Nunca fui Primera Dama / Wendy Guerra

Seguim amb Wendy Guerra. Aquest llibre comença com el programa de la protagonista a la ràdio, a Cuba, fins que la foten fora per “excedir-se”, i així mig retratant un país demencial mig pràcticament fent un assaig Wendy Guerra ens porta pel món de l’art a Cuba, i de les beques com a manera de sortir del país i anar a llocs on invariablement sempre fa molt fred. Viatges que li permeten retrobar a la seva mare, que es va ajuntar amb un marxant d’art rus, ara ja amb alzheimer no s’enten ni amb ell ni amb la resta de la família russa.
La història és la de la protagonista Nadia, i la seva mare, i la revolucionària que va conèixer Celia, i sobretot Cuba, un pais desmoronant-se on res funciona i on res es pot donar per suposat, coses com obrir una aixeta i que en surti aigua no és automàtic, i assumir que passi és molt assumir.
Aquest llibre és millor que Todos se van, i l’autora s’acosta al grandíssim nivell de Negra. Com a cosa negativa potser els salts de narradors i protagonista en algún moment compliquen una mica la lectura, però res més. Un llibre que també és la demostració que de Cuba no sabem pràcticament res.

Els millors de 2014

Buf, quin any de lectura, ni més ni menys que 89 (o 90 si corro a acabar-me el que m’estic llegint de Wendy Guerra, un nou rècord, teniu els arxius per anar revisant tot el que ha caigut, però arriba el moment de fer la tria, quants llibres trio? 5, 10, 15, 17… qualsevol límit és arbitrari, però intentaré no passar de 15, una xifra que una persona amb una mica d’interés pot assolir en un any (tinc clar que llegir les meves xifres de llibre NO és el normal).
Els millors, ho he deixat en 18, en l’ordre que els he llegit:

De cara a l’any vinent tinc els mateixos propòsits que faig cada any, mai els compleixo però en fi, es tracta de rellegir més, llegir més en anglès i liquidar algunes obres de gran format que fa més del compte que arrossego, tinc per casa coses com Moby Dick o Jo confesso que estan esperant pacientment. Potser també hauria d’intentar llegir una mica menys i fer-ho millor, o amb més atenció, però sé que no passarà, no sé si superaré la xifra d’aquest any, però dubto que em quedi a una distància de més de 20 llibres.

Encara no llegeixo així, tot arribarà

Todos se van / Wendy Guerra

Em va agradar Negra, i per tant em vull llegir els altres llibres de Wendy Guerra, per tant començaré amb aquest i seguiré amb Nunca fui Primera Dama i Posar desnuda en La Habana, la idea és llegir-lo seguits, espero que no sigui excessiu. La literatura cubana no és només Pedro Juan Gutierrez o Guillermo Cabrera Infante, de fet la protagonista de Negra es decanta clarament cap al primer, l’altra Cuba ja quasi que no existeix.
I aquesta altra Cuba és la que ens apareix als ulls de la protagonista, una noia que escriu un diari que ha de tenir amagat perquè en aquella illa tot està prohibit, sobretot tenir idees pròpies i no ser prou revolucionari. La Cuba de l’escassetat, de la por, dels subministraments russos, dels “escraches” als que se’n van de l’illa, dels llibres prohibits, dels programes de ràdio amb trucades en directe previament gravats no sigui que algú se surti del guió. Amb tot aquest teló de fons la protagonista passa de viure amb la mare, després amb son pare i patir maltractaments, tornar amb la mare, i canviant continuament de casa i d’escola mentre al seu voltant tothom se’n va i ha d’anar ratllan telèfons de la seva llibreteta, esperant l’ocasió per marxar també ella.

