Te vendo un perro / Juan Pablo Villalobos

M’havien recomanat aquest llibre com a divertidíssim, així que vaig agafar-lo a veure què.
I sí, el llibre és divertit, amb aquest sentit del humor entre negre i cínic tan mexicà.
Un bloc de pisos que és per veure’l, un dels inquilins que es resisteix a formar part de la tertúlia literària que s’organitza a l’entrada, un gos empipador, escarbats, un mormó, la societat protectora d’animals, un tal Mao, una veïna espia que insisteix que el protagonista està escrivint una novel·la…
Entre records dels anys recents de Mèxic, d’un nano que es va apuntar a classes de pintura de figura humana (així almenys veia noies nues) però va acabar de taquero, i per qui la frase “Te vendo un perro” porta molts records, no gaire bons.
El llibre es llegeix molt bé, la trama és força senzilla i els flashbacks estan dosificats i es distingeixen de seguida, no confonen gens.
Un nou autor per seguir (fa molt que van començar a ser excessius).

Las lecciones peligrosas / Alissa Nutting

Després de Llum antiga tornem al tema de jove i dona madura. Però els dos llibres són completament diferents al marge del tema, i d’aquella manera. Alissa Nutting no ens retrata una esposa avorrida que busca en el jove, mig per accident, alguna cosa llarg temps perduda, o “la darrera gran festa”. La protagonista, Celeste Price, és una depredadora. Li agraden els nanos de 14 anys, abans que facin l’estirada, recordant una mica al protagonista de Lolita, que s’encaterina de la protagonista quan té 12 anys perquè considera que amb 13 ja serà massa gran i estarà espatllada.
Aquesta fixació la porta a estudiar i treballar com a mestre d’institut, on tindrà molts nois al seu abast, només li queda seduir-los, però en estar com un tren això no li representa el més mínim problema.
 
Hi ha el problema que això és ilegal, però a ella no l’atura, només la fa prendre precaucions, i a l’altre banda doncs que voleu, nanos de 14 anys a qui una profe que està rebona els hi proposa fer de tot. És una oferta irresistible als 14, o als 15 o als 30 o als…
Perquè el tema és més complex del que pugui semblar. Ella vol nens, i inexperts, vol quedar fixada en la seva memòria, sap que serà la referència amb que compararan totes les experiències posteriors, i ella sortirà guanyant, res com ser la primera. Jo aquí veig un paral·lelisme entre lo molt que es cuida la protagonista per mantenir-se jove i aquest voler que els nanos la recordin, deu haver-hi un transtorn psicològic amb un nom per això, però tampoc em posaré ara a buscar-lo.
Primer resultat de posar a google imatges “hot teacher”
 I clar, tot el que es fa té conseqüències, però si us explico més coses us destripo la novel·la i potser tampoc cal.
 Llibre addictiu (m’ha durat un dia i poc), que tracta sense manies i també amb humor i cinisme un tema tabú. No recorre als tòpics més suats i potser per això costa posicionar-te amb el personatge protagonista. Només pensa en ella mateixa, li fa el salt al marit i els nanos els utilitza com a joguines, però tot i això ens mola. Una mica com Tony Soprano, és dolent, molt dolent, però que rebé que ens cau el malparit!
Tony Soprano, un entranyable fill de puta

Navegantes del tiempo / Sjón

L’escriptor Sjón m’agrada, reconec que de vegades és pot passar de rebuscat, o d’artista, però indubtablement té alguna cosa que fa que sempre em vagi acostant als seus llibres. En aquest blog ja n’he ressenyat aquests, i ara em poso amb el darrer.
 I m’ha agradat, molt, tot i que l’argument era molt sjonià. Un vaixell de càrrega, aturat en un port nòrdic esperant la càrrega, i un membre de la tripulació referintse als fets del viatge dels argonautes com un primera persona, com una cosa que li hagués passat a ell la setmana passada. Però la impressió que tenim és que tot això efectivament ho ha viscut.
 És estrany, i el tipus d’argument que em fan abandonar un llibre de seguida. Però Sjón té l’habilitat de fer una història amb elements tant discordants i fer-la fluir. Costa de descriure o definir, però el seu estil enganxa i els seus llibres són una delicia.
A veure si alguna editorial es decideix d’una vegada a publicar aquest autor en català!

Alteracions / Adrià Pujol

Hi ha gent que quan descobreix un autor s’hi llença a llegir tot el que troba, jo també ho faig però darrerament ho faig amb les editorials, sóc un rarot, ho sé. I repeteixo amb un llibre de Males Herbes després del molt bon record que em va deixar aquest.
Aquí ens trobem amb alguns contes i una nouvelle, o un conte de 70 pàgines, aquesta nouvelle ha començat molt bé però s’ha anat desinflant, almenys pel meu gust, m’esperava un retrat del mundillo cultural català i sobretot tot són les neures del protagonista, que també està bé, amb un gir final que potser no acabava de fer falta, ni remata ni arregla.
El primer conte Aprofitats i curiosos m’ha semblat magistral, i mira que variacions i conyes amb el Quixot se n’han fet per avorrir, però aquest conte ho clava i m’ha tret més d’un somriure.
I també molt destacable Dos contes i un embrió; i Finestres passant és brillant només amb una pàgina com té.

