Niños muertos / Martin Amis

M’he proposat anar-me llegint els llibres d’aquest autor en ordre, vaig començar amb El libro de Rachel i ara toca aquesta segona novel·la, molt més complexa, m’ha sorprés especialment aquesta complexitat en comparació amb la primera novel·la, molt més simple.
Un grup de gent queden per passar un cap de setmana i entregar-se a les drogues, l’alcohol i el sexe. No és tracta de hippies, ni de gent alternativa, són gent de classe mitja alta que s’entreguen a aquestes coses perquè sí, perquè volen i perquè per ells tot allò que volen ha estat sempre de manera automàtica possible.
Un dels punts forts d’Amis (Martin, el pare Kingsley també era escriptor) és aquest toc diguem-ne escandalós, aleshores perquè avui en dia aquest tipus de coses no espanten a ningú. El llibre transcorre en un cap de setmana en un casa, però les presentacions dels personatges inclouran detalls del seu passat que expliquen què hi fan avui aquí.

El llibre està bé, però pel meu gust és una mica lent i cap al final avorreix una mica, aconsegueix que cada cop ens importi menys que acaba passant, i això i que acabi el llibre de manera força brusca fan que no sigui un llibre rodó. Normalment això passa més amb el primer llibre que no pas amb el segon, en fi, el proper de la llista és Èxit (Success) que no apareix a cap biblioteca, per tant he de saltar a Dinero,  a vore quan m’hi poso.

BQTP. Tanque parèntesi / Martí R. Electrique

Un llibre que ha resultat ser d’allò més entretingut, tot i que els llibres que venen d’un blog em fan sospitar una mica, els blogs solen ser entrades curtes i això en un llibre no sempre és bo, el que es guanya en dinamisme es perd en reflexió i en una certa continuitat. Això és la meva opinió, a mi m’agraden les novel·les amb capítols que donen per desenvolupar tot el que cal, i no em fa res si la novel·la té 100 pàgines o 500 o 1000. És la meva opinió però sembla que és el signe dels temps així que tampoc té gaire sentit queixar-se, potser ara que la moda dels blogs sembla haver-se estabilitzat tocarà ara la moda de llibres que surten d’un blog, n’hi ha exemples a cabassos, jo mateix n’he ressenyat uns quants com ara aquest, aquest  i aquest altre (i me’n dec deixar, potser hauria de crear una etiqueta per això), i al cap i a la fi això mateix és un blog i en mantinc un altre on parlo dels meus llibres i darrerament dels meus viatges.
Costa definir el protagonista del llibre. Podria dir que és homosexual, espero que dir-ho no sigui homofòbic, però això és només una part. Podria dir que és advocat, però això és sols la feina que té. Podria dir que té una iaia amb unes sortides amb les que m’he rigut molt… És tot això, i a més a més un observador de la realitat molt lúcid i molt cínic, capaç de treure-li punta a tot, sigui a la disglòssia lingüística valenciana, als polítics, als xurros, i a les parelles heteros que no vol imitar. Capítols molt curts amb les seves nits de festa, les seves guàrdies i la gent que atén als jutjats, la seva iaia (amb unes sortides que donarien per un llibre sencer). La realitat moltes vegades és prou entretinguda, ben retratada és hilarant, i m’he trobat descollonant-me al tren BCN-Terrassa mirant al voltant a veure si algú m’estava mirant. No és només un llibre divertit, és un llibre molt lúcid, teniu una mica més d’informació sobre el llibre aquí, un altre llibre recomanable de Labreu edicions, no en fallen una!
El que no sé és si hi haurà més llibres de Busca qui t’ha pegat (BQTP) o si el primer llibre es pot trobar per alguna banda, o fins i tot si existeix (no és faci falta per entendre aquest però sóc completista de mena). 
Si us agraden els blogs sense manies, amb humor i pujats de to, no us ho penseu, a més a més en el llibre no us cal esperar al següent post, podeu tirar pel dret (que és el que he fet jo i el llibre m’ha durat escassos 3 dies).