I demà el paradís / Antoni Vives

El llibre ens parla de la colònia espanyola de Guinea Equatorial (potser aquest altre link és més exacte), concretament l’illa coneguda aleshores com Fernando Poo. La història de la colònia no és exemplar, en cap aspecte, si voleu saber-ne més cliqueu al link de més amunt o llegiu Un guàrdia civil a la selva.
Santa Isabel, actual Malabo, la capital.
Són els anys 50, i cap allà va una noia de Barcelona, que s’ha casat per poders amb un dels terratinents de Guinea, més que per amor per afany d’aventures, però la “presó” que per a ella és Barcelona i la vida que se n’espera no és res comparada amb Fernando Poo, una illa de la que sempre s’és a temps de marxar, però no pas sense fugir.
El xoc de la noieta burguesa amb la duresa de la colònia, una colònia gens idíl·lica, on els negres (i les negres) eren explotats de forma salvatge i implacable pels blancs, entre ells el seu marit, algú amb qui cada cop sent més distància.
I a part tenim els records de Manel (un emigrat que es guanya la vida fent caiucs), delirant víctima d’unes febres que explica coses de Cadaqués, coses que són les que l’han portat a aquesta illa perduda, a aquest altre món. I els records de Cadaqués arriben fins als milicians, i els “passejos”…
Per posar-li pegues al llibre la part guineana està bé, però la part de Cadaqués de vegades és terriblement bigarrada de noms i personatges fins al punt de ser força confusa, això a l’altre part no passa.
La història no deixa de ser una fugida, però quan duus dins teu allò de que fuigs per molt lluny que vagis no te’n podràs escapar.
Tot això és la primera part, la segona explica la tornada a Barcelona de Teresa i la seva filla i els estiueigs a Cadaqués, un Cadaqués que s’ha venut l’ànima als estiuejants de Barcelona. Ara som als seixanta, hi ha turistes, un escriptor en qui m’ha semblat veure un Josep Pla disfressat i aquí totes les històries prenen sentit i es tanca el cercle, més o menys.
El llibre a estones m’ha costat una mica, tampoc havia llegit res abans d’aquest autor, i em pensava que el llibre estava ambientat pràcticament del tot a Guinea, però ha resultat que no, tampoc està malament. El que sí que no m’acaba de quadrar són els anys, no sé si cronològicament tot plegat funciona, però jo diria que grinyola una mica, clar que també és posar-se tiquismiquis.

Cadaqués

El peor amigo del mundo / Rafael Fernández

El darrer llibre de Rafael Fernández “Ezcritor” és en certa manera el primer. Tot i que té un parell de llibres 100% ficció (Un bebé i Los alucinantes viajes en el tiempo de los EEUU) els llibres de més èxit serien els que conformen la Sèrie Sigmundo, el seu ater ego, llibres bastant-molt autobiogràfics, concretament els llibre serien: Diarios secretos de sexo y libertad, 20 polvos (recentment millorat en una edició especial) i El comedor de coños, i prou, bé les aventures continuaran en el futur, però calia explicar més coses de Sigmundo, com va arribar a ser qui és, i això s’explica en aquest llibre, en aquesta prequela.
Si us heu llegit els altres llibres de la sèrie aquest té la virtud de fer-los millors, és un bon llibre, però la perspectiva que aporta sobre la resta de la sèrie és fantàstica. Sé que és una manera estranya de parlar d’un llibre però és el que jo vaig sentir mentre el llegia, aquest llibre feia millor la Trilogia Sigmundo (ara ya tetralogia i el que ens queda); si sou dels que no heu llegit res us aconsello començar per aquest llibre, aquí l’autor us explica com comprar els seus llibres, doneu-vos pressa que se li esgoten! I us confesso que us tinc una mica d’enveja, poder llegir els seus llibres, en ordre i sense haver d’esperar que els vagi publicant, d’una tacada…
Parlem una mica del llibre, aquest llibre explica la infància de Sig, la mort de la seva mare (no és un espòiler) i com la seva vida a partir d’aquell moment va anar de mal en pitjor. És un llibre terriblement trist, i molt dur, tant dur que costa de creure que se n’hagi sortit. Tots sabem que hi ha més llibres, però si només llegís aquest sense saber dels altres jo apostaria a que el pobre protagonista acaba esquarterat en una maleta, a la presó, en un manicomi o en una combinació de les tres opcions. Explicar més coses ja sí seria caure en l’espòiler, pararé aquí.
Si us heu llegit els altres llibres aquest us donarà una nova perspectiva, els farà millors, i si no aquí podeu començar amb aquest autor. Aquest llibre a més té un avantatge sobre els altres, aquest sí és pot llegir al metro ja que no té fotos (bé una foto d’un cul sí, comparat amb els altres llibres això no és res), i és un llibre “diferent”, ideal per regalar aquests dies.

El teorema de Almodóvar / Antoni Casas Ros

Segon llibre de l’autor Antoni Casas Ros, després d’Enigma ara toca aquesta novel·la, la seva primera novel·la. No sé si qualificar la novel·la d’autobiogràfica però les coincidències entre el protagonista i el propi autor són moltes, bàsicament un accident amb terribles conseqüències i a partir d’aquí, almenys en el protagonista la solitud.
Aquesta solitud i el seu aïllament i com de manera estranya el trenca i el cèrvol… És una novel·la estranya i fascinant. No té una línia argumental tant clara com Enigma, i pot ser desconcertant, però val la pena intentar-ho. I si sou dels que us agrada posar-vos en el pitjor dels casos, almenys és una novel·la prou curta, 141 pàgines concretament.