Definitivament, m’agradaria que aquest autor s’atrevís amb una novel·la.

Llum antiga / John Banville

Em van entrar ganes de llegir aquest llibre després de llegir aquest post. No tracta el tema més original del món (noi de 15 i dona de 35, casada i mare del millor amic del nano protagonista), però tot i així, tenia bona pinta.

El llibre comença bé, tot i que no hi ha gaire joc de seducció, de cop i volta l’Alexander Cleave de només 15 anys està embolicat amb la mare del seu millor amic, la senyora Gray de 35. Tot això en una Irlanda molt catòlica. Tan catòlica que després de la primera revolcada ella el conmina a confessar-se, sense donar noms es clar. Després de confessar-se el capellà va a casa seva a advertir a la mare del noi del perill que corre. I el secret de confessió? A partir d’aquí no tornarà a confessar-se mai més.

Però això ho anem veient en records, que poden ser enganyosos o imprecisos (l’autor juga molt amb això), records d’un Alexander Cleave, actor a la seixantena a qui ofereixen un paper per una pel·lícula (ell és home de teatre), on compartirà cartell amb una estrella força fràgil que li recorda bastant la seva filla morta que es va suicidar llençant-se a un penya-segat italià.

Si el llibre té un defecte és que de vegades la narració esdevé molt i molt lenta, l’obsessió pels detalls i els matisos per mi és excessiva. Això sí, el retrat de les atmosferes i escenaris és magistral, però de vegades m’agradaria que anés més directe al tema, clar que això va a gustos. La història bé, però l’estil és lent i a vegades pesat, he hagut de tornar enrere més d’un cop ja que quan m’avorreixo el cap no està pel que estic llegint, és un llibre amb el que m’ho he passat bé i també m’he avorrit. No el recomanaria amb gaire entusiasme la veritat.

Mataré a vuestros muertos / Daniel Ausente

El format no anima, no sé fins a quin punt és bona idea imitar els bolsilibros Bruguera com a format per un llibre, però dóna una imatge de cosa pulp i underground que en aquest cas encaixa a la perfecció.
Tenim una història en un Raval que es resisteix a que deixin de dir-ne Xino, allà passen uns personatges que serien uns secundaris de luxe en qualsevol novel·la de Méndez.
Personatges una mica extrems, lumpen pur, la confluència dels carrers Voltes, Enriqueta Martí i Plom (d’aquests existeix Plom, però a la Zona Franca, no pas al Xino), té nassos que un dels carrers sigui Enriqueta Martí, la vampira del Raval, perquè sota aquests carrers s’oculta un mal tan antic com el mon mateix. Indis sioux, la visita de Buffalo Bill, la Sisena Flota i els carrers del Xino, que eren el pitjor del pitjor, i que tot i els anys passats i la transformació viscuda pel barri encara no han deixat de ser del tot aquest: lo pitjor. Gent que crida que ha estat al talego perquè els donin un cigarret, nanos de reformatori, gitanos que trafiquen, gent que en definitiva trampeja com pot, i que fa que les 130 pàgines (amb lletra apretada) del llibre passin en un moment.
A l’autor el coneixia de El Butano Popular, em sembla, i el llibre está publicat per una d’aquestes mini (micro?) editorials, Prosa Inmortal, que estat sortint com bolets darrerament per alegria dels que ens agraden els llibres una miqueta més extrems del que el bon gust recomanaría.

El almuerzo desnudo / William Burroughs

Intueixo que aquest llibre em costarà, així que potser començar amb una mica d’humor. Està considerada la gran obra de Burroughs, només de pensar que la va escriure sota la influència de totes les substàncies que descriu a Yonqui em poso a tremolar.
I la introducció quasi té més a veure amb Yonqui que amb aquest mateix llibre, bàsicament resumeix que s’ha passat anys enganxat, aquesta introducció fa més per allunyar a qui sigui de les drogues que mil campanyes benintencionades de les que sempre es fan (amb éxit nul). I fa una revelació: diu que és estúpid i inútil perseguir els grans de la droga, el problema són els ionquis, se’ls ha de curar perquè si desapareix la demanda tota la resta s’enfonsa, intentar una altra cosa només serveix perquè res no canvii i qui sigui es pugui lucrar amb el tema del narcotràfic.

