El secuestro de la Virgen Negra / Dani el Rojo; Yolanda Foix

El primer llibre de la sèrie Tiburón em va deixar amb ganes de més, i aquest és l’altre llibre (encara n’hi ha un altre, de moment).
L’acció es situa just en acabar el primer llibre, amb la banda de Tiburón amb els diners de l’atracament i posant com més kilometres millor  entre ells i la gent del Tosco i altres víctimes del cop al Vegas Gold. Arriben al Ferrol, on un de la banda té un conegut que els pot donar un cop de mà i ajudar-los a situar-se allà, es diu Antonio Piñeiro i es dedica al contraban de tabac, per tones. Abans de fer negocis amb ells els hi demana un acte de confiança, un assassinat, però Tiburón s’olora que aquí hi ha gat amagat i… Si segueixo ja rebento l’argument, així que em pararé aquí.

El llibre “pulp” amb personatges molt reals, les bandes d’atracadors que vivien a tot tren van ser una realitat una bona pila d’anys. I els llibres es llegeixen en un moment i realment entretenen, molt.
Per cert, una adaptació al cinema no que el gènere “quinqui” ja s’ha espremut prou i de sobres, però aquest llibre (i l’anterior) adaptat al còmic podria ser tot un descobriment, aquí ho deixo.

Un home que se’n va / Vicenç Villatoro

Vicenç Villatoro és un escriptor que em cau bé i que he de llegir més. Més que res perquè la seva visió de la literatura és molt semblant a la meva, si teniu més curiositat us enllaço aquí una entrevista, i teniu la ressenya de la molt recomanable novel·la Titànic fent clic aquí.

A Un home que se’n va Vicenç Villatoro ens para del seu avi Vicente Villatoro, un home que va marxar de Castro del Río, als seixanta anys, seguint al seu fill que va marxar a Terrassa. Per què un home de seixanta anys deixa enrere tot el que coneix i adopta com a seva la terra dels néts enlloc de la dels pares o la pròpia?
Per respondre a aquesta pregunta ens hem de remuntar a qui era aquest avi, i sobretot a què li va passar, i això ens porta de manera inevitable cap a guerra civil. A Castro del Río, després de la sublevació militar va esclatar la revolta, hi havia gent que intentava mantenir la legalitat republicana i uns altres que el que volien era fer la revolució, amb les matances pertinents, un equilibri complex i a l’avi de Villatoro li va tocar formar part del comité de govern, almenys no era el comité de guerra dels anarquistes. Tot i així aquest tipus de decisions no sortien gratis, i en acabar la guerra un consell de guerra va condemnar Vicente Villatoro a la pena de mort, finalment se li va commutar per perpétua gràcies a que va salvar la vida a un parent capellà. Realment primer li van commutar mort per trenta anys, després trenta per vint i després la condicional perquè la guerra mundial no anava com toca i el règim necessitava fer gestos cap als vencedors abans que els vencedors prescindissin del règim, i després de la condicional indults massius que els presos eren cars d’alimentar.
Una de els reflexions que fa Villatoro mentre busca informació i papers sobre el procés de son avi és una frase que li diu un amic historiador sobre el tema de la memòria històrica: “Si algun dia es revisessin tots els processos de després de la guerra moltes famílies tindrien un disgust“. Perquè podem pensar que a tots els van matar per un tema ideològic, que en gran part sí, però també per coses com robar un banc, assassinar algú, robar, violar, pillatge en general… aquestes coses van passar i algú les va fer. Al final el càrrec més greu contra l’avi Villatoro és quan ell i la resta del comité van rebentar la caixa forta del Banesto del poble per tenir efectiu per poder comprar coses per al poble.
Perquè a Castro del Río, amb la revolució van abol·lir els diners, el poble era força autosuficient però quan calia recorrer a l’exterior feien falta diners. I sí, de seguida es va veure que això d’abol·lir els diners era poc pràctic. I de nou el que sempre passa llegint coses sobre aquell període, si el bàndol republicà hagués estat unit i decidit a guanyar la guerra primer potser les coses haurien estat diferents.
Després de la presó el seu poble ja no era ben bé el seu poble, no era només que els hi haguessin pres el que tenien, era que els hi havien pres el futur, i els fills volien un futur, per això l’any 50 van marxar, primer el pare de Villatoro, també de nom Vicente amb la mare i després de liquidar les darreres propietats del poble els va seguir l’avi de l’autor.
I la part final és un retrat de la immigració, d’aquests castellans o xarnegos que van triar ser de la terra dels seus fills i néts, i Terrassa als anys 50, on les vies del tren eren més frontera que l’origen de la gent (bé, les diferències eren més per nivell econòmic que per una altra cosa).
És un llibre llarg, més de 600 pàgines, i en alguns punts es fa una mica difícil de llegir, com si la guerra o la presó no s’acabés mai. Tot i el to biogràfic, i aquesta interpretació de l’avi per conèixer-se millor hi ha estones que no podem evitar pensar que estem llegint “un altre llibre sobre la guerra civil”. Recomanable, però cal anar una mica sobre avís, el llibre no és una novel·la i no es pot pretendre llegir-lo com si ho fos.

