i la família no en sortia excessivament ben parada.
Una cosa curiosa és que mentre están a Estats Units, el seu marit Esmond no té clar el tema d’allistar-se, més que res perquè quasi semblava més possible una aliança de Regne Unit amb França i l’Alemanya de Hitler per anar contra la URSS i el comunisme, quan queda clar que la guerra és contra el Tercer Reich aleshores sí, però s’allista com a voluntari per l’exèrcit canadenc, imagino que és una manera de lluitar per l’imperi britànic (Canadà en forma part, el cap d’estat és el rei o reina d’Anglaterra, encara ara). En relació a això hi ha un detall d’allò més divertit i és que en les classes d’història que els explicava la mare a les germanes Mitford, quan els ensenyava la immensitat de l’imperi britànic, els deia que havien expulsat els Estats Units per mal comportament… una curiosa manera de veure-ho.
El llibre acaba amb Jessica a Washington, embarassada, i Esmond marxant cap a Canadà, moriria en combat el 1941.
El llibre ha complert les meves expectatives, conec una mica més la família Mitford, que mitjançant les obres de Nancy (recuperades també per Libros del Asteroide) m’ha fet passar molt bones estones. Com a memòria de vegades és més periodisme que reflexió, però li està bé, tot i que hi ha punts tractats molt per sobre, com la mort de la seva filla.
Per ser una «miniressenya» déu n’hi do!

Wild thing (Bèstia) / Josh Bazell

Em va agradar molt Burlando a la parca, del mateix autor (en català Esquivant la mort). I quan vaig saber que en aquesta novel·la teníem al mateix protagonista no ho vaig dubtar.
El prota de l’altre llibre era un metge, com un House però amb més mala llet i sense anar coix, però abans havia estat a la màfia. Tota la seva tapadora va saltar pels aires (i per saber més coses haureu de llegir el llibre) i ara el trobem fent de metge en un creuer, algunes de les seves observacions sobre els creuers són genials, com aquella que diu que no pot haver-hi més d’un 5% de la tripulació d’un mateix país i cal intentar que el màxim d’oficials sí siguin del mateix pais i parlin un idioma que la tripulació desconegui, entre d’altres perles.
Un milionari l’envia a ell i a una paleontóloga a un poble on tenen un llac i diuen que hi ha un monstre. Ell no s’ho creu ni per un moment i demana una xifra exagerada per anar-hi, però li paguen i ha d’anar a Ford, un poble que sembla una desfeta plena de gent enganxada a la meta, és l’única cosa amb sentit allà apart de fugir.
Amb l’excusa del monstre s’ha muntat allà una expedició de milionaris a veure si el troben, però el protagonista és un testimoni protegit i encara hi ha mafiosos que el volen pelar, o sigui que les coses no són ni fàcils ni simples.
Tampoc la lectura, ja que el llibre a més de part i capítols té intercalats annexos, i algun flashback, però tots ens ofereixen informació rellevant. Ens enterarem tant de la natura d’aquella zona, com de les relacions amb els indis (aquí anomenats a l’estil canadenc Primeres Nacions), i els rics i molt rics capaços de pagar el milió de dòlars de fiança per participar en això a veure si hi ha o no un monstre al llac.
Menció apart la paleontóloga, Violet Hurst, un grandíssim personatge amb unes idees poc optimistes sobre el futur que ens espera com espècie.
I tot això regat amb el cinisme i el negríssim humor del protagonista, una lectura genial!

Josh Bazell és el de la dreta

 No és imprescindible haver llegit l’anterior llibre per gaudir d’aquest, però sí molt recomanable, sobretot perquè Burlando a la parca és un llibre collonut!

Queer / William S. Burroughs

Potser ara que acabo amb el recopilatori de Burroughs tocaria fer una entrada de les llargues sobre ell. Teniu les meves ressenyes de Yonqui i El almuerzo desnudo, passem ara al llibre que ens toca i tanca el volum: Queer.
El significat de Queer és marica, de forma despectiva, també fals, estrany, la traducció més acceptada en català és bord. William S. Burroughs era bisexual, o almenys era un homosexual casat amb una dona. El almuerzo desnudo està ple d’escenes sexuals gays (també alguna hetero), aquest llibre és més o menys autobiogràfic del període després que matés a la seva dona. El tema gay, a Estats Units, als anys 50… era complicat, en aquella época el comité d’activitats antiamericanes va «depurar» funcionaris gays, i també els sospitosos de simpatitzar amb el comunisme. La guerra freda estava al seu punt més àlgid.
Si us heu llegit l’enllaç sobre el llibre (sí, només està en anglès) sabreu que en teoria es va concebre com una continuació de Yonqui, com el llibre del síndrome d’abstinencia, el propi autor en va renegar molts anys però al final amb el 25 aniversari se’n va fer una nova edició. El pròleg és força llarg i em fa preguntar-me perquè coi aquestes coses no van al darrere del llibre per poder-lo llegir sense condicionants, epílegs sí pròlegs no!