Anem amb el llibre. Aquest llibre necessita llegir-se d’una manera concreta. Si no heu llegit els dos Tròpics, de Henry Miller (Tròpic de Càncer, Tròpic de Capricorn) ja us hi podeu posar. Els dos llibres tenen un principi on s’expliquen coses per després passar a les paranoies de l’autor, de manera més o menys inconnexa, oblidant-se de la trama, l’argument, els personatges, escriptura automàtica. Interessant? Sí. S’entèn? No gaire. S’ha d’entendre? No, s’ha de gaudir, si l’autor passa de posar-hi un ordre i un sentit nosaltres podem llegir sense intentar-ho, gaudir amb les frases, els fragments, les imatges i tot això. Imagino que Burroughs va llegir els Tròpics, són de 1934 i 1939 (tot i que no es van publicar legalment als EUA fins el 1961), mentre que El almuerzo desnudo és de 1959. Burroughs va escriure El almuerzo desnudo posat fins a les tranques, no en tinc el més mínim dubte, i de manera conscient o inconscient el llibre aprofita la beta oberta per Miller i s’hi recrea, o potser fins i tot en fa un homenatge, això ja ho deixo al que cadascú prefereixi.

L’entranyable Bill

Molta gent m’havia dit que no havia pogut amb aquest llibre, per això l’he agafat amb precaució. L’argument? No. Hi ha molta droga, molts ionquis, molt sexe, moltes coses que mèdicament no són possibles però tenen el seu punt bizarro. Hi ha molt de tot, i molt de lo pitjor. Els personatges no coneixen el punt mig, són extrems, de drogadictes de sortits de pervertits o de tot junt i tot alhora. No és un llibre convencional, de cap manera. I potser no és un llibre essencial, i estic segur que molta gent ha escollit aquest llibre per acostar-se a l’obra de Burroughs i potser n’ha acabat fugint.
A mi m’ha anat bé llegir el llibre centrant-me en cada capítol, intentant gaudir del que passava i de l’argument de cada capítol com peces separades, com un recull de contes que després tenen un fil conductor però que funcionen autònomament.
Se’n va fer una pel·lícula, Cronenberg ja és un director peculiar i posat amb un text així d’estranya va quedar una cosa molt molt estranya que potser ja tocaria tornar a veure. De fet l’hauré de tornar a veure perquè estic acabant el llibre i no recordo que hi hagués gaire relació entre una i altra més enllà de la raresa extrema.

Un llibre recomanable sí, però cal anar amb compte i tenir una mica clar a què es va. El llibre va rematat amb un petit “assaig” sobre les drogues de l’autor que n’és tot un expert, és interessant i s’aprenen coses, però cal tenir en compte que està escrit als anys 50, l’heroïna i la cocaïna eren minoritàries, perquè ens fem una idea de com han canviat les coses.

El imperio de Yegorov / Manuel Moyano

Hi ha premis que m’inspiren confiança, i el premio Herralde n’és un, suficient com per fiar-me d’un llibre que n’ha quedat finalista.
Una expedició a Papua Nova Guinea, una de les expedicionàries es posa malalta, es cura amb un remei tradicional dels indígenes, una gent molt i molt primitiva fins al punt que s’arriba a dubtar que siguin humans.
I anem movent-nos, en el temps i també canviant de narrador sovint.
Aquest remei tradicional dels indígenes que fan servir per combatre un paràsit té un curiós efecte secundari, i és que la persona no envelleix. Una cosa així de seguida s’explota com un remei mig secret per gent molt i molt rica que són inoculats i posteriorment depenen d’una planta de la zona per mantenir el paràsit latent, però no envelleixen. Clar, en unes quantes dècades comença a estranyar que les persones més riques del món i grans estrelles del cinema estiguin amb una imatge tan juvenil tot i acumular prop de 100 anys (i pujant). És una història que l’empresa que s’ha fet amb l’explotació del tema no vol que s’airegi.
Una trama quasi de ciència-ficció, que donaria molt en una novel·la més de gènere, com per exemple que fer quan un d’aquests inmortals vol tenir descendencia? Només els rics tindran descendencia? Si la gent no es mor la superpoblació com a problema ja és aquí (més que ara mateix s’entén). Cada família ha de “desactivar” algú per portar una nova vida? O es prescindeix de la reproducció per innecessària? Moltes preguntes que donarien per un novel·la més llarga que aquesta.
Però passen dues coses, que hi ha qui intenta airejar la història, i que un rus vol la seva part del pastís. Un dels efectes de la inoculació és que la producció de la medecina per mantenir el paràsit en estat latent és una patent de la mateixa empresa. L’empresa inocula a algú a canvi d’una morterada inmoral de diners i com si fossin camells tenen enganxats a aquests riquíssims de per vida (perquè si deixen de prendre la medecina moren de manera mlt horrible). I clar, un rus inoculat decideix que ell vol part d’això.
El llibre acaba amb un índex onomàstic amb una nota que diu que es recomana llegir-lo sencer. S’ha de llegir perquè s’expliquen coses imprescindibles sobre la part final del llibre, però potser amb un títol menys desencoratjador no caldria ni la nota ni arriscar-se a que la gent que no s’ho llegeix no acabin d’entendre gaire com acaba tot.