La chica que llevaba una pistola en el tanga / Nacho Cabana

Hi ha títols de novel·la negra que són sensacionals, aquest n’és un, i recordo amb un somriure el de Siempre quise bailar como el negro de Boney M, que ni tan sols he llegit.
El llibre és novel·la negra i és acció i no s’està per hòsties, és començar a llegir en plena persecució policial, policies que tenen un respecte relatiu als procediments establerts i que tenen molt clar sempre qui és la víctima, i també que quan les coses semblen massa convinçents és perquè s’hi amaga alguna cosa, com diu el títol del primer capítol “Los skinheads no se tatuan con henna”.
Hi ha una pallissa d’uns caps rapats a una família romanesa, arriba la policia i persegueixen els agressors fins agafar-los. El pare i la mare queden ferits, la nena petita mor en l’ambulància que la duu a l’hospital. Els detinguts no fan més que deixar anar el discurs típic racista, però d’una manera massa convincent. Són identificats per les víctimes però els polis sospiten, pregunten als seus confidents a les grades de fútbol i en grups radicals, no els coneixen, i a més a més tenen els trenta complerts, és impossible que un skin d’aquesta edat no estigui fitxat per alguna cosa. I els polis, una parella on ella porta els pantalons, començaran a tirar del fil de la intuició, i de respostes no està clar, però de preguntes en trobaran a punta pala!
I d’aquí ens anem a México DF, la megalopolis, on un español malviu fent de taxista, però no guanya suficient com per donar a la seva dona Itzel i la filla Olga el tipus de vida que li agradaria. I això que com a taxista es treu un sobresou dels puticlubs on porta els clients, fins que un dia li demanen anar a un puticlub que no coneix, i on es belluguen molts diners, i evidentment demanarà de dur clients a comissió, i potser és una cosa que s’hauria d’haver plantejat millor.
Les dues històries estan connectades, però millor no revelar res més. No és una història contemplativa, passen mil coses i a tota velocitat, i el retrat que fa del DF ha aconseguit que la ciutat em fascini i em foti por a parts iguals, té mérit. El premi L’H Confidencial de novel·la negra està demostrant un gran criteri.

Historia de dos ciudades / Charles Dickens

Charles Dickens és un dels grans, i als grans cal llegir-los, ni que sigui de tard en tard. La història té dos escenaris, Londres i París, se suposa que el París pre-revolució francesa, un lloc d’una tirania classista quasi feudal insuportable, però tampoc es pot dir que Londres surti gaire ben parat en aquest retrat, no hi ha una noblesa tan estesa però sí privilegis, classes i unes lleis que no garanteixen la llibertat sinò que la coarten no anem a tenir un disgust.
Però a França arriba la revolució, i això des d’Anglaterra, amb el seu ordre i la seva monarquía no es veu gens bé. Son moltes les vegades que es parla de la república de la “libertad, igualdad, fraternidad o muerte”.  En fi, la Revolució Francesa va ser un salt endavant impressionant, però no va ser una cosa que es fes de manera ordenada o sense vessament de sang en molts casos innocent, no, si una de les primeres mesures va ser l’execució de la família reial quins miraments podien tenir per la resta? I en aquesta resta els protagonistes, a cavall entre Londres i París, treballant per un banc i veient i vivint les diferències a una i altra riba del canal de la Mànega, i sobretot vivint la justícia revolucionària (que té més semblança amb les purgues d’Stalin que amb cap altra cosa).

Hi ha una imatge que m’ha fascinat. Una gran mola en marxa i els revolucionaris que van a esmolar els seus ganivets i altres utensilis, completament molls de sang, amb el que la mola a més a més els esquitxa de sang, una revolta vermella de sang, amb més que persones animals, turba assedegada precisament de sang. Crec que aquesta imatge deixa clar que pensava Dickens de la revolució francesa.

Perquè aquest llibre tracta de la revolució, de l’ascens al poder de la gent, dels totalitarismes (tot i que fer servir el terme no és del tot exacte), els personatges desfilen com poden per aquest panorama, pràcticamente es pot dir que tots són secundaris.