Vicenç Villatoro i el seu avi

I cap a la part final hi ha la narració (vinculada amb l’immigració) de la riada de Terrassa del 62, un fet del que trobo que se n’ha escrit poc, potser perquè encara és massa proper. Volia fer una miniressenya però al final ha sortit una de les altres.

L’home que va confondre la seva dona amb un barret / Oliver Sacks

Ara feia molt que no em posava amb un llibre de NO-FICCIÓ (resulta que no tant, però sí que llibres més aviat tècnics ara feia temps que no m’hi posava). També vaig arribar a aquest llibre de manera trista, el senyor Sacks s’està morint i va aparèixer un missatge seu a les xarxes socials despedint-se, i a partir d’aquí gent amb un criteri del que me’n refio recomanaven els seus llibres, i vaig agafar aquest.
Amb Sacks em passa com amb Dawkins, divulga tant bé que no hi fa res que el llibre tracti sobretot sobre neurología (tema que desconec), ho fa interessant i entenedor, com Dawkins ho fa amb la biologia i l’evolució. Ambdues disciplines són fascinants, i el cervell humà és una màquina d’una complexitat tremenda, una complexitat que ens defineix com a persones quan funciona bé, i també quan no funciona bé, com si no controlem les nostres cames a menys que les mirem, o si ens quedem encallats en un dia de fa anys i no passem d’allà ni som capaços d’incorporar nous records o si no veiem les cares de la gent a menys que les relacionem amb una determinada melodia o…
Serien casos fascinants, però responen a persones, persones que han de viure amb aquestes peculiaritats, alguns en són del tot incapaços i d’altres han de reapendre tot de coses que donem per suposat com el moviment de les cames, o els braços o el que sigui.
El capítol titulat “Bessons” m’ha encantat, dos bessons, un CI de 60 amb prou feines, però capaços de proeses matemàtiques tremendes com calcular el dia de la setmana de qualsevol data en un rang d’uns 80.000 anys, o d’anar trobant nombres primers fins a 20 xifres perquè sí, com si en els nombres trobessin un ordre que poguessin fer seu.
Un llibre molt recomanable, i un autor també recomanable en l’àmbit de la divulgació. La peli Awakenings (Despertar) està basada en un llibre seu, us en deixo el trailer.

