Galveston / Nic Pizzolatto

Vaig arribar a aquest llibre perquè Nic Pizzolatto és un dels responsables de la meravella televisiva que és True Detective, si encara no l’heu vist ja trigueu!
Tenim una novel·la negra com manen els cànons, amb un principi trepidant, una feina que no és el que sembla i una fugida. Fins aquí tot molt típic, però normalment la fugida és al final de tot i ja ens imaginem els protagonistes lliures, salvats i feliços, aquí la fugida és pràcticament el principi. I a més a més anem dels vuitanta al 2006, amb flashbacks que deixen més preguntes que respostes. I amb un ritme lent però constant, a poc a poc, anem aconseguint dades, posant una mica de llum sobre uns esdeveniments que potser no van ser determinants però que van fer del personatge allò que és.
I pels que recordeu True Detective tenim també bars que semblen coves i pàrquings de camioners…
La novel·la transcorre com una bona novel·la negra, fins just el final, un final que m’ha deixat bocabadat, no tant per sorpresa, sino per lo bé que tot estava explicat, lo bonic i trist i perfecte que era el final. Llibre molt i mol recomanable sens dubte, i pot funcionat si necessitem treure’ns el mono fins la segona temporada de True Detective.

Les parelles dels altres / Gonzalo Torné

No m’ha agradat. M’esperava una novel·la i m’he trobat un llibre de contes (està bé, aquesta és una mania molt meva). A més a més els contes no tenien interrelació, no formaven un recull de contes amb alguna cosa en comú, simplement eren 4 contes que l’autor ha decidit reunir en aquest volum. Són 4 contes i sí que he de dir que el que dóna títol al llibre, el conte llarg (o nouvelle) Les parelles dels altres ha tingut moments que m’ha agradat força, tot i que de vegades em perdia, m’ha agradat més el conte La transacció, un retrat del món de les lletres no gaire complaent.
Per cert, està molt bé que l’autor escriguí en castellà i el llibre es tradueixi al català, però no té gaire sentit que hi hagi una nota al final del llibre explicant això i coses sobre la traducció en castellà, si s’ha traduit el llibre tot bé es podria haver traduit la nota final.
De totes maneres si trobo una novel·la d’aquest autor li donaré una oportunitat, mai descarto un autor amb un sol llibre que no em faci el pes.

Ànima / Wajdi Mouawad

Havia sentit a parlar molt d’aquest llibre, i molt bé, tampoc sóc difícil de convéncer així que m’hi vaig posar.
I sí.
El llibre fa servir la tècnica d’explicar les coses des del punt de vista dels animals que hi ha al voltant, corbs, mosques, gossos, gats, cavalls… És un recurs que només havia llegit a Bernardo Atxaga en el seu llibre Dos hermanos, però era un llibre molt més breu, molt més poètic si es vol, i el punt de vista “animal” me’l creia més, aquí això costa una mica més però la idea i l’argument també és tota una altra cosa.
Tenim un assassinat, i l’assassí és un indi, som al Canadà, un país que tot i no ser tan animal com el seu veí del sud amb el tema indi (al llarg del molt anys els indis creuaven la frontera, perquè els canadencs eren més tolerants, de fet ho semblava per ser un país molt més gran que USA però amb moltíssima menys població) també és un tema més que controvertit, aquest enllaç un pot servir per fer-vos una idea.

Foto antiga d’indis canadencs

Sabia que a Australia s’havia separat per la força nanos aborígens perquè fossin criats amb famílies blanques, ignorava que a Canadà hagués passat una cosa semblant, però sí, com s’explica en aquest enllaç en anglès. 
La policia diu que d’entrar a buscar-lo a la reserva ni parlar-ne, i el protagonista va a buscar l’assassí. La seva dona ha mort assassinada, amb una ferida a l’abdomen per la que l’han violat i també han matat el fetus.