The Leftovers / Tom Perrotta

Havia escoltat coses d’aquest llibre, bàsicament que hi havia una sèrie de cert éxit que s’hi basava, això i el fet que el llibre fos editat per Periscopi (sí, cada cop més les editorials són un factor decisiu a l’hora de triar un llibre) va fer que m’hi decidís.
El llibre comença poc després del Rapte, o no ben bé un rapte, simplement la gent, determinada gent, desapareix. No és que se’n vagin a buscar tabac i no tornin, despareixen, esvaïts, volatilitzats, hi són i al moment següent ja no.
Això provoca en els que queden diferents reaccions. Els religiosos creuen que es tracte del Rapte i es queixen que no se’ls hagin endut a ells que s’ho mereixen més, i els que queden doncs es queden com els que han perdut un ésser estimat de manera brusca però sense acabar d’estar segurs de que l’han perdut. La mort és una certesa, això no és res de res.
I també sorgeixen agrupacions, sectes, el que no és estrany tenint en compte la situació, sectes que donen molt mal rotllo i que marquen com una llum de neó que les coses han canviat i que déu ens està observant i… bé, la merda apocalíptica de sectes stàndard. I és complicat intentar reprendre la vida quan et falta algú de qui no saps què coi ha passat i a més hi ha tot de llunàtics treient pit del desastre aquest. La principal secta són el Residu Culpable, i una de les coses que fan és perseguir la gent, recordant aquesta mena de vigilància divina, i donant bastant per sac.
I una altre secta és la fundada per Sant Wayne, que compleix amb tots els requisits de les sectes, inclós el seu harem particular de joves orientals (una fixació de l’home) una de les quals donarà a llum a l’escollit que salvarà el món.
La història la porta la família formada per Kevin, a qui la dona Laurie deixa per anar amb el Residu Culpable, el fill en Tom que s’uneix al culte de Sant Wayne i acaba amb la jove oriental embarassada del salvador, la filla la Jill que està perduda com la majoria d’adolescents, però en aquest cas a més a més amics, pares i mares d’amics, un munt de gent ha desaparescut.
Com a crítica a les sectes el llibre és demolidor, en un món conmocionat per la desaparició de milions de persones la gent s’aferraria a qualsevol bajanada que semblés donar algun sentit per estrambòtic que fos a tot plegat.
I a més és un llibre sobre persones, i sobre l’amor i sobre com de necessaris per quasi tot són “els altres” així en general i sobre com ens sobreposem a la pèrdua, o com ho intentem si més no.
Tinc ganes de veure la sèrie, tot i que el llibre no crec que doni per més de dues temporades (i de capítols llargs).

Els nostres / Serguei Dovlàtov

Primer llibre que em llegeixo de Sergei Dovlàtov, autor de qui LaBreu ha publicat alguns llibres però que fins ara no m’havia decidit, en part perquè per una mania molt meva i molt tonta evito força els llibres de contes (és una fase, ja se’m passarà).

En aquest llibre Dovlàtov retrata la seva família, amb un capítol per cada parent, capítols curtets, d’un estil que em costa molt definir, no sobra res, tampoc hi afegiria res va narrant de manera mesurada però de cop a mi se’m dibuixa una rialla, hi ha mena de sentit de l’humor fatalista, una ironia vital que ho impregna tot i que aconsegueix que coses com les purgues estalinistes o els processos (per dir-ne d’alguna manera) i les delacions, coses així de tristes i així de dures es puguin lleguir amb un somriure. Sens dubte té mèrit.

Aquesta mala baba i fina ironia va fer que els seus llibres no es poguessin públicar al seu país (la URSS, ell concretament va nèixer a Ufa) fins la caiguda del comunisme (i tècnicament la fi de l’URSS), país d’on als anys setanta el van “convidar a marxar” i va anar a viure a Brooklyn, com demostra la imatge al principi d’aquest post.

Tiets que creien que Stalin era un bon home, avi que un dia van rebre un amic del fill que era a Bèlgica i va ser condemnats per espia, un altre que confonent la revolució amb un progrom antijueu va agafar el fusell i es va enfilar a la teulada i va aconseguir endarrerir la revolució al seu barri… Històries de gent normal que es troba o bé en situacions que no són normals o en un entorn que no ho és (la URSS no era un entorn normal, una altra cosa és que s’hi acabessin acostumant), i amb un resultat que sempre oscila entre la malenconia, la mala llet i la hilaritat. Entenc que pot semblar una barreja estranya, però és el que és.
Un exemple? Aquí va:

De totes maneres, amb Stalin es vivia millor. Amb Stalin es publicaven llibres i després n’afusellaven els autors. Ara no afusellen escriptors. No es publiquen llibres. No tanquen els teatres jueus. Perquè ja no n’hi ha.

Un autor fins ara desconegut de qui no puc menys que recomanar els seus llibres, aquest o aquest o aquest altre. La seva vida és força novel·lesca, i val la pena clicar a l’enllaç a la viqui amb que començo aquest post, espero que els de LaBreu segueixin editant els seus llibres.