Los detectives salvajes / Roberto Bolaño

Vaig descobrir Bolaño en aquest llibre i tenia moltes ganes de tornar-hi. No m’esplaiaré ara sobre el tema de rellegir llibres, només apuntaré una dada, un fet, una realitat: de vegades m’he equivocat en llegir un llibre, però MAI m’he equivocat en una relectura.
El llibre té dues parts, però semblen tres, Mexicanos perdidos en México, Los detectives salvajes i Los desiertos de Sonora. La primera part i la tercera es continuen, de fet la primera és un diari de 1975 fins al final de l’any i la tercera el mateix diari a partir de gener de 1976. I qui escriu aquest diari? Juan García Madero, a qui quasi tothom diu García Madero. Som al DF, García Madero ha començat a estudiar dret però té tirada per la poesia i acaba coneixent a un grupúscle que s’anomenen realistas viscerales, o viscerealistas o… un grup liderat per Ulises Lima i Arturo Belano (un personatge amb un nom i una biografia tan semblants a la del propi Bolaño que resulta que és ell mateix, més o menys). 
Roberto Bolaño disfressat d’Arturo Belano
Poetes de vanguardia, reunions en bar fins a les tantes, llibres que han de robar per poder llegir, i un jove García Madero que entra en aquest món com s’entren als llocs quan s’és un adolescent, com un descobridor. I la família Font, i les germanes Font: María i Angélica, i les amigues d’elles i… Quan em vaig llegir el llibre em vaig prometre que en cas de relectura saltaria per sobre de la part del mig i la història de García Madero me la llegiria seguida, crec que és un encert, i crec que entenc perquè Bolaño va col·locar enmig aquest llarg parèntesi de personatges i temporal que abarca de 1976 a 1995 i a més a més es desplaça per mil llocs alhora.
En Bolaño tot és excessiu, i de vegades sembla que només sap concretar a base d’afegir més pàgines, situacions, punts de vista, narradors diferents. La part de García Madero no és la principal, però sí la més extensa, i amb un protagonista entrañable que només ambiciona escriure poesia mentre es tira tot el que pot, però tot i això és un romàntic.
Escric això amb la part de García Madero acabada i la part Los detectives salvajes pràcticament per començar, i m’ha encantat trobar referències molt explícites a l’altra gran obra de Bolaño, 2666, i al desert de Sonora, tan bolañià que costa de creure que sigui real, i també a Arcimboldi, no és ben bé el mateix que a 2666 però aquestes connexions m’encanten.

La part central del llibre s’ha de llegir amb atenció. Hi ha molts personatges, però molts, i molt salts en el temps, tot i que en general el temps va avançant tenim contínues referències a la desaparició sonorense amb que acaba la primera part del llibre, una conversació de Belano i Lima que els va encara a la pista de Cesárea Tinajero. Això els va mostrar el camí, el final de la primera part precipita les coses i deixa el desert com a manera de desaparèixer i com a camí per trobar alguna cosa. Per això cal estar atents a les dates i a qui parla en cada part, possiblement els protagonistes sigui Belano i Lima, però aquests justament no encapçalen cap fragment, ens enterarem de les seves històries a distància, de manera indirecta. I també de la història de Méxic i una mica de tot llatinoamèrica, i també d’Europa i amb dos factors constants, la poesia i el estar perduts, com la primera part del llibre titulada amb molt encert com ja he dit abans Mexicanos perdidos en México.

Impala de 1975 (crec)

He gaudit molt amb la relectura, i potser que contesti dues preguntes que ningú m’ha fet, o ja posats que siguin tres. 2666 és millor que Los detectives salvajes, si he de recomanar un llibre per començar amb Bolaño és aquest i no 2666, i saltar-se la part del mig i llegir les diferents parts en l’ordre 1,3,2 és una opció que a mi almenys em va agradar i em va convéncer, no sé si recomanar-ho perquè la distribució la va decidir l’autor i li va semblar que era la millor, a mi m’ha agradat més així i quan (no ho escric en condicional, no cal, passarà) em torni a rellegir el llibre ho tornaré ha fer igual.