Des de Mèxic cap avall, acompanyat d’un noi i a la recerca de l’ayahuasca, la droga dels indis. I nois que s’insinuen, que s’ofereixen, que el defugen, un protagonista desacomplexadament gay, però no pas «marica», una distinció que el protagonista no deixa de fer, li agraden els homes, els nois, no els homes que semblen dones. El llibre és sobre el desig, perquè un cop fora la droga tot torna, la gana, les ganes de sexe, de beure… El llibre és estrany perquè dóna la sensació de no estar acabat del tot, com si finalitzes una mica perquè no hi ha gaire més a fer, ni el capítol final treu del tot aquesta sensació, tot i que ho millora una mica.

D’esquerra a dreta: Hal Chase, Jack Kerouac, Allen Ginsberg i William S. Burroughs

William S. Burroughs és un autor imprescindible per conèixer la generació beat, i aquests tres llibres recollits en el volum són la mostra més representativa del seu treball. No és un autor fàcil, no és un novel·lista a l’estil de Kerouac, però té el seu interés i si voleu conèixer o teniu curiositat pels beatniks és imprescindible.


Y el cielo era una bestia / Robert Juan-Cantavella

Les primeres pàgines la veritat és que m’han costat. La història no acaba de quedar clar per on ha de sortir. Però a poc a poc, comença a sortir una història, i en base a flashbacks ens anem enterant de coses, d’una vida pausada d’acadèmic amb un passat de zoòleg furiós (criptozoòleg seria més correcte).
I com que escric això mentre estic llegint el llibre encara no sé si li posaré l’etiqueta EVITAR. El llibre m’ha fet esbufegar, d’avorriment, de no veure a que coi treia cap l’enrevessament de l’argument. Que no dugui a res no és un problema, si mentre ho fa avorreix sí ho és. Estic en un punt que el llibre l’acabaré, però ja pot acabar molt i molt bé per justificar el camí.
El protagonista va a Vor, un poble de muntanya amb un sanatori, allà l’envia una carta de la seva ex ara morta, sobre un tal Columbkill, que es barreja amb una teoria sobre Echegaray (però amb moltes coses de Galdós) , jugant amb la idea que potser Echegaray no va existir, com moltes de les criatures investigades per la criptozoologia. A què condueix tot això i quin sentit té? No en tinc ni idea, no entenc el perquè la ex li fa arribar un missatge a aquell cul del món i a més a més de manera tan enrevessada, com donant per sac després de morta. És arriscat ficar-se en la pell del protagonista, però jo sóc ell i passo d’absolutament tot això, si la ex volia dir-li algo va tenir temps i oportunitats per fer-ho, tot això són ganes d’això, de donar per sac després de morta (i arriscar-se a que el protagonista sigui mig normal i passi de tot).

Molt bé, ja l’he llegit i no, el final no el salva i el llibre s’emporta l’etiqueta d’EVITAR, la part bona en comparació amb altres llibres que comparteixen condició és que aquest l’he acabat, malaguanyat temps.
I a veure el llibre està ben escrit, i pot resultar interessant, no tinc clar que sigui un llibre avorrit, però a mi m’ha avorrit, molt, ja està dit, jo us aviso.

La Glòria del doctor Larén / Pere Calders

Un petit llibre que he agafat amb certa desconfiança. Es tracta de la primera novel·la de Pere Calders i del seu segon llibre. Els principis no sempre són genials, a més a més un llibre que l’autor no havia volgut reeditar des de la seva publicació als anys 30 fins als 80. Tot eren motius que convidaven a la prudència.
La novel·la té detalls que potser no acaben de funcionar del tot, el ritme té algun moment baix, la història pot quedar per moments una mica perduda, però és molt entretinguda, i el millor: molt Calders. El punt culminant de la narració és una mostra del que després Calders fara com un autèntic mestre. Irònia, absurd, i uns personatges pels que és impossible no sentir-ne afecte.
Un llibre petit, no pas perfecte però sí millor del que m’havia imaginat, i que anuncia l’obra per venir d’un autor dels grans.