El prota arriba a creure a vegades que ha estat ell, i per això vol anar a buscar l’assassí, no per venjança, per veure-li la cara. Anirà cap a la reserva, d’allà haurà d’anar cap a l’altra banda de la frontera als Estats Units, on les recreacions de la guerra civil desperten coses en el nostre protagonista, i no necessariament bones.

 El protagonista va ser present en una matança de ben petit al seu poble del Líban, el van donar per mort i el que seria el seu pare adoptiu se’l va endur, d’allà van anar a França i d’allà a Montreal. O això és el que creu. Veurem com les persecucions són sempre molt semblants, com tenim més d’animal del que ens agradaria reconèixer i com la veritat no sempre és una salvació.
Líban, 1982
Un avís, el llibre no és especialment truculent però no s’estalvia els detalls quan cal, jo en algun moment m’he quedat pensant “jooooooooder”, avisats esteu.
I ara una crítica, en el llbre hi ha molts passatges en anglès, petites i no tan petites converses. No és un problema, l’entenc, però tothom no, i potser traduir-ho en notes al peu hauria estat bé. Entenc que en l’original francés també hi havia aquests fragments però diria que els quebequesos es defensen prou bé amb l’anglès.
L’escenari final
De vegades va bé fer cas de les crítiques, aquest llibre de seguida m’ha atrapat de mala manera, molt i molt recomanable, i a veure si l’autor ens en regala més, tindrà un llistó molt alt per superar. I pel que he llegit sobre l’autor sembla que té punts en comú amb el protagonista, tota una història.

Sinopsis de cine / Ángel Sanchidrián

Aneu a facebook, busqueu “Sinopsis de cine” i a riure. O millor, agafeu-vos aquest llibre, però ja aviso que us trencareu de riure i potser la gent us miri raro si llegiu al metro o al tren. També és possible que vegin el llibre i somriguin, significa que són dels vostres… El llibre ofereix el que promet, sinopsis d’un bon grapat de pel·lis, pel·lis que tots hem vist, perquè l’objectiu d’aquest llibre no és explicar-nos l’argument, o no ben bé, és fer-nos riure, i ho aconsegueix.
Podeu trobar a facebook tant Sinopsis de cine com la pàgina de l’autor, Ángel Sanchidrián, on penja altres coses al marge de les sinopsis però amb el seu particular humor. No se m’acut millor manera d’explicar-me que posant una sinopsi aquí mateix, amb permís de l’autor. Gaudiu-ne!

DIRTY DANCING

Bueno, pues hoy he visto “Dirty Dancing” y os voy a contar un poco.

La película va de una chiquina que se va con su familia de campamento de verano a aprenderse una coreografía y tirarse al profesor de baile. A la muchacha le llaman “baby”, como a un cerdo de peluche, y la pobre es un tordo romero. Se lleva un poco mal con su hermana, que es tan tonta que no tiene cola porque se la mordería.

El campamento familiar es un desparrame: taller de pelucas, merengue, magia, julepe… Al límite. Están los yayos como en un ambulatorio. Y los trabajadores mientras tanto restregando la patata en sus barracas que aquello ya es restregar por restregar, porque después de 8 horas eso ya no da gustito, eso escuece.

El profesor de baile es más chulo que un pavo con los huevos de un caballo, y baila con la profesora de merengue como monos peleaos. Cada vez que bailan los demás se apartan por si les cae un zapatazo o un soplamocos, porque esos bailan a pata galope.

La Baby baila como mi madre en los cruceros, pero luego el profesor le enseña un baile que es pasitos de frente, pasitos de espalda, arrechucho que te pego, te hago la redondilla, cosquillas en la sobaca mora… Y un salto que tú te ves toda la película entera a ver si al final la lanza patrás y la escalabra, y que es lo que le da la calidad a la película.

El vestuario está muy bien porque son chanclas con calcetines y las tetas apoyadas en los pantalones, y la música es muy buena porque dan ganas de restregarte hasta con el marco de la puerta.

Te la recomiendo si te gusta jugar al julepe o bailar a pata galope.