Nunca fui Primera Dama / Wendy Guerra

Seguim amb Wendy Guerra. Aquest llibre comença com el programa de la protagonista a la ràdio, a Cuba, fins que la foten fora per “excedir-se”, i així mig retratant un país demencial mig pràcticament fent un assaig Wendy Guerra ens porta pel món de l’art a Cuba, i de les beques com a manera de sortir del país i anar a llocs on invariablement sempre fa molt fred. Viatges que li permeten retrobar a la seva mare, que es va ajuntar amb un marxant d’art rus, ara ja amb alzheimer no s’enten ni amb ell ni amb la resta de la família russa.
La història és la de la protagonista Nadia, i la seva mare, i la revolucionària que va conèixer Celia, i sobretot Cuba, un pais desmoronant-se on res funciona i on res es pot donar per suposat, coses com obrir una aixeta i que en surti aigua no és automàtic, i assumir que passi és molt assumir.
Aquest llibre és millor que Todos se van, i l’autora s’acosta al grandíssim nivell de Negra. Com a cosa negativa potser els salts de narradors i protagonista en algún moment compliquen una mica la lectura, però res més. Un llibre que també és la demostració que de Cuba no sabem pràcticament res.

Els millors de 2014

Buf, quin any de lectura, ni més ni menys que 89 (o 90 si corro a acabar-me el que m’estic llegint de Wendy Guerra, un nou rècord, teniu els arxius per anar revisant tot el que ha caigut, però arriba el moment de fer la tria, quants llibres trio? 5, 10, 15, 17… qualsevol límit és arbitrari, però intentaré no passar de 15, una xifra que una persona amb una mica d’interés pot assolir en un any (tinc clar que llegir les meves xifres de llibre NO és el normal).
Els millors, ho he deixat en 18, en l’ordre que els he llegit:

De cara a l’any vinent tinc els mateixos propòsits que faig cada any, mai els compleixo però en fi, es tracta de rellegir més, llegir més en anglès i liquidar algunes obres de gran format que fa més del compte que arrossego, tinc per casa coses com Moby Dick o Jo confesso que estan esperant pacientment. Potser també hauria d’intentar llegir una mica menys i fer-ho millor, o amb més atenció, però sé que no passarà, no sé si superaré la xifra d’aquest any, però dubto que em quedi a una distància de més de 20 llibres.

Encara no llegeixo així, tot arribarà

Todos se van / Wendy Guerra

Em va agradar Negra, i per tant em vull llegir els altres llibres de Wendy Guerra, per tant començaré amb aquest i seguiré amb Nunca fui Primera Dama i Posar desnuda en La Habana, la idea és llegir-lo seguits, espero que no sigui excessiu. La literatura cubana no és només Pedro Juan Gutierrez o Guillermo Cabrera Infante, de fet la protagonista de Negra es decanta clarament cap al primer, l’altra Cuba ja quasi que no existeix.
I aquesta altra Cuba és la que ens apareix als ulls de la protagonista, una noia que escriu un diari que ha de tenir amagat perquè en aquella illa tot està prohibit, sobretot tenir idees pròpies i no ser prou revolucionari. La Cuba de l’escassetat, de la por, dels subministraments russos, dels “escraches” als que se’n van de l’illa, dels llibres prohibits, dels programes de ràdio amb trucades en directe previament gravats no sigui que algú se surti del guió. Amb tot aquest teló de fons la protagonista passa de viure amb la mare, després amb son pare i patir maltractaments, tornar amb la mare, i canviant continuament de casa i d’escola mentre al seu voltant tothom se’n va i ha d’anar ratllan telèfons de la seva llibreteta, esperant l’ocasió per marxar també ella.