L’illa de la infantesa / Karl Ove Knausgård

Tercera entrega de La meva lluita, el sextet de Karl Ove Knausgård, i el primer llibre de la sèrie que em llegeixo en català, i potser això és mereix una explicació.
L’editora de L’altra va llegir Knausgård, li va agradar i com que ningú l’estava editant en català va presentar l’oferta per fer-ho ella, convençuda que li dirien que no, i una mica per poder dir que ho havia intentat. Però li van dir que sí.
Els llibres ja els estava publicant en castellà Anagrama, no sé si hi ha gaires traductors de noruec a català, va encarregar la traducció del tercer volum (aquest) perquè sortís simultàniament a l’edició en castellà. Però per tenir també els dos primers volums els va traduir de l’anglès, bé el primer, el segon apareixerà al setembre, fixar-se en la traducció o en que només hi hagi un traductor és cosa de frikis com jo. Només espero que amb el temps torni a publicar els dos primers volums traduïts del noruec. I per cert, aplaudeixo el detall de fer aparèixer el nom de la traductora Alexandra Pujol Skjønhaug a la coberta del llibre, és un reconeixement per uns professionals importantíssims que no sempre veuen el seu treball prou respectat.


I de què va aquest llibre? De la infància de l’autor, una etapa que en els altres llibres havia tractat poc. El seu pare tirànic a qui tenia por (la obsessió vital de l’autor envers els seus fills és que no li tinguin por), l’escola, els esports, les noies i que era crèixer als 70-80 en un petit poble noruec. El llibre està escrit amb les vísceres i no té compassió, no arregla les dades, no es maquilla, no es presenta com algú millor o com li hauria agradat ser, el llibre és cruel a estones, i absurd, i pot avorrir, però té alguna cosa. Alguna cosa que fa que ja porti 3 volums (i perquè els altres encara no han sortit!) i que em pensi llegir els 3 que queden. M’agrada, molt, i no sé perquè, no puc explicar-ho.


I un detall, com si això fos una carta als reis, Karl Ove Knausgård ha escrit altres llibres, de ficció, amb un notable éxit de pública i crítica, potser algú podria decidir-se a publicar-los aquí a més a més del sextet aquest. A mi se’m fa estrany llegir les memòries d’un escriptor sense haver llegit les seves altres obres. Però potser jo sóc un lector atípic, això també.

Swing / Francesc Garriga Barata

Llibre gairebé pòstum del poeta Francesc Garriga. Com passa amb la majoria d’escriptors i sobretot amb els poetes, el reconeixement li va arribar tard.
Llegint els seus poemes m’ha envaït una sensació, al marge del que els seus poemes transmeten, Francesc Garriga sap perfectament allò que està fent. Pot posar-se més o menys transcendental, més o menys planer, pot jugar, pot experimentar, però en llegir-lo queda claríssim, que sap per on trepitja, que domina el poema, el llenguatge, i que els fa fer allò que ell vol.
Ens pot agradar o no, però el seu domini tècnic és impecable, si parlar de tècnica en una cosa com la poesia té sentit (no n’estic del tot segur).

I de què parlen els seus pomes? De tot, de res, de la vida, de l’amor i de tot alhora. Les bones poesies, com els bons llibres, realment parlen de molt més del que és evident.

És injust agafar només alguns poemes, o un de sol, per tancar una ressenya, però no me’n puc estar. No puc explicar gaire perquè aquest sí i un altre no, alguna cosa se m’ha despertat en llegir-lo:
per estimar
no cal saber els camins
per arribar-hi
ni cal saber-ne el tempo.
s’estima i prou,
de cop,
al buit d’una espiral on tots els mites
confonen les paraules.
per què farcir de lletres
el que és inexplicable?
paral·lel a la mort
l’amor et feia seu.
més crit que no silenci.
més hoste que senyor.
te’l donen i te’l prenen,
calladament, l’amor.
no hi ha fronteres, és camí de lladres.