Huida del corredor de la muerte / Edward Bunker

Aquest llibre recull alguns relats d’Edward Bunker publicats postumament. Potser us estranyi que una de les etiquetes sigui BLACK AMERICA, però alguns relats i molt especialment el primer (un relat de 70 pàgines) La justicia en Los Angeles 1927, s’engloba perfectament en aquesta temàtica. I a risc de ser incorrecte ens trobem amb un llibre de relats de presons, tot i que quan Bunker va entrar a les presons els presoners negres encara no eren majoria aclaparadora i tampoc havien començat les guerres racials, existia certa segregació però entre els diferents grups racials no hi havia una oberta hostilitat com sí n’hi va haver després.
Bunker es va passar molts anys a la presó, així que jo aventuraria que tots aquests relats són reals, o almenys parteixen de vivències reals, canviades o adaptades o… hi ha autors que s’han d’inventar el que són les presons, ell no, ell les coneixia de primera mà i pràcticament des que era un nen. El que llegim no és del tot ficció.
Un apunt personal és que crec que aquest llibre no està del tot acabat, possiblement tingués la intenció de fer un gran llibre o una gran novel·la sobre les presons, i hauria sigut una novel·la magistral com No hay bestia tan feroz, però de totes maneres aquests relats estan prou bé, sobretot si voleu fer un tast d’aquest autor, tot i que el millor dels seus personatges és quan surten de la presó.
Per una d’aquestes històries un dia abans d’acabar el llibre vaig veure per la televisió la pel·lícula Hurricane Carter, un home innocent i negre condemnat a tres cadenes perpètues, o sigui que la història de La justicia en… no és gens exagerada, i no puc dir més per no esguerrar potser el millor relat del llibre juntament amb el que dóna títol al recull. Ed Bunker en estat pur, us deixo amb Hurricane Carter de Bob Dylan.

Una infancia: biografía de un lugar / Harry Crews

M’alegro molt cada cop que apareix un llibre de Harry Crews, sé que gaudiré i sé que em preguntaré perquè coi no s’havia publicat abans a aquest tros d’escriptor.
Aquest llibre és autobiogràfic, però a l’estil Harry Crews i primer ens explica la vida de son pare, no és una biografía típica i on tots els fets estan perfectament documentats i tot és veritat objectiva i compulsable, però és igual.
També sería lícit pensar que els seus llibres sí, però que potser una autobiografía no està al mateix nivell. Error. La infància de Harry Crews podría sortir d’un dels seus llibres tranquil·lament, és un material literari de primera.

El seu tatuatge

Quan un escriptor reexit es posa amb la seva vida té moltes coses a favor, la majoria d’escriptors que admiro tenen % variables d’autobiografía en els seus personatges i els seus llibres. Sempre hi ha alguna cosa en concret que sí han viscut ells, o algun personatge més o menys basats en ells… Si un escriptor és prou bo per crear vida del no-res, si ha de recrear una vida tan real i tan propera com la seva… té tots els números per lluir-se.
La infància de Crews va ser molt dura, al comptat de Bacon, Georgia, fill pobre d’un pagès pobre, en un poble ple de pagesos pobres, als anys 30 i 40, el telèfon més proper estava a quilòmetres, les carreteres no estaven asfaltades, encara quedaven negres que havien viscut com esclaus. Un poble petit al cul del no-res on l’únic que ensenyava a la gent com podia ser el món de fora era el catàleg dels magatzems Sears. A més a més el pare de Crews tenia afició a dues coses: l’ampolla i treballar, i es va matar literalment a treballar.

Harry Crews

El petit Harry té un company inseparable, el gos Sam, i es fa molt amic del fill dels que treballen a la seva granja, una família de negres amb una àvia que rondava la centena d’anys. I Harry un dia agafa una malaltia, i es queda al llit, amb febre i les cames doblegades cap enrere en un angle forçadíssim. Metges i predicadors s’acosten impotents per intentar curar-lo, sense èxit, s’ha convertit en un freak. Però Auntie, l’àvia negra, li diu que això li passa perquè un ocell (com els que té en una habitació de casa) li ha escopit a la boca, que ha d’alliberar els ocells. Ho fa i comença a recuperar una mica de mobilitat i ara almenys es pot seure. Contra tot pronòstic es va recuperant, i quan comença a estar bé cau en un barril d’aigua bullent per la matança del porc i es torna a passar una temporada confinat al llit.
Temps després els seus pares es separen i ell son germà i sa mare, en plena nit deixen la casa, i després van a la ciutat on la mare treballa en el tabac a preu fet, el pare els va a buscar però allò no funciona i es divorcien. Però el pare no va morir treballant? Sí, i Harry era tant petit que ni ho recorda, però la mare es va casar amb el germà de son pare (es veu que en aquella época-zona això era normal en casos de viduetat), i Harry va creure quasi tota la seva infància que el seu tiet era son pare.
I després ja poc més, algun tonteig amb la delinqüència i de cop i volta ens el trobem que torna a Georgia, després de servir als marines, i es dóna compte que s’ha allunya molt d’aquella gent, però que encara en segueix formant part, d’una manera una mica contradictòria si es vol, però no per això menys real.
Llibre molt recomanable, com tots els de Harry Crews, només he trobat a faltar que seguís més enllà amb el Harry adolescent i el marine que va lluitar a la guerra de Corea i el que va haver d’enterrar a un fill i el karateka i…  Suposo que a mida que es vagin publicant els seus llibres aniré descobrint aquest gran auor.