I demà el paradís / Antoni Vives

El llibre ens parla de la colònia espanyola de Guinea Equatorial (potser aquest altre link és més exacte), concretament l’illa coneguda aleshores com Fernando Poo. La història de la colònia no és exemplar, en cap aspecte, si voleu saber-ne més cliqueu al link de més amunt o llegiu Un guàrdia civil a la selva.
Santa Isabel, actual Malabo, la capital.
Són els anys 50, i cap allà va una noia de Barcelona, que s’ha casat per poders amb un dels terratinents de Guinea, més que per amor per afany d’aventures, però la “presó” que per a ella és Barcelona i la vida que se n’espera no és res comparada amb Fernando Poo, una illa de la que sempre s’és a temps de marxar, però no pas sense fugir.
El xoc de la noieta burguesa amb la duresa de la colònia, una colònia gens idíl·lica, on els negres (i les negres) eren explotats de forma salvatge i implacable pels blancs, entre ells el seu marit, algú amb qui cada cop sent més distància.
I a part tenim els records de Manel (un emigrat que es guanya la vida fent caiucs), delirant víctima d’unes febres que explica coses de Cadaqués, coses que són les que l’han portat a aquesta illa perduda, a aquest altre món. I els records de Cadaqués arriben fins als milicians, i els “passejos”…
Per posar-li pegues al llibre la part guineana està bé, però la part de Cadaqués de vegades és terriblement bigarrada de noms i personatges fins al punt de ser força confusa, això a l’altre part no passa.
La història no deixa de ser una fugida, però quan duus dins teu allò de que fuigs per molt lluny que vagis no te’n podràs escapar.
Tot això és la primera part, la segona explica la tornada a Barcelona de Teresa i la seva filla i els estiueigs a Cadaqués, un Cadaqués que s’ha venut l’ànima als estiuejants de Barcelona. Ara som als seixanta, hi ha turistes, un escriptor en qui m’ha semblat veure un Josep Pla disfressat i aquí totes les històries prenen sentit i es tanca el cercle, més o menys.
El llibre a estones m’ha costat una mica, tampoc havia llegit res abans d’aquest autor, i em pensava que el llibre estava ambientat pràcticament del tot a Guinea, però ha resultat que no, tampoc està malament. El que sí que no m’acaba de quadrar són els anys, no sé si cronològicament tot plegat funciona, però jo diria que grinyola una mica, clar que també és posar-se tiquismiquis.

Cadaqués

El peor amigo del mundo / Rafael Fernández

El darrer llibre de Rafael Fernández “Ezcritor” és en certa manera el primer. Tot i que té un parell de llibres 100% ficció (Un bebé i Los alucinantes viajes en el tiempo de los EEUU) els llibres de més èxit serien els que conformen la Sèrie Sigmundo, el seu ater ego, llibres bastant-molt autobiogràfics, concretament els llibre serien: Diarios secretos de sexo y libertad, 20 polvos (recentment millorat en una edició especial) i El comedor de coños, i prou, bé les aventures continuaran en el futur, però calia explicar més coses de Sigmundo, com va arribar a ser qui és, i això s’explica en aquest llibre, en aquesta prequela.
Si us heu llegit els altres llibres de la sèrie aquest té la virtud de fer-los millors, és un bon llibre, però la perspectiva que aporta sobre la resta de la sèrie és fantàstica. Sé que és una manera estranya de parlar d’un llibre però és el que jo vaig sentir mentre el llegia, aquest llibre feia millor la Trilogia Sigmundo (ara ya tetralogia i el que ens queda); si sou dels que no heu llegit res us aconsello començar per aquest llibre, aquí l’autor us explica com comprar els seus llibres, doneu-vos pressa que se li esgoten! I us confesso que us tinc una mica d’enveja, poder llegir els seus llibres, en ordre i sense haver d’esperar que els vagi publicant, d’una tacada…
Parlem una mica del llibre, aquest llibre explica la infància de Sig, la mort de la seva mare (no és un espòiler) i com la seva vida a partir d’aquell moment va anar de mal en pitjor. És un llibre terriblement trist, i molt dur, tant dur que costa de creure que se n’hagi sortit. Tots sabem que hi ha més llibres, però si només llegís aquest sense saber dels altres jo apostaria a que el pobre protagonista acaba esquarterat en una maleta, a la presó, en un manicomi o en una combinació de les tres opcions. Explicar més coses ja sí seria caure en l’espòiler, pararé aquí.
Si us heu llegit els altres llibres aquest us donarà una nova perspectiva, els farà millors, i si no aquí podeu començar amb aquest autor. Aquest llibre a més té un avantatge sobre els altres, aquest sí és pot llegir al metro ja que no té fotos (bé una foto d’un cul sí, comparat amb els altres llibres això no és res), i és un llibre “diferent”, ideal per regalar aquests dies.

El teorema de Almodóvar / Antoni Casas Ros

Segon llibre de l’autor Antoni Casas Ros, després d’Enigma ara toca aquesta novel·la, la seva primera novel·la. No sé si qualificar la novel·la d’autobiogràfica però les coincidències entre el protagonista i el propi autor són moltes, bàsicament un accident amb terribles conseqüències i a partir d’aquí, almenys en el protagonista la solitud.
Aquesta solitud i el seu aïllament i com de manera estranya el trenca i el cèrvol… És una novel·la estranya i fascinant. No té una línia argumental tant clara com Enigma, i pot ser desconcertant, però val la pena intentar-ho. I si sou dels que us agrada posar-vos en el pitjor dels casos, almenys és una novel·la prou curta, 141 pàgines concretament.