Lo bueno de verdad / Virginie Despentes

Una autora diferent, una mena d’underground feminista i francés, déu n’hi do, però millor no ens quedem només amb les etiquetes. Els llibres de Virginie Despentes es llegeixen bé però no deixen indiferent, les seves protagonistes aconsegueixen caure’m molt antipàtiques, sobretot perquè estic convençut que un protagonista masculí que tractés les dones com les seves protagonistes tracten els homes… bé, es demanaria el cap de l’autor clavat en una pica com a mínim.

Això de no tenir cap empatia amb la protagonista ajuda, sobretot a que quan li passen coses dolentes no puc menys que alegrar-me una mica i tot. La història va de dues germanes bessones, que són la nit i el día, una sommia ser una cantant d’èxit i farà el que calgui, la que canta bé però és l’altra germana que està disposada a fer-se passar per ella en un concert, fer arrencar la carrera i després ja està… però això seria molt fàcil i un esdeveniment crucial (i molt poc explicat!) ho capgira tot, obliga a nous rols en els personatges i ens fa explorar una relació entre germanes amb tics una mica malaltissos (les relacions de les germanes amb els homes us les podeu imaginar).

Les crítiques per la meva banda són que aquest fet crucial s’explica poc i que després hi ha un punt en que les coses agafen un tombant estrany i que és acceptat amb una normalitat excessiva (la protagonista no és de reaccions “normals”). He aconseguit posar les crítiques sense deixar anar espòilers, em dec fer gran. De tots els llibres que porto de Despentes aquest és el que m’ha semblat més rodó, i és una autora d’allò més interessant i que també ha escrit assajos sobre feminisme, per si algú està interessat en aquesta seva altra vessant.

El insaciable hombre araña / Pedro Juan Gutiérrez

Al pas que porto en breu em quedaré sense res per llegir del genial Pedro Juan Gutiérrez, o el Bukowski caribeny que tot i ser un àlies injust serveix molt bé per fer-nos una idea de quin tipus d’autor tenim al davant.
Aquí el que tenim són contes, que tampoc es diferencien molt de les novel·les ja que l’estil de Pedro Juan és com sincópat, sembla irregular, però els seus llibres de contes també poden llegir-se com novel·les corals, o discontínues, no és un autor fàcil d’encasellar, però aquest llibre us pot agradar fins i tot si no sou grans fans del gènere contístic (a mi cada cop em costa més llegir un llibre de contes), i és una meravellosa i pertinent porta d’entrada a l’univers de Pedro Juan Gutiérrez, la Cuba que no surt a les guies, on la gent malda per viure un dia més (mirar més enllà no té gaire sentit) i per aconseguir menjar i també rom (encara que sigui del barat/ilegal/dolent), tabac i dones, mulates o negres sempre amb culs esplèndids i tapades amb roba mínima. Pedro Juan Gutiérrez en estat pur i en petites dosis, com s’ha de degustar el rom, fins i tot el bo, sobretot el bo!

El evangelio de la anarquía / Justin Taylor

El llibre comença bé, molt bé. Tenim un protagonista atrapat en una feina de teleoperador, sense sentit, de la que és fulminantment despatxat per no mostrar el zel suficient a l’hora de fer les enquestes. Surt a voltar pels carrers i es trobarà amb un antic company d’universitat i una noia, Liz, regirant els contenidors d’escombraries dels restaurants, per “rescatar” menjar i dur-ho a una mena de casa okupa anomenada Fishgut, on també hi ha Katy i una sèrie de gent que semblen viure en plan hippie. Però el llibre està ambientat el 1999, el tema hippie com que ja cansa, i si a més a més ho revestim d’un misticisme new age absolutament soporífer ja és per llogar-hi cadires. Tot i això no he deixat de llegir, amb l’esperança de tornar al que vaig llegir les primeres cinquanta-seixanta pàgines, sóc així d’estrany.
No és un llibre per desrecomanar, però tampoc m’hi llençaria de cap, abans de tornar amb aquest autor m’hi pensaré força.

Lolito / Ben Brooks

Segon llibre en molt poc temps de Ben Brooks, per res en concret però em va semblar que Fes-te gran tenia un plantejament original i divertit, i en una connexió neuronal molt i molt estranya em va recordar aquest altre llibre, coses meves.