Legado en los huesos / Dolores Redondo

Segon llibre de la Trilogia de Baztán, agafat amb ganes després de les bones sensacions que em va deixar el primer llibre de Dolores Redondo.
Tornem amb la inspectora Amaia Salazar, ara ja en la recta final del seu embaràs, quan les coses que semblaven resoltes en el primer llibre comencen a prendre un gir inesperat que obliga a investigar una mica més, perquè sembla que es tractava d’una cosa molt més gran. Si en el primer llibre es parlava sobretot del basajaun com a presència sobrenatural aquí toca parlar del tarttalo.
I com sempre tenim el poble d’Elizondo, i la família d’Amaia, inclosa la seva mare, i la investigació que va posant-se cada cop més interessant, i més terrible.
Tot comença amb un atac a una petita esglèsia d’un altre poble de la vall, Arizkun, i el record dels agotes, una mena de proscrits amb una simbología que coincideix amb l’atac. I uns ossos de braços, les víctimes del primer llibre tenien braços amputats, una cosa que no es va acabar d’aclarir.
I en aquest llibres passen coses, moltes, i es resolen dubtes alhora que se’n plantegen de nous. És allò de donar una resposta que planteja dues preguntes, més o menys. Si explico més coses caic en l’espòiler però hi ha hagut moment de pensar “joderjoderjoder” i quedar-me flipat. Llegeixo al transport públic i és un miracle que no m’hagi quedat al tren fins a final de línia.
El segon volum d’una trilogia sol ser el llibre més complicat, al primer llibre tot és nou, i les coses es resoldran de debó en el tercer, de totes maneres aquest manté el to, el ritme i millora respecte l’anterior, tot i que l’argument queda obert i espero llegir ràpid el tercer volum, tot i que em temo que hi haurà una cosa que no m’agradarà, ho veig a venir.

Mort / Terry Pratchett

Tenia aquest llibre per casa des de fa la tira, fa molt que em volia anar agafant els llibres de la sèrie Mundodisco, i tocava aquest, el quart. Recentment amb la mort de Pratchett vaig decidir que potser ja era hora d’agafar el llibre d’una vegada.
Vaig conèixer a Pratchett per casualitat, una companya de la carrera em va deixar un llibre, crec que volia que li’n fes un resum o alguna cosa per l’estil (qui m’anava a dir que després faria tantíssimes ressenyes), era un llibre titulat Camioneros, i em vaig riure moltíssim, crec que vaig llegir algun llibre més d’aquella sèrie, però la sorpresa amb el primer ja em va deixar clar que amb aquest autor em divertiria.
He dit abans que aquest és el quart, o sigui que m’he ventilat els tres primers, no en faré un resum, són molt recomanables i divertits i el fet que els llibres també es pugin llegir independentment uns dels altres ajuda a que s’hi posi gent amb mandra per llegir. Valen la pena, potser el tercer em va semblar una mica més fluix, però estic parlant de llibres llegits fa molt temps, ni tenia aquest blog encara!
En aquest llibre coneixerem a Mort, un nano que sembla tenir més genolls del compte a qui son pare intenta trobar una ocupació, l’acaba agafant d’aprenent la Mort, sí calavera, capa negra… i li ensenya l’ofici de recollir ànimes i així guanya temps per dedicar-se a pescar, o emborratxar-se o… El que passa és que Mort no només sembla maldestre, ho és, i amb una cosa tan seria com la vida i la mort els errors no casen gens.
Un plantejament esbojarrat? Sí, i terriblement divertit també, crec que aquest és de moment el millor llibre de la sèrie, ara toca anar pel cinquè, a veure si no trigo tant.
La mort d’un escriptor sempre és una pena, però ens queden els seus llibres, no és poc consol.