“cosquillas en la sobaca mora”

Jazz y Alaska en la misma frase / Harkaitz Cano

Interessant llibre, i una mica estrany. Té un to oníric que pràcticament no deixa en cap moment i això fa que costi una mica saber què està passant en cada moment. Tot i això la història és potent, i el llibre enganxa tot i aquest detall. Resumir l’argument és molt complex, massa, prefereixo recomanar-lo sense més, i recomanar Twist si el que es vol és començar amb aquest tros d’autor que és Harkaitz Cano.

El filo de la hierba / Harkaitz Cano

Un llibre petit, i deliciós. Som en un 1945 diferent, Hitler domina europa i es llança cap a la conquesta dels Estats Units, cap a Nova York, però la flota amb que atacarà Manhattan porta un passatger, un il·lustre comediant que al führer no li feia ni punyetera gràcia perquè pensava (encertadament) que se’n fotia, calen més pistes? Un llibre petit, ràpid, i genial, on la història no costa ni per un moment de creure. En el llibre es comenta que si Hitler ho ha guanyat tot ha estat per retirar-se de Rússia, i no és una idea exagerada, el front oriental era un pou sense fons de recursos que si els hagués dedicat a la banda occidental a saber, però probablement aquest blog estaria escrit en alemany. Cada llibre d’Harkaitz Cano m’agrada, però sense arribar al nivell de Twist.

Feli, esthéticienne / Empar Moliner

Si fa temps vaig ressenyar aquí el primer llibre d’Empar Moliner ara toca la seva primera novel·la, ja he dit abans que estic en una mena de fase que em costa molt anar cap a llibres de contes, després m’agraden, és una mania força irracional.
Aquí ens trobem amb una novel·la amb unes protagonistes femenines perfectamente dibuixades, les germanes Merce i Feli, la Teresa i la Gloria. Feli treballa d’esthéticienne, la seva germana a la secció de colònies falses d’uns grans magatzems, Teresa treballa en una ONG que porta temes de reinserció i és verge, i Gloria una vella glòria del cinema del destape. Al voltant d’elles gira tot, l’ex de Feli que fa teatre i acaba col·laborant amb Gloria, i Teresa que habia de fer l’informe per si Feli tenia dret a una treballadora social per ajudar amb els seus pares grans a fer-se un tractament de bellesa i estatà ficada en tots els fregats de la família.
La novel·la és llegeix bé i té moments francament divertits, té dos inconvenients: primer li costa l’arrencada però després ja tot rutlla, i segon al final tot passa molt depressa i fins i tot costa de seguir, la sensació de dóna és de pressa. Costumisme de segle XXI destil·lant un humor no exent de mala llet. A veure quan em poso amb La col·laboradora.

La lección de anatomía / Marta Sanz

Aquest llibre es llegeix com una mena d’autobiografía novelada, però a diferència dels llibres de Karl Ove Knausgård aquí no tenim aquesta obsessió pel detall, aquesta voluntat de recreació tant proustiana, tot és més senzill. Les experiències infantils no estan diseccionades des de la mirada de l’adult, no hi ha un intent de justificació, i sí unes ganes de passar-s’ho bé, és un llibre recreatiu en el sentit lúdic del terme. Les autobiografies solen tenir un defecte fatal: a l’autor li encanta el tema, perquè és ell, i assumeix que a tothom li ha d’encantar el tema, i no, el tema l’has de fer interessant sinó per molt que sigui la teva vida allò no interessa (tot i que tan Knausgård com Proust tenen estones avorrides els seus llibres són magistrals, són cas apart); en aquest llibre no ens trobem  amb això, l’autora sap fer-nos interessants i entretingudes les coses.
L’ordre cronológic de vegades trontolla una mica i tenim la sensació d’anar endavant i endarrera d’estar descol·locats. I després passa de puntetes sobre temes que solen ser centrals en les biografies, relacions amoroses, un marit i unes insinuacions de lesbianisme que no s’acaba d’aclarir. El llibre m’ha anat costant cap a la part final on la protagonista ja no veu les coses amb humor i l’explicació de les diferents coses agafa un to molt més pla que al principi.
El llibre és recomanable, potser sense molt entusiasme, i prefereixo a Knausgård tot i que aquest llibre és només un i de la meitat de pàgines de les castanyes del noruec, qüestió de gustos. Però he descobert que aquesta autora té força obra de gènere negre (per exemple aquesta), potser m’hi hauria de posar.