Yonqui / William S. Burroughs

 Aquest Nadal al meu arbre va aparèixer aquest tros de llibre, que reuneix sinó el millor de William Burroughs els llibres més reconeguts. No sé si comptar-ho com un o com tres però ja que els llibres es van publicar originalment per separat ho faré així. I primer rellegiré (uns 15 anys després de la primera lectura) Yonqui!
Burroughs venia d’una família acomodada, no li calia treballar per viure, i no acaba de tenir massa clar perquè va començar a drogar-se. No va ser una decisió gaire conscient, va començar per curiositat, li agradava i va seguir i molt temps després era una addicte. Potser són les drogues d’aquella época o potser ell mateix però considera que cal ben bé un any de consum diari per esdevenir un addicte, en absolut és una cosa automàtica. Als 30 i 40 era fàcil trobar morfina, benzedrina o opi, l’heroïna encara havia d’arribar, però el poder addictiu de la morfina punxada en vena era relativament baix.

Tot i amb això el tema de la droga començava a créixer, i fins i tot a ser un problema. Des de Méxic, on està fugint de la justicia, escolta noticies increibles de nens addictes. Cosa que li sembla directament mentida, no té cap sentit, els nens no tenen diners i els pares els enganxen els porten a la poli i canten tot el que saben, CAP camell ven a nanos, per aquesta raó no per cap altre.
El llibre és en gran part autobiogràfic, però no al 100%, es centre només en l’addicció, la seva dona apareix o desapareix de la narració només en relació al consum de drogues.
El llibre m’ha agradat i ha estat quasi com llegir-lo de nou, més de 15 anys des de la primera lectura, efectivament.

La quarta paret / Sorj Chalandon

Después de llegir crítiques que recomanaven aquest llibre al final no me n’he pogut estar i he volgut provar.
 I aquesta és una història d’Europa, com desde França es veien arribar i marxar dictadures com la dels coronels a Grècia, amb els desplaçats corresponents, i sobretot l’Orient Mitjà. I com l’esbojarrada idea de representar Antígona a Beirut amb actors de tot l’espectre étnic-religiós de la zona per establir, ni que sigui en el microcosmos d’una obra de teatre, un moment de pau. I a més a més Antígona, una obra amb tot un significat al darrera i de la que se’n poden treure paral·lelismes.
 I com l’amistat entre dos militants, germans es diuen, portarà a un tranquil aspirant a un lloc de professor d’història a jugar-se la vida intentant dur a terme el somni de l’obra de teatre del seu amic, que lluita sense esperança contra un càncer en el llit d’un hospital.
 Però Beirut, el 1982, no és precisament el lloc més segur de la terra. A més a més de diferents faccions en guerra entre elles, els franctiradors en punts estratègics, controls de carretera i per acabar-ho d’arreglar bombardejos israelians, tot un panorama que no convida a res. Queda ferit en un bombardeig, salva la vista de miracle però s’ha de passar quasi un mes allà abans no pot tornar a París, on té dona i una filla.
Quan finalment torna, sembla que amb la idea de fer la obra oblidada, té un transtorn d’estrès posttraumàtic com una casa, bàsicament està com una regadora. No cal que em digueu que és una malaltia i tot això, ho sé, però no tots els que tornen d’una guerra on han presenciat atrocitats tornen així.
I arriba la part final del llibre, la que no m’agrada, quan ho deixa tot i se’n torna a Beirut, a intentar fer la obra, o complir diferents promeses o… no pot amb la pau, però tornar-se’n a la guerra és una decisió idiota, no pas heroïca, fins i tot frívola. Quan em vaig llegir Un adèu a les armes em va envair la mateixa sensació, és fantàstic que el prota deserti, i una sort que el passaport americà li ho permeti, la majoria no tenen aquesta sort i si deserten els afusellen. Molta de la gent de Beirut el que volen és fugir, ells almenys tenen l’excusa que allò és casa seva, però un cop has salvat la vida i has pogut fugir de la guerra tornar-hi és una decisió d’allò més imbècil, i l’acaben matant i quasi que me n’alegro, el que passa quan es prenen decisions idiotes. Potser l’autor l’hi volia donar una aura d’heroisme, però jo no l’hi he vist.
Tot i això el llibre m’ha agradat i és recomanable, i els paral·lelismes amb Antígona estan molt ben portats, del retrat geopolític de la zona ens quedem com el prota, sense entendre massa què coi passa o qui té raó, això no ho sabem, però que es maten amb autèntica devoció això sí queda clar.