París no se acaba nunca / Enrique Vila-Matas

No em va acabar de convèncer l’altre llibre (i únic que m’havia llegit) d’Enrique Vila-Matas, però sempre cal donar un mínim de dues oportunitats a un autor abans de descartar-lo de cara al futur, i aquest llibre semblava una mica més novel·la que l’altre que és un assaig. No estic despreciant els assaigs només destaco que no són novel·les.
I no però sí.
No és més novel·la però sí em va agradar més.

Vila-Matas no és un autor “normal”, els seus llibres semblen més una confessió, una coferència, un diàleg amb el lector si és vol, que no pas una novel·la. És el seu estil, és la seva literatura i cal entrar-hi. Buscar-hi una novel·la més standard només garanteix la frustració. Ull! Que aquest sigui el seu estil no vol dir que ens hagi d’agradar, per gustos colors, però és convenient saber-ho, tenir clar que un llibre de Vila-Matas no és una novel·la o no ben bé o un tipus molt particular de novel·la. També cal tenir clara una altra cosa, llegir-se aquest llibre d’una sentada és possible, però no desitjable, l’ideal és anar-lo tastant, a estones, sense pressa, i alternant-ho amb altres llibres on sí que passin coses. No canviaré pas la meva opinió de Bartleby y compañía, però potser no el vaig llegir amb la millor disposició per llegir a Vila-Matas.

(c) Cesc Llaverias

Aquesta novel·la agafa l’excusa de París per explicar uns anys de formació de Vila-Matas com a escriptor, llogant una golfa a Marguerite Duras, i intentant emular a Hemingway a qui més tard i només en opinió seva s’hi assemblaria. París com un punt d’inflexió hemingwaià, com una ciutat que deglutia persones per escopir-ne escriptors. Un llibre que no són unes memòries però que ho podrien ser, o que són allò que Vila-Matas escriuria posat en la tessitura d’haver d’escriure unes memòries.

Em passa una cosa curiosa amb Vila-Matas, els seus llibres em semblen una justificació o una explicació d’una altra obra que no existeix, normalment si em llegeixo unes memòries d’un escriptor he llegit abans la seva ficció, aquí no, són una brillant nota a peu de pàgina que no tenen on posar-se. És una impressio molt meva aquesta.

Però tot i aquesta visió tan meva, m’ha agradat el llibre i crec que em llegiré algun altre llibre de Vila-Matas de tant en tant.

Jo confesso / Jaume Cabré

Jaume Cabré és un dels grans de la nostra literatura, però darrerament va millorant a cada llibre. A mi Les veus del Pamano em va encantar, i estava convençut que era el seu millor llibre. Aquest és millor, tot i que potser sigui millor recomanar l’altre per algú que vulgui començar amb Jaume Cabré.
Aquest Jo confesso és un llibre llarg, complex, difícil i absolutament genial.

Són 1000 pàgines sense concessions, Jaume Cabré ens vol explicar una història i ho pensa fer a la seva manera i ja ens espavilarem per entendre què llegim i on se situa l’acció i quin és el protagonista que parla. Un escriptor menys habilidós amb aquesta idea hauria perpetrat un artefacte vagament literari del que caldria fugir (no puc evitar pensar en un llibre que vaig abandonar per avorriment mortal i no entendre res com El arco iris de la gravedad), però en el cas de Jaume Cabré tot s’entén, aconsegueix que sense que sembli que li costa sàpiguem en cada moment què qui i on, i amb una novel·la que avança tant, i amb tantes voltes, i amb tantes històries… això té un mérit immens.
Anem una mica amb la novel·la, el protagonista, o un protagonista, o el personatge a qui li passen més coses, parlar del protagonistes pot fer semblar els altres personatges secundaris, és Adrià Ardèvol, nen tímid, estudiós, molt i molt llest, fill d’un pare entestat a fer-ne un erudit, un destí que no és divertit però el pare no creu que siguem en aquest món per divertir-nos. Per això no ens ha d’extranyar que els seus millor amics dels seus primers anys siguin imaginaris, en Carson (el sheriff) i l’indi arapaho Àguila Negra, sortits dels pulps de l’oest.
Una de les imposicions de l’educació és el violí, i gràcies a aquest violí passarem per la Cremona on Stradivari quasi no tenia competència, i veurem aquesta competència i un violí que és més que un violí que en permetrà coneixer coses com Auschwitz, els nazis, i com aquest violí acaba a les mans del pare de l’Adrià, en Fèlix Ardèvol que té una botiga d’antiguitats on dóna sortida a la seva obsessió de col·leccionista.