Els vençuts / Xavier Benguerel

Llibre dur, mot dur, sobretot la segona part. L’escriptor Xavier Benguerel ens ofereix en aquest llibre dues cares d’una mateixa realitat, l’exili.
La primera part del llibre (Els fugitius) és la fugida, la desbandada, des de Barcelona i fent servir un bibliobus els funcionaris més destacats o compremesos o els que passaven per allà de la generalitat així com escriptors reconegudament republicans, enfilen el camí de França. Deixen enrere una ciutat mig buida de gent però plena de por, on els que queden cremen papers per les cantonades, qualsevol cosa que pugui semblar comprometedora a ulls dels altres, que ja estan arribant, és qüestió d’hores. Però aquests en arribar a França no van tenir excessius problemes per esquivar (o estar molt poc temps) als camps de concentració i intentar fer la seva vida, a França mateix o més enllà.
Molts no van tenir aquesta sort i van anar a parar als camps de concentració que els nostres veïns van muntar, per una gent que havien comés el delicte de perdre la guerra. Es van habilitar diferents camps de concentració, vigilats per soldats senegalesos o algerians, a veure si els refugiats tornaven a casa seva i deixaven de donar per sac. Aquests camps en molts casos només eren llocs on deixaven a la gent amb l’esperança que es morissin i deixessin de donar per sac. Si obligues a la gent a dormir a la serena al mes de febrer, i tampoc els dones menjar (o no gaire), ni aigua potable… els vells, els malalts i els nens es moren. Això va passar, el llibre és una novel·la però això va passar, i és important recodar-ho! I això és el que se’ns explica a la segona part del llibre La fam i les fúries. Els refugiats estaven allà presoners, els deixaven sortir si se’n tornaven (i s’asseguraven que tornaves) o si algú, des de fora, els reclamava i se’n feia càrrec/els donava feina, més endavant (això al llibre no surt) també hi havia l’opció d’allistar-se a la legíó estrangera. Si no es donava cap d’aquests casos a viure al camp, amb un menjar al dia (i gràcies), fred, malalties, polls i que no se t’acudís marxar.

Camp de Bram, fotografia d’Agustí Centelles
Als que capturaven havent fugit els posaven en sots, al ras, lligats, despullats i a passar la nit, no sempre sobrevivien… No ho sé, trobo que és interessant recordar això quan veiem imatges de devolucions a la tanca de Melilla, o els guardacostes italians rescatant (això quan hi són a temps) pasteres amb centenars d’immigrants, gent que ha perdut la guerra de l’economia i que es jugará la vida per la possibilitat d’accedir a alguna cosa millor. Va haver-hi un temps que la tanca estava més amunt i que la dita «Àfrica comença als Pirineus» era dramàticament certa.
Als que van anar a Argelers, Bram (fotografiat per Agustí Centelles) o Saint-Cyprien, els va quedar molt clar que a França no els volien, irònicament poc després la famosa Resistència Francesa durant l’ocupació nazi tenia a les seves files a una bona pila d’exiliats espanyols.

La tarda del senyor Andesmas / Marguerite Duras

No és el tipus de llibre que m’agrada. És un llibre molt descriptiu, amb prou feines passa res, i té quasi més importància el que no es diu, que el que sí. No és el meu estil de llibre, tot i això m’ha agradat, i em confirma el brutal criteri que demostra l’editorial LaBreu a l’hora de fer el seu catàleg.
També he de dir que és el primer llibre de Marguerite Duras, una autora de la que havia sentit a dir moltes coses però que encara no havia provat (de fet és un personatge secundari a París no se acaba nunca).
Com indica el títol se’ns explica la tarda del senyor Andesmas, esperant a la seva casa que vingui el paleta a qui vol encarregar una terrassa a la muntanya. Mentre l’espera passa una noia, després arriba una dona, i tot això amb la música de fons del poble, que es divisa des de la casa, la música del ball de la festa major. Un contrapunt d’activitat a la tarda eminentment contemplativa del senyor Andesmas.
Tot s’insinua, sobretot l’impacte de la filla del senyor Andesmas a la vida del poble. El llibre m’ha agradat sense entusiasmar-me, però m’anima a llegir més coses de Duras, això sí.

Mercado de invierno / Philip Kerr

No us agafeu el llibre si no us agrada el futbol. Serveix que us el mireu com qui mira documentals d’animalons. És una novel·la negra ambientada al món del futbol, però no m’agrada, prefereixo dir que és una novel·la futbolera on, a més a més, es tracta d’un crim.
El món del futbol és tot un altre món, i l’autor dissimula, però s’ha basat en la fauna de la Premier League per ambientar aquest llibre, s’ha inventat un club el London City, i un propietari de l’Est, perquè parlar directamente de Chelsea, Mourinho i Abramóvitx potser era excessiu, però serien els protagonistes més o menys evidents.
Però tenim àrbitres, mandataris de la UEFA, premsa, policia, un personatge inspirat (per sort no al 100%) en Paul Gascoigne i el món del futbol amb els seus nens grans multimilionaris.
 La resolució del crim està una mica agafada pels pèls, almenys pel meu gust, però he gaudit tant amb la novel·la que això m’és ben igual, li perdono.