Noticias felices en aviones de papel / Juan Marsé

No és el primer llibre que ressenyo de Juan Marsé, abans han caigut en aquest blog tots aquests, i llegits quan encara no tenia el blog tres llibres d’ell per mi cabdals: Encerrados con un solo juguete, Últimas tardes con Teresa i La oscura historia de la prima Montse, i el no gaire cabdal Canciones de amor en Lolita’s Club. Cada cop estic més aprop d’haver-me llegit tots els seus llibres.
Què ens trobem en aquest llibre de títol suggerent? Potser el mateix de sempre, un llibre 100% Marsé?
Doncs una mica sí, un conte de gent amb més passat que futur, amb balcons per on entra el sol i fugen els somnis i les parets amb fotos esgrogueïdes explican allò que va ser fa temps. Un llibre molt curt, potser un conte allargat, on Marsé torna als seus temes de sempre i als seus carrers de sempre i a uns personatges que no són els de sempre però sí ens resulten tremendament familiars. Hi ha una cosa que no fa, i és tornar als temps de sempre, i aquí ve la meva crítica. No tant cap a Marsé, però sí cap a l’editorial, Lumen és una editorial integrada en un grup grandíssim, no hi ha ningú que revisi les coses que es publiquen?
El llibre es situa a finals dels 80, i a finals dels 80 absolutamente ningú feia servir calderilla, no es feien servir cèntims, la unitat mínima monetaria era la pesseta, fotia llargs anys que no circulaven monedes de menys d’una pesseta, no hi havia res que costés menys, de fet una pela no donava per comprar absolutament res. Algú ho hauria hagut de notar i fer-li notar a l’autor i que corregís algunes coses que grinyolen moltíssim. També es fa referència al carrer on viu el protagonista, el carrer Congost, com un carrer de terra (a finals dels 80?) i per on mai passava cap cotxe. Puc assegurar que a finals dels 80 no hi havia ni un sol carrer a Barcelona per on no passessin cotxes, molts cotxes i de manera quasi contínua. Aquestes coses desllueixen una mica el llibre, potser no calia posar l’acció a finals 80 i deixant-ho als 50-60 encaixava tot millor.
Un llibre entretingut, justet, més amb la idea de ser un llibre per regalar que per llegir, un tast de Marsé que queda lluny del millor Marsé.

Posar desnuda en La Habana / Wendy Guerra

Aquest llibre m’interessa tant per l’autora Wendy Guerra com per la protagonista, Anaïs Nin, la novel·la és una mena de diari apòcrif de Nin de qui ja he ressenyat algun llibre en aquest blog.

I el llibre està bé, fins i tot molt bé, Nin tenia família a Cuba i hi va passar una temporada, amb els seus diaris, una temporada en que va escriure molt poc i el que fa Wendy Guerra és omplir els buits, inventar-se o intentar recrear el que haurien estat uns diaris d’Anaïs Nin a Cuba si els hagués escrit. Un exercici tremendament arriscat però que li surt bé, i que demostra que Wendy Guerra és un tros d’escriptora. Els fragments en cursiva són de Nin, la resta del llibre (un 80-90%) de Guerra, i amb un estil molt i molt semblant. No ben bé igual però sí convincentment semblant.

Un llibre ideal si us agrada Anaïs Nin i voleu saber més coses sobre ella, perquè el llibre parteix de fets reals i comprovats i a partir d’aquí omple el que falta. I també ideal si us agrada Wendy Guerra, potser no és el més adient per començar amb l’autora, però sí el més sorprenent, per començar amb l’autora recomano Negra.

Anaïs Nin o Maria de Medeiros?