Autor: Ministry of Foreign Affairs of the Republic of Poland; llicència CC

El perill d’una novel·la amb històries “laterals” és que poden no interessar-nos tant com la principal, però aquest no és el cas, i Cabré passa d’una a l’altra pràcticament sense transició (de vegades sense el “pràcticament”).
Adrià deixa el violí, el seu amic Bernat no, i es dedica a la música amb éxit però el que li agradaria és escriure llibres, i l’Adrià es dedica al coneixement i acaba com a professor universitari, mentre persegueix el trauma del seu primer amor amb l’esperança de poder-lo retrobar o almenys entendre què va passar. L’amistat Adrià-Bernat al llarg dels anys ens mostra la seva evolució i una mica també l’evolució de l’amistat en persones diferents i canviants que amb poques coses en comú (però fortes) en tenen prou per bastir una amistat duradora.

Autor Jason Hollinger, llicència CC

El gran amor d’Adrià és Sara Voltes-Epstein, i el coneixement, i el seu Storioni. Però a l’Adrià sempre el maneguen, son pare amb els estudis, sa mare amb el violí i també va ser responsable de la fugida de Sara quan l’Adrià n’estava perdudament enamorat.
En aquest llibre tenim moltes històries, ja n’he parlat, m’he deixat la d’un convent i un inquisidor, i sobretot els personatges, la mare de l’Adrià i la Lola Xica, l’Adrià i la Sara, i la Laura i el Bernat i… un llibre difícil de resumir, i no només per la seva extensió i pel seu anar i venir, un anar i venir que ja que la història m’anava interessant m’era ben bé igual.

Que un llibre de mil pàgines se m’hagi fet curt crec que diu molt a favor.

El guardián invisible / Dolores Redondo

Portava alguns llibres que m’estaven costant una mica, i quan això em passa el millor remei és novel·la negra de la bona, de la que enganxa, com aquest llibre. Un fenomen literari que m’ha fet comprovar a la viquipèdia si llocs com la vall de Baztán o Elizondo existeixen, i sí! La trilogia de Dolores Redondo ha enganxat a moltíssima gent, tenia ganes de veure perquè. En general desconfio dels best-sellers, excepte quan són novel·la negra, una mania molt meva.
Unes noies apareixen mortes a la vall de Baztán, joves i amb tantes similituds que tot fa pensar en un assassí en sèrie, la inspectora Amaia haurà de desplaçar-se al seu poble natal, Elizondo, per intentar esbrinar què està passant. Però tornar a la casa sempre és complicat, sobretot quan pràcticament se n’ha fugit per escapar d’un destí que semblava bastant inevitable.
Perquè ens enterarem de perquè Amaia va marxar del poble, a diferència de les seves germanes, que s’hi van quedar i mantenen l’obrador de la família on tenen una empresa de reposteria. Anirem veient això, i les investigacions que no semblen dur a res i que no aconsegueixen evitar que apareguin més víctimes. També descobrirem coses del Baztán, i d’èpoques passades quan la relació de la gent amb la terra era molt més estreta, mitologies i antigues creences moltes vegades reaprofitades per l’església. Perquè a més a més de la maldat hi ha més coses que costen d’explicar, presències, com el basajaun, però ja seria entrar en l’espòiler.
Faré un ressenya més extensa quan em llegeixi els altres dos llibres de la trilogia, però ja avanço que en aquest hi ha coses que no m’han acabat d’encaixar, o que no s’han acabat d’explicar, potser surten a les següents novel·les, sinó és una errada.

Això sí, el llibre enganxa com una mala cosa!