I aquest llibre recorda molt, moltíssim a l’altre, de fet el protagonista podria ser el mateix. Protagonista adolescent, un món que no entén, i unes relacions amb les noies que no acaben de sortir bé, i amb els pares es suporta, com tants i tants adolescents.

El que sí he trobat és que en aquest llibre els secundaris están millor definits, però passen menys coses, i el llibre cap a la part final decau una mica, el que seria un crescendo acaba de manera una mica desconcertant amb una continuació que a mi m’ha semblat poc creible i que no venia gaire a tomb de res, així en general. Interessant, entretingut, original, en definitiva cada cop escriu millor tot i que el llibre no m’hagi entusiasmat gaire perquè en aquest no hi havia el factor sorpresa de l’altre llibres. Ben Brooks encara no ha fet el seu llibre rodó, caldrà estar atents per quan surti.

El bigoti / Emmanuel Carrère

Un nou llibre de la col·lecció amb que Labreu ens descobreix llibres que no hauríem de deixar escapar. I un altre llibre que em provoca una cosa que hauria de definir d’alguna manera, un llibre petit i curt d’aquests que penso que no n’hi haurà per tant i després… així de memòria em va passar amb Els nois, amb Una dona meravellosa, i més cops em passarà, he de buscar un nom amb ganxo per això.

 El llibre neix d’una xorrada, decideix afaitar-se el bigoti, però tothom actúa no sorprenent-se, diuen que ell no ha dut mai bigoti. I a partir d’aquí comença la història, una història en que el somriure amb que em començat se’ns va glaçant a la cara. O sigui, tot això sembla una descomunal broma, com pot ser que m’estigui cagant de por amb el llibre? Potser he exagerat, millor lo del somriure glaçat a la cara.

No us fieu dels llibres petits, us agafen amb la guàrdia baixa i us la fotran.

I el responsable és aquest senyor de la foto, tan respectable ell, amb aquesta cara de no haver trencat un plat a la vida. No dic res més, no cal, el llibre és una aposta segura.

Sí, la foto té sentit.  (c) Laszlo Ilyes

Totes les cançons parlen de tu / Xavi Sarrià

València ciutat, anys 90, després de l’eufòria de la transició les coses començaven a no anar tant bé, els lluminosos inicis dels 90 amb olimpiades i expos també van ser els anys que el PP va començar a pujar, que els cap rapats neonazis van començar a ser una presència inquietant (també hi havia els cap rapats antiracistes els SHARP (SkinHeads Against Racial Prejudice)).
Però els protagonistes són adolescents i cada día és un nou dia per estrenar, encara que l’entorn sigui cada cop més cru o hostil no és res que no pugui superar formar un grup amb els amics per tocar amb tota la mala llet possible, possiblement tocant de pena però què més dóna?
Tenim l’Ivan que fa cançons (tot i que li aterra cantar-les), el Nelson (fill d’un dels primers negres de València, provinent de l’aleshores província de Guinea), l’Eskorbutín (germà petit d’un personatge mític del barri, l’Eskorbuto) i la seva xicota la Marta, i la Cris i… el que seria una colla. Una colla que després d’una batussa acaben refugiats a casa l’Ivan, allà sa mare no fa massa preguntes i ell, l’Eskorbutín i la Marta passen uns dies de relax en una mena de república pròpia, sota la “tutela” de la mare de l’Ivan, la Teresa i la tieta, la Isabel. Mentre ens acostem al final, un final que no m’hauria esperat si no haguessin col·locat un espòiler com una casa a la contraportada!

D’acord, tècnicament no és un espòiler, però gairebé, potser jo també ho hauria d’explicar però m’estic acostumant a no rebentar coses així que millor ho deixo córrer.

Un llibre que m’ha agradat molt, que en alguns moments m’ha fet somriure, i m’ha fet passar-me d’estació de metro també, un autor que resulta que és el cantant d’Obrint Pas (crec que no els havia sentit mai, ho arreglaré!) i una editorial d’aquelles a tenir en compte, Sembra Llibres.