La chica que llevaba una pistola en el tanga / Nacho Cabana

Hi ha títols de novel·la negra que són sensacionals, aquest n’és un, i recordo amb un somriure el de Siempre quise bailar como el negro de Boney M, que ni tan sols he llegit.
El llibre és novel·la negra i és acció i no s’està per hòsties, és començar a llegir en plena persecució policial, policies que tenen un respecte relatiu als procediments establerts i que tenen molt clar sempre qui és la víctima, i també que quan les coses semblen massa convinçents és perquè s’hi amaga alguna cosa, com diu el títol del primer capítol “Los skinheads no se tatuan con henna”.
Hi ha una pallissa d’uns caps rapats a una família romanesa, arriba la policia i persegueixen els agressors fins agafar-los. El pare i la mare queden ferits, la nena petita mor en l’ambulància que la duu a l’hospital. Els detinguts no fan més que deixar anar el discurs típic racista, però d’una manera massa convincent. Són identificats per les víctimes però els polis sospiten, pregunten als seus confidents a les grades de fútbol i en grups radicals, no els coneixen, i a més a més tenen els trenta complerts, és impossible que un skin d’aquesta edat no estigui fitxat per alguna cosa. I els polis, una parella on ella porta els pantalons, començaran a tirar del fil de la intuició, i de respostes no està clar, però de preguntes en trobaran a punta pala!
I d’aquí ens anem a México DF, la megalopolis, on un español malviu fent de taxista, però no guanya suficient com per donar a la seva dona Itzel i la filla Olga el tipus de vida que li agradaria. I això que com a taxista es treu un sobresou dels puticlubs on porta els clients, fins que un dia li demanen anar a un puticlub que no coneix, i on es belluguen molts diners, i evidentment demanarà de dur clients a comissió, i potser és una cosa que s’hauria d’haver plantejat millor.
Les dues històries estan connectades, però millor no revelar res més. No és una història contemplativa, passen mil coses i a tota velocitat, i el retrat que fa del DF ha aconseguit que la ciutat em fascini i em foti por a parts iguals, té mérit. El premi L’H Confidencial de novel·la negra està demostrant un gran criteri.

Historia de dos ciudades / Charles Dickens

Charles Dickens és un dels grans, i als grans cal llegir-los, ni que sigui de tard en tard. La història té dos escenaris, Londres i París, se suposa que el París pre-revolució francesa, un lloc d’una tirania classista quasi feudal insuportable, però tampoc es pot dir que Londres surti gaire ben parat en aquest retrat, no hi ha una noblesa tan estesa però sí privilegis, classes i unes lleis que no garanteixen la llibertat sinò que la coarten no anem a tenir un disgust.
Però a França arriba la revolució, i això des d’Anglaterra, amb el seu ordre i la seva monarquía no es veu gens bé. Son moltes les vegades que es parla de la república de la “libertad, igualdad, fraternidad o muerte”.  En fi, la Revolució Francesa va ser un salt endavant impressionant, però no va ser una cosa que es fes de manera ordenada o sense vessament de sang en molts casos innocent, no, si una de les primeres mesures va ser l’execució de la família reial quins miraments podien tenir per la resta? I en aquesta resta els protagonistes, a cavall entre Londres i París, treballant per un banc i veient i vivint les diferències a una i altra riba del canal de la Mànega, i sobretot vivint la justícia revolucionària (que té més semblança amb les purgues d’Stalin que amb cap altra cosa).

Hi ha una imatge que m’ha fascinat. Una gran mola en marxa i els revolucionaris que van a esmolar els seus ganivets i altres utensilis, completament molls de sang, amb el que la mola a més a més els esquitxa de sang, una revolta vermella de sang, amb més que persones animals, turba assedegada precisament de sang. Crec que aquesta imatge deixa clar que pensava Dickens de la revolució francesa.

Perquè aquest llibre tracta de la revolució, de l’ascens al poder de la gent, dels totalitarismes (tot i que fer servir el terme no és del tot exacte), els personatges desfilen com poden per aquest panorama, pràcticamente es pot dir que tots són secundaris.