Obrint Pas, en directe

El so de la meva veu / Ron Butlin

Un dels llibres on he llegit millor tractat l’alcoholisme. No un alcoholisme de  brick i vagabund, no, l’altre alcoholisme. El protagonista és un triomfador, un home d’éxit, però per mantenir-se així necessita veure, no està malament quan veu està malament quan no ho fa! I també té llacunes, coses que després no recorda completament desconcertat, com nosaltres que no sabem que coi passa en algunes d’aquestes el·lipsis. 
Llibre dur, sense concessions ni paternalismes, directe i cru, aconsegueix que em posi a la pell del protagonista, i quin gran final a més a més! Primer llibre que em llegeixo de Ron Butlin, un autor interessant.

Los cuatro jinetes del Apocalipsis / Vicente Blasco Ibáñez

Carai, el primer llibre de Vicente Blasco Ibáñez que ressenyo aquí, estava convençut que ja havia caigut algun altre, em sembla que porti mitja vida fent aquest blog i no. D’ell ja m’havia llegit Cañas y barro, La barraca i Arroz y tartana (d’aquesta darrera no n’estic molt segur). Les seves novel·les m’agraden, estan vives, i és un autor que cada cop és més ignorat, fins que es torni a posar de moda imagino.
És un autor a qui li han adaptat moltes obres, sobretot en sèries televisives quan els seus llibres van ser més legals (no sé si es van arribar a prohibir, però un republicà com ell en els anys de la dictadura no era ben vist, bé ell no que ja era mort, els seus llibres en tot cas).
El llibre comença a França, amb la guerra mundial intuint-se, però de seguida tenim un flash-back amb la història de Desnoyers, francés, a l’Argentina on aconsegueix fer fortuna i casar-se amb la filla del terratinent Madariaga, també allà fa fortuna de manera semblant un alemany. A la mort de Madariaga i després de repartir-se les terres primer l’alemany i després Desnoyers tornen a Europa, Alemanya i França respectivament, Berlin i Paris, amb les famílies i amb un quantitat de diners que els permet viure com el que són nous rics, fins i tot despilfarradors. I arriba la gran guerra.
El llibre no és neutral, l’autor retrata els francesos com uns pacífics republicans que no tenen més remei que defensar-se de l’atac alemany. La gent encara recorda la guerra del 1870, però en aquell moment la gent desitjava que caigués l’imperi, no hi havia la unitat que hi ha ara. A més a més hi havia una gran estupefacció, amb la quantitat de ferrocarrils, de comerç, amb el progrés i la prosperitat… què collons fotia el món posant-se en una guerra? Una guerra a més a més que s’intuia curta, molt curta, i que França guanyaria per la participació internacional, el bàndol aliat era cada cop més gran. En això va encertar, però la guerra de curta no ho va ser gens.

(c)Jaques Tardi, Puta guerra

En principi no és una novel·la de guerra en el sentit de ser a la trinxera, Desnoyers, ja gran, viu l’excitació bèl·lica a Paris, la rereguarda, on riades de soldats mobilitzats van cap a les estacions per anar cap al front. Però la cosa de seguida es complica quan Desnoyers decideix anar al seu castell a Villeblanche, una zona que de seguida ocupen els alemanys, i allà sí veiem tota la cruesa de la invasió i l’ocupació i els afusellaments massius i les violacions i la gana, després França torna a recuperar el territori i s’encarreguen dels alemanys que troben amb la mateixa consideració. I quan hi ha una guerra hi ha ferits, i mutilats, i rumors i odis i morts, i en el dolor de la mort els països són iguals. L’escena final en els inmensos cementiris amb una guerra encara de final incert i amb una mena de certesa que allò és repetiria, la novel·la es va publicar el 1916, i en 23 anys tornaria a començar una altra guerra mundial, va resultar profètica.
És una novel·la de guerra i no és imparcial, Blasco Ibáñez pren partit pel bàndol francés-aliat, això no li resta gens de mérit però és un detall a tenir en compte, des de l’altra banda de la trinxera podeu llegir la recomanable Res de nou a l’oest.. I m’he llegit aquesta novel·la per casualitat i resulta que aquests dies es conmemora el centenari del començament d’aquest guerra, Gran Guerra, Primera Guerra Mundial o la Guerra de les Trinxeres.